Artículos - Historia

PETROLI A LA VALL DE CAMPMAJOR

PETROLI A LA VALL DE CAMPMAJOR

El Golany
núms.40 i 41, segon semestre 2016 i primer semestre 2017.

L'any 1969 s’estrenava una pel·lícula que, protagonitzada entre d'altres per Lee Marvin i Clint Eastwood, ens traslladava al vell oest, en plena febre de l'or, amb una ciutat que acabava enfonsant-se sobre si mateixa. Em refereixo a La leyenda de la ciudad sin nombre, una pel·lícula que ens va deixar cançons com la que duu per títol el mateix de pel·lícula o bé la de Gold Fever, que ens parla precisament d'aquesta febre, una febre que anava paral·lela a una altre: la febre de l'or negre, el petroli. Un «invent» que no tenia més de cent anys, ?si deixem de banda elements derivats com el quitrà o el querosè, coneguts des de l'antiguitat?, ja que la primera vegada que es va bombejar aquest líquid tant preuat fou el 27 d'agost de 1859 a Pennsilvania i que en pocs anys va fer sorgir ciutats com les de la pel·lícula però amb noms com Oil City, fundada el 1860, Petroleum Center o Pithole, que el desembre de 1865 ja comptava amb 20.000 habitants.
I si bé en un començament el negoci del petroli es va convertir en un monopoli americà, Europa va començar a reaccionar fins a l'extrem que durant un breu espai de temps de la dècada dels anys vuitanta del segle XIX la zona de Bakú, a l'actual Azerbaidjan, va superar la producció americana.
Començava una nova carrera, la del or negre, a la que Espanya no en va ser indiferent. Així tenim peticions de concessions, ?casi sempre associades a llocs on ja s'extreia asfalt cosa que era un indici de presencia d'hidrocarburs? per exemple a Plentzia (Biscaia), cap el 1890, en el que és la primera sol·licitud al País Basc per extreure hidrocarburs. O bé la que es va demanar el 6 de juliol de 1901 a Salvatierra (Alaba) per a «Mina de asfalto, petroleo, parafinas y esquistos bituminosos». Una carrera que va dur a l'estat a crear per Real Decreto Ley de 28 de juny de 1927 el «Monopolio de Petróleos».

La recerca de l'or negre a Girona
Els experts insisteixen que la configuració geològica de determinades zones de les comarques gironines és propícia per a la presència de petroli, i també de gas, però el problema passa per que és complicat detectar-lo. D'aquí que al llarg del passat segle XX hagin estat diferents empreses les que ho han intentat, però fins ara cap d'elles ha tingut èxit.
A la província de Girona, ja hi ha constància d'uns primers intents de trobar l'anomenat «or negre» a la població de Vallfogona del Ripollès, des de primers del segle XX, anys en que es varen concedir diferents concessions per a «mina de petroli»: "La Casualidad" i "La Negrita" (1907-1910), "La Joaquina" (1917) i "Anselmo" (1929-1934), tot i que segons sembla, tret d'una, les altres no es varen arribar a perforar. Eren uns anys en que les exploracions petrolíferes eren fetes amb l'antiga llei de mines, de manera que qualsevol ciutadà podia demanar un permís d'explotació com si fos un mineral més, i així va ser fins l'any 1958 en que es va dictar la primera Llei d'Hidrocarburs, la qual va portar associada d'una banda l'arribada de companyies estrangeres i d'altra que els permisos que ja estaven concedits es tinguessin que adaptar a la nova llei. Eren uns anys en que des de l'estat espanyol es van potenciar i endegar diversos procediments destinats a trobar jaciments de gas i petroli que permetessin abastir i subministrar a tot el mercat estatal.
En fi, que sigui per un motiu o altra, el cas és que a les comarques gironines s'han dut a terme diferents prospeccions als llarg del segle XX que com ja hem dit no han dut enlloc. Així tenim la mateixa Vallfogona del Ripollès, on se'n varen fer de nou els anys 1958 i 1981; a La Bisbal el 1952; a Sant Privat d'en Bas el 1959; a Vilopriu el 1960 i el 1962; a Riudaura el 1965; a Besalú el 1971; a Sant Joan de les Abadesses el 1971 i el 1987; a Fellines el 1983; a Ogassa el 1985; a Camprodon el 1988 i a Oix el 1990. Però no tant sols a terra ferma, sinó que també se'n varen fer al fons marí: el 1979 es van fer prospeccions marines en diversos punts entre el Port de la Selva i l’Estartit i entre Tossa de Mar i Mataró; el 1980 davant les costes de Sant Feliu de Guíxols, el 1983 de les de Lloret de Mar i el 1989 de la de Roses.
I evidentment, el Pla de l'Estany tampoc se'n va lliurar.

Petroli a Campmajor?
Amb aquest titular, la revista Horizontes del mes de setembre de l'any 1953 es feia ressò d'una noticia dient que els hi havien arribat informes de que a Sant Miquel de Campmajor s'estaven practicant sondejos «que se supone relacionados con la busca de petróleo en nuestra Provincia». No sabem que hi havia de cert en aquesta noticia, ja que tindrien que passar uns anys per que se'n tornés a parlar, però possiblement deurien ser unes primeres prospeccions que sembla ser es varen fer camí de Falgons, prop del pont del Marçol, entre aquest i el rec del Rodorar, tot just abans del trencant de can Petit Carrera, on hi varen bastir una petita torre d'extracció que no passaria dels 30 metres.
En aquesta ocasió serà el diari gironí Los Sitios, qui en la seva edició del 4 de juny de 1958 es feia la mateixa pregunta. Tot i que traslladant-la a una zona propera al Santuari del Collell, un zona en la que tot i que fins ara no ha «aflorado indicios del preciado líquido» si que es veritat que «una Compañia que se dedica a tales exploraciones ha solicitado los permisos pertinentes para efectuar en aquellos terrenos una perforación de trescientos metros y segun se nos dice la semana proxima comenzaran los trabajos». Però de nou, es la única referència, i ja no se'n parla més. Tot i que com ens explica Rafael Sánchez, que hi va treballar als anys seixanta, podia ser que fos veritat ja que primerament venien unes màquines petites, que perforaven 100 o 200 metres (perforacions geofísiques). Al final d'aquestes perforacions (50, 75, 100 metres...) introduïen explosius i els feien esclatar. Aleshores feien unes mesures que juntament amb els «testimonis» que s'extreien, veien si era propici o no. I podria ser que es fes i que el resultat no fos l'esperat.
Però el problema és que en aquells anys, les noticies referents a la «caça i captura» de petroli estava a l'ordre del dia. Sense anar molt lluny, l'estiu de 1957 va saltar la noticia de que s'havia trobat el preuat líquid a Amer, quan una veïna del poble, va voler treure aigua del seu pou i el que va treure va ser una substància negre i espessa. Una noticia confirmada pel diari Los Sitios que va enviar un corresponsal a la població que el 29 d'agost deia que desprès de pujar una galleda «nos sorprendió tal cantidad de sustancia al parecer petrolífera y tanto olor a gasoil». I al final, això és el que va ser: gasoil, segurament procedent d’un dipòsit de la Guerra Civil.
La noticia de la falsa troballa va córrer com un reguer de pólvora i als periodistes els faltava poc per «furgar en la ferida». La revista Horizontes del mes de setembre de 1958 deia «en un pueblo de Toledo se afirma que ha sido encontrado petroleo. Esperemos que no ocurra lo mismo que en Amer. O nos equivocamos mucho o los de Toledo quieren que les arreglen la carretera».

Perforant la Vall
L'any 1960, una empresa catalana, la Sociedad Investigadora Petrolifera (SIPSA), convocava una roda de premsa per anunciar que en breu començarien a fer uns sondejos petroliers dins el terme municipal de Viloproiu, motiu per el que s'havia contractat l'empresa italiana Pergeo, que era la que aportava la maquinaria, entre ella la torre perforadora, que tenia una punta de diamant. La posta en marxa es va dur a terme el dia 25 de novembre amb la presència de les màximes autoritats i fins i tot del bisbe de Girona. Segons ja havia explicant tres dies abans Los Sitios «La plataforma de perforación tiene tres metros de altura y la torre 39. Dicha maquinaria levanta 250 toneladas y va equipada con motores diesel capaces de producir una fuerza de 1.000 HP. El sistema es "Rotary" y puede alcanzar una profundidad normal de 3.000 metros a un promedio de 25 a 30 metros diarios».
Però l'èxit no els acompanyà, i a mitjans de febrer de 1961, davant el fracàs de les perforacions, l'empresa varen desmuntar la maquinaria i la torre metàl·lica i es varen traslladar a El Collell «donde ya con anterioridad se habian realizado sondeos que tampoco en esa ocasión dieron el resultado apetecido». Una zona, segons deia el diari Los Sitios del 17 de març, en que el terreny era molt propici per ser zona volcànica, tot i que reconeixia que degut a la gran quantitat de falles que hi havia al subsòl «puede muy bien haberse escurrido el petroleo que en otras épocas pudo haber existido en esta comarca». Els treballs varen començar a bon ritme. Hi havia un equip format per 25 treballadors, entre perforadors, mecànics, xofers, geòlegs, etc., 7 d'ells italians, que tenien el camp base a Figueres. En la perforació es treballava nit i dia, tal i com seguia dient Los Sitios «la magnifica iluminacion dada por una serie de focos instalados nos dio la sensación de estar en pleno dia». Però malauradament la màquina perforadora es va espatllar i es varen tenir que parar el treballs i muntar un nou equip, com segueix dient Los Sitios «ha sido montado cerca del santuario, a unos cuatro kilometros, un tren de perforaciones moderno que cuenta con una torre de 50 metros de altura y que ya hace unos diez dias que trabaja a todo ritmo [...] y ya han superado los 100 metros de profundidad». Una torre que segons explica en Rafael Sánchez, estava coronada per una mena de balconada, que era des d'on s'anaven introduint els tubs i que de fet segons segueix dient era la base de tot el procès doncs contenia tot l'equipament necessari per bombejar el fluid de perforació, baixar i elevar la línia, controlar les pressions sota terra, extreure les roques del fluid, i generar «in situ» l'energia necessària per a l'operació.
La zona escollida, va ser a la dreta de la carretera que de Sant Miquel mena al Collell, uns 150 metres abans del trencant del Crous, a mà dreta, o encara avui en dia es pot veure les restes d'un quadrat de 2,60 metres de costat, en mig dels quals s'assentaven els tubs per el quals d'haver-lo trobat tindria que sortir el preuat líquid.
Però els problemes varen seguir i com deia el mateix rotatiu, es varen trobar amb una cova, cosa que els va obligar «a colocar unos tubos fijados com cemento Porland». O sigui que de nou el fracàs els acompanyà, i davant dels resultats negatius després d'11 mesos de treballs ininterromputs, assessorats pel geòleg Alfredo Angaril, el mes de gener de 1962 varen decidir tornar de nou a Vilopriu, on als pocs dies varen trobar una bossa de metà, un fet que va reactivar la confiança en aquell indret, però això va ser tot, ja que es va considerar que no resultaria rendible explotar industrialment aquell gas i poc desprès la companyia es va dissoldre.
A l'ajuntament de Sant Miquel, entre la correspondència es conserva una carta escrita el 9 d'abril pel Consol General d'Itàlia a Barcelona, Luigi Sabetta, dient que s'ha assabentat pels diaris, en concret per la Solidaridad Nacional de l'11 de març, de que una empresa italiana esta fent perforacions i demana si «efectivamente se efectuan los trabajos susodichos, y en caso afirmativo, datos útiles a identificar la citada empresa».
A la petició del Cònsol va respondre l'alcalde Josep Maria Fort dient que sí, que era veritat que s'estaven duent a terme aquests treballs i que ho feia «la empresa Pergeo de Milan, que a su vez ha sido contratada por la empresa española Perforaciones Geologicas S.A.E., cuyo domicilio radica en la ciudad de Figueras, calle Concordia 3 [...] siendo el apoderado Arvino Tonin».
Com a curiositat cal a dir que a Vilopriu, el forat on s'assentava la base de la màquina per a fer la prospecció formava com una mena de piscina de 2 x 3 metres, que es va emplenar d'aigua sulfurosa que poc a poc va començar a ser visitada per gent d'arreu del país i per molts estrangers a l'estiu, atrets per les propietats de l'aigua, donant lloc al que es coneix com el «pou d'aigua calenta o pou del petroli de Jafre».
Encara hi ha qui recorda els tres germans, Jordi, Josep i Joan Andreu, els fundadors de l'empresa catalana, i un amic d'ells que es deia Enric, que hi treballaven. Feien torns de vuit hores. També hi havia un home alemany, anomenat Walker, que era l'encarregat mecànic, i un italià, que era l'arquitecte enginyer.

Un nou intent
Sembla ser, que tot i el fracàs dels italians, una altre empresa es va veure amb ànim de tirar el projecte endavant i així ho anunciava la revista Horizontes del març de 1962 quan deia que «Los sondeos abandonados en S.Miguel por los italianos, son efectuados ahora por una compañia española, Ibérica de Sondeos S.A.
Els italians es varen centrar també en una altre zona, camí de Falgons, que es trobava poc desprès del trencant de Sant Natzari, un lloc que recorda molt bé l'Isidre Batlle, que des de l'altre banda de la carretera, amagat darrera unes alzines, contemplava tot el desplegament d'homes, tubs i camions, que mai s'havien vist per la Vall, que poc a poc anaven aixecant una gran torre de la que avui en dia, com a la zona del Collell encara es pot veure el quadrat, tot i que en aquest cas fins i tot es pot veure encara les restes d'un d'aquest tubs, encastat enmig del quadrat.

Aigua en lloc de petroli
Ja dins del segle XXI davant de l’imminent problema de manca d'aigua que patia el municipi, el Consistori va voler convertir el problema sorgit a finals dels seixanta, —quan, segons cometa en Rafael Sanchez «a 800 i pico de metres varen trobar una via d'aigua que va començar a sortir a la superfície, i que els va costar molt de tapar»—, en una avantatge. Així, aprofitant les perforacions la idea era arribar a les capes subterrànies a les que s'havia arribat llavors, i on havien trobat aigua, evitant, això sí, la que hi havia a poca profunditat on la concentració de sals era molt alta.
Fou així com el 16 de juliol de 2007 es va intentar obrir de nou, un dels pous excavats als anys 60. Concretament el que hi havia prop de Falgons, però els operaris es varen trobar que el tub que es va col·locar als anys 60, d'uns 15 centímetres de diàmetre, estava segellat amb formigó, motiu que va fer que no es podés baixar la sonda que havia de determinar a quina fondària es trobava l'aigua. Era un pou sobre el que s'especulava que podria arribar a 700 metres de fondària, però de fet no es va poder determinar ni la llargada del tap de formigó.
Uns anys mes tard, al llarg del 2011, al costat de la carretera de Falgons, a prop de la finca on, anys enrere, s'havia buscat petroli un sondeig va arribar a bosses d'aigua molt grans, una primera situada a 140 metres, però de poca qualitat, i una segona a 375 metres de profunditat, però que segons la impressió inicial tampoc era prou bona per al consum humà i, si es pogués tractar, el procés seria tan costós que no sortiria a compte extreure-la. Aquesta conclusió, juntament amb el fet d'ensopegar amb uns materials rocosos molt durs, que van complicar molt la feina, i l'encariment dels treballs pel fet de que s'havia de canalitzar l'aigua que emanava de la perforació cap a la riera, van dur a la companyia encarregada de les prospeccions a prendre la mateixa decisió que havien pres als anys seixanta: aturar els treballs. El petroli va passar a la història, però com va publicar el diari El Punt del dia 1 de gener de 2012 «la xarxa d'aigua potable continuarà sent la gran assignatura pendent de Sant Miquel de Campmajor».

Bookmark and Share