Artículos - Entrevistas
EDUARD COSTA, DELS «AMICS DE LES ARTS», UN CIENTÍFIC CONVERTIT EN MÚSIC
Club Natació Banyoles. Revista d'informació al soci
núm.48, agost 2013, pp.24-25.
L'Eduard Costa va néixer a Banyoles l'any 1977 i a més vivia davant per davant del Club Natació Banyoles. Dos components, l'Estany i el Club, que el fan que sigui el candidat ideal per a practicar algun esport d'aigua, ja que com ell mateix reconeix «a l'estiu passava tots els dies entre les barques, a l'aigua, moreno ...» I així va ser. Primer va aprendre a nedar de la mà del seu pare, a la caseta de fusta, amb una bombolla a l'esquena. Desprès va fer un curset al Club, a la piscina natural que es muntava a l'estiu a l'estany i desprès «el pas a la natació fou una cosa normal, passar de la piscina de fora a la de dins i començar a nedar en serio». I tot i que no fou un gran nedador recorda amb una certa emoció que quan tenia 14 o 15 anys «vam anar a competir al GEiEG i vaig quedar primer o segon ... i uns dies després vaig rebre una carta de l'alcalde de Girona, felicitant-me. Allò va ser molt important per mi». Però amb el pas dels anys «si ets un figura com a nedador segueixes nedant ?que n’hi ha ben pocs? i sinó, el waterpolo et dóna una segona oportunitat». I així va ser com amb 17 o 18 anys, de la mà d'en Josep Ripoll va començar a practicar a aquest nou esport, fins als 22 anys en què va acabar la seva etapa universitària a Girona. D'aquella etapa encara li queda el record de la temporada en què van aconseguir pujar de categoria i no pel fet de pujar de categoria sinó pel fet de ser una campanya molt intensa on «cadascú s'ho va plantejar com un repte personal».
Un cop acabada la seva etapa a la Universitat de Girona, on va estudiar Ciències Ambientals, marxà a Barcelona, per fer el doctorat, allotjant-se el primer any en la pròpia vila universitària i a l'any següent en un pis d'estudiants del carrer Muntaner de la ciutat comtal. Serà aquí on coneixerà en Joan Enric Barceló, de Vidreres, estudiant de filologia anglesa i art dramàtic; en Ferran Piqué, de Reus, estudiant d’art dramàtic; i en Dani Alegret, de Barcelona, estudiant, de filosofia i del taller de músics. Quatre joves, quatre poblacions i quatre carreres, però amb una cosa en comú: la música.
De fet l'Eduard, fill d'un músic aficionat, de formació autodidacta que «quan no tocava l'acordió, tocava el violí», havia estudiat 7 anys de solfeig a l'escola municipal de música de Banyoles, més alguns anys de piano, o sigui que la música no li venia de nou, tot i que l'havia deixat de banda quan va entrar a la universitat, però como diu «La música estava latent en mi, a l´igual que amb els meus companys» el quals pel que explica havien seguit camins paral·lels al seu. Per aquest motiu tant sols va caldre «treure la pols als nostres coneixements de música: oïda, afinació, saber llegir, ... i tant sols el que ens feia falta era assajar». I així poc a poc es van anar engrescant, però com un passatemps, però «quan varem acabar les carreres, volíem deixar com una mena de llegat d'aquella experiència, i vam començar a escriure cançons, poemes, micro-relats, ... Amb un ordinador, fèiem les bases rítmiques, i amb una guitarra, la base harmònica». Però amb cap esperança de res més. Però aleshores, als voltants del mes de juny de l'any 2005, va aparèixer el concurs «Sona 9» i van decidir presentar una maqueta de 4 temes que portava per nom: Catalonautes. Però els hi faltava el nom com a grup «el mateix dia que anàvem a entregar la preinscripció ens va venir al cap aquest nom de «Amics de les Arts». Era el nom d'un bar de Terrassa, que freqüentaven en Joan Enric i la seva xicota. Però era un nom amb el que ens sentíem identificats com a persones: ens agrada el cinema, escriure, fer cançons, la música,...». I així va quedar tot. L'Eduard marxava al setembre cap a Estats Units, on començava uns estudis sobre canvi climàtic, en Joan Enric a Edimburg, a un Erasmus, ... Però va resultar que la maqueta va anar passant les diferents fases i al final va resultar la guanyadora per votació popular.
I això evidentment els va animar a seguir. Però com que cadascú estava en un lloc diferent «on-line ens anàvem passant idees, melodies, ... i les anàvem encaixant». L'any següent, una nova maqueta va veure la llum: Roulotte Polar, però com que l'Eduard seguia a Estats Units i només tenien un únic concert d'aquella maqueta «vaig venir d'Estats Units quatre dies abans, vam assajar, vam tocar a Reus, que és on es feia el concert, i vaig tornar als Estats Units».
De tornada a Barcelona, l'any 2008 van fer una nova maqueta que es pot considerar el primer disc: Castafiore Cabaret, i per tal de donar-se a conèixer «vam fer una gira que va durar un any. Però va ser una gira “low cost”, tocàvem a qualsevol lloc on podíem ... era "picar pedra" perquè la gent ens conegués». L'any següent, amb els estalvis que tenien, van gravar Bed & Breakfast, però «sense mànager, ni discogràfica, ... ningú ens ho volia editar. Al final vam editar amb el segell de l'estudi on gravàvem, Nòmada57». Van fer una edició molt limitada ... i va ser un èxit que no s'ho esperaven: «creiem que en tindríem per tot l'any, es va acabar de seguida, ens trucaven de les botigues demanant discos,...».. I per fi va arribar el 2012, amb el tercer disc, el de la consolidació: Espècies per catalogar. Un disc que ens ha portat a tocar als teatres i a grans festivals, ...com el de Porta Ferrada, Cap Roig, Portalblau, el Grec de Barcelona,... Han arribat a un punt en que «veus que la teva música agafa un caràcter transversal, que agrada a gent gran, a gent jove, a gent de mitjana edat, ... des dels pares amb nens, fins a les parelles». I per això que arribats a aquest punt ja poden veure el futur amb una certa tranquil·litat, un futur que l'ha portat a dependre totalment de la música i a pensar en el nou disc que tenen previst pel proper any.
Es curiós, que un home que ha estat a l'Antàrtida, que ha viatjat per tot el món fent conferències sobre resultats de canvis climàtics ... hagi canviat el grup de científics per un altre tipus de públic, però com diu «la carrera de científic ha quedat fusionada amb la música: tots els coneixements de gestió, autogestió, comunicació, idiomes, tot m'ha format i quan estic en una reunió surt tot això que tinc».
I les travessies a l'estany on han quedat? «Si m'atreviria a fer una travessia?, la veritat és que si que m'atreviria, però no m'atreviria a endevinar quan tardaria en fer-la,... sé que patiria,... però la faria»
