Artículos - Historia local

ALTARS I CAPELLES DE L'ESGLÉSIA DE SANT ESTEVE DE BANYOLES

ALTARS I CAPELLES DE L

Revista de Banyoles
núm.966-969 , abril-juliol 2014

Introducció
Per tal de fer el més entenedor possible aquest article, cal en primer lloc que fem un petit resum del que ha estat la història de l'església, o millor dit, de les diferents esglésies del monestir de Sant Esteve de Banyoles.
La primera d'elles la que va fer construir l'abat Bonitus al segle IX devia de ser una construcció molt primitiva, on el fang i les pedres es barrejaven entre sí per donar-l’hi una certa solidesa. D'una sola nau, amb coberta de fusta, terra i lloses, fou destruïda a mitjans del segle X pels normands.
La segona edificació fou consagrada l'any 957, en temps de l'abat Acfred II (935-957), i ja era una construcció feta amb cal i pedra i volta de canó.
Però no serà fins a la centúria següent quan el comte de Besalú, Bernat II, va dur a terme la reforma del monestir i construí una església de tres naus, amb absis central i absidioles laterals, amb columnates al presbiteri i torre campanar. Consagrada l'any 1086, resistirà el pas del temps fins el primer terç del segle XV en que fou parcialment destruïda pels terratrèmols que assolaren bona part del país al llarg dels anys 1427 i 1428.
Reconstruïda en bona part a partir de 1431 no serà fins el segle següent quan es doni per acabada l'obra amb la substitució de l'antiga façana romànica, a la que es va afegir l'actual porta gòtica. Però no acaben aquí les vicissituds d'aquesta església, doncs l'any 1655, els bombardeigs soferts per la ciutat per part de les tropes franceses faran que quedin destruïts el campanar, part de la volta —des del cor a la façana— així com la capella de la Mare de Déu del Roser. Iniciada la reconstrucció de l’església tot just al tombant del segle, aquesta no estarà acabada fins a mitjans del segle XVIII, donant lloc a l'actual edifici neoclàssic. Un edifici que si per sort no ha sofert més desperfectes, si que hem d'esmentar que l'espoli sofert a partir de 1835, quan en motiu de la desamortització de Mendizábal va quedar abandonat i la destrossa d'imatges soferta l'any 1936 en motiu de la Guerra Civil han fet que si bé aquest darrer edifici del segle XVIII ens hagi arribat quasi bé intacte al segle XXI no podem dir el mateix de tot allò que l'ornava: retaules, imatges,... i que en bona part serà el que intentarem aclarir en aquest article.

Altars i capelles
Amb l'arribada de l'edat Mitjana, la santedat es troba en un moment molt àlgid, i encomanar-se a un sant o altre és un fet habitual, depenent del tipus de protecció que es busca. De manera que aquest augment de devoció va associat a un augment de la devoció amb la construcció de capelles i altars i la institució de confraries. D'aquesta manera al interior de la majoria d'esglésies es creen capelles i altars que depenien exclusivament d'aportacions econòmiques externes al propi ens religiós. I en el cas del monestir de Banyoles no era diferent, ja que questes capelles i altars eren creades pels anomenats beneficiats els quals creaven els beneficis mitjançant dotacions de rendes i censos, a la vegada que n'estipulen les condicions del seu manteniment, el qual acostumava a anar a càrrec d'algun frare del propi monestir. Aquestes rendes o censos podien ser o bé en forma de dotacions econòmiques o bé en forma de censals, que eren produïts per exemple per l'arrendament de terres.
Quan amb el pas dels anys aquestes dotacions o censals arribaven a la seva fi, es podia donar el cas de que aquell altar o capella desaparegués, tot i que abans podia passar per un altre procés com era el cas que en minvar l'aportació s'hagués ajuntat a d'altres que estaven en les mateixes condicions.
Per aquest motiu al llarg de tots aquests anys n'han estat forces les advocacions que d'una manera o altra, ja sigui en forma d'altar, escultura o pintura, han passat per aquesta església.

Dels inicis als bombardeigs de 1655
La primera referència la trobem en la crònica de la primera església quan ens diu que estava dedicada a Sant Esteve, la qual cosa ens bé a dir que l'altar major estava dedicat a Sant Esteve, un fet que es repeteix en les actes de consagració dels anys 957 i 1086 en les que es segueix incidint en el fet de que l'església estava dedicada a Sant Esteve, tot i que en la del 957 afegeix dues advocacions més, Sant Joan Baptista i Sant Martí, als quals se'ls venerava, segons mossèn Constans, a banda esquerra i dreta, respectivament, de l'absis principal, on possiblement cadascú d'ells tingués el seu propi altar (voldria recalcar que en tot aquest article quan parlo de la dreta o de l'esquerra, en tots els casos em refereixo al fet de mirar la nau des de la porta d'entrada, és a dir en el primer cas al costat de l'Epístola i en el segon en el costat de l'Evangeli). Aquestes dues advocacions seran una constant al llarg de la història d'aquesta església.
En el cas de Sant Joan, però, trobarem que el primer es citat com a Sant Joan Baptista i més tard com a Sant Joan Major, passant a partir de 1401 a desdoblar-se en els dos Sant Joan, el Baptista i l'Evangelista, un fet que queda molt clar l'any 1588 quan es diu que «En el altar de St. Joan Bautista y de St. Juan Evangelista ay dos beneficios, el uno possee un canónigo de Vique y vale pagados los cargos 50 libras, y el otro possee J.Custorons, es de poco valor». També sabem que el 1649 es trasllada a ma dreta de la capella de Sant Martirià i que poc després el 1652, el canonge Bassedas volia fer retaule de Sant Tirs amb els dos Sant Joan, un a cada costat. I pel que fa a Sant Martí, també es dona un efecte de duplicitat, però en aquest cas amb Sant Benet, ja que si bé els primers segles l'altar es citat nomes com de Sant Martí, el 1542 ja apareix com a Sant Martí i Sant Benet, tal i com se l'esmenta el 1588 « [...] en el altar de St. Martín y St. Benito ay un beneficio que posee Miguel Puig y es porcionario». Aquest fou un dels altars destruït l'any 1655, tot i que fou reconstruït de nou.
Un altre croquis obra també de mossèn Constans ens situa a l'esquerra de l'absis principal les advocacions de Sant Joan i la de la Santa Creu i a l'extrem del creuer la capella o altar del Corpus. En el cas de l'altar de la Santa Creu, és un dels pocs casos que el podem datar doncs fou consagrat el 7 de novembre de 1100 pel bisbe Berenguer de Barcelona, juntament amb l'altar de Sant Nicolau, amb qui compartirà advocació fins la destrucció de l'església el 1655. Per exemple el 1583 es diu [...] en el altar de Sta. Cruz y St. Nicolás ay dos beneficios, el uno so invocación de St. Nicolás, que posse Pedro Boris, el otro so invocación de Sta. Crux [...] que possee Baldirio Serra, los quales están a provisión del abad de dicho monasterio y son porcionarios». I no tant sols compartia la Santa Creu amb Sant Nicolau, sinó que a partir de 1358 i fins ben entrat el segle XVIII també compartirà advocació amb Sant Jaume. Pel que fa al Corpus, el que sí que és segur és que hi havia altar i que el 1397 ja es parla de Confraria. Dos segles més tard, el 1540, el monjo Joan de Cartellà, mana construir la capella del Corpus i fa una donació per fer un retaule amb pintures on es representi el Corpus Christi, Santa Anna i Santa Magdalena, una santa aquesta última que ja surt esmentada des del 1294 fins ben entrat el segle XVI, en concret el 1528 en que es diu que «[...] en el altar de Sta. María Madalena ay un beneficio que possee un diácono, vale 24 libras».
I encara hi ha un tercer croquis de mossèn Constans anterior a la destrucció de 1655 on a banda de l'altar major que segueix dedicat a Sant Esteve, situa a l'absidiola esquerra l’advocació de Sant Joan i a la de la dreta la de Sant Martí, tal i com estava ja des d'un primer moment, i afegeix amb un interrogant si ja hi havia o no l'advocació de la Mare de Déu de l'Escala a l'absis central, la qual ja es citada el 1089. Tres segles més tard, el 1345, el mas Hospital de Figueroles hi feia cremar llànties i trenta anys més tard, el 12 d'abril de 1375 fra Guillem de Terrades, sagristà major, fa una fundació d'una missa anual el dia de Nostra Senyora de Setembre a l'altar de l'Escala, el mateix que passa el 1588 amb J.Borràs, que n'és porcioner, i que n'és el posseïdor d'aquest benefici, amb el que queda clar que aquesta Mare de Déu hi tenia dedicat un altar en l'església, tot i que no sabem des de quan comparteix l'altar principal, el qual estava dedicat, recordem-ho a Sant Esteve, per la qual cosa l'interrogant que posa mossèn Constans en el seu croquis té raó de ser, tot i que sí que s'ha d'afegir que del segle XIV n'era l'escultura d'alabastre costejada i donada pel monjo Ponç de Sovïlles, i del 1437 el retaule obra de Joan Antigó.
Però a banda d'aquestes advocacions que ens situa mossèn Constans sabem que abans de la destrucció de l'església n'hi havien hagut moltes altres, tot i que no podem dir on estaven situades, però de ben segur que ho estaven al llarg de les dues naus laterals. Una d’elles és la de la Mare de Déu del Roser, esmentada en la crònica de la destrucció però que de fet estava citada només des de pocs anys abans, concretament des del 1620.
No passa el mateix amb d’altres com poden ser les de Sant Miquel, Sant Pere, els Sants Metges, Sant Sebastià, Sant Cristòfol i la mateixa capella abacial, que es van veure afectades pels fets de 1655 i el pas del temps entre aquests fets i l’inici de les obres de reconstrucció varen fer que quedessin igualment destruïdes. La de Sant Miquel que ja estava esmentada des de l’any 1195, va rebre beneficis al llarg dels anys, com per exemple l’any 1588 en que «[...] en el altar de St. Miguel Archángel ay un beneficio que possee Miguel Puig, es porcionario», el mateix Miquel Puig que també n’era beneficiari dels altars de Sant Martí i Sant Benet, tot i que anys més tard ja compartia advocació, concretament l’any 1684 en que surt citat com Sant Miquel i Sant Sebastià.
Un altra que surt citat al llarg d’aquests anys és Sant Pere, que ho fa des de 1252 es que ja hi ha constància d’un benefici. També es sap que el 1548 se li va construir un altar i que al llarg del segle XVI en Pere Serafí va fer-hi un retaules en que es representava a part d’aquest sant, als sants metges Cosme i Damià, amb els que compartiria altar tal i com es pot llegir l’any 1588 «[...] en el altar de St. Pedro y St. Cosme y St. Damián ay un beneficio que possee Juan Busquets y es porcionario». Sant Sebastià és un altre d’aquest exemples que si bé el 1511 surt esmentat en solitari, a partir de 1529 ja se l’associa amb Sant Cristòfol, amb qui compartirà altar a partir de 1548. I per últim una altre de les afectades pels fets de 1655 fou la Mare de Déu que hi havia a la capella abacial, la qual ja tenia benefici l’any 1312 i altar si més no des de 1588 en que se’n parla dient que «[...] En el altar de Ntra. Sra. que está en la casa de la abbadía ay un beneficio que posee Pedro Pla, vale 20 libras y es porcionario». Però a banda de les esmentades en aquest primer període hi ha altres advocacions que al llarg d’aquest període varen tenir també la seva «parcel·la» i que si bé en alguns dels casos no varen tenir una continuïtat en d’altres si, ja sigui per que no es varen veure afectats per la ruïna de l’església o bé per que se’ls va reconstruir, tot i que no n’hagi quedat constància.
La més antiga en referències és la de Santa Caterina que surt esmentada en solitari el 1327 i acompanyada de Santa Margarida entre 1432 i 1511. Després d’aquesta data s’esmenta el 1548 a Santa Margarida amb Santa Maria Egipciana, però per poc temps ja que a partir de 1529 i fins ben entrat el segle XVIII a Santa Margarida ja se l’esmentarà en solitari.
En el cas de Sant Antoni Abat, sabem que el 1353 el monestir li va dedicar una capella; que el 1588 el seu altar no estava a l’església «[...] en el altar de St. Antón del claustro ay un beneficio que possee Hierónimo Villalba. clérigo, vale 25 libras» i que precisament l’any 1655 estava a la Sala Capitular.
Un altre cas és el documentat el 14 de març de 1483, quan s'atorga llicència per erigir altars amb retaules de la Mare de Déu de la Pietat i del Sant Sepulcre. Dos segles més tard, el pintor Pere Mates, en farà una pintura titulada «Oratori de la Pietat». Serà aquesta una de les santes que seguirà sent esmentada fins ben entrat el segle XX.
De Santa Llúcia sabem que surt esmentada el 1580, tot i que anys més tard tornarà a esmentar-se-la quan es parla del retaule de la Mercè que hi havia al monestir i en el que la santa s’ubicava al cos superior del mateix.
Un altre exemple, amb noms i cognoms, és el de Sant Francesc, ja que d’aquest sí que se sap que fou l’abat Francesc de Xetmar (1460-150) qui va fer construir una capella amb el seu corresponent altar dedicat al seu sant patró i que perdurarà fins mitjans segle XVIII.
Cas força curiós és el de Sant Martirià, que no tindrà capella pròpia fins l’any 1649 en que es va construir l’esmentada capella que estava flanquejada a la dreta per la capella de Sant Joan i a l’esquerra per la de la Santa Creu, ja que recordem que les despulles del sant estaven custodiades pels frares que habitaven el convent del puig de Sant Martirià, i no serà fins l'any 1638 que els caputxins varen retornar-lo als benedictins, degut a la incomoditat que els representava el lloc.
I ja per tancar aquesta primera part, cal esmentar la dedicada a la Sang de Crist, que si bé no està documentada fins el 1620 si que se sap que als voltants de 1662 hi tenia confraria.

Dels bombardeigs de 1655 a la Guerra Civil
Com ja hem dit, serà al llarg de quasi bé un segle que la vida religiosa a l’església de Sant Esteve sofrirà una aturada. Serà un període que com hem vist es va iniciar el 1655 quan la vila fou bombardejada per les tropes franceses i que no es clourà fins el 1740 en que es donarà per acabada la reconstrucció de l’església. Tot i amb això, la primera referència que tenim a la distribució de capelles i altars en la nova església, és un croquis de mossèn Constans que el podríem situar als voltants de mitjans del segle XVIII tota vegada que situa Sant Francesc una advocació de la que la darrera notícia de la seva presència a l'església de Sant Esteve és de 1744. En aquest croquis ens situa tot just entrant a mà dreta, la capella o altar de les Ànimes, i a mà esquerra les de la Mare de Déu del Roser, la de Sant Pere i els Sants Metges, la de Sant Francesc i la Mare de Déu de la Mercè, la de la Sang (un capella que havia estat ampliada cap a l'exterior l'any 1722) i la del Corpus. I tot just al final de la nau la de Sant Martirià.
Però deixant de banda aquest croquis, en tenim un altre, però aquest força ben detallat, de començaments del següent segle, quan Cayetà Barraquer i Roviralta, va publicar-lo en Las Casas de Religiosos de Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX, que tot i que el llibre correspon a una edició de l'any 1906, Barraquer es va basar en els documents i descripcions que li varen fer els que varen viure l’exclaustració de 1835 (FOTO 5). Si ens guiem pel que diu aquest autor, tenim que a l'altar central hi havia la imatge de Sant Esteve en la part superior d'un retaule que al centre tenia una imatge de la Mare de Déu de l'Escala del segle XV, la qual estava flanquejada per les de Sant Llorenç i Sant Félix. Pel que fa a les capelles, la primera de la dreta, tenia un retaule de les Ànimes del Purgatori. A la segona capella hi havia la porta d'accés al claustre per la qual cosa no hi havia cap retaule. A la següent n’hi havia un de dedicat a Sant Antoni, a continuació a la quarta un a Sant Benet i en la cinquena un altre a Sant Miquel. Més enllà de la porta que duia a la sagristia, passat el creuer i entrant ja en el presbiteri, un altar dedicat a Sant Mer i al fons un retaule de Jesús de Natzarè i les relíquies de Sant Tirs. Pel que fa a les capelles de la banda esquerra, la del Evangeli, i si tenim present que on hi havia haver-hi la primera capella (per simetria amb la banda dreta) forma la base del campanar, comencem per el que seria la segona, dedicada a la Mare de Déu del Roser, li segueix la capella de Sant Pere, la de la Mare de Déu de la Mercè i per últim, la que té més profunditat de totes, que forma la capella dedicada al Santíssim Sagrament. Al braç del creuer es podia veure el retaule del Corpus Vell i ja dins del presbiteri a un costat el Devallament de la Creu i a l'altra l'altar de Sant Martirià.
I qui també ha estudiat el tema ha estat l’Antoni Torres que en el seu treball La retaulística a Banyoles i al Pla de l’Estany durant els segles XVI, XVII i XVIII. En aquest treball fa esment a les visites pastorals dutes a terme al monestir de Sant Esteve i on es pot constatar que aquestes visites parlen d’un total de 15 altars, de manera que hi podíem trobar el de l‘altar major, el de Sant Martí i Sant Benet, el de Santa Caterina, el de la Verge de la Pietat, el del Corpus Cristi, el de Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista, el de la Santa Creu, el de Sant Francesc, el de Sant Martirià, l‘altar del Sagrament, el de Sant Antoni Abat, el de Sant Pere, de Sant Miquel, de Sant Sebastià i la capella de la mare de Déu del Roser.
Comparant les tres distribucions veurem que hi ha forces coincidències, el que ens bé a dir que pocs canvis hi varen haver-hi en els que temps que va fins la desamortització i si de cas els canvis varen venir a partir d'aquest moment, sobre tot per l'estat d'abandó en que va quedar el temple i els saqueig a què va estar exposat. Anys més tard, amb la vinguda dels pares missioners tornaria a reeixir però per un temps limitat ja que l'esclat de la Guerra Civil, l'any 1936, amb la destrucció d'imatges i retaules va tornar deixar l'església nua dels seus elements religiosos.
Si ens centrem en les advocacions en si, tenim que en el retaule barroc que presidia l'altar central estaven presents Sant Esteve, la Mare de Déu de l'Escala, Sant Llorenç i Sant Félix, Aquest retaule va presidir la nau fins l'any 1936 en que fou cremat, tot i que el primer retaule que hi havia, el de l'any 1437 —i que és el que podem contemplar avui en dia en el mateix lloc presidencial— va estar desmuntat l'any 1740 i substitut per aquest nou, que és el que hem esmentat, el qual va estar costejat per fra Roig de Malla i per l'abat Ramon de Padró, que el 1754 va pagar el seu daurat. Tot i així cal a dir que la Mare de Déu de l'Escala fou una de les advocacions que va sobreviure als fets de 1655 ja que el 1687 surt documentat el seu altar en l'acta de la Visita Pastoral duta a terme el 16 de setembre.
Un sant que ha estat present des de la primitiva construcció és Sant Joan Baptista, el qual se'l segueix esmentat el 1687 en l'acta de la Visita Pastoral tot i que acompanyat de Sant Joan Evangelista. L'any 1753 tornarà a sortir ressenyat, d'una banda com «Beneficio o capellanía bajo la invocación de San Juan el Mayor, fundado en el altar de S. Juan» i d'altra com «Beneficio bajo la invocación de San Juan el Menor, fundado en la capilla de San Juan».
Una altra de les primitives advocacions és la de Sant Martí, a qui també se l'esmenta en l'acta de la visita pastoral de 1687 en que es fa referència al seu altar juntament amb Sant Benet, a qui fins llavors se'l tractava individualment. Al segle següent, el 1753 es parla del «Beneficio o capellanía bajo la invocación de S. Martín y S. Benito, fundado en dicho altar de S.Benito», i tot i que l'any següent se'l situa on després estava Sant Mer (al presbiteri tocar de la porta de la sagristia), més endavant, entre 1755 i 1760, se'l diu destruït per raó de dur a terme unes obres. Dos anys més tard, el 1762, l'abat Ignasi de Francolí (1761-1781) recupera l'advocació de Sant Benet i fa un nou retaule amb imatges d'aquest sant i de la seva germana, Santa Escolàstica. Ja dins del segle XIX, concretament l'any 1807, es diu que es pinta i daura. I encara una darrera referència, aquest cop a càrrec de Ramon Arabia, que en el seu article De Ripoll a Gerona publicat a l'Anuari de l’Associació d’Excursions Catalana l'any 1882, fa referència als quadres que hi ha en la capella de Sant Benet. L'any 1936 el retaule fou cremat, i segons diu Constans als seus peus tenia una imatge de la Mare de Déu de Montserrat.
Si seguim amb les primeres advocacions tenim també la de la Santa Creu, tot i que l'any 1674 se l'esmenta juntament amb Sant Nicolau i un segle més tard, el 1734, amb Sant Jaume, com ja havia passat al segles anteriors. Finalment el 1753 sortirà esmentada amb un tercer sant «Beneficio o capellanía bajo la invocación de Sta. Cruz y S. Martirián, fundado en la capilla donde se venera el santo cuerpo del glorioso obispo y mártir San Martirián». Pel que fa a Sant Nicolau, se l'esmenta el 1753 «[...] beneficio o capellanía bajo la invocación de S. Nicolás, fundado en dicho altar de S. Nicolás» i per una fotografia de 1920 es pot saber que al retaule de Sant Antoni hi havia les figures de Sant Antoni Abat, Sant Nicolau i Sant Ferriol.
I ja que parlem de Sant Antoni Abat cal dir que a diferència de Sant Nicolau d'aquesta advocació es tenen moltes referències. El 1687 en l'acta de la Visita Pastoral s'esmenta el seu altar, igual que passa el 1703 i el 1734. El 1753 es parla de «Beneficio o capellanía bajo la invocación de S. Antonio Abad, fundado en dicho altar de San Antonio». Del segle XIX és el retaule d'aquest sant que combina escenes amb talles del segle XVIII i el 1882 en Ramon Arabia parla dels quadres que hi ha en la seva capella. També es parla d'una imatge d'alabastre d'aquest sant, que va desaparèixer el 1936. De la que tenim força informació és de la de Sant Miquel, destruïda el 1655 i en la que els anys 1669 i 1688 encara no s'hi celebrava. No serà fins l'any 1703 en que no serà citada de nou però acompanyat de Sant Sebastià. El 1760 es diu que la seva capella estava situada a la porta del claustre. Al segle següent, l'any 1822, l'abat Benet d'Olmera (1816-1831) fa construir un nou altar dedicat a ambdós sants i encara una darrera referència el 1882 de Ramon Arabias que esmenta el retaule que hi havia en aquesta capella.
Un altar que va tardar més que l'anterior fou el de Sant Pere, del que se sap que el 1703 encara no s'hi podia celebrar, però que ja surt citat el 1713 i més tard del 1753 «[...] beneficio o capellanía bajo la invocación de San Pedro, fundado en dicho altar de San Pedro», Anys més tard, el 1814, recupera de nou el nom dels Sants Metges Cosme i Damià, i està situat entre la Mare de Déu del Roser i la Mare de Déu de la Mercè, on hi havia, diu, l'escala que duia a l'orgue. L'any 1936 fou cremat.
Recordem que aquest punt de l'església fou el més afectat pels fets de 1655, i entre ells la capella de la Mare de Déu del Roser que va quedar totalment destruïda. Doncs bé, reconstruïda de nou, es diu que el 1688 estava molt adornada i que el 1703 hi havia una Confraria administrada per tres laics i un eclesiàstic. En aquesta capella que el 1711 estava situava en el seu lloc original, a tocar del campanar, l'any 1762 hi albergava la imatge de Sant Domènec. Entrats al segle XIX se la basteix d'un nou retaule que fou cremat el 1936.
I prop de l'anterior, ja que segons diu mossèn Constans l'orgue vell estava damunt aquesta capella i per això l'arcada era més baixa, per trobar-se prop del cor, era la capella de la Mare de Déu de la Mercè en la que l'any 1761 el Doctor Verthamon, monjo del monestir de Banyoles, segons segueix dient Constans «[...] fa retaule en l'altar de les Verges posant-hi dites santes». Però no fou el darrer retaule aquest ja que l'abat Joaquim Laplana (1792-1803) en va fer construir un de nou, que fou destruït el 1936. Abans però, passats els fets de 1835 encara s'hi varen posar les imatges del Sant Felip Laziozi i Sant Ramon Nonat. Quan es refereix a l'altar de les Verges, possiblement es refereix a Santa Caterina i Santa Margarida, que entre 1734 i 1750, citades sota aquest nom, estan entre els altars de Sant Martirià i el Corpus, i a la que s'hi podria afegir, en algun moment, Santa Maria Egipciana. Aquí cal apuntar el fet de que Constans esmenta Felip Laziozi com un únic sant, però en realitat són dos sants, Sant Peregri Laziozi i Sant Felip Benizi, ambdós de l'ordre dels servites, per la qual cosa es podria interpretar que hi havia dues imatges.
Independentment d'aquest grup, una capella que tenia llarga tradició i que no va quedar afectada per la destrucció fou la de la Sang de Crist o també dita del Santíssim Sagrament (tot i que sí que es va remodelar el 1773 dotant-la de més profunditat per tal de poder dur a terme les «40 hores» amb més comoditat i els exercicis de la Congregació de la Bona Mort). Situada a la banda esquerra, era l’última de les capelles abans del creuer. L'any 1687 surt esmentada en la Visita Pastoral que es va fer al monestir i se sap que el 1703 hi havia una confraria que era administrada per tres laics i un eclesiàstic. Segons diu Constans, el 1745 se li deia altar de Crist Crucificat i el 1768 se li va dotar d'un retaule que fou destruït el 1936.
A continuació d'aquesta capella, al creuer, i davant per davant amb la sagristia hi havia l'altar o del Corpus o Corpus Christi, del que el 1753 es diu que hi ha un «[...] beneficio bajo la invocación del Corpus, fundado en la capilla del Corpus». Segons sembla poc després, el 1760 en aquest lloc hi havia la Mare de Déu de la Salut, mentre que el retaule anomenat del Corpus Vell era traslladat a la que fins llavors era la capella de Sant Miquel, davant per davant de la del Santíssim. En aquest nou emplaçament es podia veure aquest retaule del segle XVI, al mig del qual destacava la figura de Sant Isidre, Als peus de la nau, entrant a mà dreta, hi havia la capella de les Ànimes del Purgatori, en la que l'abat Ramon de Padró (1745-1756) va fer construir l'any 1747 un retaule —cremat també el 1936— i col·locar-hi el Sagrat Cor de Jesús i Maria. Al llarg del segle XIX se segueix esmentat aquesta capella fins quasi bé les acaballes del segle. I tot just a l'altre extrem d'aquest costat, al presbiteri hi havien els altars de Sant Tirs, el de Jesús de Natzaret i el de Sant Mer. Sobre el primer, Sant Tirs, sabem que l'any 1680 el capítol dóna llicència a Joan Bassedas i de Biure, canonge de la seu d'Elna, per edificar una capella dedicada a aquest sant, situada enfront de la de Sant Martirià, a la part de la sagristia, amb retaule i sepultura. I tot i que el 1699 se'n segueix parlant, no serà fins el 17 d'octubre quan s'inauguri amb un retaule obra de l'escultor Jeroni Escarabatxeras. Sobre el de Jesús de Natzaret, poca cosa podem dir, a banda de que Barraquer l'esmenta i el situa en aquest lloc. I sobre l'altar de Sant Mer, citat ja el 1754, sembla ser que l'any 1762 es va permutar amb l'altar de Sant Benet. L'any 1887 es va construir un nou altar segons diu Alsius «han fet retirar los antichs del Devallament de la Creu y el de Sant Mér pera fér plassa a dos de nous de estil gótich bastant recomenables». L'any 1936 fou destruït.
I tot just davant per davant, a l'altre banda de l'altar principal, dos advocacions més. El Davallament de Crist i Sant Martirià. Sobre l'altar del Davallament de la Creu se sap que a cap a finals del segle XIX es va retirar el que hi havia per substituir-lo, segons diu Alsius, per un altre de nou d'estil gòtic. Pel que fa a Sant Martirià, ja se l'esmenta en l'acta de la Visita Pastoral de 1687 i el 1703 es fa referència a que hi albergava les relíquies del sant patró de Banyoles. Alsius l'any 1895 també esmenta l'altar, tot dient «avuy substituhit, gracias al zel y bon gust del PP. Missionistas, per altre de románich». Poc abans, però, el 1879, Vayreda va pintar-hi un retaule que fou cremat l'any 1936.
I encara hi ha un grup d'advocacions que surten esmentades puntualment dins d'aquest període, com Sant Quirze i Santa Victòria, citats el 1743; la Mare de Déu de la Pietat, altar que s'esmenta en l'acta de la Visita Pastoral de 1687, i que també surt citat el 1755, de la que se sap que existia una imatge que fou cremada el 1936. En aquesta mateix acta també s'esmenta a la beata Maria, però no hi ha més dades per poder-la identificar; i Sant Francesc Xavier, esmentat entre 1688 i 1750 i concretament Constans diu que el 1744 «els bancs de l'ajuntament estaran davant Capella de Sang i de Sant Francisco». I abans d'acabar encara s’ha d’afegir que a la capella abacial l'any 1753 hi havia un «[...] beneficio o capellanía bajo la invocación de Ntra. Sra. de la capilla abacial, fundado en la dicha capilla abacial del monasterio» que quatre o cinc anys desprès fou refeta per l'abat Antoni Salvador de Otamendi (1757-1758).

De la Guerra Civil als nostres dies
Com ja hem vist, l'any 1936, amb l'esclat de la Guerra Civil bona part del patrimoni artístic religiós va desaparèixer sota les flames, tal i com l'Anton Maria Rigau va deixar escrit en el seu Fitxer de la Guerra Civil: «[...] entre els altars incinerats cal recordar el monumental retaule barroc de l’altar major amb les seves grans imatges. El del Natzaré, Sant Benet de les Ànimes, Mare de Déu de la Mercé i Sant Crist, tots del segle XVIII. Els de Sant Martirià, Sant Antoni Abat, la Cort de Maria, Rosari, Carme i Sant Mer, del segle XIX». En un breu resum fet per Mossèn Constans l'any 1940 del que va desaparèixer i de que es va salvar diu «fueron quemados 13 altares de los 15 que contenia [...]» i afegeix que els dos que es varen salvar eren «un magnífico retablo s. XIV, gótico-catalán, (Historia de la Virgen) [...] un precioso retablo Renacimiento s. XVI, escuela flamenca (tablas), llamado "Corpus Vell" [...]».
Per aquest motiu, quan l'any 1939, acabada la conflagració, els edificis religiosos tornaren poc a poc a la seva funció, calia tornar-los a revestir de tot allò del que havien estat despullats. Així a començaments dels anys quaranta es va encarregar a l'arquitecte municipal, Francesc Figures, el disseny d'un nou altar, inaugurat l'any 1944, destinat a honrar i albergar les despulles de Sant Martirià. Avui en dia, completen la capella vuit teles de Marià Vayreda, sobrevivents de l'anterior altar cremat el 1936, representant escenes de la vida del sant. A l'altar major, presidint la nau, el retaule de la Mare de Déu de l'Escala, del segle XV, amb imatge d'alabastre del s.XIV. És aquell mateix retaule que es va retirar del seu lloc el 1740 per ser substitut per un de «més modern» i que va sucumbir a les flames.
Així mateix mossèn Constans en el seu llibre Bañolas de l'any 1951, diu que a la capella de Sant Benet es podia veure una pintura de la Mare de Déu de la Pietat obra de Nicolau Matas, del segle XVI i un altre de Sant Benet i Santa Escolàstica del XVII, realçat per un ornamentat marc daurat, que es salvaren de les flames, i que avui en dia encara perduren. També hi havia, quan encara es celebrava la seva festa, el retaule de Sant Isidre Llaurador, pagat pel Sindicat Agrícola. Quan aquesta festa es va deixar de celebrar, el retaule fou desmuntat i en el seu lloc es va posar el dels Sants Pere i Pau i els Sants Metges Cosme i Damià, que fins llavors es trobava a la capella de la casa Missió.
A data actual, les capelles que conformen el conjunt de l'església de Sant Esteve són: entrant a mà dreta la de les Ànimes del Purgatori, la de Santa Magdalena (amb una pintura de l'èxtasi de Santa Magdalena del segle XVI), la de Sant Isidre (amb una taula del retaule del Corpus del segle XVI, obra de Pere Serafí, representant a Maria Magdalena), la del Sagrat Cor (amb una altre taula del retaule del Corpus Vell, representant al Corpus Christi) i la de Sant Esteve (amb diverses pintures, totes elles provinents del retaule del Corpus Vell: una de Sant Joaquim i Santa Anna, un altre sobre l'Aparició de Crist a Magdalena, i una darrera de la mare de Déu de la Pietat). I entrant a mà esquerra, el Sant Crist, la Mare de Déu de Fàtima, la de Sant Josep i el Nen, una de tapiada, i per finalment la de Sant Martirià.

Bookmark and Share