Artículos - Indústrias y comercios
UNA FÀBRICA DE PAPER I XOCOLATA
Revista de Banyoles
núm.946, setembre 2012, pp.32-33
A la ronda Fortià, tot just una mica més enllà de l'aiguabarreig dels Recs de Can Hort i d'en Teixidor s'aixeca un edifici de planta baixa i tres pisos, amb teulat a dues vessants, per sota del qual segueix passant l'aigua, camí del Terri, i amb les finestres de les plantes superiors rectangulars, típiques de l’assecatge del paper, i on encara es pot veure en les parets de migjorn i ponent, mig esborrat per el temps unes lletres que diuen "Fabrica de harinas" record de l'empresa que fins fa uns 10 anys encara hi funcionava, la farinera Surribas. Però no es de la farinera en si de la que volia parlar, si no dels "seus avantpassats", però no en sentit físic, sinó industrial.
Per això caldria remuntar-nos al segle XVII, concretament al 14 de gener de 1675, quan Josep de Rocabertí, batlle general de Catalunya, afavoria a Joan Baptista Perpinyà, ciutadà honrat de Barcelona, Miquel Molià i Jaume Llosa, paperers de Borgonyà, amb la facultat de continuar tenint tres molins paperers (un per cadascú), especificant que per al servei dels esmentats molins, "estaven en quieta, pacífica i immemorial possessió de l'aigua d'aquell estany". Un d'aquests tres molins, concretament el d'en Perpinyà, és el protagonista d'aquest article.
Una història que possiblement començaria abans, però malauradament no en tenim cap constància, tret del fet que digui que els facultava a seguir tenint, cosa que indica que no eren de nova construcció. Però a banda d'aquesta data, quan realment comença aquesta "història industrial" és el 30 de juliol de 1719 quan aquest molí fou arrendat per cinc anys a Josep Llopis, paraire de Banyoles, pel preu de 97 lliures i 4 sous l'any, tot i que possiblement no fos el primer Llopis en fer aquest arrendament, doncs en un cens de 1683 sobre els molins arineros, papeleros, traperos, fargas y demás fabricas que para su uso de valen de las Aguas de la Laguna o estanque de dicha Vila, en onzè lloc surt aquesta referència: "molino Papelero propio de Pedro Llopis, acensado por el dicho Monasterio a los 13 de junio de 1685. Se vale de la misma agua" però no diu si era el mateix o no, tot i que hem de suposar que si, doncs la relació dels Perpinyà amb els Llopis va durar forces anys més.
El 17 d'agost de 1722, el matrimoni Perpinyà, segueixen arrendant el molí a Josep Llopis, aquesta vegada per 400 lliures i un termini de 4 anys; i cinc anys més tard, el 22 de maig de 1717 el contracte d'arrendament es converteix en un establiment emfitèutic, una mena d'arrendament perpetu, de manera que en Joan Llopis va passar a ostentar el domini útil i en Joan Baptista Perpinyà, com a propietari, el domini directe. D'aquesta manera, el molí paperer va anar passant de pares a fills. El 12 de març de 1749, serà la Francesca Mateu, la vídua d'en Rafael Llopis - fill d'en Josep - qui confessarà estar en possessió del "Molí paperer dit d'en Perpinyà". Dos anys més tard, la Francesca encarregarà al mestre de cases Joan Codinach fer obres i reparacions en aquest molí on es produïa "paper fi blanc per escriure i d'estraça". Mentre, aquesta construcció seguia en mans dels Perpinyà: el 1751 el propietari n'era l'Antoni de Perpinyà i de Foixà, que n'ostentava també l'usdefruit de les seves aigües, i el 1777 en Josep Antoni Perpiñá i Vilosa, tot i que, en aquesta data sembla ser que els Llopis ja havien deixat el molí, doncs feia un parell d'anys que l'arrendador n'era en Joan Gratacós.
A partir d'aquí es perd la pista dels arrendadors - tot i que l'any 1803 s'esmenta que el propietari segueix sent en Josep Antoni - fins el 4 de desembre de 1819, en que entra en joc una nova família de paperers: els Torras, una família oriünda possiblement de la comarca de l'Anoia, però que faran cap a Sant Iscle de les Feixes, al Vallès Occidental, on el 1729 naixerà en Manuel Torras Pagès. Un seu fill serà el iniciador de la saga banyolina, en Melcior Torras Farrès, que en primera instància es trasllada a Santa Maria de Vilalleons, a l'Osona, on neixen els seus fills Salvador i Francesc i per més tard fer-ho a les Planes d'Hostoles, a la Garrotxa. Serà aquest Melcior el que el 4 de desembre de 1819 confessarà davant la Intendència Reial de Catalunya, que sota el domini i alou del Rei, tenia dret a utilitzar les aigües del riu Terri, per l'ús d'un molí paperer situat al terme de Banyoles, conegut amb el nom de "Moli d'en Perpinyà", i que en aquells moments estava en estat ruïnós (possiblement degut a la passada guerra del francès). Segons consta, l'establiment l'havia fet Martí Cases, canonge de la Bisbal, com a procurador legítim d'Isabel de Perpinyà i de Padró, que en aquells anys en seria la propietària. Aquell mateix any en Melcior va sol·licitar permís per reedificar un molí on antigament hi havia hagut el d'en Perpinyà, que com ja hem dit estava molt malmès.
Un cop reedificat l'edifici - en alguns documents se l'esmenta a partir d'ara com el Moli Nou - que seria tal i com el podem veure avui en dia, en Melcior va disposar que es trasllades a Banyoles el seu segon fill, Francesc Torras Ricart, per tal de fer-se càrrec del molí i començar a fabricar paper, mentre que l'altre fill s'instal·lava al Molí de can Bo de Sant Joan les Fonts.
El Moli Nou, al llarg del segle XIX va tenir una forta activitat paperera, primer com a molí paperer d'una sola tina per la fabricació de paper comú blanc; més tard a partir de 1857 va ampliar a dues tines però seguien fabricant paper comú blanc i a partir de 1861 ampliant el negoci amb una tina per a paper blanc comú i una altre per l'anomenat paper floret o fi per escriure. Al mateix temps, patentaven la marca "Tres Torras", que esdevingué la marca d'aigua dels germans Torres Ricart.
A la mort d'en Francesc va heretar la fàbrica el seu fill Melcior Torras Prat i a la mort d'aquest, l'any 1854, ho va fer la seva filla, Dolors Torras Rovira, que juntament amb el seu home, Martirià Morgat Coll - amb qui es va casar el 28 de juny de 1866 - van constituir l'any 1871 la societat mercantil Torras y Morgat, especialitzant-se en la fabricació de paper per a cigarretes, i incrementant el nombre de tines, fins arribar, entre 1889 i 1900 a tenir-ne cinc per aquest ús exclusiu. El 1888 el seus producte de paper per a cigarretes "Tres Torras" va ser premiat amb la medalla de plata en l'Exposició Universal de Barcelona i l'any següent a Paris.
El 28 de març de 1898 va morir en Martirià Morgat, i l'any següent, el 1899, la Dolors es va casar amb un seu nebot, l'Agusti Barceló Morgat - fill de Pere Barceló Prat i Concepció Morgat Coll - que també n'era vidu i que tenia un fill del seu casament amb la Narcisa Casademont Rovira, en Melcior Barceló Casademont.
El 1907, la societat Torras y Morgat es va dissoldre, tot i que la Dolors va continuar l'activitat amb dues tines i un "refino" per a paper de fumar, a la vegada que seguia amb un altre negoci que l'any 1890, en dues sales de la fàbrica de paper, havia posat en marxa: la fabricació de xocolata, que comercialitzava amb el mateix nom que el paper, les "Tres Torras".
Tres anys abans de la seva mort, ocorreguda el 1913, la Dolors Torras va deixar en herència, l'edifici i el negoci, al seu afillat, Melcior Barceló, que en poc temps es va dilapidar la fortuna (en Melcior va encarregar la construcció de les pesqueres del "Cap de Bou" i la "Carpa d'Or", per això la primera havia rebut el nom de "pesquera d'en Mencion de Can Palau"). El negoci de papers va tancar i la fàbrica de xocolata fou arrendada a Celso Costa Mascaró i Joan Boschmonar Quintana; els quals centralitzaren al "Moli Nou" tota l'empresa: fàbrica, magatzem i despatx, ja que fins llavors, les oficines estaven al carrer del Progrés número 8 de Girona. L'any 1922, es desfà la societat i queda al capdavant de l'empresa el que fins aleshores n'era el seu director, en Josep Costa, fill d'en Celso, el qual dos anys més tard comprarà tota la fàbrica a Melcior Barceló.
L'any 1927 però, Xocolates Torras es trasllada a una nova ubicació situada a l'actual avinguda dels Països Catalans, i l'edifici situat on hi havia l'antic Molí d'en Perpinyà, va ser comprat per Joan Surribas, que el va convertir en una fàbrica de farina: la Farinera Surribas, la qual estarà en funcionament fins el desembre de 2002.
