Artículos - Historia

EL DESASTRE D'ANNUAL I SANT MARTIRIÀ

Festa Barri Sant Martirià
dies 1, 2 i 3 d'agost, any 2015. pp.4-10

La presència espanyola al nord d’Àfrica es remunta al 1497, amb l’ocupació de Melilla, i des de llavors els tires i afluixes amb les tribus locals del Rif va ser una constant, però amb l'arribada del segle XX els xocs armats entre els indígenes rifenys i les forces espanyoles es varen incrementar. L'any 1909 es va produir la matança del Barranco del Lobo, a prop del Gurugú (a Sant Miquel de Campmajor, al sud del santuari del Collell, hi ha una muntanya que rep aquest nom, i que li varen posar els estudiants d'aquest seminari-col·legi arrel del fet que els seus professors els feien pujar corrent fins el cim de la muntanya i suposadament el sacrifici que els costava els feia recordar els fets africans) on va quedar palès que ni els comandaments ni les tropes estaven preparats per aquest tipus de lluita, d'aquí que es comences a pensar en tropes indígenes i més desprès de l'anomenada Setmana Tràgica de Barcelona, en que els polítics volien evitar les protestes del poble pel fet d'enviar soldats de reemplaç a zones tant arriscades.
D'aquí que podríem dir que els fets de 1921 i dels que parlarem a continuació varen ser producte d'un cúmul de circumstàncies: i a banda de la prepotència dels comandaments, podríem afegir la precipitació en el desplegament militar, la mala ubicació dels assentaments (molt separats entre si, i molt separats dels punts d'aigua) i l'ús de les tropes indígenes que en arribar el moment de la batalla en molts dels casos varen desertar.
Les primeres noticies de que el que estava passant aquell any de 1921 al Rif, la zona muntanyosa del nord del Marroc, eren inquietants varen arribar a la península a finals de juliol. El mateix Diario de Gerona de data 24 de juliol inseria una nota, amb el titular de «Ultima Hora» on es feia ressò de la desfeta d'Igueriben, però d'Annual només deia que «bajas numerosas no pueden determinarse hasta ahora». A partir d'aquí, el flux de noticies fou constant, i a Igueriben, s'afegiria Annual, Nador, Seluán, Monte Arriut,... Seria així com la població s'assabentaria del que estava passant al nord d'Àfrica. De l'heroïcitat d'aquells soldats, deixats de la ma de Déu, als que de quan en quan un avió els intentava llençar barres de gel, per que ja no tenien aigua, mentre uns altres ho intentaven amb aliments i municions. D'aquells soldats que esperaven una ajuda que no arribaria mai. D'aquells soldats, que desprès de rendir les seves armes, havien estat degollats impunement.
I les conseqüències del que ha passat a la historia, amb el nom del «desastre d'Annual», va fer trontollar el règim monàrquic d'Alfonso XIII, propiciant el cop d'estat del 13 de setembre de 1923 del general Primo de Rivera.
Però la cosa ja venia de lluny. Feia ja uns mesos que el comandant general de Melilla, el general Manuel Fernández Silvestre, amic personal del rei Alfons XIII, pretenia arribar fins Alhucemas i dominar la zona espanyola del protectorat marroquí amb una política de mà dura vers les tribus locals. Un desplegament que va dur a terme, —sense tenir en compte els informes dels seus espies que parlaven d'una gran concentració de rifenys armats—, amb uns efectius molt mal equipats «calzados con unas rudimentarias abarcas, inadecuadas para moverse por aquel accidentado terreno, equipados con unos fusiles obsoletos y defectuosos, y mandados por unos oficiales más pendientes de encadenar permisos que de la guerra que estaban librando», i a esquenes del seu superior, el general Damaso Berenguer Fuster, Alt Comissari d'Espanya al Marroc. Un avanç, a ple sol, assetjats per les tribus locals que els anaven seguint des de la llunyania esperant el moment oportú per atacar.
El primer avis es va produir a primers de juny, quan seguint les ordres de Silvestre, un grup de menys de 300 homes es parapeten al mont Aberrán. Allà patiran primer la deserció de les suposades lleials tropes indígenes i més tard l'atac d'Abd El-Krim, on els espanyols son «avasallados y pasados a cuchillo». Aquesta fou la primera de les moltes errades que es varen produir aquells dies per part d'en Silvestre: crear petits llocs defensius, aïllats al mig del desert i incomunicats entre si, de manera que quan es va produir la gran ofensiva rifenya es trobaven totalment en mans dels enemics.
Poc desprès, els espanyols prenen la posició d'Igueriben, i un cop més Abd El-Krim duu a terme un sanguinari atac sobre el comboi que abasteix aquesta posició. És el 17 de juliol. Assabentat Silvestre del que passa, demana ajuda a Berenguer, i davant el poc cas que aquest li fa, abandona la seva posició i surt de Melilla amb tots els homes disponibles, dels quals només «regresarán unos pocos errabundos, desechos y relatando entre delirios las atrocidades que están teniendo lugar».
Silvestre poc pot fer i Igueriben cau en mans d'Abd El-Krim. Desesperat, decideix evacuar el campament d'Annual però ja era massa tard, ja que l'enemic havia ocupat tots els camins per on podien fugir. Era el 22 de juliol en que 5.000 homes (3.000 espanyols i 2.000 indígenes) es varen enfrontar a 18.000 rifenys «en una retirada caótica y hostigada por un intenso fuego enemigo, oficiales y soldados huyen, algunos incluso se acuchillan entre sí por hacerse con un puesto en alguno de los camiones que a toda velocidad corren a Melilla». Fou una gran desfeta en la que varen morir 4.000 homes, entre ells el propi general Silvestre, del que es diu que es va suïcidar, motiu que va dur al general Felipe Navarro y Ceballos-Escalera, 2on Jefe de la Comadancia Militar de Melilla, a fer-se càrrec de la retirada.
Camí de Melilla, intentà reorganitzar el poc que quedava de les tropes a la vegada que recuperava per el camí les poques guarnicions que hi havien. Fou una retirada que va durar sis dies fins que el 29 va arribar al Mont Arruit, on es va fortificar esperant reforços, tot i que no era el lloc ideal, doncs d'una banda l'aigua es tenia que anar a buscar a uns pous que h havia a tocar, però que en cas de setge, resultava un perill, i d'altre que «las cantinas se habian construido a una distancia a veinte metros extramuros, por lo que podrían ser utilizadas como parapeto por los atacantes, y así ocurrió». D'aquí que al poc, la situació va esdevenir desesperada «el calor y la sed eran inaguantables y se multiplicaban los muertos y las deserciones», els reforços no arribaven i al final l'Alt Comissari autoritzà Navarro a començar les negociacions amb l'enemic per tal de rendir la plaça.
Finalment el 9 d'agost Navarro va rendir la posició i «los españoles salieron de la posición y amontonaron sus armas» ja que s'havia pactat amb els rifenys «la entrega de las armas a cambio de respetar la vida de los soldados» mentre se'ls permitia retirar-se a Melilla. Però en quan varen donar l'ordre de sortida, «los rifeños atacaron a los indefensos españoles, degollando a casi todos». Dels 3.000 homes que s'havien rendit varen sobreviure poc més d'una cinquantena, entre ells el general Navarro, als quals se'ls va respectar la vida per tal de pressionar a Espanya i aconseguir diners pel seu alliberament. En general fou una gran matança, i entre els que varen caure, es pot esmentar com a exemple alguns regiments en els que hi havia banyolins: el Regiment d'Infanteria Africa 68, que varen perdre un 60% dels seus efectius (42 oficials i 1449 homes de tropa); el Regiment d'infanteria i cavalleria Alcàntara, que d'un total de 691 homes, varen patir 541 morts, d'ells 24 oficials, entre el que es trobava el tinent coronel Fernando Primo de Rivera, un germà del dictador; i el Regiment d'Infanteria San Fernando 11, que varen perdre 67 caps i oficials i 1712 membres de tropa.
No sé si aquesta gran perduda d'oficials va ser la causa de que l'alcalde de Banyoles, el dia 29 de juliol es fes reso d'un telegrama que li havia enviat el Capità de la Regió Militar on diu que el Ministre de la Guerra «pregunta si hay comandantes Estado Mayor voluntarios ser destinados Melilla y que concrete si desea o no aquel destino».
Entre els morts i desapareguts, per les cartes que he trobat hi havien alguns banyolins. Cartes adreçades a l'ajuntament i que aquest reenviava a la comandancia de Melilla on es poden llegir frases com «no han recibido noticias», «inquieta por temer su muerte», «despues de haberle escrito algunas cartas». Eren unes cartes enviades entre el el mes d'agost i el desembre d'aquell mateix any i on les famílies expresaven la seva angoixa per no tenir notícies dels seus fills i germans. Així surten noms com Juan Juanola Ceira i Amadeo Planas Garriga (Regiment Africa 68), Martirià Pages Oriol (Regiment de Zapadores Minadores) o Cayetano Tarrats Matamors (comandància d'enginyers de Melilla), una unitat aquesta darrera en la que varen morir 17 oficials i 540 membres de tropa.
Evidentment la reacció espanyola no es va fer esperar i a partir del mes de setembre va començar la reconquesta del territori perdut, entre ells el Mont Arruit que ho va ser el 24 d'octubre de 1921. Anys més tard, el mes d'agost de 1949 una secció del regiment de Zapadors n.10 va iniciar l'exhumació dels cosos del Monte Arruit, comptabilitzant un total de 2.996 cranis, els quals foren traslladats al cementiri de la Purisima Concepció de Melilla, essent depositats al Panteon de los Héroes de las Campañas.
Doncs bé, el dia que es va reconquerir el Monte Arruit, la ciutat de Còrdova estava en plenes festes majors, doncs aquella data era Sant Rafael, d'aquí que pocs dies desprès, el 31d'octubre el diari ABC publiquès un article sota el nom de «Chispas del yunque San Rafael de Arruit» on es feia ressò d'una petició sorgida a la ciutat de Cordoba, per tal de que a partir d'aquell moment es conegués aquest indret on varen morir tants d'espanyols amb el nom de San Rafael de Arruit.
Sembla ser que la proposta va arribar també a oïdes del consistori banyolí, doncs pocs dies desprès dos membres de la Corporació Municipal, en Josep Mª Mascaró i l'Emilio Plana varen adreçar-se a l'alcalde Josep Congost per tal de que proposés que el Mont Arruit rebés també el nom del sant patró de Banyoles, però en aquest cas a banda del fet de que el 24 d'octubre era la festivitat del patró banyolí, hi havia el fet de que el defensor d'aquella posició, el general Navarro, era un vell conegut de la població banyolina, on hi feia estades. D'aquí que la carta que li varen enviar a l'alcalde parlés d'ambdues coses: «Excmo.Sr. Habiendo visto en los periodicos que las fuerzas del Regimiento de Cordoba han elevado al Alto Comisario un escrito en el que piden que al poblado de Monte Arruit se le dé el nombre de San Rafael como recuerdo de haber sido reconquistado el dia 24 de Octubre festividad de dicho Santo; y habida razón de que el mismo dia 24 de Octubre, además de la fiesta de San Rafael se celebra la de San Martirian Patrón de Bañolas y su comarca, en la que tiene sus fincas el heroico defensor de Monte Arruit, General Navarro, Barón de Casa Davilillo, quien viene muchas veces a veranear entre nosotros, los Concejales que suscriben tienen el honor de someter a la Corporación Municipal los siguientes acuerdos: Primero. Que esta proposición se declare urgente. Segundo. Que el Ayuntamiento se dirija al Alto Comisario de Marruecos, pidiendo que al nombre de San Rafael propuesto por el Regimiento de Cordoba, se añade el de San Martirian, Patrón de Bañolas y Comarca, llamandose en adelante el de Monte Arruit poblado de San Rafael y San Martirian». Pocs dies desprès de rebre la carta, es va tractar la proposta en el Ple Municipal de data 22 de novembre, el qual va acceptar per unanimitat la proposta, fet que va dur a l'alcalde a enviar la petició formal el dilluns 28 de novembre.
Poc desprès, el 16 de desembre, arribava la resposta de l'Alt Comisari, adreçada a l'alcalde, que deia que «puede Vd.contar con que por mi parte no ha de haber inconveniente alguno en ello, antes al contrario gran satisfacción en poder proporcionarsela a un pueblo que honrando a sus hijos se honra a si mismo, y mi mayor gusto seria que sus coterráneos pudieran volver a disfrutar de compañia del ilustre General Barón de Casa Davalillo [que recordem que en aquelles dates estava presoner per les tropes rebels i que no va ser alliberat fins el 27 de gener de 1923]».
Si es va canviar o no el nom, la veritat és que crec que no, doncs en cap cartografia de l'època es troba reflectit aquest canvi de nom, i actualment encara es manté igual, però adaptat a les diferents llengües: Mont Aroui, en francès, i Al Aaroui, en àrab.