Articles - Biografies

JERONI MONER CODINA: ESPORTISTA I HOME DE CLUB

JERONI MONER CODINA: ESPORTISTA I HOME DE CLUB

CNB. Revista d'informació al soci. Club Natació Banyoles
núm.73, desembre 2021, pp.30-31

Article escrit conjuntament amb Antoni Bramon

El passat dimecres 29 de setembre ens va deixar en Jeroni Moner Codina, en Noni per a tots aquells que el vàrem conèixer. Nascut a Barcelona el mes de novembre de 1940, però banyolí de cor, va ser una persona que des de molt jove va estar vinculada al Club Natació Banyoles. El gener de 1961, amb tant sols 21 anys, ja fou nomenat vocal de natació sota la presidència de Josep Maria Agustí (gener de 1961 a desembre de 1962) a la vegada que delegat del Club a Barcelona, de la mateixa manera que l'Albert Bramon ho va ser a Madrid. Va mantenir aquests càrrecs fins al desembre de 1970, el primer, i fins el 1968 el segon sota les presidències de Llorenç Castañer gener de 1963 a octubre de 1965) i Jordi Gimferrer (octubre de 1965 a desembre de 1970).

Arribats a finals de 1970, un nou canvi al capdavant de l'entitat va dur de nou a la presidència a Llorenç Castañer, que va col·locar a en Noni a la vicepresidència de l'entitat. Va ostentar aquest càrrec fins al mes de març de 1977, quan va presentar la seva dimissió. Va ser tot just al començar aquest darrer període que es va saber que Banyoles acolliria el Campionat del Món d'esquí nàutic i evidentment el Club hi jugava un paper força important. Per aquest motiu es creà un grup de treball del qual en Noni en va formar part part juntament a Llorenç Castañer (president), Josep Pepe Costa (vicepresident), Benet Tarradas (secretari) i Enric Harri Gratacós (tresorer). Arribats al dia de la competició, va ostentar el càrrec de responsable de les instal·lacions i locals, mentre que Josep Costa i Enric Gratacòs ho van ser de taquilles i pàrquings i, Benet Tarradas, de les grades. Cal destacar la reunió que van tenir amb Victorino Anguera Sansó, governador civil de Girona i alhora cap provincial del Movimiento. Una reunió crucial pel que fa a les inversions que el govern estava disposat a fer a la ciutat i a la qual en Noni es va presentar “amb els deures fets", ja que com arquitecte que era havia fet un pressupost del que podria costar l’obra principal: l’obertura del passeig Mossèn Constans.

Com a esportista va formar part dels primers equips de natació del Club. A partir de l’any 1955 la FEN i el Frente de Juventudes van organitzar els Campionats d’Espanya Infantil i Juvenil per províncies en què els nedadors del Club hi van tenir, en diverses edicions, un paper molt destacat. Aquest grup que estava format per Octavi Gratacós, Jeroni Moner, Xavier Agustí, Joaquim Fernández, entre d’altres. Van aconseguir diversos subcampionats i, l’any 1957, Jeroni Moner va quedar campió al guanyar la prova de en 400m. L'any següent, en la Travessia de l'Estany, va ser el primer local en arribar a la línia d'arribada.

Però on va assolir el seus gran mèrits esportius va ser com a membre del Club Natació Barcelona, amb el qual va ser tres vegades campió d’Espanya (1959, 1965, 1966) i va participar en tres Copes d’Europa de clubs. També va formar part de la selecció espanyola de waterpolo jugant en el període 1959-66 un total de 29 partits, entre els quals cal destacar el Torneig de les Sis Nacions (1961) i el Campionat d’Europa (1966). Als anys seixanta, com a jugador de waterpolo i en una època que el Club no tenia un entrenador professional, va exercir com a tal arribant a formar un equip molt competitiu amb jugadors com Quim Pujol, Miquel Bramon, Miquel Masgrau, Joaquim Planells, Xavi Bramon, Josep Ricart i Josep Figueras.

Encara que l’any 1977 va deixar la vicepresidència del Club, sempre va estar actiu en els afers de l’entitat, tant en l’organització de la Travessia com en els temes més polítics.

El 1980 encara formava part de l’organització de la Travessia i encarregava a un jove Lluís Vilà el cartell de d’aquell any. També destaquem la seva influència en la remodelació del Club prèviament als Jocs Olímpics de Barcelona, fent que el projecte s’encarregués a uns arquitectes de la zona: Miquel Duran i Josep Portella. D’aquesta manera, en Jeroni Moner es va dedicar a qüestions més urbanístiques com la remodelació de l’entorn de l’estany. En aquest sentit, no va estar fàcil decidir l’ampliació d’aquest espai per emplaçar-hi correctament la pista de regates, ja que hi havia dues solucions: dragar una part de l’estany (zona riera castellana), i l’altra, allargar-lo per la zona del Cap de Bou. Després de l’èxit olímpic va anar deixant d’estar actiu al Club, considerant que la nova gestió tant esportiva i política estava en molt bones mans.

I, l’última anècdota, el 2018 amb l’exposició del 75è aniversari de la travessia ens va donar un cop de mà deixant-nos uns esbossos de l’artista Josep Ponsatí sobre l’escut del Club i, sobretot, uns croquis de la medalla dissenyada per ell de la 17a travessia de l’estany que va coincidir amb la inauguració oficial del nou edifici. El dia de l’obertura de l’exposició en Noni ens va venir a trobar molt emocionat del que havíem muntat. Li va fer recordar els moments entranyables que va passar al Club i ens va animar a que seguíssim d’aquesta manera.

I, com a reconeixement a la seva carrera esportiva, li fou concedida la medalla al mèrit esportiu de la federació catalana (1964) i la placa d’honor de la federació espanyola (1966).

En Noni va destacar per la seva professió d’arquitecte, per la cultura i per l’esport, sent molt influent en cada cosa que intervenia per un caràcter molt dur, molt segur i, alhora, molt comprensiu en situacions delicades. I, sobretot, destacar el seu criteri o allò que es diu de mantenir el criteri.

Gràcies Noni pels valors que ens has donat!

Bookmark and Share