Artículos - Deportes

90 ANYS D'ESPORT AL COSTAT DE L'ESTANY

90 ANYS D

Revista de Banyoles
num.985, novembre 2015, pp.26-33

En motiu del 75 aniversari del Club, la junta d'aleshores, encapçalada per Jordi Banal, em va encarregar l'edició d'un llibre que reflectís la història de l'entitat. Fou aixi com amb l'ajuda dels periodistes Gemma Busquets i Jordi Ferrer l'any 2000 va veure la llum Club Natació Banyoles. 1925-2000, un llibre que vaig tenir la sort de dirigir i és en el que m'he guiat en bona part per escriure la història d'aquesta nonagenària institució.

Neix el Club Natació Banyoles
Sempre ha d'haver-hi un detonant per que es produeixi una acció de renom. I en el cas de la fundació del Club Natació Banyoles, aquest va ser el festival de natació que durant les festes d'agost de 1924 l'ajuntament de Banyoles amb la col·laboració d'un grup de socis del C.N.Barcelona va organitzar a l'estany. El programa constava de diverses proves de natació, una cursa entre nedadors locals, salts de palanca i un partit de waterpolo. I l'expectació que va generar fou tal que Joan Vidal en el seu llibre L'estany de Banyoles, publicat a començaments de 1925 ja deia que arrel d'aquesta festa «s’hauran assentat els fonaments per a crear-hi un nou Club per a Catalunya». I no s'equivocava, ja que tot just acabar l'any, el 30 de desembre de 1925 es constituïa legalment el Club Natació Banyoles, en un procés iniciat el mes de setembre quan un grup de joves banyolins, que a principis dels anys vint havien començat a practicar la natació a l’estany i s’havien fet socis del C.N. Barcelona perquè estaven estudiant a la capital catalana, redactaren uns estatus que el governador civil autoritzà el 20 d'octubre.
En aquells estatus es contemplava que la seu social estaria ubicada a la pesquera número 10 —on actualment hi ha l'oficina d'informació de l'estany—i que els seus objectius principals eren «el fomento de la natación y en general de todos los deportes complementarios o similares, para lo cual organizará carreras, concursos, fiestas deportivas y actos de propaganda y cultura deportiva». I en aquella històrica data del mes de desembre en sortia també la que seria la primera junta del Club, que encapçalada per Joaquim Colomer, tenia a Ramon Alsius com a tresorer, Andreu Malagelada com a secretari, i a Pere Pujol, Pere Tresseras, Lluís Hostench i Josep Butinyà com a vocals.
I una de les primeres decisions de la nova junta fou convocar un concurs per tal de trobar un escut. El varen guanyar els germans Ramon i Joan Alsius, amb la figura d’un nedador fent el salt de l’àngel i com a fons de l’escut els colors del F.C.Barcelona. Un disseny en que se les varen tenir que enginyar per tal de dur-lo a terme, tal i com explicava en Joan l'any 1965 en el Butlletí informatiu del Club: «...donada la manca de recursos fotogràfics de què es disposava, al menjador de casa vam col·locar una taula amb tot de llibres fent una curvatura i m’hi vaig estirar a sobre, com si fes la figura del salt de l’àngel, i així, des de dalt d’una escala, va poder fer (el meu germà) el primer esbós».

Les primeres activitats
Al començament les activitats esportives organitzades pel Club es duien a terme dins del període estival, una actitud aquesta adoptada per la gran majoria de clubs de natació d'arreu, conseqüència de la manca d'instal·lacions adequades per tal de practicar aquest esport. Tot i això, podem dir que des de mitjans de juliol de l'any 1926, que va ser quan l'ajuntament de Banyoles va concedir al nou Club permís per a instal·lar dues plataformes a l'estany, Banyoles disposava ja, de piscina i camp de waterpolo. Una piscina, construïda per els mateixos nedadors amb unes cordes i unes peces de suro foradades pel mig per marcar els quatre carrers. També van construir uns trampolins de tres i cinc metres d’alçada.
Amb les «noves instal·lacions» acabades, per les festes de la Mare de Déu d'agost d'aquell mateix any, es va dur a terme la primera activitat oficial organitzada pel Club Natació Banyoles: un festival de natació al que va estar convidat a participar el Club Natació Guíxols, i que va comptar amb una gran presencia d'espectadors segons consta en la crònica publicada a Vida Banyolina el 22 d’agost «Força abans de començar el festival, la part destinada per al públic es vegé atestada d’espectadors desitjosos de donar esplendor i vitalitat a una festa tan simpàtica portada a cap pels nostres joves i entusiastes nedadors».

Un Club en alça i una nova secció: el futbol
L'èxit de les proves de natació d'aquests primers anys va fer augmentar considerablement el nombre de socis, de manera que s'hagué de construir un annex per a ús exclusiu dels socis a la pesquera d’en Sarquella i el nombre de nens que aprenien a nedar a la nova «piscina» s’incrementava estiu rere estiu. I l'any 1927, per primera vegada, el Club enviava tres esportistes a competir fora de la ciutat: Pere Mirosa, Esteve Boschmonar i Miquel Masgrau , que varen participar en les travessies del port de Sant Feliu primer i la del port de Barcelona després. I tot i que la idea no va prosperar, l'any 1929 alguns directius varen proposar de fer la primera travessia de l'estany, tal i com ja venien fent cada estiu alguns joves per demostrar que no hi havia ni xucladors ni remolins.
I si bé fins ara només s'hi practicava la natació i el waterpolo, el 30 de maig de 1928, el C.N. Banyoles sol·licita l’ingrés a dues federacions, la catalana de Futbol i la de Natació. Naixia així oficialment una nova secció, que va debutar amb el colors del Club el 17 de juny següent, en front de l’equip reserva de la U.D. Girona.
I el que en un principi va semblar que potenciaria el Club, de fet no va fer sinó precipitar-lo a la seva desaparició, ja que des d'un bon principi començaren les tensions entre ambdues seccions, amb un seguit de problemes que anaven des dels horaris d’entrenaments i criteris d’utilització dels espais, fins a les diferències de dotació pressupostària.

La desaparició del Club
L’any 1929 la secció de futbol es veié sumida en un autèntic caos: jugadors que no entrenaven, que no es presentaven als partits, que eren expulsats per la junta del Club i desprès readmesos novament... Fou tal la tensió que l'1 de juliol d'aquell mateix any el president i el tresorer varen presentar la seva dimissió. Lluís Hostench, fins llavors secretari i vinculat a la secció de futbol, va assumir la presidència, Miquel Vilanova es convertí en el nou secretari i Antoni Figueres en tresorer. Però les tensions seguien, i el 22 de desembre la Junta General decidí eliminar la secció de futbol.
Semblava que el Club retornava als seus orígens, però el mal ja estava fet i la tensió entre els socis era evident. I tot i que desprès de l'organització del Campionat de Catalunya de Salts i Natació de l'any 1930, que foren un èxit de participació i públic i la recaptació va superar les previsions, semblava que tot estava arreglat, el fet és que el Club estava «tocat de mort» i tot i un nou canvi de junta, que va dur a Jaume Butinyà a la presidència, el Club va entrar en una llarga agonia que va acabar amb la dissolució de l’entitat l'estiu de 1934.

La primera Travessia de l'Estany i la represa del Club
Tot i la desaparició del Club i el tràngol que representà la Guerra Civil, els joves seguien nadant i com a mostra el festival de natació que l'any 1940 va organitzar l'ajuntament i al que va assistir com a convidat el Club Natació Barcelona i en el que varen participar diversos nedadors locals, que a l'hivern hagueren d'anar a estudiar a Barcelona i aprofitaren per entrenar a la piscina d'aquell Club.
Però no tant sols els banyolins nadaven habitualment a l'estany, sinó que també ho feien un grup de joves del GEiEG. Fou de la ma d'aquest grup, capitanejat per Felip Sànchez Babot, que va néixer l'any 1944 la idea de fer una travessa a l'estany. A aquest grup s'afegiria des d'un primer moment l'Anton Prat, fill del que n'era l'alcalde de la ciutat, i que en aquells moments entrenava un grup de joves nedadors banyolins a la zona dels actuals Banys Vells. Així fou com després de vèncer un seguit de reticències, el 17 de setembre de 1944, sortien de la zona dels Amaradors el primers nedadors en disputar aquesta prova.
Poques setmanes desprès d'aquest esdeveniment esportiu es tornava a reempendre les activitats del Club, essent-ne el seu primer president l'Esteve Boschmonar «Pichin», acompanyat d'altres joves de l'època com eren en Miquel Masgrau «Paquel» i l'Anton Prat, els quals com a primera i urgent mesura varen anar a l'ajuntament per sol·licitar una zona on poder dur a terme les seves activitats aquàtiques, i que no va ser una altre que un indret anomenat «el cementiri dels gossos» per que sembla ser que a primers de segle s'hi enterraven aquest animals. Tot just al davant de l'Horta del General. A l'aigua, s'instal·laren dues palanques que delimitaven una piscina de cinquanta metres que tenia dos trampolins, i on s'hi varen marcar els carrers per a la natació i el camp de waterpolo amb unes cordes i uns suros.
Pocs anys desprès, es faria palesa una nova mancança. Calia un edifici. I així, desprès de diversos intents fallits, l'any 1952 s'inaugurava el primer edifici. Una construcció de dos cosos, separats entre si, i en el que després d'entrar per una gran porta de ferro, els homes havien d'anar cap a la dreta i les dones, cap a l'esquerra.

La natació i el waterpolo
Tal i com succeïa en la primera etapa, les activitats públiques del Club es limitaven als festivals de natació que es celebraven durant les festes de la Mare de Déu d'agost, però reforçades per la travessia al mes de setembre, que poc a poc s'anava consolidant, com ho demostra el fet de que l'any 1949 ja va tenir entre els seus participants diversos clubs estrangers. Cada 15 d'agost el públic es congregava a l'estany per seguir les diferents competicions de natació, waterpolo i salts. Poc a poc es va consolidar una secció de natació que a finals dels anys cinquanta varen assolir diversos subcampionats i fins i tot l'any 1957 aconseguí que un nedador del Club, es proclamés campió d'Espanya. Serà aquesta secció la que donarà al Club, en les olimpíades celebrades a Tòquio el 1964 el primer esportista olímpic, una gesta que l'any 1972 es repetirà a Munic.
Amb l'arribada dels anys vuitanta el Club va passar greus penúries econòmiques, fet que el va dur a tancar la piscina gairebé mig any i a que els nedadors i waterpolistes tinguessin que anar a les instal·lacions del GEiEG a entrenar. El març de 1982 la piscina es reobrí, en un acte que va ser qualificat com a «resurrecció» per part de la premsa gironina i el Club ho celebrà amb una gran festa on es van disputar diverses proves de natació i un partit de waterpolo contra el GEiEG. L'any següent es celebrava la 40 Travessia amb un record de participants, i tot i que hi havia més de 2.000 nedadors inscrits, finalment van disputar la prova uns 1.700 nedadors.
Poc a poc la secció tornà a agafar el seu ritme fins el punt que l'any 1993 va acollir el campionat de Catalunya absolut de natació, un fet que no passava des de l’any 1930, al mateix temps que es creava un nou planter de nedadors que han dut el nom del club fins i tot al circuit europeu, una fita prou important tenint present la gran quantitat de clubs de natació que hi ha arreu. Pel que fa al waterpolo, aquest es venia jugant des de la fundació de l'entitat, però no serà fins a finals dels anys cinquanta, primer sota les directrius de Jeroni Moner, que jugava al C.N.Barcelona, i més tard de Lluís Julià, com a entrenador, que aquest esport va començar a separ-se del de la natació, agafant el seu propi protagonisme.
Deixant de banda a la Madame Van Ass i el seu fill, que els estius impartien directrius als nedadors, serà la figura de Lluís Julià qui a principis dels anys seixanta representarà un revulsiu pels joves del moment, ja que a banda d'ensenyar a nedar a diverses generacions de banyolins, impartirà classes d’educació física alhora que es feia càrrec també de les seccions de rem, handbol i atletisme. A ell li seguirà l’holandès Albert Stofberg que aconseguirà l'any 1968 l’històric ascens a Primera Divisió de l'equip de waterpolo, posició que revalidarà la temporada següent i el 1974 un altre cop, ara de la mà de Yasuni Fusano, que des del 1972 fou el nou entrenador de natació i waterpolo. Finalment el 1977 i per una reestructuració de les categories de la lliga, van tornar a pujar a Primera Divisió Nacional.
A partir de l’any 1991, la secció es va revitalitzar gràcies a alguns jugadors veterans, i l'equip sènior que s'havia mantingut entre la Copa Catalunya i la Segona Divisió, l’any 2007 va aconseguir pujar a Segona Divisió Estatal, una categoria que no va mantenir tota vegada que els jugadors eren amateurs. Actualment milita en Tercera Divisió.

El rem
Serà també a finals dels anys cinquanta quan una nova esport irromprà en el Club: el rem. Un esport que si bé es venia practicant amb més o menys assiduïtat des de l'any 1883, estant present en diverses festes d'agost, no serà fins l'any 1947 que veurà la primera competició oficial, amb la celebració dels «Campeonatos Nacionales de Remo», organitzats conjuntament amb el GEiEG. Poc desprès, a començaments dels anys 50 un grup d’esportistes del Club de Rem Ruber, capitanejats per Lluís Omedes, van començar a entrenar a l'estany, per preparar-se per al campionat d'Europa de 1951 i els Jocs Olímpics d'Hèlsinki de l'any següent. Però no serà fins l'any 1958 en que amb motiu de l'èxit assolit en la celebració dels Campionats d'Espanya de «skiff» i «outriggers» i la certesa que el Club havia de ser l'organitzador dels dos campionats d'Espanya posteriors, que aquella llavor que ja feia anys que germinava va veure el seu fruit quan Jordi Gimferrer, anunciava, l'estiu d'aquell mateix any la creació de la nova secció.
I serà aquest esport qui col·locara al Club en el panorama internacional. Primer adaptant l'estany a la distància olímpica, per tal de poder-hi dur a terme competicions internacionals, una pista olímpica que es va inaugurar l'any 1964 amb una històrica regata entre els equips de les universitats de Cambridge i Oxford. I si bé va viure, amb l'arribada a Banyoles del mecenes cubà Pedro Abreu, una època dorada al llarg dels anys setanta, no serà fins l'any 1985 que es durà terme la primera competició internacional amb el Match des Sèniors. Desprès li seguirien tot un seguit de proves que van des de Campionats d'Europa a Copes i Campionats del Món passant per la que podem considerar la prova reina de tots els esports: els Jocs Olímpics. Al llarg de la seva dilatada existència, aquesta secció ha donat al Club un total de 21 esportistes olímpics, i entre ells un medallista.

El basquet i el handbol
L'any 1954, abans que ho fes el rem, una nova secció entrava a formar part de la història, la de basquet, sorgida arrel de la petició d'un grup de jugadors que eren socis i que van demanar formar una secció pròpia per les dificultats de constituir-se com a entitat independent. Però, per al Club el bàsquet no era rendible perquè generava moltes despeses i pocs ingressos. Aquell equip tenia unes porteries mòbils que les transportaven a la plaça Servites on hi havia la seva pista i una de les particularitats que oferia el bàsquet de Banyoles eren els partits nocturns a la plaça Major, però tot i aixì la seva vida fou força efímera i tant sols va durar cinc anys.
I també va ser en aquests anys quan l'esport banyolí va viure un fet sorprenent, quan l'equip femení de basquet de la ciutat, desprès del que varen considerar una injustícia arbitral i de la polèmica suspensió d’un partit que havia acabat amb victòria del Banyoles, les jugadores van decidir canviar d’esport i es van passar del bàsquet a l’handbol. I si bé en un començament varen formar part de la «Sección Femenina d’Educación y Descanso», a partir de l’any 1963 ho varen ser del Club, que els oferí a aquell equip la possibilitat d’entrenar-se i jugar a la pista de terra.

L'esquí aquàtic, la motonàutica i el windsurf
Arrel d'una visita que els directius del Club varen fer l'any 1957 a Arenys de Mar en motiu d'uns campionat d'Europa d'esquí nàutic, i animats pel que varen veure, el mes de juny de l'any següent, coincidint amb el campionat d'Espanya de rem, varen voler sorprendre els participants amb una exhibició d'aquell esport. Poc desprès es creava una nova secció i el setembre ja es va organitzar el Gran Premi de Catalunya d'Esquí Nàutic i el Campionat d'Espanya d'out-boards. Poc a poc aquest nou esport va anar portant un nou tipus de públic a l'estany i en especial al Club, que amb la seva presència li donava una certa distinció social. I des de llavors foren diverses les proves internacionals que es varen dur a terme en l'anomenat «lago de plata», tant de motonàutica com d'esquí nàutic, essent el seu punt més àlgid el Campionat del Món d'Esquí Nàutic de l’any 1971, el de la «Rana Rita». L'any 1984, el nou reglament de l’Estany va voler regular l'ús que se'n feia del mateix, i si bé ja prohibia la motonàutica com a tal, fou tolerant davant la pràctica de l’esquí nàutic a causa dels compromisos ja adquirits, però finalment amb el nou reglament del 1992, es varen prohibir l’esquí i el windsurf.
La vida de la secció de windfsurf fou força curta. Nascuda a començament dels anys vuitanta, tenia amb la manca de vent a l'estany un gran obstacle i per això solien fer moltes sortides al mar. Tot i això es va arribar a crear una escola que duia el nom de “Drac Màgic” i per Sant Martirià s’organitzava una prova, «l’hora de surf a vela», que consistia a donar voltes a un recorregut marcat per tres balises. El windsurf va deixar de practicar-se a l’estany l’any 1992 en que com hem vist el Reglament d’Usos el prohibí.

La gimnàstica
També va ser a mitjans dels any cinquanta quan la gimnàstica va començar a practicar-se al Club, però en una època en que no hi havia gimnàs ni aparells, i per això els va caldre molta imaginació. Un d'aquells atletes, Ramon Cortada, deia que penjaven unes anelles entre els dos arbres de la platja del Club i feien algunes figures. Davant d'aquesta iniciativa als voltants de l'any 1958 els dirigents del Club varen comprar uns aparells de segona mà, que si bé no eren reglamentaris, amb l'ajut dels propis atletes es varen anar adaptant. Pocs anys desprès, amb la inauguració del nou edifici varen poder disposar del gimnàs, a les parets del qual l’artista Domènec Fita hi havia fet unes pintures. Amb tot, l’afecció per la gimnàstica de competició es va anar perdent, els atletes es varen anar fent grans, i al final varen desaparèixer.

El nou edifici del Club
La nova junta que entrà a mitjans del 1954 es proposà millorar la zona de banys i construir unes instal·lacions més adequades que oferissin més serveis que les que s’havien estrenat dos anys abans. L'any següent va presentar un projecte de l’arquitecte Jordi Masgrau, a la vegada que començava la llarga carrera per obtenir el suport econòmic de diverses institucions, per la qual cosa es va crear una comissió econòmico-consultiva, amb expresidents, socis i personalitats rellevants de la ciutat. A poc a poc les ajudes començaren a arribar i les obres es posaren en marxa. El 1959, en plenes obres, es col·locà la simbòlica primera pedra de l’edifici. Finalment, el setembre del 1960, coincidint amb la dissetena edició de la Travessia a l'estany, s'inaugurava el nou edifici. Serà el primer pas per tal de tenir unes instal·lacions esportives, però no serà fins l'any 1967 en que s’inaugurà la primera piscina coberta del Club, un fet que representarà un gran impuls per a la natació, que d’aquesta manera es podia practicar tot l’any.

Però no tot era esport
A banda de l'esport, altres inquietuds bategaven en el si de l'entitat. Així l'any 1954 va organitzar el 1er Concurso de Fotografías del Lago de Bañolas amb l'objectiu de tenir un fons d'imatges de l'estany, ja que quan s'editava el programa de la travessia, el Club no disposava de fotografies per il·lustrar-lo. Tot i amb això, nomes es van dur a terme sis edicions, entre l'any 1954 i el 1959 i coincidint amb la inauguració del nou edifici del Club es va fer una exposició retrospectiva. L'any 1965 es va tornar a re-emprendre, però també per un curt espai de temps, que va durar només tres anys. I finalment l'any 1996 es va tornar a posar en marxa un nou concurs de fotografia, la 1a Exposició-concurs de fotografia esportiva i tot i que va tenir una vida una mica més llarga que en la seva primera etapa, l'any 2005 amb la irrupció de la fotografia digital i en concret el retoc fotogràfic es va deixar de fer.
I coincidint amb el primer concurs, el maig de 1954 es posava en marxa la primera publicació del Club que sota el títol de Circular —i més tard Boletín— cobria no tant sols els resultats esportius sinó també les noticies socials. Quan va desaparèixer el febrer de 1965 fou subsistida pel Noticiario CNB, una publicació d'un sols full on es reflectien els resultats esportius, i tot i ser molt senzill, va fer la seva funció al llarg de més de sis anys. A partir de llavors va passar gairebé una dècada sense publicacions fins que el 1985 sortia una nova Circular Informativa, que podríem dir que fou la que va posar els fonaments de l'actual revista, ja que si bé va durar fins tot just desprès de la cita olímpica de 1992, fou subsistida al poc pel Butlletí informatiu del Club Natació Banyoles, que de fet és l'actual revista, però amb un nou nom.
Però deixant de banda concursos i publicacions, a partir del 1960, coincidint amb la puixança esportiva i un cert benestar econòmic de la ciutat, el «paraigua» legal del Club Natació Banyoles va permetre organitzar unes activitats que difícilment podien tenir sortida en altres àmbits, convertint-se així en promotor de moltes manifestacions culturals, catalanistes i d’avantguarda que s’organitzaren a la ciutat. Així podríem destacar, entre d'altres, sessions de cinema, l’exposició de pintura i escultura de Presència 63 ( la primera manifestació d’art abstracte que es veia a Banyoles), una actuació de grups ètnics africans i diverses representacions del Teatre Experimental Independent (TEI) i actuacions com les de Maria del Mar Bonet, Raimon i Tete Montoliu.

L'atletisme
Amb el nou Club, noves seccions es posaven en marxa, i una d'elles fou la d'atletisme que l'any 1961 ja organitzava el «I Cross del Lago de Bañolas», però tot i els esforços del seu entrenador, i l'organització d'un segon cross l'any 1966, la manca d’instal·lacions adequades i les dificultats per entrenar van provocar que no es produís un veritable relleu d’esportistes i la secció es va anar diluint amb l'arribada dels anys setanta. Tindrien que passar dues dècades, fins que un grup d'atletes, desprès de decidir coordinar-se per tal de participar de manera conjunta en les diverses proves que s'organitzaven arreu, impulsès de nou la secció. Seria l'any 1994, i a l'any següent ja va organitzar la I Mitja Marató de Banyoles, una prova que ràpidament es va fer un lloc al circuit català. Actualment aquesta secció també acull el Grup de Muntanya.

El salvament i socorrisme i el piragüisme
Mentre Stofberg fou entrenador de la secció de natació va impulsar una nova activitat: el salvament i socorrisme, que de fet era un equip provincial format per un reduït nombre de nedadors i nedadores de diferents clubs. Desaparegut amb la marxa de l'holandès, es va tornar a posar en marxa l'any 1997 i en menys de dos anys la nova secció situà el Club entre els millors de l’Estat espanyol.
I serà també coincidint amb l'etapa d'Stofberg, que l'any 1967, tot just un any desprès de que s'organitzes a l'estany un Campionat d’Espanya, que es promovia una nova secció: la de piragüisme, que tot i tenir una vida efímera, en la seva primer etapa, aconseguí l'any 1968 en el Campionat d'Espanya celebrat a l'estany, situar a les components del K-4 en el segon calaix del pòdium. I com va passar amb altres seccions, desprès d'uns anys va tornar a reactivar-se. A partir de 1987, primer a nivell amateur i l'any següent ja competint en el calendari estatal. Actualment és una de les seccions del Club que més ha crescut i més s’ha popularitzat en els últims anys, aconseguint tenir un planter d'esportistes que han pujat al més alt del podi, tant en proves nacionals com internacionals. Destacar també que l'any 2010 l'estany va acollir el Campionat del Mon de Piragüisme en modalitat de marató.

La cita olímpica i el nou Club
La designació de Banyoles com a seu de les proves de rem dels jocs olímpics de 1992, i el fet de que el Club tenia que ser el centre d'operacions, va donar a l'entitat, en aquells moments presidida per Llorenç Castañer, l'oportunitat de renovar totes les instal·lacions, amb una piscina més gran, un espai social propi, un bon gimnàs, i a més s’havien de millorar i ampliar els hangars. Les obres varen començar el juny de 1990 amb l'enderroc de la piscina coberta i els hangars i n'obriria de nou les seves portes fins el mes de març de 1992.
Si bé per la ciutat va representar un punt d'inflexió, pel Club va representar un abans i un desprès. No tant sols pel fet de construir un edifici nou, sinó també pel renaixement esportiu que va representar la recuperació de noves seccions, així com per la visió social que es tenia del mateix. Va passar de ser un club considerat per molts com elitista a ser un club popular. La renovació de les instal·lacions i l’ampliació de l’oferta esportiva van incrementar considerablement la base social de l’entitat fruit d'una nova visió com és la de fomentar l’esport de base de cadascuna de les seccions. I als serveis que ja oferia l'antic Club ?piscina climatitzada, sauna, gimnàs,...? s’hi van afegir d’altres activitats, unes esportives i altres de caràcter social, com poden ser les classes d’aeròbic i fitness, els cursets de balls de saló, les classes de ioga i tai-chi i fins i tot cursets de cuina. I ja avançat el segle XXI altres com el paleotraining, el cross training i la gimnàstica hipopresiva.

El triatló i el caiacpolo
L’any 1986 la ciutat de Banyoles organitzà el I triatló de Banyoles. Uns anys desprès, el 1989 es creava oficialment la secció de triatló del Club amb l’objectiu de coordinar els desplaçaments dels nous esportistes, la gran majoria socis del Club que ja formaven part d'altres seccions, i posar en comú tècniques i programes d’entrenament. I tot i que anaren participant en diferents proves del calendari català i fins i tot estatal no serà fins l'any 2008 que agafarà l'esbrançida final que la durà al moment actual en que és ja una secció consolidada del tot.
Per la seva banda, el caiacpolo és la secció més jove del Club. Nascuda l'any 1998 dins la secció de piragüisme quan un grup de palistes varen decidir impulsar aquesta modalitat després d'estar convidats a participar en un torneig. I de ser un grup reduït han passat ha tenir dos equips complerts: l'absolut i el sub-21. Actualment militen en la lliga estatal.

Bookmark and Share