Artículos - Historia

PARADA I FONDA A LA VALL DE CAMPMAJOR

PARADA I FONDA A LA VALL DE CAMPMAJOR

Golany. Revista de Sant Miquel de Campmajor,
núm.49, 1r semestre 2021, pp.20-21.

En una època en què la mobilitat era una constant i els camins s’emplenaven de viatgers, comerciants, traginers, i tota classe de personatges que a peu, cavall, carro o tartana, es desplaçaven d'un poble a un altre, i quan les distàncies que es podien recórrer en un sol dia no eren massa llargues, moltes vegades calia fer «parada i fonda».
Un repòs que moltes de les vegades era ben merescut. Arabia (1883) ens descriu com era l'arribada després d'un viatge en un d'aquells carruatges: «[...] saltant y ensopegant lo carro y desconjuntantse tot ell a cada sotregada, arribárem sachsejats com en paella [...]».
Pel que fa al tipus de menjar que servien aquests establiments, són diversos els viatgers que al llarg del segle XIX han deixat constància escrita d'aquests menús, que si bé no es corresponen amb els de la Vall, no crec que defugin molt del que s'hi podia trobar. Noguera (1964) parla de l'hostal de la Rotllada, en el camí ral de Vic a Olot i ens diu que «es dinava a base de sopa i carn d'olla suculenta, amb l'orella i la cua de porc, la cuixa d'oca i la botifarra negra, i per postres grana de capellà». Prop d'Olot, a l'Hostal de la Vall del Bac, Girona (1969), diu que a l'època del canvi de cavalleries s'hi podia menjar «una bona escudella i un ou ferrat amb una xulla de cansalada per sopar, o un arroset i un colominot amb cols si hi feu la dinada. Tot regat per un bon vi».
I encara un darrer, Arabia (1883) que ens parla d'un hostal de Besalú on li varen donar «[...] un bon arrós, un pollastre ab pebrot y tomátechs y una molsuda truyta [...] per postres, ja se sab, atmellas torradas, borregos y vi ranci», i d'un altre, situat en la ruta d'Olot a Ripoll, on s'hi podia menjar «[...] bona sopa de pa moreno ab ous, costelles de xay, butifarra y fins café».
Per norma general, aquests llocs de parada i fonda eren edificacions molt simples, aixecades a tocar de les poblacions i cruïlles dels camins principals, amb una cuina-menjador que al vespre servia també de dormitori, uns estables pel bestiar i a vegades, un primer pis amb habitacions pels viatgers amb un poder econòmic més elevat. Però de vegades eren simples vivendes, on donaven algun tipus de menjar i on, arribat el cas, es podia fins i tot dormir en un racó, a tocar del foc, o al cim de la palla a l’estable.
Pel que fa a les vies de comunicació, i centrant-nos en el Pla de l'Estany, aquestes partien de l'antiga Via Augusta, la via romana que al llarg de la costa Mediterrània anava des de Cadis fins als Pirineus, passant per Girona.
I de tots ells, el principal de tots els que travessaven la comarca era el camí ral que, provinent de Girona i Sarrià de Ter, passava per Riudellots de la Creu, el pla de la Banyeta, Cornellà del Terri i Pont-Xetmar on es dividia en dos ramals, un dels quals anava cap a Corts, el pla de la Formiga, el puig de la Fontpudosa, el puig de Miànigues, i, deixant l’estany al nord, es dirigia cap el Salt del Matxo, per seguir cap a les valls de Campmajor, Mieres i Olot.

De Pont Xetmar a Mieres, passant per la vall de Campmajor
Després de deixar endarrere el Pont Xetmar, es passava per Mata, Miànigues i ja s'enfilava la recta que passant pel Sal del Matxo duia a la Vall de Campmajor on el primer que es trobava era l'Hostal de l'Arn, just al límit del municipi de Sant Miquel amb el de Porqueres, però dins d'aquest darrer, de la que Torras (1910) diu que era «casa molt antiga [...] en temps anteriors, l'hostal de més parada de traginers». I de què era casa antiga en dona fe el fet que l'any 1592, Pere Celles, dit Tallaranas, prevere de Sant Miquel de Campmajor, segons es desprèn de les visites pastorals d'aquell any, s'hi havia jugat alguns diners. També fou en aquest hostal on l'any 1681 el bandoler Josep Cudinac de Mieres i els seus homes assaltaren un grup de banyolins que anaven al Santuari del Collell. I fou també en aquest hostal, o millor dit davant d'ell, on un destacament francès, de retorn d'una expedició militar, varen trobar dos dels seus soldats morts. Per aquest motiu foren detinguts l'hostaler Masmiquel, el mosso Josep Mas i el propietari de l'hostal, Miquel Riquer.
Poc desprès, ja dins del terme de Sant Miquel de Campmajor, hi havia l'Hostal de les Carreteries, el que avui en dia coneixem com Can Llambert o Ca la Mestra, la que fou, ja dins del segle XX, casa Consistorial, escola i fins i tot presó. I encara, en aquesta mateixa recta, n'hi havia un altre, que avui en dia encara sobreviu, em refereixo a l'Hostal de Cal Ferrer, un hostal que va néixer dins del darrer quart del segle XIX, de la mà de Martí Tubert Garriga, com una ferreria de cavalls per als masos dels voltants, i que al mateix temps també ferrava les cavalleries dels que feien ruta tirant de les diligències i els carros, els quals a vegades es veien obligats a passar la nit esperant mentre els ferraven els cavalls, i en alguns casos fins i tot a que se'ls arreglés la diligencia, i als que a part de dormir, alguna cosa se'ls devia donar per menjar. Un hostal que ja funcionaria com a tal entrats al segle XX, tal com podem llegir a Torras (1910) «L'Hostal de cal Ferrer, al peu del camí, té un confort relatiu y molta netedad i bon tracte». Amb el pas dels anys s'hi va afegir una botiga de queviures i un estanc.
Tres hostals en tan poc tros: el de l'Arn, el de les Carreteries i el de Cal Ferrer, que com deia Arabia (1883) «testifican del gros tràfech que algun temps devia haverhi en estas valls».

Els camins de la Vall de Campmajor
Però a banda d'aquest camí principal que del Pont Xetmar duia cap a Mieres hi havia altres tipus de camins, com podien ser els carreters, ramaders o fins i tot els de muntanya. Doncs bé, en el cas que ens ocupa i com comenta Carreres (2011) a banda del camí que travessava la vall en tenia d'altres, com per exemple, el que unia les poblacions d'Amer i Banyoles, passant pel collet de Portelles, Sant Nicolau i Pujarnol. O bé el que provinent de Besalú, pel coll de Salom, duia al Torn i a Sant Miquel de Campmajor. I en tots ells en un moment o altre s'hi varen construir o adaptar llocs on poder fer «parada i fonda». Tant pel camí que venia de Pujarnol, com de Mieres, en arribar a Falgons, un poble que havia arribat a tenir 43 cases, hi va haver durant uns anys l'Hostal de cal Sabater, que en arribar les festes de Sant Ferriol s'emplenava de tal manera que els hostalers aquells dies havien de dormir a la pallissa per poder deixar lliures fins i tot les seves habitacions. També a Falgons, prop del molí d'en Pradoi, el Saiols havia servit com a hostal. Era però, una estada ben petita i, per això treien una taula a fora la casa, als plans d’en Bruguer, per a poder oferir els seus serveis a qui ho necessités. També n'hi havia a can Pons i a can Sitjar, —on tenien una sala molt gran que feien servir com a hostal—, a Collferrer i a can Sagnari, però tots quatre no eren hostals permanents, si no més bé eren llocs que en èpoques d'aplecs i festes, com el de l'aplec de Sant Ferriol en el cas de can Sitjar, obrien les seves portes per acollir la gran quantitat de gent que hi feia cap en aquests dies tan assenyalats.
Pel que fa a Briolf, al cingle dels Segalars, ben a prop de la casa, hi havia hagut el Centro, una construcció avui completament enrunada, on feien d’hostal. I a tocar la capella de Loreto, encara es poden veure les restes de l'antic Hostal de la Teranyina, també anomenat l'Ateneu o l’Hostal d’en Quel de Piells, que era qui el regentà durant una època. I per últim al mateix Sant Miquel de Campmajor, quan a finals del segle XIX es va construir la nova carretera, en varen obrir de nous, uns ja els he esmentat, i l'altra, que encara sobreviu és l'hostal de Sant Miquel. Un hostal que es remunta a mitjans del segle XIX quan el matrimoni format per Joan Darné, de Batet, i Maria Teixidor, de Sant Miquel de Campmajor, varen llogar una casa al petit nucli d'aquesta darrera població, on varen posar en marxa un petit negoci de venda de vins i queviures, que va heretar el seu fill Josep, pagès de professió, tot i que qui va portar el negoci fou la seva dona, la Carme Carreras. Com a curiositat cal afegir que aquest matrimoni tingueren tretze fills, el que comportà que quan en Ventura, un dels fills, es va casar amb la Isabel Bret, no hi hagués lloc per acollir-los, de manera que els noucasats van anar a viure a l'Hostal de l'Arn, de manera que mentre els pares i germans seguien fent-se càrrec del que sempre s'ha conegut simplement com l'Hostal, els noucasats aixecaven el seu negoci al mateix Hostal de l'Arn.
El matrimoni va seguir gestionant l'Hostal l'Arn durant uns anys, ja que allà varen néixer, sinó tots els seus fills si la majoria d'ells, fins que finalment es traslladaren al mas originari on sobretot i gracies a l'empenta de la Isabel, l'Hostal va agafar una nova embranzida. A la mort del seu home, l'any 1935, a l'edat de 48 anys, i ella es trobà sola davant del negoci amb alguns dels fills encara molt petits, com la Pilar que llavors tenia 9 anys i que amb el temps va ser la que va agafar el timó d'un negoci en què a banda de vi i algun plat de menjar també venien queviures. Actualment és la filla de la Pilar, la Isabel Monell i el seu marit Melció Casals, que va deixar el seu ofici de paleta i s’incorporà a la cuina de l'Hostal quan la seva sogra, de resultes de l'edat, va començar a abaixar el ritme, qui s’han fet càrrec del negoci. Fa cinc generacions, sempre encapçalades per una dona i sembla que la tradició seguirà amb la Mònica Casals, la filla de la Isabel i en Melció.
I per acabar encara esmentar en Ferriol de Can Rovira, que tenia un petit «hostalot» als baixos de la rectoria, i Can Serra, a la serra de can Ginestar, on fins als voltants de 1930, en que marxaren els últims estadants, també oferien els serveis d’hostal.

Bibliografia:
ARABIA, Ramon (1883). Excursions IX: De Ripoll a Girona. Anuari de la Associació d'Excursions Catalana 1882. Barcelona: Tipolitografía de Lluís Tasso y Serra.
CARRERES, Joan (2011). La Vall de Campmajor. Viladamat: Gorbs Edició.
GIRONA, Josep (1969). L'Alta Garrotxa. Barcelona: Editorial Selecta.
NOGUERA, Antoni (1964). Collsacabra. Barcelona: Editorial Selecta.
TORRAS, Cèsar August (1910). Comarca d'Olot: valls superiors del Fluvià. Barcelona,: Tipografia L'Avenç.

* Resum extret del llibre de Joan Anton Abellán, Parada i fonda. Història de la restauració al Pla de l'Estany. MMV Edicions - 2021.

Bookmark and Share