Artículos - Costumbres y tradiciones
GOIGS DEL GLORIOS SANT MER, ABAT DE LA VILA DE BANYOLAS
Revista de Banyoles
núm.1030, agost 2019, pp.14-15.
[...] Al concébreus vostra Mare /// Veu ja vostra santedat, /// Quant entre somnis repara /// Qu' un blanch colom s' ha posat /// Sota un cep que n'estenia /// Los pámpols pel mon enter [...]
La dades de la vida d'Emeri, Emer, Amer o Mer, es barregen amb elements clarament llegendaris. La tradició diu que va néixer al segle VIII a Narbona i que era fill de Baldiri i de Càndida, la qual segons sembla havia tingut una visió que li va anunciar el naixement i la glòria del seu fill.
Tot i que el seu pare era noble, Emeri va refusar la vida militar i retirant-se com a anacoreta, va voler seguir la religiosa, esdevenint monjo benedictí. Cridat per Carlemany, l'acompanyà en la seva campanya contra els musulmans a terres de Girona.
[...] De Banyolas encontrada /// Esglaya un ferotje drach; /// Mes la bestia heu subjectada /// Ab la estola prop del llach: /// Banyolas ab gran plaher /// Com á sant vos aplaudia [...]
En arribar les tropes carolíngies a Banyoles, van saber que un drac monstruós que vivia al llac assolava la vila. Joan Amades diu que: «les tropes cristianes havien de combatre un drac ferotge i enorme que tenia el seu cau a l'estany de Banyoles; aquest drac posseïa la propietat de volar, nedar i caminar i amb el seu alè fètid infestava tot el Gironès i feia la vida impossible a gents i bestiar».
Els cavallers que intentaren acabar amb ell morien en l'intent, però Mer, apropant-se a la Cova de la Draga, on vivia el drac, el va beneir aconseguint amansir-lo. El lligà amb el seu cinyell i el passejà per la vila, on els vilatans van matar l'animal tot i que altres versions diuen que si bé la població volia matar el drac, Mer els ho va impedir, perquè aquella bèstia era inofensiva. Diu Joan Amades: «Tot sol es va adreçar al cau del monstre confiant en Déu, traçà el senyal de la creu sobre el drac i aquest perdé la ferotgia, mentre el Sant li posava el cíngol o l'estola al coll, amb el qual per regna el conduí mansoi com un gos fins a Carlemany».
[...] Molt content de aquesta vila /// Hi fundau un monastir: /// Cap á son ombra tranquila /// Molts joves s'hi veu venir, /// Que 'l hábit per llur voler /// Prenen en vostra Abadia [...]
Aquest fet va donar-li una certa aura de santedat i al seu voltant, s'ha anat originant la llegenda, vinculada a la fundació del monestir de Sant Esteve, fet que avui s'ha demostrat incorrecte, doncs en realitat, el monestir de Banyoles va ser fundat cap a l'any 812 per l'abat Bonitus, a qui va succeir l'abat Mercoral (al que alguns autors han tractat d'identificar com sant Mer, però d'altres, com Lluís Constans, creuen que és forçat i que és millor considerar sant Mer només com un fundador llegendari).
[...] Vostra humilitat s'amaga, /// A Guialbes s'escapant, /// D' un bosch espes dins l'aubaga, /// Vos estau atormentant; /// Y allá Cándia arrivá á ser /// Santa en vostra companyia [...]
Després, i degut a la gran afluència de peregrins que anaren a la abadia benedictina de Sant Esteve atrets per la seva fama de santedat, Mer resolgué de tornar al desert. La mateixa llegenda ens el fa anar cap a Centenys, on els dos o tres masos que hi havien, no l'acolliren, sinó que li varen tirar pedres i l'obligaren a abandonar aquell indret. Seguint el curs de La Farga, es va aturar en el vessant oriental de la serra del seu nom, en el terme d'Olives, antiga sufragaria de Sant Esteve de Guialbes, on va romandrà, i on amb el pas dels anys es va aixecar la ermita a ell dedicada i i on va morir entre els anys 800 i el 827.
També va ser en aquest temps quan Càndida, la seva mare, va quedar vídua, i va voler anar a cercar el seu fill per viure amb ell, però Mer, que no volia destorbar el recolliment de la seva vida eremítica, li digué que li faria una ermita allí on caigués el seu bàcul: el llançà i va caure a mig kilòmetre de distància, on avui hi ha l'ermita de Santa Càndida (també al terme de Sant Esteve de Guialbes). Allí es retirà Càndida a viure també com a eremita, i on va morir cap a l'any 798.
[...] De Sant Esteve lo poble /// Guarda vostre Sagrat Cos /// Es aquell sepulcre noble /// Del modo mes portentós; /// Allí vostre gran poder ///Fa miracles cada dia [...]
A la mort del sant, el seu deixeble Patrici l'enterrà a la mateixa ermita i després ingressà al monestir de Banyoles. Avui, les seves relíquies es troben a la parròquia d'Olives, a Sant Esteve de Guialbes, edificada sobre l'ermita on fou trobat el cos el 4 de juny de 1627 (en una sepultura que hi havia davant de l'altar major) i que fou reedificada per iniciativa del noble Ramón de Xammar i Samsó amb les pedres derruïdes del proper castell de Turris Durris i amb autorització del capítol de Girona.
El 1936, durant la Guerra Civil, van perdre's la major part de les relíquies.
[...] Banyolas volent honrarvos, /// Nous pabordres ha trobat, /// Que ab sant zel per exaltarvos, /// Vostra festa han renovat; /// La vila ab amor sincer /// En Vos mes y mes confia [...]
Al llarg dels segles, la veneració al sant ha estat gran a la comarca del Pla de l’Estany: en èpoques de sequera o epidèmies, el sant era invocat. S'atribueix a la seva intercessió la pluja que caigué entre el 5 i el 15 de maig de 1651 i que acabà amb la gran sequera que havia destruït les collites. L'any següent, la pesta es va endur un 10% de la població de Banyoles i el municipi va acordar que si acabava la plaga, portarien el cos del sant patró, Sant Martirià, en processó fins a l'ermita de Sant Mer. Com que així fou, el 5 de maig de 1653, es va fer la processó de Banyoles a Sant Esteve de Guialbes. Altres cops, i per circumstàncies similars, van fer-se processons semblants.
Avui en dia el darrer diumenge de gener (la seva festivitat litúrgica n'és el 27) es fa un aplec a Sant Esteve de Guialbes al que concorren veïns tant del Pla de l'Estany com de l'Empordà.
