Artículos - Costumbres y tradiciones

TEMPS DE CARAMELLES

TEMPS DE CARAMELLES

El Mirador. La revista del Pla de l'Estany
núm.79, abril 2012, p.23

Amb l'arribada de la Pasqua, era costum que els joves de la majoria de pobles de Catalunya, engalanats amb els seus vestits de pana, les espardenyes de betes, la barretina i la cistella on recollir el seu "pagament", recorreguessin les diferents cases i masos de les contrades, cantant caramelles - en al·lusió al nom de l'instrument musical amb que s'acompanyaven - amb l'objectiu d'aconseguir allò que els permetés dur a terme un berenar, amb motiu de celebrar la resurrecció de Jesucrist, però amb clars vestigis ancestrals de celebrar el començament de la primavera. Un costum aquest, que avui en dia ha quedat arraconat nomes a algunes actuacions puntuals, a nivell folklòric-musical, com les que du a terme, a la nostre comarca, el grup de caramelles de Sant Miquel de Campmajor.

Aquest costum és, segons el parer de Mossèn Cinto Verdaguer, originari del Santuari del Mont: "aquexes valls arrecerades en aquest trono de la Verge serien lo breçol d'aqueixa antigam religiosa y catalana costum". Un parer que podria venir avalat pel fet de que possiblement al cim d'aquesta muntanya hi hagués un temple dedicat a la deessa Ceres – avui en dia encara queden en aquesta carena restes de la Torre del Far, d'època roma -, la divinitat romana de les gramínies – i en especial del blat – encarregada d'afavorir la floració i la fructificació, i a la que, evidentment, els pobles camperols li tenien una gran devoció, doncs d'ella depenia la seva supervivència. Un cop el cristianisme s'imposà, adoptà aquesta festa com seva, consagrant-la a la Mare de Déu, de manera que el "mundus cereris" o cistella de fruits de la terra amb que s'ofrenava a Ceres, es convertís en un "mundus" diferent: la Mare de Déu del Món (i no del Mont, del llatí "montanus", com es coneguda avui en dia). Arribat aquí, i per acabar de cristianitzar-lo les "caramelles" paganes es convertiren en "caramelles" religioses, amb els "set goigs de la Mare de Deu". I encara ens queda un terme entremig, el "mond" i "mund", que equival a fidel, pur, immaculat ... que molt be lliga amb l'entrada d'aquests primitius goigs "el primer sou Verge pura".

Dons be, un cop els nostres "caramellaires" estaven preparats, arribaven a la porta de la casa escollida, i desprès d'un "en aquesta porta som, no hi som pas per res de mal, i si en res vos agraviem, suplico nos ho digau", començaven el seu primer cant, dedicant-lo a la mestressa de la casa, amb els Goigs de la Mare de Déu del Mont o també anomenats Goigs dels Ous - en referència a la recompensa obtinguda - que començaven amb un "Lo primer sou Verge pura, en lo grau que posseïu ... " i que anava repassant els anomenats "Septem gaudia", els set goigs terrenals de la Verge Maria: l'anunciació, el naixement de Jesús, l'adoració del nen, la resurrecció, l'assumpció, el davallament de l'Esperit Sant i l'assumpció de Maria.

Un cop acabada aquesta primera interpretació, i quan en les cases s'hi trobaven altres estadants, i en particular si eren del gènere femení - a les que se les cridava amb un "digueu viudetes, casades i donselles, que sou dins, si gusteu de la música d'aquestos galants fadrins" - la cosa es podia allargar, ja que s'entrava en el joc del regateig sobre quina cobla havien de cantar, tot i que, si hem de ser sincers, el repertori no era molt ampli, i aquest es limitava, a les anomenades Cobles del Ram i a les Cobles de Pasqua, ambdues de caire religiós, i als Goigs de les Noies, de caràcter profà, i que començaven amb un "per la teva gran finesa i la bona voluntat ..." per seguir amb "... si comencem pel teu cap, la formosor de ta cara, de la boca i el teu nas..." ... i així, mentre agafaven forces amb els brunyols o el vi dolç que els hi oferien, anaven seguint a poc a poc pels ulls, la veu, el parlar, el caminar ... i entre rialles i festes, arribaven al final amb un " ... santes festes et vull dar, així te les doni Déu, esperant que siguis meva, que és l'únic pensament meu ...". I desprès cap a la resta dels habitants de la casa, dels qui reclamaven la seva atenció, tot dient-los "... isquen els pares i mares ... i axií mateix les comares ... isque tota la casada ... isque també vostres avis, i els sogres..." i com que es celebrava la resurrecció de Crist, acabaven amb un "La Quaresma es acabada, Jesús ha ressuscitat" ... i amb el botí aconseguit, ja en tenien per fer un bon berenar.

Bookmark and Share