Artículos - Indústrias y comercios

UNA HISTÒRIA DE RAJOLS I CIMENT

UNA HISTÒRIA DE RAJOLS I CIMENT

Revista de Banyoles
núm.1011, gener de 2018, pp.14-15.

La rajoleria d'en Pepis, a Camós
A les contribucions industrials del municipi de Camós de l'any 1877 ja hi consta un Mateu Duran «ladrillero», un cognom aquest que va associat, als «Pepis de Camós», una família de rajolers que primer varen desenvolupar el seu ofici a Camós i més tard a Banyoles.
Al nom d'en Mateu li seguirà dos anys més tard el d'en Josep Duran Gali, el qual va pagar impostos per un «Horno de teja, ladrillo y baldosas, con cabida 30 m³», fins l'any 1884, any de la seva defunció. A partir d'aquesta data i fins l'any 1921 serà en Joaquim Duran Ferrer de Novas, que va ser alcalde de Camós, el següent membre d'aquesta nissaga qui pagarà els impostos d'aquesta empresa de fabricació de rajols, situada a tocar del Matamors, al sud del turó on s'hi troba l'ermita de Santa Magdalena de Noves, a l'actual barri de la Bòbila, gairebé al costat d'on es trobava la rajoleria d'en Ventura, de la qual ha sobreviscut la seva xemeneia, tot i que escapçada. I finalment des de 1931 fins al 15 d’octubre de 1936 ho farà en Josep Duran Rovirola, el fill d'en Duran Ferrer i la Joaquima Rovirola, que a banda d'en Josep varen tenir tres fills més, en Vicenç, en Martí i en Narcís.
A partir de 1919, aquesta rajoleria que va arribar a tenir una dotzena de treballadors, va deixar de funcionar i es va traslladar a Banyoles, tot i que, com hem vist va seguir pagant la contribució, si més no alguns anys, ja que varen seguir extraient terra, que amb tombarells duien a Banyoles, tot i que també n'anaven a buscar a la zona on actualment hi ha l'empresa ESPA, un fet que un dels descendents d'aquesta nissaga, en Josep Duran Roura recorda molt bé per que, segons diu, una vegada extraient terres d'aquest lloc varen deixar sense aigua la font de la Puda, ja que varen foradar la capa d'argila, que és la que impermeabilitza, per on passava l'aqüífer que alimentava la font.
Un cop va tancar la rajoleria de Camós, en Josep es va traslladar a Banyoles, juntament amb el seu germà Vicenç, on el mateix any 1919 varen muntar una bòbila al carrer de Sant Martirià cantonada amb la carretera de Figueres, mentre que en Martí va muntar una bòbila a Olot i en Narcís ho va fer a Sarrià de Ter.
Com a curiositat esmentar que la primera casa de rajols feta a Banyoles és la casa que es varen fer els Duran al carrer dels Països Catalans, 84, l'any 1915, amb material sortit de la bòbila de Camós.

La bòbila d'en Pepis, a Banyoles
A Banyoles, els dos germans es varen associar amb en Vicenç Laqué i en Ramon Arpa [societat que va durar fins l'any 1945 o 46) i varen construir en uns terrenys propietat de Joan Busquets Cubarsí, el propietari del Mas Palau [fins que al anys seixanta els Duran els hi varen comprar], un « Horno continuo de 210 m/3», el que representava una bòbila força avançada per la seva època. Era un sistema alemany de la casa Hofmann, que consistia en un sol forn, ovalat, que estava format per forces compartiments, amb una paret molt gruixuda i amb un cos central al mig del qual hi havia el canal de la xemeneia que feia uns 30 metres d'alçada.
Des d'un començament, en Josep era qui feia de gerent mentre que en Vicenç era el que portava el camió i repartia els encàrrecs. Però amb l'arribada de la Guerra, en Vicenç va morir al front i va ser en Josep qui va tirar endavant l'empresa.
A la mort d'en Josep Duran Rovirola l'any 1948, va ser un seu fill, en Joaquim Duran Costabella, qui se'n va fer càrrec, —tot i que des de 1946 les contribucions ja van a nom d'un germà d'aquest, en Tomàs Duran Costabella— juntament amb Lluís un altre germà.
L'aigua emprada, venia d'un pou que hi havia a tocar i per encendre el forn feien servir feixines, tot i que desprès per mantenir-lo encès ho feien amb serradures, retalls de socs i de taulons. Més endavant, però, es va fer servir carbó mineral, però resultava molt car, d'aquí que finalment es passessin al fuel.
De cares a l'exterior no tenia una gran producció, tret d'èpoques com quan es va començar a urbanitzar Platja d'Aro en que els encàrrecs de material eren diaris, d'aquí que quan aquesta baixava, els de Ca l'Agustí el feien servir per recoure l'acer de les bigues prefabricades, ja que de fet només era qüestió de fer pujar els forns a 600 graus. Va ser en aquesta època quan la bòbila va passar del carbó al fuel i d'aquest als residus de fuel, però això va comportar forces queixes del barri, —amb els anys el barri s'havia anat urbanitzant i la bòbila ja no estava tant aïllada com al començament—, ja que el fum sortia molt brut i les dones es queixaven que embrutien la roba que tenien estesa. Finalment, la Bòbila d'en Pepis va tancar les seves portes a començaments dels anys 70 i el seu darrer vestigi, la xemeneia, fou enderrocat l'any 1991.
Com a anècdota comentar que als anys 60 van adquirir un tractor amb pala excavadora, una adquisició transcendental per l'empresa, que fins i tot va comportar que molta gent hi anés per veure com funcionava, inclús des de Barcelona.

El sord de l'Arquet
Però si bé els actuals descendents d'aquesta nissaga venen, per part paterna, d'una família de rajolers, per part materna venen d'un cimenter, però no de qualsevol cimenter, doncs com em varen deixar entreveure, i que desprès he pogut confirmar, en Josep Duran Roura i la seva germana Carmen descendeixen de l'introductor del ciment a l'estat espanyol.
Tot va començar l'any 1855, quan Josep Coromina Cofi, de la masia la Coromina de la Vall d'en Bac, va anar a Roma, acompanyant un seu veí que volia demanar dispensa papal per casar-se amb una seva cunyada. Fou en aquell país on en Josep va poder veure una incipient industria que li va cridar l’atenció, d'aquí que aprofitant l’avinentesa demanà a un dels treballadors unes pedres com les que feien servir així com les instruccions per convertir-la en ciment, que de fet era el que produïa aquella indústria
Retornat a Espanya a finals d'aquell any, el primer que va fer fou buscar al voltant de casa seva, pedres com aquelles que havia portat. Aconseguida la pedra, que de fet eren margues calcàries, el següent que va fer, va ser construir un forn, recolzat a la muntanya, de forma circular, de 2 m. de diàmetre i una alçada de 2 m. i poc més, interiorment revestit de petits maons, i exteriorment per un mur de grosses pedres. Així mateix també va construir un molí per poder moldre la pedra cuita. Fou així com, amb les instruccions rebudes a Itàlia, va començar a fabricar ciment, que desprès venia a Camprodon i altres pobles dels voltants.
Amb el pas del temps, però, se n’adonà que la vall on s'estava li quedava allunyada d’una bona ruta comercial, d’aquí que cercà un nou lloc on trobar matèria prima, i aquest lloc fou a Campdevanol, d’aquí que el 1870, traslladés el seu negoci a Ripoll on va comprar el molí de l’Arquet [d'aquí i del fet de ser sord que li va venir el sobrenom], en el que s'hi fabricava guix, per obtenir «ciment romà» tal i com figura en el pacte de la venda. Més endavant, el 1882, també va comprar el moli de Malatosca, a Sant Joan de les Abadesses.
Una seva filla, la Magdalena Coromina Badosa, casà amb Joan Colldacarrera, els quals varen tenir una filla anomenada Dolors, que s'esposà amb Joan Roura Planas. Una filla d'ells, la Catalina Roura Colldecarrera, nascuda a Banyoles el 1891, va contraure matrimoni amb en Martirià Roura, de qui va néixer la Teresa Roura, que juntament amb en Joaquim Duran varen ser els pares d'en Josep i la Carmen, així com d'en Lluís i en Joan.

Bookmark and Share