Articles - Historia

PRENDRE LES AIGÜES A LA PUDA

PRENDRE LES AIGÜES A LA PUDA

Les Garrotxes,
núm.27, primavera-estiu 2021, pp.54-55.

L'historiador banyolí, mossèn Lluís G. Constans, ja ens parla d'un monjo, fra Guillermo Benito, que l'any 1419 era propietari d'unes feixes de terra prop d'una font coneguda com a Font Puda, nom que l'any 1604 ja ve escrit com a Fontpudosa. I és el mateix Constans qui recull que el 1765 un advocat de Castelló d'Empúries vingué a Banyoles a prendre els banys amb l'objectiu de curar-se «de tisi», però no serà fins el 1829 quan l'ajuntament de la ciutat aixequi una font en aquest lloc on, fins llavors, hi havia tant sols una bassa d'aigua.
A partir d'aquell moment el lloc anomenat com la Fontpudosa esdevé un indret que tant els banyolins com els forasters comencen a tenir en compte. Tant és així que en plena guerra carlista, el dia 17 d'agost de 1839, el dia següent del bateig de l'il·lustre farmacèutic banyolí Pere Alsius Torrent, tal com el mateix Alsius deixà escrit, el padrí «convidà al seus joves companys a anar a la Font Pudosa a fer un petit refresch», però amb la mala sort que mentre estaven allà va passar un batalló carlí que en veure els joves de festa i reconèixer a algun d'ells com a milicians varen obrir foc, matant-ne a set. Tal com va deixar escrit a l'article El bateig de sang de Pere Alsius i Torrent el cronista banyolí Anton Maria Rigau, tot i estar la Vila en peu de guerra «encara es mantenia addicta la clientela d'escrofulosos, reumàtics i artrítics, del país o forasters, que confiaven en la seva curació o millora en les aigües sulfuroses», i per aquest motiu «una patrulla de Milicians tenia expressament confiada l'escolta i custodia de la malaltissa concurrència». Una comesa, en la qual «no es van cobrir precisament de glòria», aquell dia.

CONSTRUCCIÓ I EVOLUCIÓ
L'indret, com va escriure el mateix Rigau, fins llavors era tant sols «un tros de prat natural, centrat per una rústica pilastra, amb un canó que rajava sobre un doll», i potser per això, l'any 1845, el consistori va decidir aixecar una casa de banys per tal de poder-ne aprofitar les aigües. Primer, a l'altre costat de la carretera, a la finca d'en Miquel Vila, on es va alçar una barraca amb dues banyeres que s'emplenaven amb galledes i, més tard, a l'indret de la mateixa font, la que es va conèixer com a Can Font Pudós, amb deu banyeres que s'emplenaven mitjançant una conducció subterrània.
A partir d'aquest moment la ciutat va dedicar els seus esforços a potenciar aquest punt d'interès, de manera que el fet de venir a prendre les seves aigües es va convertir en un dels principals atractius turístics. Cal dir que aleshores Catalunya tenia una llarga tradició pel que fa als establiments anomenats banys, llocs on mercès a les seves aigües, fossin minerals o termals, la gent hi acudia per tal de curar-se de malalties com el reumatisme, l'herpetisme, la dermatosis, la bronquitis o l'asma, i fins i tot d'otitis i d'angines. A diferència d'altres llocs, però, el de Banyoles era només un edifici de banys, de manera que el balneari es podria dir que ho era tota la població, d'aquí que al seu voltant naixessin hostals, fondes, cases de menjars i tot un seguit d'establiments que oferien als banyistes un lloc on poder-se hostatjar. De fet, el mateix Butlletí Oficial de la Província de Girona de 1857 recordava que a la casa de banys no es podia hostatjar a cap banyista, i que aquests ho havien de fer a la «fonda meson o en casas de huespedes».

ELS CLIENTS
Si bé en els primers anys els banyistes arribaven en carros i diligències, a poc a poc es van anar adaptant a l'evolució del món del transport i, al llarg del segle XX, ho van fer també en tren, autocars i cotxes particulars. Quan arribaven a Banyoles, el primer que feien era anar als seus allotjaments i, una vegada recuperats del viatge, es traslladaven al balneari en cotxe –que els hotels posaven a disposició dels seus clients, com ara la Fonda Flora, que a finals del XIX ja tenia una tartana que traslladava els banyistes des de la posada fins a la casa de banys–, en carro i també en bicicleta o a peu. Un cop al destí, se'ls oferia des de banys -sempre individuals, de primera classe (en banyera de gres esmaltada) o segona classe (en banyera de marbre)- fins a dutxes -amb diferents temperatures i pressions amb l’objectiu d’establir la relaxació muscular i l’estimulació general-, passant per inhalacions i polvoritzacions. A banda de la ingestió d'aigua, és clar.
Fou tal l'afluència de viatgers que fins i tot els anys 1877 i 1899 es va proposar construir un tren o un tramvia que anés de la plaça dels Turers, i al llarg de l'actual carrer Mossèn Jacint Verdaguer, fins al balneari. Els Turers, precisament, es va convertir en el centre neuràlgic de la ciutat. Per aquella plaça hi passava la carretera que venia de Girona i, per tant, hi paraven els vehicles que transportaven els viatgers. Fruit d'això al seu voltant van néixer els primers hostals de la vila, com la Fonda Flora, la Fonda Sant Antoni, Can Banal, la Posada Comas, l'Hotel Boixó o la Posada de Francesc Falgueras. La notorietat dels balnearis s’explicava, d'una banda, per la por a les grans epidèmies que havien assolat Europa al llarg del segle XIX, i per altra, pels constants avenços en la qualitat de vida que van introduir a la dècada de 1840 els moviments higienistes, que associaven la majoria de les malalties a les condicions de l’aigua, la qual cosa va fer que es dictessin diverses normatives de sanitat pública.
El cas és que als voltants de la Puda van néixer tot un seguit de negocis: des de la venda de la pomada Bañolecina, feta amb una aigua sulfurosa «molt eficient per calmar les irritacions de l'herpes en les seves variades formes», fins a la venta de la pròpia aigua per a les cases, en càntirs o embotellada, passant per la d'anissos, nissos, i els dolços anomenats cansalades, ideals per acompanyar un got d'aigua. Fins i tot, a començaments dels anys 30 es va muntar un establiment de venda de begudes, a la Torre Margarida, anomenat Cal Drac, ubicat a la cantonada del passeig de la Puda amb el passeig Dalmau. Però a part de begudes, pel que es veu també oferia altres servei, tal com deia l'inspector que va visitar l'establiment: «He podido observar en la casa situada en el paseo, en la que se pensaba establecer una casa de lenocinio, la presencia de algunas mujeres de dudoso aspecto [...] en el paseo mas concurrido de la ciudad, cerca del lago y del Balneario La Puda y por lo tanto punto de paso para los veraneantes y turistas que visitan la ciudad”. A partir d'aquí va començar un estira-i-arronsa amb l'administració fins ben entrada la Guerra Civil.

MÉS ENLLÀ DEL BALNEARI
No tant sols es venia a prendre les aigües, ja que tota la ciutat n'era el balneari. D'aquí que aquesta burgesia forana també venia a passejar, a gaudir del paisatge, a pescar o a anar en barca. En definitiva, aquest origen de turisme local va aportar el descobriment social de l'estany i el seu entorn.
Una descoberta, d'altra banda, que no va passar per alt als artistes locals i forans, que van agafar l'entorn com a model per a les seves obres pictòriques o literàries. Així, trobem pintors com Ramon Martí Alsina, Manuel Pigem Ras, Joan Llimona, Josep Maria Tamburini i Xavier Nogués, que venien a pintar l’estany, de la mateixa manera que altres personatges culturals arribaven fins aquí per reposar i inspirar-se, com és el cas del gran poeta català Mossèn Cinto Verdaguer.

Aquell petit balneari va fer que aquell estany, que en un principi era vist com un lloc on portar el bestiar per beure o pasturar, o per tirar les escombraries, esdevingués de cop i volta un indret on anar a passejar, una zona on aquelles petites construccions que s'aixecaven a la riba fent la funció de barraca o magatzem d'estris de pesca s'adaptessin a les necessitats i esdevinguessin en les actuals pesqueres, amb els interiors més amplis i amb grans terrasses per gaudir d’una diada festiva. I és que l'aparició del Balneari de la Puda va ser un descobriment, sobretot social.

Bookmark and Share