Articles - Biografies

CARME SANZ I SANZ, UNA RECONEGUDA ACTRIU DELS ANYS TRENTA

CARME SANZ I SANZ, UNA RECONEGUDA ACTRIU DELS ANYS TRENTA

Revista de Banyoles
núm.1054, setembre 2021, pp.12-13.

Carme Sanz i la seva família
Carme Sanz i Sanz va néixer a Banyoles el 30 de juliol de 1914 i uns dies més tard, el 6 d'agost, va ser batejada a l'església parroquial de Santa Maria dels Turers amb els noms de Carme, Júlia i Anastàsia. Era la filla gran del matrimoni format per Joaquim Sanz i Ferri, natural d'Alcoi (Alacant), i de la seva cosina Alberta Sanz Montblach, de Terrassa. La parella va tenir dues filles més Rosa i Quimeta (Joaquima). La família, veïna del carrer de Mossèn Jacint Verdaguer, tenia una botiga de joguines i d'articles diversos que venien tots a 65 cèntims, d'aquí que fossin coneguts popularment com els de «Can 65». El pare va ser regidor durant la Dictadura de Primo de Rivera, el 1924 i el 1926.

Dona de teatre a la Segona República
De ben jove es va interessar pel món del teatre. Aviat va destacar com a actriu en el teatre banyolí dels anys trenta del segle XX. Durant el període que va des del 1930 fins al 1936 va ser la primera actriu de l’escena banyolina i solia obtenir el paper de protagonista femenina en moltes obres.
Va formar part de la Joventut Artística de l’Ateneu Republicà (JAAR), una de les dues companyies teatrals banyolines d’aleshores. L'altra important era la del Cercle de Catòlics, l’Elenc Jovençà, amb qui s’ajuntaven per fer sessions benèfiques. En aquella època, encara hi havien sectors catòlics intransigents que consideraven immoral que els homes i les dones es barregessin en una obra teatral i en les seves representacions només permetien actuar homes o dones per separat.
Als dinou anys les seves actuacions ja sobresortien en obres com “El Tresor” (Cap d'Any de 1933, va ser la primera vegada que treballava davant un públic nombrós al Mercantil Cinema, situat a la plaça dels Turers), “Santa Mare”, de Joan Povill i Adserà (1933) o “El contramestre”, de Frederic Soler (Pitarra), d'aquell mateix any. Des d'aquell any, i fins al començament de la Guerra Civil el juliol de 1936, sota la direcció de Josep (Pepet) Freixa, va intervenir d’una manera o una altra en obres com “A mans obertes”, “Ulls clucs” i “El comediant Sullivan” i “Els savis de Vilatrista”, de Santiago Rusiñol, escenificada al Mercantil Cinema; i en la qual van participar actors dels diferents grups teatrals banyolins.
Tenia una certa bellesa física i va participar en algun concurs de Miss Banyoles (com el de 1934). Es dona quasi bé per segur que Isidre Oliveras Bonet va pensar amb ella, de la que n'estava profundament enamorat, quan va escriure el 1933 la seva obra teatral “Flirt 1934”. Aquesta obra, de vint minuts de diàleg intranscendent, d’un sol acte i des dos personatges, va ser interpretat per ella i Manel Saderra, que també la dirigia, el 8 de març de 1934 durant la programació de la Vetllada Íntima, que va organitzar la Penya els 8 i Pico al Saló Modern del passeig de la Indústria.
Va ser igualment, sòcia del Foment de la Sardana de Banyoles. Durant la Guerra Civil (1936-1939) es va posicionar en la defensa de la República, tot i que no es va significar tant com la seva germana Rosa, voluntària a l’hospital militar del monestir, que es va veure obligada a marxar de Banyoles per por de ser assenyalada, i conseqüentment represaliada, a causa de la seva relació amb un militar professional, capità de l'exercit regular de la República, de qui esperava un fill (tot i que el motiu principal fou un reportatge aparegut en la primera pàgina de La Vanguardia on es feia una referència heroica a la rereguarda i en el que es parlava d'ella). Aquest nen, Joaquim Fernández Sanz, va néixer a Perpinyà el 26 d'octubre de 1939.
Va ser una dona persistent, amb un caràcter decidit possiblement avançat a la seva època, el qual va quedar demostrat arran de l’empresonament del seu pare a Barcelona, en plena repressió franquista. Amb el pare reclòs, es va plantar a la presó Model i va demanar ser rebuda pel militar director, que volent-se-la treure de sobre no la va deixar passar de secretaria. Així les coses, Carme Sanz es va seure a l’avantsala del despatx amb l’advertència que no se’n mouria fins que hi pogués parlar. Va passar tot el dia fins que el militar, entre atònit i admirat, la va deixar entrar a última hora. Del que va passar en aquell despatx, no se’n sap gaire res ni ella mateixa en va parlar mai, però el seu pare va sortir al cap d’uns dies.

El seu retir a la postguerra
Acabada la Guerra Civil, el 1939, va conèixer qui va ser el seu marit, l'artista gironí Pep Colomer i Martí, cunyat del doctor Lluís Cortada (casat amb Maria Colomer i Martí). Pep Colomer va ser un destacat artista de la Girona del segle XX, pintor, decorador i il·lustrador, amb una obra que supera el miler de treballs. Això inclou pintura i dibuix, cartellisme, il·lustració, disseny d'interiors i mobiliari, i altres projectes ben diversos en gairebé totes les disciplines i tècniques de les arts plàstiques i decoratives. El seu llegat es conserva al Museu d'Art de Girona.
Es van casar el 19 de març de 1940 i es van instal·lar a Banyoles, on van obrir la llibreria Colomer-Sanz, a l'interior de la botiga familiar de «Can 65». L'any 1943 el matrimoni es va traslladar a viure a Barcelona, on ell havia trobat feina en una botiga de disseny i venda de mobles al passeig de Gràcia.
Llavors, Carme Sanz va exercir una intensa però silenciosa influència en el seu marit i va ser la seva musa, a la vegada que model de molts dels seus retrats femenins. Van anar a viure en un pis del carrer de Pau Claris, número 62 i hi van romandre fins a l'any 1946, quan van retornar a Girona. Allí Pep Colomer es va fer un nom com a decorador d’aparadors, pensador i artista i reconegut pintor. El matrimoni va freqüentar els ambients antifranquistes d’esquerres i els cercles culturals i intel·lectuals.
L'any 1959, el matrimoni va encarregar a l'arquitecte Emili Blanch un habitatge unifamiliar i estudi de planta baixa a la vall de Sant Daniel, a les afores de Girona, on a partir de 1962 hi anaven a passar els caps de setmana i els estius. No cal dir que aviat la seva casa es va convertir en un lloc de trobada d'intel·lectuals i artistes gironins, entre els que es podrien destacar els pintors Frederic Lloveras i Enric Marquès, i l'historiador Santiago Sobrequés entre d'altres. De mica en mica, la seva presència a Banyoles es va reduir.
L'any 1988, després de varis anys de patir un greu deteriorament amnèsic que va degenerar en una demència, Carme Sanz va ésser internada en una residència geriàtrica. Va morir a Girona el 28 d’abril de 1996, dos anys després que el seu marit.
Carme Sanz i Sanz era una dona d'empenta, progressista, que va dominar l'escena teatral femenina a Banyoles, i per aquest motiu el ple municipal banyolí del 29 de desembre de 2003 va decidir posar el seu nom a un carrer situat al Pla de l'Ametller, darrera del Tanatori del Pla de l'Estany.
De Carme Sanz la premsa banyolina de l'època va dir: «Carme Sanz en el paper de mare, el més important de l'obra, sobressurt dels demés actors. Ja en la seva primera actuació "El Tresor" s'apuntava en ella un fort temparament artístic que ara ens ha confirmat. Nosaltres creiem que si ella sap aconsellar-se bé pot sortir una artista consumada» (el 1933, en l'obra "Santa Mare", a Renovació, de l'11 de març de 1993) i «Carme Sanz, treballà amb tanta naturalitat i desimvoltura que verdaderament ja sembla una actriu consumada» (el 1933 en l'obra "El Contramestre" de Pitarra, a Renovació del 25 de març de 1933).

Bookmark and Share