Artículos - Indústrias y comercios

EL MOLÍ DEL GREMI DELS PARAIRES

EL MOLÍ DEL GREMI DELS PARAIRES

Revista de Banyoles
núm.1007, setembre 2017, pp.14-17

Al passatge de Sant Pere de Banyoles, tot just fent cantonada amb la placeta del mateix nom, hi ha un edifici que si no fos per la fresa d'aigua que sentim quan ens hi parem al davant de la seva porta, ens passaria pràcticament desapercebut, però al no ser així ens preguntem que és o que havia estat aquesta construcció.

Vista des de fora, veiem que és un edifici de planta baixa i tres pisos, reformat, que si bé a la façana del carrer Major sobresurten tres balcons, a la de la placeta de Sant Pere, les obertures en són quatre, tota vegada que a la planta baixa es va construir un altell, amb una finestra, que al seu temps sembla que comunicava amb l’antiga fàbrica de fideus del Sr. Hostench, situada a l'altre costat del passatge i a la que s'accedia per sobre l'arc que hi ha al passatge esmentat.

Però un cop a dins, aleshores ja veiem de seguida que es tracta d'un antic molí, del que encara queda el salt d'aigua que en el seu moment impulsava una roda hidràulica de caixons. L'alçada efectiva d'aquest salt era de 4 metres i comptava amb un canal de desguàs, que arrancava a tocar del carrer Major, i una sortida, situada tot just abans del salt, dirigida cap el passatge, i que conduïa l’aigua a l’antiga fàbrica de fideus, per després retornar al rec.

Mentre funcionava aquesta roda, fins ben entrat el passat segle XX, l’espai que ocupava la bassa que recull l’aigua del salt era parcialment descoberta, però amb la substitució de la roda per una turbina situada a l’interior de la fàbrica de fideus abans esmentada, aquest espai va ser cobert per una volta de maó, al nivell de la placeta, aprofitant-se així com a magatzem, que n'era el seu darrer ús.

El solar en el qual s’assenta el molí té una superfície construïda de 42,10 m² i està travessat pel rec Major, que després de fer un recorregut paral·lel a les voltes de dalt de la plaça Major, en arribar i de passar per l'actual molí de la Plaça i l'antic molí enfortidor d'en Tomás Belloc, que a la Concòrdia de l’any 1685 ja surt esmentat, situat a la cantonada del carrer Major amb el carrer Mercadal, entrava de ple en aquest molí, al que com hem dit travessava en la seva llargada, per després seguir, aigües avall, per la placeta de Sant Pere, en direcció al molí d'en Massagué, cobert per una volta amb una vorera lateral que permet tot el seu recorregut.

La història d'aquest molí, conegut com el molí de la Confraria dels Paraires, tot i que darrerament també se'l conegué amb el nom del molí de la Victòria, es remunta ben bé al segle XIV, ja que la primera vegada que surt esmentat és en un document de l'any 1337 sota el nom de molí dels hereus de Dalmau Seguí, de Castelló d'Empúries (ja que és l'únic molí del qual tenim constància en aquesta zona) i quasi bé amb tota seguretat, és el que l’any 1394 es coneix com a molí de Guillem de Crespià (àlies Corona), ja que tenia diverses cases a l'indret (de fet totes les cases que donaven al carrer Major situades entre la plaça Major i el passatge de Sant Pere eren de la seva propietat) i el seu molí afrontava per orient amb el carreró que va del carrer Major al carrer de Sant Pere i al nord tenia el carrer Major i al sud el rec d'aquest molí.

Aquest molí draper, l’any 1565 podia haver estat del paraire Antic Rabassa o el paraire Joan Esteve Rabassa el 1576 (que tenia un molí draper i un fariner «en lo carreró qui va del carrer Major al Carrer de S. Pera») o, el seu fill, el paraire Esteve Rabassa el 1619 (molí draper, que varen ser dos: draper i fariner, a sota la casa de Pere Ferrer i rec, que a orient afrontava amb el carrer que porta des del carrer Major al carrer de Sant Pere) i el 1648 de Joan Matamala, però no és segur del tot ja que Matamala podien haver posseït o gestionat el de la Victòria abans que no constés com a propietat de la Confraria dels Paraires l’any 1685.

El que sí que es segur és que amb el nom de «Molí retorcidor de la Confraria dels Parayres cituada en la carrer y plasseta de Sant Pere» se l'esmenta l'any 1685 en l'escriptura d'establiment de l'estany atorgada pel monestir a la Vila de Banyoles. Al segle següent, el 1779 surt esmentat com a molí «retorcedor de llanes d’en Perpinyà». Possiblement en aquest moment el gremi de paraires, tot i seguir sent els propietaris, no el feien servir, i per aquest motiu el deurien tenir arrendat o cedit amb algú del propi gremi, algun mestre paraire, que en aquest cas podria ser en Perpinyà.

En aquest punt cal fer una puntualització, tota vegada que en no haver pogut consultar l'escriptura de compra queda el dubte de com va anar la venda, ja que no hem d'oblidar que fins la signatura de la Concòrdia de 1685 tant l'aigua com els molins eren propietat de l'abat, que n'era el senyor directe. A partir de llavors, l'aigua va passar a poder del Comú, però els molins en principi varen seguir en poder de l'abat, que en cobrava un cens als qui els tenien en usdefruit, que n'eren els senyors útils, cens que si bé a partir de la desamortització de 1835 va passar a mans dels que en aquells moments n'eren els usufructuaris, també s'havia donat el cas que aquest cens fos comprat a l'abat, es a dir que es fes una compra perpetua del cens, cosa que aleshores convertia al que l'havia comprat en propietari. D'aquí que comenti que en no haver pogut tenir accés a l'escriptura no puc assegurar en quin cas es trobava aquest molí i si realment n'era propietari.

L'any 1825, qui té arrendat l’ús i aprofitament de les aigües de la casa del molí, possiblement en règim d'usdefruit, com veurem més endavant, és en Joan Font, àlies Callicó, tot i que també podria ser que en fos com un sub-arrendat i qui realment tingués l'usdefruit fos el mateix gremi de paraires.

Sigui com sigui, a partir d'aquest moment en la història d'aquest molí hi ha un canvi, tota vegada que a mitjans del segle XIX el gremi de paraires desapareix i en conseqüència les seves propietats són venudes i repartides entre els agremiats, d'aquí que el 16 de novembre de 1849 el molí fos venut, segons escriptura del notari M.Ventura Vila, a Llorenç Perpinyà i Llobet, la muller del qual era Victòria Pibernat, d’on precisament prové el nom de «Molí de la Victòria».

Però aquesta venda genera un problema, tota vegada que qui ven el molí no n'és l'únic propietari, d'aquí que durant uns anys es produeixin un seguit de demandes per part dels hereus dels «mestres paraires», propietaris del mateix, reclamant la part que els hi pertoca. Així el 1849, Rosa Hostench, vídua de Francesc Hostench, mestre de paraires, va demanar com a procuradora de les seves dues filles 100 lliures, part que correspon al preu de venda del molí retorcidor del gremi. I el 30 d'abril de 1853 un tal Pere Lloret i Úrsula Serratosa (els Serratosa eren mestres paraires) varen demanar també que els fos pagada part de la venda del molí retorcidor dels paraires, situat al barri de St. Pere; una demanda que l'Ursula tornarà a fer el 23 d'octubre de 1854, aquest cop específicament contra Josep Cordomí, a qui demana 3 lliures, 1 sou i 8 diners com a cohereva del seu difunt pare Antoni Serratosa, de les 111 lliures, 2 sous i 2 diners que aquest havia de rebre del preu de venda perpètua del cens que el gremi de paraires va fer a favor de Llorenç Perpinyà pel preu de 1.000 lliures i reclama que Antoni Serratosa com a membre del gremi havia de percebre la part corresponent.

I encara un darrer plet en el mateix sentit, i en el que, com podrem veure, la quantitat de la venda coincideix. En aquest cas la demanada està datada el 17 d'abril de 1854 i és Josep Barceló qui fa una reclamació a cinc agremiats, en aquest cas Rafael Hostench, Josep Cordomí, Miquel Cordomí, Amer Barceló i Bernat Barceló. En la demanda, segons exposa i d'acord amb els comptes del suprimit gremi de paraires, diu que tocaven 100 lliures a favor de cada actor i igual quantitat a favor dels altres. En total diu que es destinaven 1.000 lliures que foren distribuïdes en poder dels socis abans esmentats de manera que els hi varen tocar 200 en mans de cada un d'ells, o sigui en poder R. Hostench, J.Barceló, B. Barceló, A.Cordomí i M. Cordomí. Per aquesta raó demana que es reparteixin a parts iguals entre tots aquells que tinguin dret al expressat ex-gremi, i no només a ells cinc i també reclama que s'haurien de repartir les 50 lliures que segons diu estan en poder de Llorenç Perpinyà. I acaba dient que ell entén que només tenen dret els hereus dels mestres paraires que foren del gremi.

I mentre es fan aquestes reclamacions, en Llorenç Perpinyà, propietari del molí, el 22 de gener de 1850 també fa la seva, i en aquest cas és contra els consorts Joaquim Morgat Puig i Joaquima Font, tota vegada que Joaquima n'és l'usufructuària del molí, per absència del seu germà Josep Font, hereu de Joan Font, àlies Callicó. Per aquest motiu i si bé reconeix que en data 23 de maig de 1825, davant del notari Josep Pujol, se «le concedio» en establiment la casa, i l'ús i aprofitament de les aigües, per un total de 300 lliures i 85 sous, ara ell n'és el propietari i la reclama per a ell.

Suposadament es deurien solucionar totes les reclamacions, ja que el 3 de juliol de 1883, Climent Perpiñá Pibernat, hereu d'en Llorenç Perpiñá des de l'any 1876, presenta un projecte de millores del molí fariner «sito en el callejón llamado de Sn.Pedro», a la vegada que comenta que «en la parte opuesta» [ja dins la placeta de Sant Pere] també n'és el propietari d'una «fabrica de hilados de lana» que funciona mitjançant diferents motors hidràulics que aprofiten dos salts d'aigua, un de 2m 53 cm i un altre de 70 cm. Diu que per millorar-ne el rendiment projecte unificar ambdós salts en un de sol de 3 m 23 cm. «y colocar allí una rueda hidráulica perfeccionada que por medio de transmisiones de fuerza, dé movimiento á la vez, a los operadores del molino y maquinas de la fabrica de hilados».

Aquest molí, com a molí de llana, que l'any 1894 se l'esmenta en les contribucions industrials de l'ajuntament de Banyoles com a «1 carda movida por agua, 180 husos movidos por agua» surt esmentat com a tal, per darrera vegada, en les contribucions de l'any 1899 sota el concepte de «1 telar mecánico».

Any més tard, concretament l'any 1907 aquest molí, ja conegut popularment com el «Molí de la Victòria», essent-ne el propietari en Lluís Perpiñà, hereu d'en Climent, ja consta bàsicament com un molí fariner, tot i que segons deia en Gussinyer feia moure «otros artefactos».

Finalment l'any 1925 el propietari n'era en Busquet i Salavía, i el motor emprat era una roda de calaixos. El salt d'aigua era de 4,00 metres i el cabdal de 198 litres, amb una força teòrica de 10,56 H.P. i una efectiva de 6,33 H.P.


Quin serà el futur d'aquest molí?. Doncs la primera notícia de que poden haver-hi canvis va sortir a la premsa el passat mes d'agost, quan es feia pública notícia de que l'Ajuntament de Banyoles tenia la intenció d'adquirir-lo per tal d'incorporar-lo al patrimoni municipal amb l'objectiu de fer-lo visitable en el futur i afegir-lo d'aquesta manera al conjunt format per la Farga d'Aram, Cal Moliner, l'antiga fàbrica dels Pujol o la roda del molí de Cal Nocaire, història viva de la ciutat pel que fa als seus recs i les industries que hi havia al seu redòs.

Pel que sembla en un primer moment les actuacions que hi ha previstes, per tal de fer visitable el salt d'aigua, passarien per substituir l'actual porta de fusta per una reixa que permeti la visió de l'interior i eliminar part de la volta afegida a nivell de la placeta, l’envà i la comuna que tapen la visió del rec, situar-hi una barana, reforçar o enderrocar el trespol de l’altell per tal d’evitar possibles accidents i tapar l’escala de baixada amb elements de fusta de manera que sigui registrable i accessible per a serveis o algunes visites especials.

I a un termini una mica més llarg hi ha la possibilitat de recuperar el molí per a la producció d’energia de tal manera que, acordat amb la companyia distribuïdora, podria subministrar electricitat per a la llum pública. Es tractaria, en aquest cas, de situar be una roda amb el corresponent embarrat o be una turbina tal com es va fer en els darrers anys d’utilització de l’aigua dels recs en la major part de les indústries banyolines com la mateixa que va funcionar amb la fàbrica de fideus del darrer usuari, la família Hostench.

Esperem que en breu el que ara és un projecte, sigui una realitat, i puguem afegir al nostre patrimoni aquesta «nova» indústria: el molí del Gremi dels Paraires, que crec que és el nom que li pertoca.

Bookmark and Share