Artículos - Entrevistas

PERE HERNÁNDEZ I JOAN SOLANA A 25 ANYS DELS JOCS OLÍMPICS

Club Natació Banyoles. Revista d'informació al soci
núm.60, juliol 2017, pp.24-26.

El 27 de juliol de 2017 va fer 25 anys que es donava el tret de sortida a la primera de les regates de rem que amb el segell olímpic es veurien a l'estany de Banyoles. Banyoles olímpica!. Un somni fet realitat que havia començat quasi bé una dècada abans, quan les eleccions municipals del 8 de maig de 1983 varen donar l'alcaldia de la ciutat de Banyoles al convergent Pere Hernández.
Banyoles era en aquells anys una ciutat força provinciana, que estava separada de la capital de la província per un a carretera transitada per tractors i camions que feien que el recorregut entre ambdues ciutats es convertís en un calvari. La ciutat tenia problemes de claveguerams i una de les primeres feines d'aquest nou ajuntament va ser la d'arrengar-los i asfaltar-ne carrers, molts d'ells encara empolsinats.
Pere Hernández i Joan Solana, alcalde un i cap de l'oposició l'altre, entre 1983 i 1991, papers que s'invertiran a partir d'aquesta darrera data i que convertiran al segon en l'alcalde olímpic. Dos personatges clau per entendre el que van ser aquells anys previs a aquell tret de sortida del 27 de juliol de 1992.
Per això per fer-nos una idea del que van ser aquells deu anys ens hem trobat tots tres a la terrassa del Club Natació Banyoles, punt neuràlgic d'aquestes proves esportives, per tal de rememorar el que va ser i el que hagués pogut ser.
D'entrada cal dir que pràcticament estan totalment d'acord un amb l'altre en tot el que diuen, d'aquí que l'entrevista es converteix en una narració, tal com si fossin actors d'una obra de teatre, on es complementen mútuament.
Si ens fixem en com era Banyoles a començaments dels anys vuitanta el primer que sobta és que sortís la idea de convertir-la en subseu-olímpica. Per això ens hem de deixar guiar per la memòria oficial dels Jocs de Barcelona’92 on s'explica que a mitjans de 1980, Narcís Serra, alcalde de Barcelona, i els tinents d’alcalde Pasqual Maragall, Josep Maria Cullell i Josep Miquel Abad van forjar la idea de presentar una candidatura oficial. Aquesta pretensió seria presentada públicament per primera vegada de la veu de Narcís Serra el 31 de gener de 1981 en el sopar de proclamació dels millors esportistes de l’any del diari El Mundo Deportivo. Un projecte que l'any 1983 va heretar el nou alcalde de la ciutat comtal, Pascual Maragall, amb l'elaboració d'un projecte encarregat a la recent creada Oficina Olímpica.
I mentre Barcelona seguia endavant amb el projecte olímpic, a Banyoles començava a germinar la idea de convertir-la en sub-seu, d'aquí que l'Ajuntament encarregués a començaments de 1984 l'elaboració d'un informe sobre les expectatives olímpiques, que va veure la llum l'any següent sota el nom de Estudi sobre les possibilitats tècniques per a la celebració a Banyoles de les proves de rem i piragüisme de l'Olimpíada de Barcelona, elaborat per Jeroni Moner, Josep Riera, Carles Abellà i Tomàs Garrofé. En aquest punt cal afegir que en Joan Solana recalca que el gran mèrit d'haver arribat a aquest punt cal buscar-ho en que en aquells moments a Banyoles es donava unes circumstàncies molt especials, i que hi havia una confluència entre la gent de la cultura, l'urbanisme i l'esport en un mateix conjunt, hereves de l'època del Tint, sobre tot en el cas d'en Jeroni Moner i en Josep Riera.
Aquell 1984, era el mateix any de les Olimpíades de Los Angeles, on un remer del Club Natació Banyoles, Fernando Climent, es feia amb la medalla de plata de rem, i on un exultant Pasqual Maragall presentava un llibre on s'oferia la imatge olímpica de Barcelona i presentava la figura de Banyoles com a sub-seu olímpica de rem i piragüisme.
Amb l'informe elaborat i el recolzament de tots els grups municipals, a excepció del PSUC que es va mantenir al marge —i que si bé en un primer moment n'era contrari, degut a les actuacions que es preveien fer a l'estany, finalment es va abstenir al comprendre les millores que aportaria a la ciutat—, juntament amb un recolzament explícit de Pasqual Maragall, —tot i que, com diuen els dos, de bon segur que tenia moltes pressions internes—, que feia poc havia vingut a Banyoles a impartir una conferència, l'abril de 1985 l'Oficina Olímpica de Banyoles, va presentar oficialment la seva candidatura per acollir les proves de rem i piragüisme. Mig any desprès, el mes de novembre, l'Oficina Olímpica de Barcelona proposava formalment la candidatura de Banyoles al Comitè Olímpic Espanyol.
Un cop superat aquest primer escull encara es tindrien que superar un parell més. El primer es va aconseguir el 17 d'octubre de 1986 a Lausanne, on al migdia, Joan Antoni Samaranch feia pública la concessió dels Jocs Olímpics de 1992 «a la ciutat de Barcelona» i a on s'havia desplaçat l'alcalde de Banyoles, juntament amb diversos representants municipals: Quim Llorella, secretari municipal; Miquel Martos, regidor PSC-PSOE i Josep Callis, regidor ERC. I on van coincidir amb Dick Pieper, una persona que des de bon començaments va lluitar per que Banyoles acollís les proves de rem, i Llorenç Castañer, president del Club Natació Banyoles.
Però encara quedava un tema per resoldre, calia aconseguir ser sub-seu. I aquí va començar una lluita on Banyoles comptava amb defensors, com el mateix alcalde barceloní, Pasqual Maragall, i el president del Comitè Olímpic, Joan Antoni Samaranch. Però també amb detractors entre ells els presidents de les federacions catalana i espanyola de rem, que defensaven Barcelona i el canal del Llobregat com a lloc per dur a terme les proves; com els de piragüisme que defensaven l'opció lleidatana. Finalment, el 4 de desembre de 1987 es va fer pública la decisió: Banyoles seria subseu olímpica —de rem—, juntament amb altres 14 ciutats més. Feia poc que s'havien dut a terme noves eleccions municipals, però tot i que el panorama polític, pel que fa a presencia de grups municipals s'havia reduït a tres, el govern de la ciutat seguia estant en mans de Pere Hernández, amb el suport d'AP. Mentre que l'oposició seguia encapçalada per Joan Solana, ara com a cap de la Plataforma Progressista, partit en el que també militava Carles Abellà, persona clau en les relacions amb els ecologistes, i que com diu Solana «ho veia claríssim, sobre tot pel tema de que es podrien fer actuacions a l'estany que el millorarien i que si no fos així no es podria fer. Entre elles l'arranjament del queixal de Lió», així com, afegeix Hernández «s'aconseguia apartar la carretera d'Olot de l'estany».
Com va reaccionar Banyoles davant les dues notícies, és una pregunta que calia fer per tal de fer-nos una idea de l'ambient que es respirava, i la veritat es que ambdós coincideixen a dir que la ciutadania va rebre la notícia amb fredor, tret evidentment de les entitats esportives, i en el cas d'en Joan Solana, que recorda que va ser un periodista que el va anar a trobar a l'Institut Pere Alsius on estava donant classes, afegeix que el segment juvenil si que va reaccionar positivament. Però per regla general, la indiferència va ser la resposta més habitual.
Quedaven menys de cinc anys i com qui diu estava tot per fer, però hi ha dos fets cabdals que van ser els responsables que es pogués dur a terme tot el previst: d'una banda la formalització a finals de 1988, tot just quan Pere Hernández va tornar dels jocs de Seul, on va anar convidat per el Comitè Olímpic Espanyol, va ser signar un pacte municipal entre tots els grups. I el segon, la creació l'any següent de la societat Programes de la Subseu Olímpica (Prosolba S.A.), que va ser la encarregada de gestionar tots els projectes, activitats i obres relacionades amb les proves esportives, i de la que Pere Hernández, com alcalde, en seria el president de la junta general, i en Joan Solana, com a regidor encarregat de l'àrea olímpica, en seria el director.
La creació d'aquesta societat va ser la manera d'agilitzar tots els processos, sobretot a nivell d'intervenció. D'aquesta manera Prosolba es va fer càrrec de les obres del Club Natació Banyoles, de l'obertura dels carrers Constans i Sardana, de l'arranjament del passeig de la Puda (els plataners es varen curar un a un, tot i que hi havia gent que volia fer un bulevard i tallar-los tots) i del front d'Estany i de les obres de la plaça de les Rodes. Per la seva banda el Consorci de la Vila Olímpica i del Parc de la Draga, amb finançament i gestió d’INCASOL, va assumir la Vila Olímpica, el Parc de la Draga i el Pavelló., i GISA (Gestió d’Infraestructures de la Generalitat) es va fer càrrec del finançament, la gestió i l’execució de la variant i el desdoblament.
I un altre fet cabdal, aquest pel que fa al tema econòmic, va ser d'una banda aconseguir l'exempció d'IVA per part del COOB'92 en totes les obres olímpiques i el fet de contractar una societat externa a tot el projecte que controlava tots els costos, un fet que Hernández especifica que va ser un gran èxit, ja que controlava qualsevol desviació del pressupost. I la veritat es que valia la pena, doncs recorda que es va passar de moure un pressupost de 86 milions, el 1983, a moure'n 3.000 l'any 1991.
Es varen aplicar contribucions especials als veïns dels carrers afectats. El moviment era una constant. La construcció del pavelló i la vil·la Olímpica va tenir que sortir a concurs, i això va fer que arquitectes com Rafael Moneo, vinguessin a Banyoles. Durant uns anys, la ciutat va estar amb obres i s'ha de reconèixer, coincideixen tots dos en que la gent va respondre prou bé, fins i tot davant el fet dels dos atemptats duts a terme per Terra Lliure, a l'Oficina Olímpica, el 7 de juliol de 1986, i a la caserna de la Guàrdia Civil, l'11 de setembre del mateix any, i que es van traduir en un rebuig general als fets. Ja en la recta final, unes noves eleccions municipals donen l'alcaldia al que fins llavors havia estat cap de l'oposició, Joan Solana, quedant com a cap de l'oposició l'anterior alcalde, Pere Hernández.
Un altre factor a tenir en compte, era el moviment independentista, però Solana reconeix que van complir el que havien pactat i que era que l'ajuntament com a tal no reprimiria res, però sempre i quan es respectessin uns límits. I recorda que fins i tot s'havia pactat on col·locar una pancarta a l'arribada de rem amb el lema «Freedom for Catalonia». Malauradament aquest ambient es va enrarir. Primer per l'actuació del jutge Garzón, una operació policial duta a terme principalment entre el 29 de juny i el 14 de juliol de 1992, que va comportar la detenció de 45 persones vinculades al moviment independentista català per presumpta pertinença a l'organització armada Terra Lliure, entre ells 3 banyolins. I l'altre fet es va produir el 14 de juny, amb l'arribada de la Flama Olímpica a la nostra ciutat que estava pràcticament pressa per les forces de l'ordre, tot i que Solana encara recorda que, com a Alcalde de la ciutat, havia parlat amb el comandant de la Guardia Civil a qui li havia demanat «que tinguessin seny... i em vaig trobar que havien fins i tot tanquetes», un fet producte del que havia passat a Empúries on dos o tres independentistes van aconseguir saltar el cordó de seguretat i desplegar una pancarta amb el «Freedom ...» que va sortir a totes les televisions.
I per acabar-ho d'arrodonir un altre fet va ennuvolar el panorama i Solana reconeix que tot va ser producte d'unes declaracions fetes per ell al rotatiu El País, que van ser agafades al vol per Alphonse Arcelin, el qual va començar la seva creuada particular contra la nostre ciutat. En aquelles declaracions Solana deia que esperava que desprès del JJOO a Banyoles se la conegués per quelcom més que no fos per la Ramona i el Negre.
I tot i que havia l'expectativa de què passaria els dies del jocs, si hauria gent, si es notaria el turisme,... Solana recorda que ja se sabia que durant els jocs no hi hauria una afluència especial de gent, ja que tant sols vindrien els entesos, mentre que els aficionats a l'esport en general estarien a Barcelona, tot i que esmenta que a nivell comercial, i a diferència d'altres llocs, totes les botigues de la vila olímpica estaven a càrrec del comerç local i no es va donar cap franquícia a empreses foranes. Ara bé, també reconeix que el tomb turístic positiu que s'esperava no es va donar en aquell moment, tota vegada que va fracassar la pretesa construcció de l'hotel i tampoc va sortir cap empresa amb una bona iniciativa per revitalitzar el balneari de la Puda.
Finalment el 27 de juliol de 1992 Banyoles lluïa les seves millors gales davant el món i s'ha de dir que tot i que els resultats esportius dels representants banyolins no van ser els esperats i la organització va ser perfecte i com diu Solana «volíem ser la seu de tots els esportistes, i això sí que es va aconseguir».
Endarrere quedaven cinc anys d'esforços, cinc anys en els que s'ha d'agrair la feina feta no tant sols pels polítics de torn, sinó també per professionals que s'hi van implicar de ple. I entre ells, Solana i Hernández recorden principalment la feina feta per Josep Miquel Abad, conseller delegat del COOB; Antonio Vaquerizo, amb Prosolba; Gustau Roca, que va dirigir les obres de la Vila Olímpica, o Joan Malagelada, regidor banyolí de CiU que va ser nomenat per Barcelona per dirigir tota l’organització esportiva de Banyoles durant els Jocs.
Han passat 25 anys i ara és el moment de fer un mea culpa, i de valorar si es va fer tot el que calia. Hernández diu que vist en perspectiva «amb els recursos i possibilitats de fa 25 anys el que vam afrontar va ser un somni. Per que quan veies els números i el que s'anava a moure, semblava impossible que ho poguéssim afrontar». I la veritat és que gràcies als jocs es va aconseguir una autovia, una variant, un club esportiu nou, un front d'estany, un pavelló, un parc de 120.000 quadrats un fet impossible «ja que ens deien que tota la ciutat ja era un parc», carrers, etc.
Però una de les coses que ha quedat en la ment dels banyolins és el fracàs de no haver aconseguit fer l'hotel, tot i que el projecte, com diu Hernández va ser premiat per una revista americana, «i fins i tot varen anar a Nova York a recollir el premi». I això pot ser la clau de que ara per ara «Banyoles no serà un gran centre de turisme i crec que mai ho serà... i millor que no ho sigui».
Pot ser, reconeix Solana, es va fallar en no saber crear un bon feeling amb la ciutat, i això es va traduir en el fet de que el voluntariat a nivell comarcal no va respondre com s'esperava, i que va ser en part en causant de que no acabés de funcionar l'Olimpíada Cultural, que estava centrada en tres projectes estrella, dos dels quals van ser un fracàs. D'una banda es volia aconseguir que Banyoles fos cada un o dos anys un lloc on es pogués fer una mostra de cultures sense estat. Es va començar amb els «Colors d'Euskadi», amb cantants com Imanol Larzabal, i que va comptar amb la presència del Conseller de Cultura de Govern Basc. Però recorda Solana «la ciutat no va respondre, i els primers, els independentistes». La segona edició ja no es va fer. I l'altre projecte, centrat en el món de la Dansa, i que va començar amb un curs internacional de pedagogia de la Dansa liderat per la companyia de dansa cubana de l'Alícia Alonso. Però tampoc va haver-hi ressò ciutadà. Però no va passar el mateix amb el tercer dels projectes, en el que sí que es van assolir els objectius amb el programa «La Cobla i la Música», gràcies a la implicació del Foment de la Sardana de Banyoles (i del de Ceret).
En resum, tot i que com diu Solana «possiblement ens vam equivocar en la manera d'enfocar l'Olimpíada Cultural», en línies generals, com afegeix Hernández «urbanísticament, esportivament i ecològicament el que es va fer es va fer bé i es va aconseguir un 90% dels objectius, ja que algunes coses varen quedar pendents com la plaça de les Rodes que no es va acabar fins el 1995».