Artículos - Entrevistas

SOBRE UNA TRAVESSIA, UNA COPA I UNA OPERACIÓ, AMB EL DOCTOR MANUEL SARRÓ

SOBRE UNA TRAVESSIA, UNA COPA I UNA OPERACIÓ, AMB EL DOCTOR MANUEL SARRÓ

Club Natació Banyoles. Revista d'informació al soci
núm.57, juliol 2016, pp.32-33

A primers d'any, una nova copa va entrar a formar part de l'àmplia col·lecció de trofeus que els esportistes del club han anat aportant al llarg de la seva història. Però en aquest cas no corresponia a una competició que s'hagués celebrat feia poc, sinó tot el contrari. Era una copa que s'havia guanyat feia més de quatre dècades, en concret l'any 1975 tal i com es pot llegir en la placa que porta i on diu: «Campeonato de España. "4 con" Campeon. Seniors "A" 1975». Unes dades amb les quals no va ser molt difícil esbrinar que darrera d’aquest «4 con» s'amagaven els de Jordi Robert, Joan Estarriola, Joan Solano, José Manuel Roji i Pere Estarriola que n'era el timoner, i que foren els que van guanyar aquella regata disputada el 27 de juliol de 1975 a Mequinensa.

Com va anar a parar al Club? La resposta va ser fàcil, ja que va ser una donació que li van fer a l'anterior president, l'Àngel Dutras de mà d'una seva coneixença. Ara el que no tenia clar era el perquè, doncs aquella persona no tenia ni havia tingut cap vinculació amb el Club, tot i que com ell mateix em va explicar, de fet era el seu pare el que l'havia custodiat fins ara, i ell sí que havia estat relacionat amb el Club i en concret amb els seus remers. Era el doctor Sarró. Un nom que està en boca de tots els remers de mitjans dels anys setanta. D'aquí el meu interès per poder parlar amb ell, per poder sentir en primera persona tot allò que els remers m'havien explicat i que ells anomenen «operació fimosi».

De fet el primer que em va deixar clar, el dia que ens vam trobar, és que darrera el nom de Dr. Sarró, s'amaguen dos metges: Manuel, cirurgià, que era el meu interlocutor i José Antonio Sarró Palau, dermatòleg, que era el seu germà. Dos noms que s'entrecreuen al llarg de tota l'entrevista.

La primera coneixença que en Manuel tingué de Banyoles fou a través del seu germà, tota vegada que els seus sogres tenien una casa a Banyoles, motiu que feia que hi vinguessin a estiuejar. D'aquí que en Manuel també hi fes cap algun cop.

Però per això ens hem de remuntar a la segona dècada dels anys cinquanta, tot just quan en Manuel va acabar el batxillerat i el seu següent pas era fer el que s'anomenava en aquells anys l'examen d'estat. Segons ell mateix m'explica, va fer una promesa, que consistia en fer la Travessia del Port de Barcelona si aconseguia aprovar. Home de paraula, va aprovar i no va tenir més remei que complir el promès, motiu que el va dur a entrenar-se per tal de poder dur a terme la seva fita. I sembla ser que no li va desagradar el fet de nedar llargues distàncies, ja que més de trenta anys després, l'any 1979, en motiu de complir el seu 50 aniversari va fer la Travessia de les Illes Formigues a Calella de Palafrugell. Una travessia a mar obert.

Però tornant al seu lligam amb Banyoles m'explica que després d'acomplir la seva promesa, i pel fet de trobar-se en forma, va ser quan la seva cunyada, l'Anna Maria Gumbau, i una amiga d'aquesta, la Maria Dolors Cruells, el van animar a fer la Travessia de l'Estany de Banyoles. Cosa que realitzà acompanyat també del seu germà i d'una altra germana Cruells, la Pilar. El record que en té d'aquella experiència és molt agradable, ja que fins i tot va guanyar en la seva categoria i li van donar un trofeu de fusta fet, segons creu, pel pare de les germanes Cruells, tot i que també podria estar fet per en Joan, el germà d'elles, que en aquells anys tenia un negoci al carrer de la Rambla on a més de la fotografia, feia pipes i talles de fusta.

Hauria de passar gairebé una dècada perquè el destí el tornés a posar de nou en contacte amb Banyoles o si més no, amb algú que estava a punt de fer-se un nom a la nostra ciutat: Pedro Abreu. En aquells anys de finals dels seixanta, Manuel era l'ajudant del catedràtic de cirurgia Pedro Piulachs i va ser amb ell amb qui es va posar en contacte Abreu per tal que el tractés d'una afecció al genoll causada, en aquest cas, per la pràctica de l'esquí nàutic. De fet, segons explica el mateix Sarró, era el que és conegut com la infermetat de Pellegrini Stieda, que consisteix en una ossificació de la cara interna del genoll produïda per sobre-esforços. Un cop passada la recuperació, Sarró visitava a diari al seu pacient, i el que va començar sent una relació metge pacient, va acabar donant lloc a llargues converses i a una llarga amistat.

Casualitats de la vida, i en paral·lel a aquests fets, el que fora la mà dreta d'Abreu, Dick Peeper li presentava a Banyoles a l'altre doctor Sarró, en José Antonio, i no per motius professionals, sinó en aquest cas per motius lúdics: ambdós eren uns grans aficionats a les armes de foc antigues. Ja dic, curiositats de la vida, dos germans metges, els dos amics de Pedro Abreu, però als que va conèixer per camins ben diferents.

Però tornen amb el nostre entrevistat i amb la pregunta que em feia al començament. Com és que n'era el depositari d'una copa que una tripulació banyolina havia guanyat l'any 1975 a Mequinensa? I per entendre el perquè, aquest cop ens hem de posar a la pell del cirurgià. Possiblement seria uns dies abans de la Setmana Santa de 1975 que en Pedro li va demanar, possiblement per temes sanitaris, que fes una revisió de fimosis als remers. Un cop examinada la plantilla, va proposar d'intervenir a alguns d'ells. Els va operar en dos sessions matinals durant els dies de la Setmana Santa, a la clínica Quirón, amb anestesia general, ja que no la van voler local. Fou una operació senzilla, que no va presentar complicacions, si no fos perquè a la nit, com recorda el mateix doctor, entre que les infermeres eren joves i els pacients també, alguns van tenir pensaments que no era moment de tenir i per por a que saltessin els punts i la ferida comencés a sagnar, el mateix doctor va agafar als afectats i els va fer asseure amb «el cul sobre el rajols freds del terra» per que els hi passés... I aquesta anècdota ens porta a la copa, que segons explica va ser el mateix Pedro qui li va donar, ja que si bé el bot havia guanyat, bona part del mèrit, segons va voler fer constar Abreu, era del bon doctor, ja que amb l'operació havia rebaixat el pes del bot!.

La conversa amb ell no s'acaba, ja que són molts els records. I entre ells no me’n puc estar de explicar aquesta anècdota que parla de la generositat d'Abreu i que molts dels que el van conèixer trobaran que es correspon amb ell. Recorda que un dia, en agraïment a un favor que li va fer, Abreu li va enviar a casa seva una caixa de whisky Cutty Sark, una caixa de Champagne Dom Perignon i l'edició facsímil, enquadernada en pell, de la Hora de España i el Mono Azul, dues revistes republicanes publicades durant la Guerra Civil i en les quals col·laboraven els més destacats intel·lectuals de l'època, com Alberti, Machado, Cernuda, Neruda, etc., unes obres d'un gran valor bibliogràfic.

Segueix explicant-me moltes més coses d'aquells anys però si de cas les deixarem per una altra ocasió ja que avui el que volia és que em parlés d'una Travessia a l'estany de Banyoles, d'una copa de rem i d'una operació.

Bookmark and Share