Artículos - Clubes y entidades

LES PISCINES DEL CLUB NATACIÓ BANYOLES

LES PISCINES DEL CLUB NATACIÓ BANYOLES

Club Natació Banyoles, revista d'informació al soci
num.42 juliol 2011, pp.28-29

La primera "piscina"
A la fundació del club, a les acaballes de l'any 1925, li va seguir la "construccióc de la primera piscina, on poder entrenar i organitzar competicions. Aquella piscina era paral·lela al passeig Darder, molt a prop de la vorera de l'estany, i va ser construïda pels mateixos nedadors. El que fora el primer president del club, en Joaquim Colomer, explicava en que va consistir aquesta obra: "El primer dia es van posar les estaques que subjectaven la primera plataforma i amb una corda de cinquanta metres van marcar el lloc on s’havien de col·locar les altres. L’endemà, un cop clavades, algú s’adonà que aquella "piscina" semblava un xic curta. Després de moltes discussions es va comprovar que, efectivament, no feia la mida reglamentària; la corda s’havia encongit uns tres metres. Després de tants esforços es van haver de refer tot. Es compraren més cordes i unes peces de suro foradades pel mig per marcar els quatre carrers. També es van construir uns trampolins de tres i cinc metres d’alçada".

Aquell any, durant les festes de la Mare de Déu d’agost, es va celebrar un festival de natació organitzat per primera vegada pel Club Natació Banyoles, en que es disputaren proves de 100, 200 i 400 m. lliures, 200 m. Estils i salts de palanca. L’èxit de les proves de natació que es varen començar disputar, juntament amb els primers partits de waterpolo i el nombre de nens que aprenien a nedar "primer tocant de peus a terra, embrutant l’aigua de llot. Després d’empassar-nos algun xarop ens atrevíem a nedar a "l’aigua blava", amb gran emoció i vigilats pels més grans. Llavors ens varen alliçonar en la pràctica del crol i va venir l’hora de la pilota de waterpolo", va fer augmentar considerablement el nombre de socis, de manera que s'hagué de construir un annex per a ús exclusiu dels socis a la pesquera d’en Sarquella.

Peró tot això es va acabar amb la desaparició del club l'any 1934.

Una nova piscina
Sis anys més tard, aprofitant les festes d'agost de 1940, l'Ajuntament organitzà un nou festival de natació, el primer festival de després de la guerra, on hi participaren també alguns nois de Banyoles que havien après a nedar a l'estany. A l'hivern, uns quants hagueren d'anar a estudiar a Barcelona i aprofitaren per entrenar a la ciutat Comtal. Poc a poc es tornava a repetir la història. A a quest nou interès per la natació, vindria sumada a la iniciativa d'un grup de joves del GEiEG que sovint venien a nedar a l'estany i que varen convèncer al consistori banyolí d'organitzar una competició de natació de fons a l'estany i que seria realitat el 17 de setembre de 1944, quan es va donar la sortida a la I Travessia de l'Estany.

Aquest dos fets van fer que es tornès a reemprendre les activitats del Club. Però aquest cop a la zona coneguda com el "Cementiri dels gossos", ubicada davant de l’Horta del General. A l'aigua, s'instal·laren dues palanques que delimitaven una piscina de cinquanta metres, amb dos trampolins, un de tres metres al costat dels Banys i un de cinc a la banda nord, i s'hi van marcar els carrers per a la natació i el camp de waterpolo amb unes cordes i uns suros.

A partir de l'any 1954, amb l'arribada d'una nova junta que es va proposar popularitzar la natació entre els més joves, organitzant cursets gratuïts per tots, l'afició per aquest esport augmentà exponencial-ment, tot i els intents de l'església de frenar aquest esport dient que a Banyoles "hi havia joves molt atrevits i agosarats, fills de famílies d'una religiositat arrelada, que en "trajo" de bany o "taparrabos" es passejaven per l'estany...", les teories de la gent gran que asseguraven que "no era gens bo per la salut banyar-se perquè les seves aigües dissipen" i les supersticions populars que continuaven parlant dels terribles remolins i xucladors.

A finals dels anys cinquanta, en aquesta mateixa piscina s’hi varen disposar tres filades de cadires per al públic i a dalt s’hi varen penjar uns llums per tal de poder jugar partits de waterpolo a les nits d’estiu.

La primera piscina coberta
Malgrat tenir unes instal·lacions tan precàries, la possibilitat que els nedadors entrenessin a les diferents piscines de l’estany, encara que només fos als mesos d’estiu, havia situat el Club entre els més importants de la natació espanyola, tal i com ho demostra el fet de que de les seves files sortís el primer olímpic gironí de natació, en Quim Pujol, que participà en les olimpíades de 1964.

Però els dirigents del club, tenien una fita al cap: fer una piscina coberta, doncs la piscina climatitzada era un element imprescindible per promoure la natació des de la base (un tipus de instal·lació que, tret del C.N.Barcelona, pocs clubs tenien, ja que una de les primeres que es construïren a Catalunya fou la del C.N.Sabadell, l’any 1959).

Per fi, sota la presidència de Jordi Gimferrer, s’inaugurà el 1967, a la cara est de l’edifici construït el 1960, la primera piscina coberta del Club. Tot i que amb la nova piscina, els cursets i competicions augmentaren i s'aconseguí un bon nivell esportiu, amb l'arribada dels anys vuitanta, el Club passà greus penúries econòmiques, cosa que dur a tancar la piscina el mes d’octubre de l'any 1981. Desprès de més de mig any de negociacions amb l'ajuntament, el dissabte 27 de març de 1982 es reobrí la piscina: "... El CNB es satisfà en comunicar a tots els banyolins que després de bastant esforç i gràcies a la col·laboració obtinguda de l’Ajuntament de Banyoles, a la fi es pot tornar a obrir la nostra piscina ... ".

Però tot i amb això, era una piscina construïda als anys seixanta i començava a patir certes mancances, per això l'elecció de Banyoles com a sub-seu olímpica de rem, fou l’excusa perfecta per a fer un Club nou i evidentment, una nova piscina.

Les noves piscines dels anys noranta
Tot i que el projecte inicial preveia la construcció de dues piscines exteriors, una de 50x25 de competició i l’altra de forma irregular menys profunda, al final es va desestimar el projecte, de manera que el mes de març del 1990 es va començar a construir una sola piscina exterior perquè els nedadors i l’equip de waterpolo poguessin entrenar mentre duressin les obres olímpiques, i un cop acabada es va cobrir amb una carpa i s’hi van adequar uns vestidors provisionals.

Amb aquesta piscina en marxa, el juny del 1990 s’enderrocà la piscina coberta per tal de fer-ne una de nova, que estava previst que estigues acabada abans del juliol de 1991. Al final però, la cosa no va ser així, i no va estar fins el març del 1992, data en que s'inaugurà el nou edifici del club, i amb ell, l'actual piscina coberta.

Bookmark and Share