Artículos - Historia local

LES "BOTIGUES" DE L'ABAT

LES "BOTIGUES" DE L

Revista de Banyoles
núm.945, 946 i 947, maig, juny i juliol 2012

A l'edat mitjana, sobretot en l'anomenada baixa edat mitjana, que aniria dels segles XI al XIV, l'abat de Banyoles, era el senyor de la població, i tot i que era un senyor eclesiàstic, el seu poder abraçava tant el poder religiós, com el civil i militar. Entre d'altres atribucions, com a senyor civil, controlava el mercat local, tenia el monopoli del forn, ja que només es podia coure pa en el seu, i de la carnisseria, i mantenia el dret exclusiu de vendre carn. Però com sempre, la picaresca va fer acte de presència, i així trobem que l'abat es queixava dels fraus comesos en el pagament de la lleuda i altres drets de mercat, ja que hi havia flequers i carnissers que traficaven de manera encoberta sense donar a conèixer als oficials senyorials el volum exacte de les seves operacions, fent servir per a l'ocasió aparells de mesura particulars, no autoritzats per l'abat, amb els quals compraven i venien sense la intervenció dels oficials. Per aquest motiu, l'any 1329 prohibia als flequers tenir les seves pròpies mesures a casa i obligava a comprar el gra mesurat amb les mesures abacials de pedra o les del seu lleuder; i als carnissers, a declarar els caps de bestiar sacrificats cada setmana. És a dir, que entrats ja en el segle XIV, quan la Vila ja feia anys que havia adquirit el dret sobre el monopoli del roldor (1253) i el dret sobre els anomenats mals usos (1263) l'abat seguia controlant el mercat.

La Banyoles Medieval
Banyoles, con sabem, va anar creixent a redós del clos monacal de Sant Esteve, i en concret cap al sudoest, seguint la línies dels actuals carrers Nou, del Puig, Era de l'Abat i de Baix. El primer d'ells, en direcció a l'església de Santa Maria, i els altres tres confluint en un espai més ample que correspondria, més o menys, amb l'actual plaça del Teatre, la qual feia de xarxa de distribució: o bé cap a Santa Maria, o bé cap el carrer Major inferior (actual Escrivanies) o bé cap al portal de Forn. I és en aquesta cruïlla de carrers i al seu voltant, on es varen instal·lar les que podríem anomenar "botigues" de l'abat.

Però abans d'endinsar-nos en el comerç, seria bo veure com era el patró urbanístic que seguien les ciutats medievals, per tal de fer-nos una idea de com podria ser la Banyoles medieval, una Banyoles que com moltes altres viles i ciutats estava rodejada d'una muralla, amb la qual cosa l'espai interior quedava molt delimitat, donant a les ciutats aquest aspecte tan característic de carrers estrets i polsegosos - l'empedrat no era un fet habitual - amb uns espais aprofitats al màxim, de manera que les diferents cases estaven amuntonades unes amb altres i a les que, amb l'objectiu de guanyar espai, se li afegien balconades i porxos. I a tot això, caldria afegir, la manca de salubritat en general, tant a les mateixes habitatges, on les famílies vivien compartint espais amb el bestiar, com als carrers, on anaven a parar bona part de les deixalles en general.

Mentre no es va dur a terme la construcció de l'actual plaça Major (de la Vilanova), el centre neuràlgic de la ciutat estava concentrat en aquest espai, al que ja hem fet referència, i que conformava aquesta cruïlla de carrers. Aleshores és normal que s'aprofités aquest, per dur-hi a terme diferents actes socials, entre ells la celebració del mercat, cosa que evidentment anava associada al fet que al seu entorn hi haguessin els diferents locals on poder-se proveir d'allò que habitualment no es tenia a casa, com podrien ser la carnisseria, el forn i perquè no, la peixateria.

Ja en l'acta de consagració dels altars de Sant Esteve i de Nostra Senyora de l'Escala, de data setembre de 1086, es fa referència al dret que tenien els monjos del monestir sobre les diferents transaccions comercials que es duien a terme a la Vila; i un segle més tard, el 1183 l'abat Guillem cedeix uns terrenys davant de les cases d'en Bernat Ortalà, situades a la plaça on es feia el mercat de la vila, al sagristà. Dos dates aquestes que ja ens parlen d'unes transaccions i un mercat als segles XI i XII. Un mercat, amb uns punts de venda de mercaderies, sobre les que l'abat i el monestir en tenien el dret exclusiu.

La carnisseria de l'abat
El que en fou un dels primers punt de venda de carn – doncs possiblement el primer estaria situat dins el mateix clos monacal – és la casa que avui en dia coneixem com a Can Buch, a l'actual plaça del Teatre, una plaça en la que fins a mitjans del segle XIII s'hi va celebrar el mercat. Aquesta primera carnisseria en la que de bon començament tothom hi anava a comprar-hi la carn, amb el pas dels anys, i amb el conseqüent creixement de la ciutat, deuria acabar fent el mateix paper que els actuals escorxadors, venen la carn a diversos comerciants, que eren els que en realitat la venien després als vilatans per mitjans de les diferents "taules de venda de carn" - que evidentment en un principi també eren propietat del monestir, que era qui les arrendava - que tenien en aquesta plaça del Mercat o de la Vila Vella, i que anys més tard també fou coneguda com la plaça de les Carnisseries.

Però poc a poc, con ja sabem, el poder del Comú de la Vila va anar agafant força, en detriment del que ostentava l'abat, i en el tema de les exclusivitats del comerç no podia ser menys. Un primer pas fou que, de mica en mica, la Vila va anar obtenint propietats sobre aquestes taules, de manera que si bé l'abat en tenia l'exclusivitat de la venda, la Vila i altres particulars ja les gestionaven. Així tenim que l'Almoina perpètua dels prohoms de la vila rebia donacions de particulars, com Bernat Gil (1327) o Ramon Sarriera (1358), que li varen cedir taules d'aquestes carnisseries; o el Benefici del Corpus que el 1555 va rebre una donació d'una taula i botiga de carnisseria en aquesta plaça.

Quantes taules hi havia en aquesta plaça no ho sabem, però el que sí que és cert és que el 1555 el Comú banyolí ja hi tenia quatre taules de carnisseria i un corral de bestiar. Possiblement seria al llarg del segle anterior, quan es deurien produir els primers canvis en aquest monopoli abacial. L'any 1419, tot i que encara no en tenia l'exclusivitat, la Universitat ja tenia dret a cobrar impostos sobre la fleca, la llenya, les carns, l'oli i el peix; i l'any 1459, el Batlle General de Catalunya concedia a la Universitat el privilegi de carnisseria a Fontcoberta, Porqueres, Mata o Usall amb exclusiva a una llegua entorn Banyoles. Podríem dir, que poc a poc, el cercle en torn al monestir era cada cop més estret, el poder civil anava en augment i el religiós disminuïa.

A mitjans del segle XVI l'abat i monestir "tenia impuesto a fuerza de sus priviliegios, quatro dineros por libra de carne, que se arrendaba o subastaba, previniendose al arrendatario que tenia derecho a imposición de todos las carnes que se vendiesen o consumieses en dicha Villa", però la Vila o bé ja tenia carnisseria pròpia o bé tenia la facultat de vendre-la, una afirmació que vindria reforçada pel fet de que l'any 1555 Juan Rovira va comprar "tabbas" de la carnisseria i la facultat de vendre carn. A partir d'aquí comencem a veure un canvi en el concepte del carnisser com a tal, doncs aquests deixen de ser-ho per convertir-se en "homes de negoci", com podem veure en el cas d'Antoni Casals, paraire de professió, que el 1576 ja té arrendada una carnisseria.

La pèrdua de l'exclusivitat
Arribats a finals de segle XVI és quan definitivament el Monestir perd el dret total sobre les carnisseries, doncs fins llavors l'abat "... como dueño Baronal, Territorial y Hurisdiccional de la misma y como tal desde su población habia estado en quieta y pacífica posesión de tener carnicerias públicas, así para el abasto de los Monges, sirvientes y dependientes del monasterio, como para los demas eclesiásticos y qualesquiera otros seculares de esa dicha Villa, habiendolas arrendado publicamente ... ", però l'any 1599 es produeix la signatura d'una Concòrdia entre l'Abat, el Convent i els honorables Consellers del Consell Estret y els Jurats de la Universitat, per la qual "... la Carnisseria que dit Sr. Abat y Convent, tenian y tenen y feijan desfer carn en lo carrer de Quatre Cases de dita Vila ... cesan de manera que en dita carnisseria no pugan tallar ni fer tallar ni desfer carn ni carn alguna en dites taules ... y cessaran de fer tallar y desfer carns en dites Carnisseries ni en altres ... " Entre les condicions es diu que s'havia de donar, anualment, per part de la Vila, "la refacción o franquicia estipulada", que era de "3 dineros de plata en cada libra de carne al Abad, Monges y Clerigos", i que en cas contrari el Monestir podia tornar a fer us de la carnisseria pública.

Aquest dret el va tornar a exercir al segle XVIII, quan ja havia passat més d'un segle de la signatura d'aquella concòrdia. I tot i que el 1717, l'Ajuntament i la Junta de Propis comunicà al Monestir que no podrien pagar allò acordat. Serà a partir de mitjans de segle, quan el 1751 l'Ajuntament li torna a comunicar que, degut a l'excessiu preu que tenia la carn, "se sirva remitirle el importe", que l'abat, que fins llavors s'havia atès al conveni signat, i limitant-se a vendre la carn dins el clos monacal, per ús exclusiu de la comunitat eclesiàstica, tornarà a vendre "carne publicamente a particulares". Això succeirà el 1764, quan l'abat Francolí, obre per compte del Monestir una carnisseria "para desacer las carnes precisas y necesarias para el abasto de los monges y demas eclesiasticos, con los sirvietes y dependientes del monasterio" al carrer del Portal de Quatre Casas (avui de Baix, a l'altre costat d'on hi havia la carnisseria del Comú) el dia de Pasqua de Resurrecció, on es ven la carn tres diners més barata que a la carnisseria de l'Ajuntament; i li fa una competència ruïnosa, fins a l'extrem que al cap de dos anys, el comú no trobava qui li arrendés la carnisseria.

A partir d'aquí comença un plet sostingut entre ambdues parts. El 1768, la Vila presenta, primer davant el Consell Suprem i després a la Reial Audiència de Catalunya, denúncia per a la reobertura de la carnisseria per part del Monestir, contravenint d'aquesta manera, la concòrdia signada el 1599, dient que si l'Ajuntament no paga l'acordat no és perquè no vulgui "es siendo la miseria la causa de desear el perdon y no en la posesión de no darla". Per fi, el 1771, la Real Audiència mana " ... que estos cessassen la carniceria publica que havian habierto en esa Villa y la redujeran al interior de su clausura, donde solo pudieran matar las reses necesarias para el huso de sus Personas y familiares y de ningun modo vendieses carne para los vecinos ni forasteros"

Serà aquesta la darrera "botiga" que l'abat i el Monestir van tenir a Banyoles; i possiblement un dels darrers plets que enfrontaren el poder religiós i civil de la Vila.

Els carnissers
Fins ara hem parlat del fet de que l'abat tenia el dret exclusiu sobre la venda de carn, però ara ens caldria intentar situar on es produïa aquesta venda de carn, és a dir, on estaven situades aquestes carnisseries o "taules".

Sabem que a la plaça de la Vila Vella, molt més petita que l'actual, s'hi celebrava el mercat, i també sabem que des d'un bon començament hi havia una sola carnisseria, la de l'Abat, on tothom havia d'anar-hi a comprar la carn. Poc a poc, com hem anat veient, associat a la pèrdua de poder de l'abat, s'anaren arrendant les anomenades taules fins que el Monestir arribà a perdre'n l'exclusivitat, donant lloc a vertaderes famílies de carnissers, com els Palma, els Llorenç, els Baurt o els Pau - que possiblement habitaren la casa on hi havia la carnisseria de l'abat. Les "taules" anaren passant de pares a fills al llarg de diferents generacions, primer a la plaça de la Vila Vella i més tard a la de la Vila Nova (plaça Major).

En el cas que ens ocupa, que són les de la Vila Vella, com hem dit hi havia la carnisseria de l'abat, emplaçada possiblement a l'actual Can Buch; i que després sembla ser que va passar a mans de la família Pau, una de les grans famílies de carnissers banyolins, juntament amb els Baurt, Llorens i Palma, els quals, i sense voler entrar en masses detalls, durant gairebé tres segles varen tenir "taules" als tres cantons d'aquesta plaça, que té forma de triangle i era molt més petita que l'actual. Això va quedar palès en les darreres obres que s'hi van dur a terme i que demostraren que la façana de la cantonada entre els carrers de l'Església i Escrivanies, anava a donar a l'alçada d'on avui en dia hi ha Can Gasparic. Doncs bé, en aquest costat, i enfilant el començament de l'actual carrer Escrivanies s'hi podien trobar les taules de la família Llorenç (Joan el 1279 i Arnau el 1337). A la banda que feia cantonada amb el carrer de la Porta del Forn, les d'en Palma (1389) i Guardiola (1337), i alguna de la família Llorenç (1337). Entre aquest darrer carrer i el de Quatre Casas, la de l'Oliver (1337) i a la vorera del davant, en direcció cap el carrer de l'Església, les d'en Baurt (1337), Garriga (1389), Pau (Francesc el 1279 i Arnau i un altre Francesc el 1389) i Palma (1389). Quatre taules, aquestes darreres que possiblement foren les quatre que el 1576 els Jurats, en nom de l'almoina de pobres, diuen tenir per l'abat, però que poc a poc; i, com hem pogut constatar, anirà perdent fins als començaments del segle XVIII en que el monestir va reobrir de nou la carnisseria, aquest cop al carrer de Quatre Cases, tal i com queda reflectit en un document de 19 de maig de 1774: "... aunque el Monasterio ha cessado en cortar carnes en su carniceria de la calle de Quatro Casas y se abastece de la Carniceria de la Villa, quedan en pie las tablas de dichas carnicerias de la calle Quatro Casas... ". Aquest text, ens dóna a entendre que les tals "tablas" en les que es venien "carnero, oveja, buey, cabra, macho cabrio y puerco", no eren només un cavallet amb una fusta al cim, sinó que deuria de ser d'obra, com una mena de mostrador, i que en molts dels casos estaven sota porxos, com les quatre que l'any 1337 tenia l'Arnau Llorenç, situades al "porticum in carniceria plaça Villa Vella" o la d'en Francesc de Pau que el mateix any la tenia situada en aquesta mateixa plaça "subtus archum et voltas hospicium Jacobi de Villa"

Els forns
Un altre dels "negocis" sobre els que l'abat i el monestir en tenien el dret exclusiu, n'era el dels forns. Un privilegi del que en queda constància arrel d'un document datat el mes de març de 1190, mitjançant el qual, Alfons I, comte-rei de Catalunya i Aragó, concedeix a l'abat Pere Benet i al convent de Sant Esteve de Banyoles, privilegi per construir forns en aquella vila. Forns que si be en un principi deurien de ser-ne un de sol, el de l'abat, poc a poc, s'anirien multiplicant, situant-se prop de la plaça de la Vila Vella, al llarg del carrer d'en Peraseca o de la Porta del Forn, un carrer que anava des d'aquesta plaça a l'anomenada porta d'en Peraseca i que més tard va prendre el nom de Porta del Forn, on hi havia precisament una plaça que duia el nom de plaça del Forn o dels Forns, tal i com es pot llegir en diferents documents: "lo carrer de Pereseca en la plassa del Forn" (1581) o be "casa i hort al carrer den Peraseca, a la plaça dels Forns" (1619).

Aquest primitiu forn de començaments del segle XII, possiblement es situaria a la mateixa plaça de la Vila Vella, cosa de per si força lògica ja que al voltant d'aquesta plaça, era on es feia el mercat i es on estaria la part edificada, mentre que l'anomenat camí d'en Peraseca i que n'era el que duia a aquesta porta encara estaria per edificar, essent-ne majoritàriament horts. Poc a poc però, amb el creixement de la ciutat i l'emmurallament de la mateixa aquest es deuria desplaçar cap al portal esmentat, tot i que també hem de tenir present que si be poc a poc s'anaren construint forns de propietat particular, ubicats a les cuines o annexats als estables, eren moltes les famílies que no en tenien, per la qual cosa havien d'anar a coure el pa al forn monacal, cosa que podria haver dut a que n'hi haguessin més d'un, que si be n'eren propietats de l'abat, tal i com passava amb les carnisseries, n'eren arrendats. Així trobem que l'any 1389 les carnisseries d'en Francesc Pau i d'en Pere Palma, ambdues a la plaça de la Vila Vella, afronten per la part de migdia amb edificis destinats a forns. Aquest mateix any n'eren forners en Joan Teixidor i en Joan Muradell, que ja vivia a Girona i que tenia la casa situada "in vico quo itur de la plaça de Vila Vella in monasterium", es a dir al carrer del Puig.

Sigui com sigui, el cas es que els forns anaven proliferant, per la qual cosa el Comú de Vila va intentar fer-ne un control dels mateixos de manera que el 1419 ja intenta intervenir en els impostos sobre forns, tal i com ho feia ja sobre altres productes com la fleca, la llenya, la carn, l'oli i el peix. Però pel que sembla no ho va aconseguir, ja que la Reial Audiència en un sentencia de 31 de juliol de 1577, falla a favor del monestir i en contra del sindic de Banyoles, reconeixent que aquell té el dret exclusiu de forn public, de manera que tots els particulars havien de recórrer a ell per coure el pa, i en conseqüència obliga a enderrocar 29 forns particulars.

En les recents excavacions dutes a terme a la plaça del Teatre es va poder constatar que sota l'espai que havia ocupat el Teatre Municipal on molt abans hi havia diferents habitatges, enderrocats al llarg del segle XVI en construir-se les carnisseries municipals, hi havia tal, i com diu la memòria que va fer-ne Arqueolític "un gran retall de forma circular amb un farcit de blocs de travertí i gran quantitat de cendres que hem interpretat com un forn, la cronologia del qual sembla que s'ha de situar, com a mínim, entre els segles XIII – XV". Un fet que ve a constatar aquesta possible proliferació de forns, ja sigues d'us public o privat, però amb la incògnita plantejada pel mateix informe que afegeix que "desconeixem si es tracta d'un forn ceràmic, de pa, o bé un forn metal·lúrgic"

I tal i com va passar amb les carnisseries, amb els anys, aquests forns varen anar a parar sota el control de la Vila i en detriment del monestir, al que segurament encara estaven obligats a proveir, tal i com es desprèn d'un document datat el 1687 en el que s'esmenta que es va entregar al forner, per fer pa per a l'abadia, 654 quarteres de blat. Un total control del que dona fe un document de l'any 1781 quan la Universitat de la Vila respon a la de Girona amb aquests termes: "En la villa de Bañolas Corregimineto de Gerona, el precio del pan que se vende en las flecas o panaderías de dicha villa, se regula según los precios corrientes del trigo en la plassa los dias de mercado computando que cada quartera de trigo produce ciento y veinte libras catalanas de pan blanco o de primera flor. Las demás especias de pan que se vende en las dichas panaderias, sigue el precio del pan blanco según los pactos de la tabba del arriendo de las mencionadas panaderias" I segueix un seguit de punts on entre d'altres coses s'esmenten els diferents tipus de pa que es venien i les normes que ho regulaven: "... pa mitjá dit vulgarment pa de despesa ... pa blanch ... pa comú dit vulgarment pa moreno ... pa de farratge ... també se podrá vendrer lo de las Animas , y demes Bassins de la Yglesia ... bescuits bons y rebedors ..." amb obligació de "vendre tothom qui lin demanará" i que "que no hi haurá persona en tota la present vila y terme que gose ni presumesca en vendrer pa, sino los que los arrendataris de las Flecas"

Després de la nomenada amortització de Mendizabal de l'any 1835 en que totes les propietats del monestir varen passar a poder de l'estat, encara trobem un darrer apunt, quan l'any 1843, és comprada a l'Estat una casa amb dos forns, procedent del Monestir, situada a la plaça Antiga (Vila Vella), que segons sembla feia cantonada amb el carrer del Portal de Forn. Podria ser que aquest forn sigues el mateix que en el capbreu de 1576-1579, i sota el nom de "forn comú" es situa més o menys on avui en dia hi ha Can Gasparic "orient (est): taula del benefici de Santa Maria i part amb el forn comú. Migdia (sud): forn i en part antiga carnisseria, que va ser den Palma. Occident (oest): camí i plaça de la Vila Vella. Cerç (nord): plaça de la Vila Vella"

Les peixateries
Poca és la informació que de moment hi ha sobre aquests establiments en època medieval. Sabem que el 1337 en Bernat Martí i en Castelló Prat, exercien aquest ofici i que els dos tenien casa "al carrer que va de la plaça de la Vila Vella al portal de Peraseca", el que no sabem era si n'eren els propietaris o els arrendadors, tot i que de ben segur deurien de ser-ne el segons cas, ja que de poc temps després és la concòrdia signada el 3 de desembre de 1343, entre Arnau Casadevall de Cutzach i l'abat del monestir de Banyoles, segons la qual aquell tenia que donar a l'abat una tercera part de les anguiles pescades a l'estanyol. Unes anguiles que, presumiblement, es deurien de vendre en les peixateries monacals.

O sigui que, segurament, el proces seguit deuria de ser el mateix que en les carnisseries i forns: un primer poder total del monestir i una posterior pèrdua gradual, que com ja hem vist, va fer que l'any 1419 la Universitat de la Vila, ja tingués imposicions sobre aquest producte, fins arribar al 24 de desembre de 1723 en que s'autoritza a qualsevol persona que pagués el corresponent impost, podria vendre peix salat o fresc, un dret exclusiu fins aleshores de l'arrendatari de les peixateries.

Bookmark and Share