Artículos - Indústrias y comercios

POLLERIES I POLLATAIRES

POLLERIES I POLLATAIRES

El Mirador. La revista del Pla de l'Estany
núm.60 i 61, setembre i octubre 2010

Llegint el llibre que ha editat el Consell Comarcal sobre Oficis i feines d'abans, m'ha vingut al cap, un ofici, o millor dit un tipus d'establiment que podríem dir que ha desaparegut com a tal, doncs tot i que el podem trobar dins d'altres establiments, com carnisseries, grans superfícies o mercats, el que si que es cert es que han desaparegut dels nostres carrers i dels mercats dels dimecres, i aquest son els pollaires i les polleries, aquells llocs on nomes venien, ous, aviram i com a molt conills i cargols.

Recordeu de que us parlo? Si? Però qui en te la culpa de que hagin desaparegut? Per que de petit recordo que el pollastre era un plat de festa major, un plat que no es podia menjar cada dia .... tot i que també es veritat que no parlem del mateix pollastre, sinó d'un pollastre que creixia a poc a poc menjant ara un cuc, ara una pela de meló, i que per això en alguns llocs en diuen d'aquests pollastres gratapallers ...i no com ara, que creixen en uns espais reduïts, i alimentats amb pinso amb quatre dies ja donen el pes.

I es que, com deia, el pollastre era una àpat que feia festa, que es menjava en les grans ocasions, que es menjava per Nadal, i sinó per que creieu que la mainada d'aquell temps cantàvem aquella cançó que deia: "... Ara ve Nadal, matarem el gall, i a la tia Pepa. li'n darem un tall ...". Doncs està molt clar, per que era com les neules i els torrons, era el "pollastre de Nadal", aquell pollastre, o millor dit aquell capó (que no es una altre cosa que un mascle capat i sobrealimentat), rostit amb llar, com abans, farcit amb panses, pinyons i carn de botifarra provinent de la matança del porc, que es servia desprès de l'escudella, una escudella que portava de tot i a la que se l'hi havia donat gust amb un altre parent dels capons, de carn dura, fibrosa, greixosa i d'un sabor fort, la gallina (que en aquest cas son les femelles adultes quan ja han esgotat la seva capacitat de pondre).

Doncs be, suposo que una mica tot, però el cas es que d'uns quaranta anys cap aquí, en que els avenços tecnològics van fer acte de presència en aquest sector de l'alimentació, amb la creació de granges i nous productes alimentaris, han propiciat l'abaratiment d'aquest animal i ha passat de ser-ne un àpat considerat un luxe excepcional a ser el producte càrnic mes barat del mercat.

I a Banyoles en teníem de polleries. En teníem amb parada fixa i en teníem els dies de mercat, que en la majoria dels casos eren els mateixos que tenien botiga però, que el dia de mercat, hi feien parada. I es que per els pollataires, el mercat de dimecres n'era molt important, doncs hi acudien a comprar-hi productes com ous frescos, pollastres, gallines i ànecs, que desprès venien als seus clients, que en molts casos eren de fora de la província i per això quan acabava el mercat, tenien que comença a carregar el camió per anar a la ciutat a portar el producte.

I encara em deixava un tercer tipus de venda o millor dit de compra venda, i era la que protagonitzaven les anomenades marmanyeres, i dic les i no els, per que majoritàriament n'eren dones que es dedicaven a la compra venda d'aviram i ous que compraven als pagesos i els venien a mercat, a un preu més elevat, evidentment. I es que al mercat no nomes es venia a comprar, com ara, sinó que es venia a vendre, i era el lloc on la gent de pagès venien a vendre ous, pollastres, gallines, oques, ànecs, conills, ... Era aquell mercat on es posava un piló de palla al terra i al cim els ous. Era aquell mercat al que s'arribava amb la TEISA carregada de caixes d'aviram a la "baca". Era aquell mercat on la cridòria dels pollastres, en les seves gàbies de fusta i el "piu-piu" dels pollets, posaven una música de fons a totes les transaccions que es feien.

En fi, eren uns altres temps, però la recollida casa per casa, l'aparició dels escorxadors i per ultim les normes dictades per Brussel·les, sobre la prohibició de vendre bestiar viu als mercats, els han fet desaparèixer quasi del tot.

Però, per sort, els noms escara ens queden a la memòria. Per exemple dels que tenien comerç als carrers de Banyoles, i la veritat es que n'hi han hagut molts pocs, podem esmentar la polleria de Ca la Munda, regentada per en Jofre, al carrer Major; i la que hi havia al carrer de Sant Martirià, la de la Senyora Nieves, a tocar de la plaça del Ges, davant de cal boter, que agafava el seu carro i anava cada dia a plaça a vendre pollastres, el mateix que feien els de Can Pinella de Guèmol.

Desprès al passeig de la Indústria, entre el carrer de Doctor Hysern i el carrer del Pou hi havia els magatzems dels pollataires Llinàs i Boschdemont, i a l'altre costat del carrer, el taller d'en Josep Curto, que fabricava gàbies per a aus, el mateix que feia l'Artemi Vila, a Can Falgueras, a tocar de Santa Maria, i en Rafael Portella, de la carretera, a tocar del carrer del Canat (que llavors es deia del Nord). I una mica mes cap al centre, on la Fonda Sant Antoni, hi havia en Font que s'encarregava de distribuir els animals dins les gàbies. També n'hi havien hagut d'altres, on sempre podies anar a buscar "un quarto" de gallina per a fer el caldo, com a casa dels Cros, o a Ca la Marxanda, del carrer de la Rambla, just al davant d'on va haver-hi la discoteca l'Esquinçat.

Però on realment hi havia moviment, com he dit, era els dimecres a la Plaça Major, el dia de mercat. A sota les voltes hi havia les parades de l'Oliva, la de Josep Pagès, la dels germans Brugada, i la d'en Martí Llorens, anomenat en Xueta. I a la banda de Can Ralita les parades del pollataire de la família Font i els Callís, coneguts com els Caliro. Fora de la plaça, al carrer d'Àngel Guimerà, hi havia en Miquel Llinàs, conegut com en Pinell; els Boschdemont, anomenats els Cames, i els Font. A més a més també si estaven dos que venien de Barcelona: en Masó i en Moré.

Desprès un cop s'acabava el mercat era qüestió d'emplenar les caixes o be amb pollastres i conills, o be amb ous, i en aquest cas eren caixes dobles de pollastres, on es disposaven els ous - 120 dotzenes - entre files de palla i que un cop plenes representaven un bon suplici pels transportistes, doncs eren força pesades i havien d'anar a dalt de tot de les caixes dels camions, per evitar que els conills, sobre tot, s'orinessin al cim dels ous.

I per últim esmentar a les marmanyeres, les més conegudes de les quals eren les germanes Oriol, conegudes com les Lluquetaires; la Modesta; la Frigolé i la Maria Vilà de Can Cols.

Avui en dia però, tots aquests establiments han desaparegut de la geografia banyolina, i els ous ja no venen embolicats en paperines de paper de diari, sinó que ho fan en uns estotjos especials i fins i tot, n'hi ha que venen amb data de caducitat. I els pollastres, per la seva banda han perdut el seu tro, i de ser-ne amos i senyors han passat a ésser un element més, al que podem trobar entre un filet de vedella i un costellar de porc.

Bookmark and Share