Artículos - Historia

ELS ORDES RELIGIOSOS AL PLA DE L'ESTANY. ELS BENEDICTINS

ELS ORDES RELIGIOSOS AL PLA DE L

Revista de Banyoles
núm.1012, febrer de 2018, pp.14-15

Des de que fa més de 1200 anys que el monjos de l'orde de Sant Benet varen trepitjar aquelles terres ermes que n'eren el que avui en dia coneixem amb el nom de Banyoles, han estat molts els ordes religiosos que, amb més o menys continuïtat, han fet sentir la seva presència, no tant sols a Banyoles, sinó a tota la comarca.
En total han estat un total de 15, a més de les ordes que venien a predicar però que no s'hi varen establir, com ara els dominics, el franciscans i els claretians. Aquestes ordes, per ordre podríem dir d'assentament, doncs la major part d'elles varen bastir el seu propi edifici, són: benedictins, canonges agustinians (Olives), caputxins, servites, missioners diocesans, carmelites, clarisses, jesuïtes, sagrat cor, religioses de sant Josep, dominiques (Cornellà del Terri), germanetes de l'Asil, Casa Nostra i butinyanes. I a aquest grup caldria afegir els escolapis, que si bé l'intent d'establir-se a Banyoles no va resultar possible si que varen tenir una certa presencia a Porqueres.

L'orde de Sant Benet, més coneguda per benedictins, varen ser la primera comunitat religiosa que s'establí al Pla de l'Estany, a les primeries del segle IX, on varen fundar una primera cel·la monàstica. Tot i que no se sap la data certa de la seva fundació, un document de l'11 de setembre de 822 ens informa que el comte gironí Rampó va obtenir per a l'abat banyolí Mercoral un precepte de l'emperador franc Lluís el Pietós. En aquest pergamí confirmava la possessió de Banyoles per a la comunitat benedictina i posava l’abat, els monjos i els béns del monestir sota la seva tutela; i concedia la lliure elecció de l’abat, d'acord amb la Regla de Sant Benet d’Aniana (750-821). S'esmenta que l'abat Bonitus (Bonet o Bonit) havia edificat la seva església damunt d'un antic temple quan s'hi va establir, segurament cap el 812, ara fa més de 1200 anys. S'agafa la data de 812 com la de la possible fundació, tot i que podria ser feta a final del segle VIII. Aquest fet la converteix en la fundació benedictina més antiga al sud de la Marca Hispànica.
Així, doncs, un grup de monjos o laics, procedents del regne franc o de residents a la contrada, encapçalats per Bonitus (Bonet o Bonit), varen colonitzar un erm anomenat «Baniolas»; i varen edificar unes primitives construccions, aïllades i senzilles, formades, probablement, per l'església dedicada a Sant Esteve i un edifici annex. Al voltat del monestir es van aplegar els primers habitants. Es van dessecar els aiguamolls, es varen construir els recs i, així, es van posar els ciments d'una població puixant.
Vers el 945 va ser incendiat i destruït, i poc després l'església va ser reconstruïda, amb volta de canó. Tot i que, el 1086, es va refer amb un gran temple de tres naus. La jurisdicció del monestir va créixer gràcies a les noves colonitzacions i a les diverses donacions. Durant el segle XI el seu poder territorial va arribar al punt àlgid. Tenia possessions al voltant de Banyoles, als comtats de Girona, Besalú, Empúries, Barcelona i Cerdanya-Rosselló, i entre d'altres propietats posseïa les de Sant Julià del Mont, Sant Pere de Roda (878), Sant Marçal del Montseny, Sant Nicolau de Calabuig i Santa Maria de Finestres. El monestir va unificar el seu territori amb la possessió de totes les terres que van des del riu Ser a la riera de Merlant (Porqueres) i de la Farrès (Fontcoberta) a Banyoles. Lamentablement, a aquest període d'expansió li va seguir un d'abandonament i destrucció, quan va passar a mans laiques. Posteriorment, Bernat II de Besalú, defensor de la reforma de Cluny, el va alliberar de la subordinació laica i el va incorporar a les abadies reformadores ultrapirinenques, en concret a la de Sant Víctor de Marsella.
Els terratrèmols de 1427 i 1428 van derruir l'edifici i una part del campanar, i les tropes franceses, el 1655, el van acabar de destruir, així com el claustre i l'abadia. L'església actual (llevat de la portalada gòtica del 1530) és una obra barroca (1704-1740), mentre que el claustre va ser edificat entre els anys 1778 i 1783 i refet al llarg del segle següent.
El monestir era una fortalesa, amb murs exteriors, torres de defensa i l'envoltaven els recs, que feien de fossat. A més de l’església i del claustre, existien d'altres dependències (com l'hospital, el dormitori o casa dels monjos, la cuina comuna, el celler, el rebost, el graner, l'estable, el refectori o menjador, la sala capitular, el palau de l'abat, les presons, la porteria, o les cases del cambrer, sagristà, dispenser, infermer i de l'almoina). Allí, al llarg de més de mil anys, hi varen viure els monjos, els seus estadants.
Hi habitaven les anomenades dignitats, o sigui l'abat i el prior claustral. El primer, sempre de noble llinatge, era el cap de la comunitat monàstica, i el seu poder abraçava el camp civil, religiós i militar. El segon, per la seva banda, era el col·laborador més directe de l'abat en l'administració espiritual de la comunitat, i, a la vegada, l'auxiliava en l'administració de l'abadia i, en cas d'absència o malaltia, el reemplaçava.
A més de les dignitats, existien els monjos, uns amb càrrecs específics (com el sagristà, el cambrer, l'infermer, l'almoiner, el dispenser o el cabiscol); i d'altres, sense, els monjos simples (com el rebiscoler, el refectorer, el cuiner, el cellerer, el reboster o el candeler). A més a més, s'hi trobaven els donats, conversos i beneficiats. Els donats solien ser nens que algunes famílies cedien al monestir i quedaven lligats a la vida religiosa. Els conversos, o llecs, donaven suport en la gestió de les cuines i altres dependències. I els beneficiats, uns nou, eren clergues amb el dret de gaudir d'un benefici, que eren creats per particulars o religiosos en honor d’algun sant i dotats amb rendes (un capellà s'encarregava d'oficiar misses i celebrar les festivitats). En certes èpoques també hi vivien els mestres de gramàtica i de novicis, així com el bibliotecari i l'arxiver. També hi residien els priors de Santa Maria de Finestres i de Sant Marçal del Montseny.
Per últim hi havia el personal seglar, que podia ser intern (i feia vida comuna amb els monjos, com l'escuder de l'abat, els missatgers, el porter, el pregoner o nunci, o els diferents criats dels monjos), o extern (vivia fora del clos monacal, com el sastre, el sabater, l'hortolà, el cirurgià, el metge, el notari, l'hospitaler o el ferrer).
Malauradament, tot i la seva llarga història, mil anys després de la seva formació, durant el segle XIX, el monestir de Sant Esteve va deixar d'existir. El 27 de juliol de 1835 l’últim abat, Lluís de Fluvià i de Berart, va rebre l’ordre d’exclaustració i d’abandonar-lo. Els benedictins marxaven de Banyoles per no tornar-hi mai més.

Bookmark and Share