Artículos - Historia

ELS ORDES RELIGIOSOS AL PLA DE L'ESTANY. LA COMPANYIA DE JESÚS

ELS ORDES RELIGIOSOS AL PLA DE L

Revista de Banyoles
núm.1019, setembre 2018, pp.8-9

Al llarg de la història i per causes diverses, els ordes religiosos en general, però especialment la dels jesuïtes, ha sofert la persecució per part de diferents governs. Així, l'orde fundada per Ignasi de Loyola l'any 1540, ha estat expulsat de l'estat espanyol, en major o menor mesura, en varies ocasions:
• el 3 d'abril de 1767, en plena època del despotisme il·lustrat, el rei d'Espanya, Carles III, va decretar l'expulsió de l'orde per la seva defensa incondicional del Papat, la seva activitat intel·lectual, el seu poder financer i el seu influx polític, i tot ell sota la falsa acusació de ser els instigadors de les revoltes populars de l'any 1766, entre elles la coneguda com el «motin de Esquilache». Va ser aquesta una expulsió que abans s'havia dut a terme a Portugal i França.
• l'1 d'octubre de 1820, durant el trienni liberal, es va dictar un decret que suprimia tots els monestirs de tots els ordes monacals, de manera que els seus béns mobles i immobles van quedar «aplicats al crèdit públic» pel que van ser declarats «béns nacionals» subjectes a la seva immediata desamortització.
• el 25 de juliol de 1835, el govern de Queipo de Llano va aprovar la Reial Ordre de Exclaustración Eclesiàstica, per la qual es suprimien tots els convents en què no hi hagués almenys dotze religiosos professos. Desprès de la seva dimissió, l'11 d'octubre Mendizábal, com a nou president del Consell de Ministres, va decretar la supressió de tots els monestirs d'ordres monacals i militars i el 8 de març de l'any següent, va decretar la incautació i venta de tos els bens eclesiàstics.
• el 3 de maig de 1852, durant el bienni progressista, el ministre d'hisenda Pasqual Madoz declarava en venda totes les propietats comunals, entre elles les del clero.
• el 12 d'octubre de 1868, al començament de l'anomenat Sexenni Democràtic, el govern provisional, presidit per Serrano va decretar l'expulsió dels jesuïtes.
• el 23 de gener de 1932, en plena Segona República Espanyola, i desprès de que l'estat es declarés aconfessional, es va decretar, «la disolución de la orden de los jesuitas y la nacionalización de la mayor parte de sus bienes», en compliment de l'article 26 de la Constitució que deia que «entre otras cuestiones relativas a la Iglesia y la religión, declaraba suprimidas aquellas órdenes religiosas que en sus estatutos incluyeran el voto de obediencia a una autoridad distinta de la legítima del Estado», un article que afectava de ple als jesuïtes, ja que el seu quart vot és l'obediència absoluta al Papa.
De totes elles, ens centrarem en l'ocorreguda l'any 1868 que si bé no té comparació amb la de 1767 en que l'expulsió va afectar a prop de 5.000 homes (2.461 d'Espanya i 2.630 de les colònies) que en bona part es varen haver de refugiar als anomenats Estats Pontificis, si que va comportar que molts jesuïtes espanyols s'haguessin de refugiar al veí país francès, on varen romandre un parell d'anys fins que la caiguda de Napoleó III i la instauració de la Tercera República Francesa, els va dur de nou a territori espanyol on en aquells moments hi reganava Amadeu I. I si bé alguns ja ho havien fet l'any anterior, com els que varen retornar al seminari de Salamanca el 1869, la mateixa ciutat on l'any 1873, el jesuïta banyolí, Francesc X.Butiñà, va fundar la congregació de San Estanislao, la gran majoria ho va fer al llarg de 1870, repartint-se al llarg de la geografia espanyola. I un d'ells ho va fer a Banyoles, on el Bisbat de Girona els havia ofert un alberg segur on poder-se instal·lar: el monestir de Sant Esteve. Un edifici que des de l'any 1864 estava en mans de bisbat, el qual el 1867 el va cedir als Missioners Diocesans, per tal de que ubiquessin la Casa Missió, i que en no formar una comunitat religiosa van poder evitar, durant la revolució de 1868, el ser expulsats.
Així va ser com el 15 d'octubre de 1870, un grup de 30 persones, entre estudiants de teologia, que estaven en la seva darrera etapa de formació, i els seus professors, van prendre possessió d'unes habitacions situades a l'angle nord-oest de l'antic cenobi benedictí.
Però va ser aquesta una estada molt provisional, ja que arribats a l'any 1873, Amadeu I va abdicar i la revolta carlina. que havia esclatat l'any abans va prendre força, de manera que els jesuïtes, davant la inseguretat que tornava a regnar, varen tornar a França.
L'historiador i farmacèutic banyolí Pere Alsius, a qui Fita va conèixer els anys que va estar a la ciutat de l'Estany, en el seu llibre Ensaig Historich, quan parla dels fets polítics ocorreguts al llarg de 1873, diu que moltes famílies van abandonar la població i es van traslladar a «a Francia, donde habia renacido la tranquilidad publica» i que van aconsellar al director del col·legi jesuític, Andres Martorell, que fes el mateix, cosa que va fer juntament amb els sues escolars, tot i que acaba dient «quedaron, no obstante, con algunos estudiantes delicados de salut los PP.Fita y Reventós.
En aquest temps que van romandre a Banyoles s'ha de destacar la presència de quatre professors: el pare Andreu Martorell, que com hem dit n'era el director del col·legi; el pare Salvador Reventós, que n'era professor de Teologia Moral; el pare Miquel Mir, un home molt intel·ligent que a la llarga es va trobar amb molts de problemes, amb uns superiors molt susceptibles, que tenien una visió estreta de l'apostolat intel·lectual, de manera que segons deien tant sols s'havia de fer des de dins la companyia. Aquesta actitud va dur a Mir a mantenir un llarg enfrontament amb els seus superiors, que va acabar l'any 1891 amb la seva expulsió de l'orde per desobediència i insubordinació. Altres jesuïtes com el mateix pare Fita o el pare Lluís Coloma, que també estaven a favor dels contactes exteriors, varen patir també la incomprensió dels seus superiors, però les varen saber acceptar amb més flexibilitat. I per últim, el darrer dels professors a destacar, n'era el pare Fidel Fita.
Es dona la circumstància que estan Fita al col·legi de Leon, va coincidir amb el pare Butinyà, del que va ser professor de teologia, però a banda de la relació alumne professor també els va unir les investigacions històriques que els dos duien a terme. Junts va realitzar diferents investigacions arqueològiques i mentre Butinyà seguia per terres castellanes i Fita es trobava ja a Banyoles es varen seguir cartejant.
Un cop la major part dels jesuïtes varen abandonar la ciutat i degut als enfrontaments haguts, prop de Banyoles, entre les tropes carlines i les liberals, el pare Fita, per tal d'evitar mals majors quan les tropes entressin a la ciutat, va intervenir directament en l'organització d'un Hospital de Sang per atendre els ferits de l'acció d'Argelaguer. D'aquesta manera, va passar a formar part de la Junta de la Ciutat, juntament amb Josep Toribi de Ameller, Comandant d'Armes de la Vila, convertint-se en poc temps i amb el beneplàcit de Constantí Bonet bisbe de Girona, en un hàbil negociador, sobretot quan Ameller el va comminar a que fes entrega de la campana Martiriana, la campana més emblemàtica de les que lluïa el monestir, per destinar-la a la construcció de canons per a la defensa de la vila, ordre a la que Fita es va oposar argumentant entre d’altres coses que ell ja col·laborava prou oferint aixopluc a tots els ferits en els fets d’Arguelaguer, que descansaven en el seu hospital.
Sembla ser que va romandre a la ciutat a mitjans de 1874, doncs dels mes de maig és la darrera carta documentada a Banyoles, escrita per Fita i en aquest cas dirigida a Juan de Dios de la Rada.
L'any 1875, quan ja els Borbons tornaven a estar instaurats en el poder i la tercera carlinada havia arribat a la seva fi, els darrers jesuïtes varen abandonar Banyoles. I així ho podem llegir en una carta que Josep Gou va enviar a Pere Alsius el 10 de juliol d'aquell any.

Bookmark and Share