Artículos - Historia local

ELS TRES CONVENTS DELS PARES SERVITES A BANYOLES

Revista de Banyoles
núm.930-931 abril-maig 2011

Les relíquies de Sant Martirià, varen arribar a Banyoles entre els segles XI i XII. Segons un pergamí trobat per Claudi Girbal, sembla que la data concreta fou el 1290, una data que ratifica A.Barceló en un altra document, però Lluís.G. Constans difereix d'ells, ja que en un document datat l'any 1279, ja es fa referència a una capella dedicada a aquest sant al Convent del Puig de Sant Martirià, i en un altra manuscrit del segle XV, també trobat per ell mateix, la data es situa al 1086, referint-se a que les relíquies del Sant foren col.locades a l'altar durant la consagració del tercer temple de Sant Esteve. Però be, sigui com sigui, el que si que és cert es que aquestes relíquies es varen venerar en una petita capella que es va bastir per a tal fi al Puig de Sant Martirià i on s'hi varen instal·lar alguns eremites fins que varen arribar, l'any 1583, els frares Caputxins de Sant Francesc.

El que varen trobar els Caputxins quan varen arribar no era gran cosa i el que s'hi feia allà no sembla ser que satisfés a les autoritats de l'època ja que "...se feien grans pecats en temps que l’ermità hi estava, per anar-hi molts homes fadrins i dones ... Aquesta casa, més que un convent semblava una barraca de camperols, tenia un petit hort sense tanca i sense altra aigua per a regarla que la que proporcionava una cisterna ...". Per aquest motiu el primer que varen fer el franciscans fou bastir-hi un petit convent i una església.

Cansats de les incomoditats del lloc, els frares abandonaren aquest emplaçament, i les seves construccions varen ser aprofitades l'any 1638 pels pares Servites, que n'ocuparen l'església, cases i monestir. Amb el pas dels anys, però, les edificacions heretades se'ls varen anar quedant petites de manera que l'any 1723 començaren les obres per aixecar un nou edifici que es consagrà el 24 de gener del 1784, dedicant-lo a Deu Nostre Senyor i a honor de Maria S.S. dels Dolors y de Sant Martirià. (Tot just cinc anys abans, el 20 d'octubre de 1718, s'havien venut una casa que tenien al carrer de Santa Maria, per no tenir diners per restaurar-la, i possiblement part dels diners obtinguts es varen fer servir per a finançar la nova construcció). Per bastir el nou conjunt aprofitaren les velles construccions de manera que "...lo que es ara Porteria del Convent servia de Iglesia y la pessa del Deprofundis, de Cor y de Sacristia ... lo que és ara Bodega, era Capella dels Dolors, la qual estava tal que solament per necessitat se podia celebrar en ella la Santa Missa".

Actualment encara es pot resseguir la seva planta rectangular, on perduren les restes d'alguna dependència, amb l'arrencament de la volta. La tècnica constructiva dels murs és a base de pedra irregular i ceràmica lligada amb morter de calç. La base de l'església, en la que encara s’observen parts del paviment originari, és l'element més ben conservat del convent, que té planta rectangular, amb un absis pentagonal. Els murs laterals compten amb potents contraforts interiors, de manera que forme un seguit de petites capelles laterals.

Però malauradament la vida d'aquest nou edifici fou força curta ja que en el decurs de la Guerra del Francès, fou ocupat pel les tropes napoleòniques, els quals tampoc varen romandre-hi massa, ja que el dia 7 d’abril de 1810 uns dos-cents Miquelets, ajudats en bona part pels ciutadans banyolins, ocuparen la fortalesa i capturaren la petita guarnició francesa que la defensava. L'agost d’aquell mateix any el coronel Luís de Greff, decidí ordenar l’enderrocament dels edificis per evitar-ne un nou atrinxerament per part de les tropes enemigues.

Foragitats del seu primitiu emplaçament, els frares es dispersaren per la Vila, instal·lant-se en diversos edificis que tenien a Banyoles, de manera que, acabada la conflagració l'any 1814 començaren les obres de reconstrucció d'alguns d'ells, concretament dels que tenien a l'actual Plaçeta dels Estudis (on avui en dia s'hi troba el Museu Darder) per tal de convertir-los en un nou convent de l'ordre.

Però els servites no eren els únics que tenien que tornar a començar, i l'Ajuntament de la vila, a banda de reconstruir la ciutat tenia un gran problema social com era el de l'ensenyament. Per aquest motiu demanaren al servites si se'n volien fer càrrec, cosa que va fer que es tingues que adaptar una de les sales del nou convent pel tal d'ubicar-hi un Estudi. Al poc però, el conjunt se'ls va quedar petit, i el 10 d'octubre de 1817 reben "...el correspondiente permiso para ensanche de la Iglesia y el Convento...” Aquesta nova església que estava projectada en estil greco-romà, amb una nau central, amb volta de mig punt i capelles laterals, sembla ser que només es va arribar a edificar en la part del peus, o sigui la propera al carrer, ja que pocs anys desprès, el 1820, s’inicia un període revolucionari conegut com el trienni liberal, que entre altres moltes conseqüències, portarà a l’exclaustració dels religiosos en general i en concret el 18 d’octubre de 1822 la dels Pares Servites, que no retornaran a Banyoles fins el primer d’agost de l’any 1823, en que tornaran a fer-se càrrec de l'escola.

Però poc a poc, la relació entre el poble i els Servites es va anar deteriorant fins arribar a un extrem que en un informe de l’Ajuntament del 17 de novembre de 1834, es fan paleses les moltes queixes dels veïns sobre l’estat de decadència en què es troba l’escola de llatinitat, que està a càrrec dels Servites. Finalment, desprès d’un llarg període de protesta i de queixes, el 27 de novembre l’Ajuntament ordena als Pares Servites que deixin l’escola i que tornin les claus.

Tot i haver deixat l'ensenyament, els servites romandran al seu convent fins el mes d'agost de l'any 1835 en que el varen tenir que abandonar definitivament degut a la llei de desamortització de Mendizabal, passant l'edifici a mans de l’Estat per tal de ser venut en pública subhasta, però el 25 d’agost de 1842, el Intendente de la Provincia, comunicava a l’Ajuntament de Banyoles la cessió gratuïta de l’edifici per que fos destinat a escoles, hospital o parròquia. L’any 1843, el Consistori es va decidir per la primera opció i el va convertir en escoles públiques i habitatge per als mestres.

És en aquest període quan un grup d’aficionats de diversa tendència ideològica, amb predomini dels liberals progressistes, formà l’octubre de l’any 1842 la "Compañia Dramàtica de Aficionados y del Teatro de esta Villa", creant un teatre interí en aquest edifici, on tot i patir forts enfrontaments amb certs sectors de l’Ajuntament que no consideraven prou important el teatre i volien el local únicament per escoles, fins l’any 1844 representaren la passió i més tard els pastorets.

Però no acaben aquí les vicissituds d'aquest edifici, doncs a conseqüència del clima polític de l’època, doncs l’any 1848 es ocupat per la guarnició de la vila que el fa servir de caserna, tenint-se que traslladar l'escola al Monestir. El 1852 tornen les escoles, però es ocupat de nou el 1854 i el 1869 pels progressistes i el 1872 pels republicans, que el van fer servir de "casa cuartel de los voluntarios de la libertad".

Un cop els carlins varen prendre la ciutat al final del 1873, l’edifici torna a les seves funcions d’escola fins el 24 d’octubre de l’any següent –dia de Sant Martirià– en què, per ordre del comandant en cap de les tropes carlines, Francesc Savalls, fou enderrocat, tot i que, segons sembla, amb el vistiplau de la població, ja que a causa del bombardeig que va patir la ciutat el mes de novembre de l’any anterior, havia quedat força malmès.

I encara ens queda per esmentar un tercer convent que els Servites tenien a Banyoles, i que estaria situat en el temps a cavall dels altres dos, però del que s'en sap ben poc. Se sap que hi varen tenir un convent amb església inclosa, a tocar de la plaça o carrer dels Porcs, del que foren expulsats pels frares del monestir el 7 de febrer de l’any 1674. La plaça o carrer dels Porcs és creu que correspondria al final del carrer del Born a tocar d'on avui en dia el Rec Major conforma una mena de platjeta on la mainada hi juga, tal i com descriu en Mossèn Constans:"...entre les voltes de la Plaça de la cara de tramuntana de la part més alta, i les primeres cases del carrer del Born..." I sobre l'edifici en qüestió, l'Anton M.Rigau diu que correspon al lloc"...que avui ocupa la botiga d'en Jaume Duran (entrada pel carrer d'Àlvarez i sortida pel Born) en la que enmig de bosses d'espart, i productes artesans podeu veure-hi restes de capitells, força ben conservats...".