Artículos - Costumbres y tradiciones

EL PORRÓ

L'Agenda
núm.59, juny 2017, pp.28-29

A les acaballes de l'any 1936, en plena Guerra Civil, arribava a Catalunya l'escriptor i periodista anglès George Orwell, que hi va romandre poc mes de mig any, alternant entre els fronts de Catalunya i Aragó, fins que ferit va marxar al Marroc a recuperar-se. D'aquella experiència en va sortir un llibre, publicat el 1938, titulat Homenatge a Catalunya, on relata les seves experiències i la vida quotidiana dels soldats, i en un dels seus capítols diu que «bevíem amb una cosa horrible que en deien "porron" [sic]» i a continuació passa a descriure'l com «una mena de flascó de vidre amb un braç punxegut del qual brolla un rajolí de vi cada vegada que aixeques enlaire l'estri; així pots beure a distància, sense tocar el porró amb els llavis, i el pots passar de mà en mà». I de fet és una bona descripció d'aquest estri que es caracteritza per tenir dos brocs, un de verticlal i més gruixut, que serveix tant de mànec com per omplir-lo, i un altre de més llarg, inclinat i cònic per on es fa rajar el contingut i que acaba en un petit orifici dissenyat per obtenir un doll prim i constant ideal per beure a galet.

Tot i que considerat com un element tradicional català, el seu origen és força incert, i fins i tot hi ha qui diu, com l'escriptor William Fordyce, que en el seu llibre de viatges publicat l'any 1809 diu que els pagesos catalans tenen un forma molt peculiar de beure el vi, «en unes ampolles amb forma de tetera», un sistema semblant al que ell ja ha vist als frescos d'Herculà (destruïda per l'explosió del volcà Vesubi de l'any 79). I fins i tot l'etnòleg i folklorista català Joan Amades recula en el temps i busca el seu origen en el «ritón» romà, una mena de copa en forma de corn d'època romana, amb un forat a la punta, protagonista d'orgies i bacanals, a la que li faltava, això sí, una base on descansar i on emmagatzemar el preuat líquid, d'aquí que ell proposa una fusió, correguda a finals del segle XIV o començaments del XV, entre el corn romà i l'ampolla tradicional, que és de l'època del porró més antic conservat, i que es troba al monestir de Santa Maria de Poblet.

El que sí que és segur, és que aquest element que fins fa pocs anys presidia les taules de totes les llars catalanes, esperant qui arribés del camp o de la feina amb ganes de fer un trago, ja surt esmentat a l'Espill, llibre escrit als voltants de 1460 i atribuït al metge valencià Jaume Roig.

Sobre el porró se'n podria parlar molt. Es podria parlar de que els porrons de taverna es caracteritzaven per tenir el cul més alt i gros de l’habitual; també es podria parlar del seu «forat», doncs si el raig que sortia era ben prim es deia que era un «porró carlí», mentre que si ho feia generosament, es deia que era un «porró republicà o lliberal»; i del seu nom, doncs hi ha qui diu que podria venir del llatí p?rrum, és a dir, l'all porro, per la semblança de la forma que té el porro amb el cos bulbós del recipient; i fins i tot dels especialistes, doncs hi havia qui feia lliscar el vi pel llavi de dalt, qui el feia entrar per un costat de la boca i qui aguantava el porró més lluny sense tacar-se; en fi que el porró i el seus voltants, donarien per molt més, i tant és així que en Joan Amades en va fer un llibret de 80 pàgines amb aquest títol.

Malauradament, avui en dia l'actual cultura del vi l'ha relegat a calçotades i cargolades, però sempre ens quedarà en el record, rodolins com el que deia que «Qui beu en porró, no beu tant i beu millor» o bé aquest altre «Si lo porró deus alsar guardat be de xarricar», esmentat per Narcís Fages de Romà a Reglas de Urbanitat o bona criansa (1855), el qual fa servir un mot molt porronaire: «xerricar» que el Diccionari de la llengua catalana (1840), de Pere Laberniade diu que vol dir: «Fer ruido bebent a galet».