Artículos - Costumbres y tradiciones

DE LA BOTIFARRA D'OU A LA SARDINA

DE LA BOTIFARRA D

El Mirador. La revista del Pla de l'Estany
núm.137, febrer 2017, p.21.

Parlar de carnavals, no és tant sols parlar de disfresses. Parlar de Carnavals és parlar de Quaresma, és parlar del dijous Llarder i del dimecres de Cendra, dues celebracions que ens marquen l'inici i la fi de les festes de carnavals, una festa mòbil que se celebra set setmanes després de la primera lluna plena passat el solstici d’hivern i que fa que el dimecres de Cendra es mogui entre els dies 4 de febrer i 10 de març, i el dijous Gras entre el 29 de gener i el 4 de març.

Així el primer dia de Carnaval o Carnestoltes, que venia definit pel dijous gras o dijous llarder, es celebrava amb un berenar on s'acostumava a menjar una truita amb botifarra, i que amb el pas dels anys va donar lloc a la botifarra d'ou, i a la que avui en dia s'ha afegit la coca de greixons (llardons).

A partir d'aquí començaven els Carnavals uns dies de festes on es combinava la burla i la diversió, amb les disfresses i desfilades de carrosses, i que a Banyoles es remunta, ben bé, a mitjans del segle XVIII. Ja l'any 1744 en motiu de la mort de l'abat Joan Baptista Descatllar, es prohibí, en senyal de dol, tots tipus de ball i quan s'aixecà el dol, es va donar permís per fer-ho, entre d'altres «[...] pels demés dies del Carnestoltes». I deu anys més tard, el 1754 hi ha constància de que un tal Miquel Puig, sol·licita al consistori del moment l'organització de «las Ballas de Carnestoltes».

Però a banda dels balls que es pugessin dur a terme pels carrers de la Vila, a partir del segle XIX eren les entitats culturals i polítiques del moment, com ara El Porvenir; l'Iris Bañolense, la Lliga de Defensa de l'Agricultura, Indústria i Comerç; el Foment de Cultura i Esport; la Societat La Dàlia; L'Ateneu; etc, les principals protagonistes de la festa, ja que n'eren les encarregades de preparar els balls, en els seus locals, i les carrosses que participarien a la cavalcada. D'aquesta manera el Carnaval quedava emmarcat entre la plaça Major i el carrer de la Canal que n'eren les seus de la majoria d'entitats.

Aquest balls, en el que en mig de serpentines, confeti i barrets punxeguts, poques disfresses es veien, es duien a terme, com he dit, a les diferents societats, i si bé per les dones eren gratuïts i podien anar d'un ball a l'altra, no passava el mateix amb els homes que tenien que pagar pels tres dies que duraven les festes, i per cada entitat, un tiquet diferent.

Poc a poc, però, aquestes festes, a la que el Cercle de Catòlics mai s'hi va voler afegir per considerar-la el clergat una festa pagana, es varen anar exterioritzant. La gent va començar a sortir al carrer, on algunes orquestres amenitzaven les diades, disfressada, o si més no amb la cara tapada per una màscara o antifaç.

Però amb l'arribada de la Guerra Civil aquesta festa es va estroncar i un cop acabada la mateixa, es va prohibir per considerar-la el nou règim, d'una banda irreverent i d'altra perillosa, en anar la gent amb la cara tapada, i tot i que es varen seguir celebrant alguns balls, això si sense disfresses, no es torna a re-emprendre, amb total llibertat, fins a la dècada dels anys vuitanta.

El darrer dia de Carnavals i primer de la Quaresma, que se celebra quaranta-sis dies abans del diumenge de Pasqua, era el dimecres de cendra, i es ritualitzava amb el conegut «enterrament de la sardina», un berenar que posava fi al temps de disbauxa i que venia a recordar l'espinada de porc que tradicionalment s'enterrava aquest dia per simbolitzar que s'entrava en un període de privacions i abstinències.

Bookmark and Share