Artículos - Indústrias y comercios

LA FÀBRICA DE CAN PUJOL DEL CARRER GIRONA

LA FÀBRICA DE CAN PUJOL DEL CARRER GIRONA

Revista de Banyoles
núm.950, desembre 2012, pp.36-37

Situada al numero 37 del carrer de Girona, cantonada amb el carrer de la Muralla, fins fa pocs anys hi havia una fàbrica més que centenària, la fabrica de cuirs de Can Pujol.

En principi, allà pel segle XVIII era una fàbrica d'afinar cànem, que l'any 1777, sota el guiatge d'Esteve Masmitjà (casat amb Teresa Serratosa), tintorer, i Josep Colomer Gou, negociant, produïa 20.000 canes catalanes anuals de cotó i de mescla, o com deia un escrit de l'època "teixidos de Algodon com son Blavetes, Bombosines finos y ordinarios, liso y con dibujo, y otras telas de Algodón con mezcla de hilo, de varios colores y Vivos".

El 1779 se l'esmenta com a "fabrica d'afinar cànem i batan de Masmitjà i Serratosa", i dos anys desprès, el 1790, sota el nom comercial de "para el consumo de nuestra España y Indias y mucha parte para el Exército ... " donava feina a 400 persones "... de ambos sexos y edades, de la Villa y Comarca ... las cuales, tal vez se verían obligadas, para mantenerse, a valerse de malos medios, si la fábrica Masmitja-Serratosa no les tingués ocupades en este onesto trabajo ... y más particularmente las muchachas, a las que la ociosidad suele las más de las veces perder ...". La veritat és que aquest memorial dirigit a l'ajuntament de Banyoles no deixa molt ben parada a la població de la comarca, ja que a les afirmacions anteriors caldria afegir que, segons diu, "... no ay ninguna que tenga tantos telares, ocupando, desde luego, toda la gente ociosa que habia en dicha Villa".

Però amb el pas dels anys, l'orientació industrial de l'empresa va anar canviant, de manera que mig segle més tard, el 1825, l'Agustí Masmitjà produïa paper d'estrassa en una sola tina, el mateix que farien desprès els seus descendents: en Josep Masmitjà i Mont, entre 1839 i 1844, que també fabricava paper fi o de fumar, amb els noms de "Papel de la Fabrica de José Masmitjà i Mont de Bañolas en Cataluña" i "Papel fino de Jose Masmitjà en Cataluña"; l'Agustí entre 1845 i 1851; l'Esteve, de 1852 a 1854; i la Maria Àngels Prats, mare d'aquest darrer, entre 1854 i 1870. Per la seva banda, en Pau Masmitjà, a mitjans de segle, portava la fàbrica tèxtil, amb 3 telers de "Jerga" i 9 de "Joxisa" per la fabricació de lli i llana. A la mort de la Maria Àngels, la fàbrica passa a mans de Pablo Sabatés Vives, el qual continuarà amb el molí paperer i la fabrica de filats de llana, fins l'any 1885, en que per herència passa "una casa que contiene una fábrica de hilados de lana con sus turbinas y transmisiones para dar movimiento a la misma y un molino papelero con sus ruedas hidráulicas, palas y cilindros todo movido por agua", a mans de la seva germana, Josefa, veïna d'Olot, la qual la vendrà, el 1894 a Miquel Poch Besalú, que a la seva vegada la deixarà en herència al seu fill Joan Poch Balló, l'any 1902, que continuarà l'activitat tèxtil, sense que hagi constància de que hi hagués alguna activitat paperera.

Possiblement aquest serà el motiu de que als baixos d'aquesta fàbrica s'estableixi, als voltants de 1905, la "Fábrica de Chocolate de Tremoleda y Bassols marca el Lago", on en Lluís Tremoleda hi tenia una mola i la pastera, mentre que el cacau el torrava al pati del darrera. L'any 1928, en Tremoleda va traspassar el negoci xocolater a Jaume Masó, que desprès de modernitzar i ampliar la maquinara, la va seguir elaborant en el mateix lloc, sota el nom de "Chocolates Masó" i "El Lago de Jaume Masó", fins l'any 1932 en que va tancar la fabrica. Es repetia, curiosament, la mateixa dualitat que ja s'havia produït en la fabrica Torras, en que, en un mateix edifici, hi convivien dues empreses, una de xocolata i, en aquest cas, una de tèxtil.

Per la seva banda, l'activitat tèxtil va seguir el seu curs, quan l'any 1916, en Joan Poch, va vendre aquesta indústria a Francesc Pujol Claus, fill d'Eduard Pujol i Torà, que havia estat regidor de l'ajuntament de Banyoles de 1881 a 1887, i de qui en Joan s'havia separat per muntar el seu propi negoci d'adoberies, primer, als voltants de 1914, a la Llotja del Tint i a partir de 1916 a la seva nova propietat del carrer de Girona. A la seva mort heretà el negoci el seu fill Llorenç Pujol Roura, que l'explotarà amb el nom de "Hijo de Francisco Pujol Claus".

Des de llavors, aquesta fàbrica que va estar en mans d'aquesta família, que havien instal·lat la seva vivenda al primer pis de la fàbrica, passant de pares a fills, primer d'en Francesc Pujol Vilar, que agafà les regnes del negoci sota el nom comercial de "Curtits Pujol", a la que s'afegí, a partir de 1985 les segles S.A. a resultes de l'entrada dels fills d'aquest darrer, en Llorenç Pujol i la seva germana Rosa, que el varen seguir gestionant, tot i que l'any 1991 canviaren d'ubicació la fabrica, traslladant-se a tocar del Monestir.

De la mateixa manera que passava en el cas de la fàbrica de la família Ameller, també es va formar una petita colònia d'habitatges pels treballadors que es trobava integrada a la fàbrica, i estava organitzada a partir d’un pati central des d'on es distribuïen els petits habitatges dels obrers.

Per la part posterior d'aquest edifici i per sota una gran arcada de dovelles de travertí s'hi trobava el canal de conducció per on discorria el rec Major, o dels Tints, el salt d'aigua i els mecanismes hidràulics de distribució de l'aigua, que donaven la força motriu per moure la maquinaria de la fàbrica, que funcionava amb tres tines per remullar i tres bombos de fusta, accionats per un embarrat que feia funcionar una turbina de 7cv la qual aprofitava primer el salt del rec, però amb la introducció de l'energia elèctrica, desprès va fer-ho per mitjà d'un motor i un reductor connectat a l'embarrat.

Possiblement el molí que feia moure aquesta industria es podria identificar amb el mateix molí enfortidor o "molí de retorser" que el segle XVII tenien els Xambó, en Martirià el 1619 i més tard el seu fill Joan, que arrel del casament, el 1648, amb la vídua Margarida Bell·lloch, va passar a mans de la família Bell-lloch.

L'edifici, del que no en queda res dempeus, ja que fou derruït a cavall dels anys 2001 i 2002, era un edifici industrial de tres plantes i coberta a dues vessants que havia sofert diverses reformes al llarg dels anys. En la façana lateral s'hi podien veure sis obertures rectangulars disposades simètricament, i en les que alguna d'elles, encara conservava la llinda de pedra de travertí. A la darrera planta, la segona, que estava sota la coberta, de forma arrenglerada hi havia un seguit de finestres el mateix que passava a la façana del darrera.

És de ressaltar que en un document notarial de 1829 s'esmenta que els Masmitjà eren propietaris d'una casa fàbrica de teixits i paper, contigua a la fàbrica de teixits d'Antoni Serratosa, amb la qual cosa podem deduir que en un principi eren dues finques, però que amb el pas dels anys va sofrir diverses modificacions, com les dutes a terme al llarg d'aquell mateix segle, en que la doble activitat que s'hi duia a terme, la tèxtil i la paperera, va comportar que es tingués que fer modificacions en l'edifici, amb l'aixecament d'una segona planta per l'assecatge del paper.

Bookmark and Share