Artículos - Historia local
LA MÀ DEL MONESTIR DE SANT ESTEVE EN LA FESTA DE SANT MARTIRIÀ
Cartipàs de Festa Major de Banyoles
Sant Martirià 2012
Article publicat conjuntament amb en Josep Grabuleda
La fundació del monestir de Sant Esteve
La Festa Major de Banyoles, la Festa de Sant Martirià, va néixer de la mà del monestir benedictí de Sant Esteve. Va estar, doncs, estretament vinculada a aquest monestir des del seu inici fins a l'any 1835.
A començament del segle IX, cap a l'any 812, un grup de persones (monjos o laics) procedents del regne franc, encapçalats per Bonitus (Bonit o Benet), varen colonitzar un erm anomenat "Baniolas" (Banyoles); i varen edificar unes primitives construccions, aïllades i senzilles, segurament formades per l'església dedicada a Sant Esteve i un edifici annex, amb un pati. D'aquesta manera, es van posar els fonaments d'una creixent població, la Banyoles actual. Durant el segle XIX, el 1835, el monestir de Sant Esteve va deixar d'existir; i l'últim abat, fra Lluís de Fluvià, va rebre l'ordre d'exclaustració i d'abandonar-lo. Finalment, els monjos banyolins van deixar definitivament el monestir el 28 de juliol de 1835. Des del 812 fins al 1835, durant més de mil anys, el monestir de Sant Esteve va marcar la vida banyolina en tots els sentits, inclòs la seva Festa Major.
Realitat i llegenda del sant patró banyolí
Sant Martirià va néixer a Florència a mitjan segle IV, era fill d'una família gentil però noble. Es va convertir al catolicisme i es va fer batejar per l'abat Fructuós del monestir benedictí de Magdala, prop de Florència. Va ser ordenat sacerdot als vint-i-dos anys; i a la mort de l'abat Fructuós el va succeir en el càrrec. Junci, bisbe d'Albenga, va reclamar la seva presència i junts van fer un dejuni de set dies per a exercitar-se en la contemplació divina. Poc després de la mort de Junci, Martirià va ser nomenat bisbe d'Albenga, on s'hi va estar tres anys. Després en va passar tres més a Egipte, però va tornar a la seva parròquia d'Albenga, ja que hi creixia la idolatria. Va aconseguir fer-los retornar a la fe; i el senyor de Florència, en revenja, el va fer martiritzar fins a la mort. I aleshores va fer el miracle de guarir el seu botxí d'una lepra. Llavors, aquest es va convertir i va fer traslladar el seu cos a Florència. La imatge representada de Sant Martirià és la d'un home, unes vegades amb barba i d'altres sense, sempre amb vestimenta i mitra de bisbe, i amb el seu cap rodejat d'una aurèola o corona de sant, que en una mà, hi porta un bàcul, i a l'altra, una mena d'espasa, un llibre o bé fa la senyal de la benedicció.
La llegenda, escrita per la ploma de Vicenç Domènec a Los santos de Cataluña (1630), ens diu que per mandat del sant, dos monjos joves de Florència duien les seves restes, amagades dins una bóta i sobre una mula, a una vila del Principat de Catalunya "on hi rajava una abundosa font". La bèstia es va parar en un turó (l'anomenat puig de Lió o de Sant Martirià), i les campanes repicaven soles en entrar i sortir un dels joves italians per les portes de la vila banyolina. L'abat se'n va assabentar i va organitzar una processó per portar el seu cos fins a l'església del monestir. Però l'endemà les relíquies tornaven a aparèixer miraculosament a l'esmentat turó i es resistien a anar de nou al monestir, fins que l'abat i el poble varen prometre edificar-hi una capella.
La capella del Puig de Sant Martirià
La devoció a Sant Martirià és molt antiga a Banyoles. Segons sembla, les relíquies d'aquest sant van ser col·locades a l'altar durant la consagració del tercer temple de Sant Esteve del monestir, el 1086. La seva devoció va créixer i el 1279 es documenta una capella al puig de Sant Martirià. Malgrat tot, el 17 de juliol de 1290, en motiu del trasllat de les relíquies a l'església de Sant Esteve, s'afirma que aquestes estaven deixades i descuidades. El 1291, el clergue Arnau de Casadevall de Cutzac deixava una almoina a "Sancto Martiriano". Pocs anys després, el 1297, ja tenia un altar propi a l'església del monestir; i el 1350 el papa Climent VI va concedir diverses indulgències als devots i protectors de la capella de "Beati Marturiani".
La capella al Puig de Sant Martirià el 1480 estava en estat ruïnós. Malgrat tot, el 1558 ja estava reconstruïda i el 17 de desembre es feia una processó, i s'hi varen posar dos ciris, un a càrrec de la Vila i l'altre del Terme (els pagesos banyolins habitants fora de la muralla). I es va decidir escollir tres encarregats del seu manteniment (obrers), dos eren de la Vila i un representant dels pagesos del Terme. El 22 de novembre de 1583 varen ser elegits procuradors i baciners de la capella el notari Antic Pujades i el paraire Joan Puigsec.
El monestir de Sant Esteve i la devoció a Sant Martirià
La relació de Sant Martirià amb el monestir benedictí va ser intensa i a final del segle XIV es va fundar la Confraria del Sant. Aquesta confraria de Sant Martirià, fins al segle XIX, va ser la responsable de l'organització de la Festa Major. Durant els segles XVIII i XIX s'encarregava de la part més popular de la celebració, mentre que els monjos del monestir tenien cura dels actes litúrgics.
La diada i la fira de Sant Martirià
A partir de l'any 1290, quan les relíquies es varen traslladar al monestir, cada any, la vigília del 24 de novembre (dia de Sant Martirià), les relíquies eren portades en processó, des de l'església de Sant Esteve, al seu primitiu emplaçament, al puig de Lió o de Sant Martirià. Allí s'hi quedaven fins al matí següent, el dia de la festa, quan s'hi celebrava la missa. Després eren baixades en processó, primerament a l'església de Santa Maria dels Turers. En aquesta església se celebrava una missa cantada; i, finalment, tornaven a l'església de Sant Esteve del monestir, on s'hi feia l'ofici major. Fins a final del segle XVIII, per ordre de l'abat, es tancava l'església de Santa Maria durant part del dia de la festa. La festa religiosa se celebrava oint missa i es declarava el 24 de novembre dia festiu i la gent s'havia d'abstenir de treballar.
Sant Martirià era una festivitat molt important i, el 1540, fra Joan de Cartellà, monjo almoiner, va fer una deixa de sis diners als capellans de Vilert, Esponellà, Centenys, Serinyà, Fontcoberta, Cornellà del Terri, Sant Vicenç de Camós, Santa Magdalena de Noves (Sant Vicenç de Camós), Porqueres, Usall, Mata, Borgonyà i Corts (en total uns vint) per poder assistir a la processó, a la missa major i a les primeres vespres (pregàries litúrgiques del vespre), durant la festivitat de Sant Martirià.
La devoció a Sant Martirià es va reforçar el 10 de novembre de 1368, amb la concessió pel rei Pere III de Catalunya-Aragó de les Fires de Sant Martirià, coincidint amb els dies que es festejava la diada del sant (24 de novembre). Eren quatre dies de fira que acabarien a la vigília de la festa de Sant Martirià. La fira va agafar un caire lúdic i festiu, i va tenir unes durades variables, segons les èpoques, i va passar dels tres dies del començament a vuit dies el 1766, i després a tres i quatre a mitjan del segle XIX. Amb el pas dels anys la nova fira va agafar protagonisme. I aquest creixement va portar un nou problema, doncs aquest barreig entre la festa lúdica i festiva amb la religiosa, va fer que una es deslluís en favor de l'altra.
La festa religiosa de Sant Martirià
L'any 1599 el bisbe gironí Arévalo de Zuazo es va desplaçar expressament a Banyoles per autentificar les relíquies de Sant Martirià. D'aquella obertura de l'arca de Sant Martirià cal recordar que, quan el bisbe va donar l'ordre d'obrir la caixa, l'abat banyolí, Bartomeu de Montagut, li va explicar que segons era tradició popular, un dels seus antecessors havia perdut la vista en una operació semblant, però que la va recuperar en oferir al sant una urna-reliquiari de plata. El bisbe no en va fer cas i l'arqueta es va obrir sense cap problema. Llavors, es va modificar la data de la Festa Major banyolina, quan el bisbe va acceptar canviar el dia per a diferenciar-la de la fira comercial: la festa religiosa es va separar de la fira i va passar a celebrar-se el 24 d'octubre, un mes abans. Així doncs, a partir d'aquell moment, les dues "festes" de Sant Martirià, comencen cadascuna d'elles la seva singladura per separat. Una, la religiosa, amb el nom de "la Festa de Sant Martirià" i l'altra amb el de "la Fira de Sant Martirià".
Aquell primer any, el 24 d'octubre de 1599, va ser molt solemne i es va celebrar la festa religiosa amb tots els lluïments dels primers cops. La missa major va estar presidida i concelebrada per l'abat fra Bartomeu de Montagut (senyor feudal de Banyoles), que portava el vestit pontifical. Es van exposar al públic els ossos de Sant Martirià i es van col·locar en una nova capsa, el cap es va tancar en un artístic bust de plata, i un os d'un dit es va posar en un petit reliquiari i es va entregar a l'església dels pares caputxins, situat al Puig de Lió. Quan es van mostrar els ossos una gran multitud de vilatans van fer-hi tocar molts rosaris, grans creus i medalles.
D'entrada la nova Festa de Sant Martirià se centrava de ple en els actes religiosos dins la pròpia església de Sant Esteve. Des de llavors el dia de Sant Martirià, el 24 d'octubre, es feia l'ofici el matí a l'església de Sant Esteve del monestir. En un banc s'hi asseia un jurat (després un regidor) amb les seves insígnies representatives, i un dels pabordes seculars de la Confraria de Sant Martirià, que s'encarregava de guardar les relíquies del Sant exposades a l'Altar Major. Els pabordes de la Confraria de Sant Martirià eren els encarregats de mantenir la capella, les relíquies de Sant Martirià i gestionar tots els actes litúrgics i festius de la Festa. I a la tarda es feien les vespres i completes (ofici diví, que es resa a l'acabament del dia); i posteriorment, hi havia la processó amb les relíquies del Sant. Aquesta manera de celebració religiosa va durar uns quants segles i va perdurar més enllà de la desaparició del monestir benedictí de Sant Esteve el 1835.
La Universitat banyolina (el Comú) també ajudava en la festivitat i el 12 d'octubre de 1689 va donar dues dobles als pabordes de Sant Martirià per a ajudar a pagar una bandera. Des del 26 d'octubre de 1737 la comunitat monacal va decidir que els dos beneficiats sacerdots (capellans responsables de mantenir les diferents capelles de l'església de Sant Esteve), que portaven el cos de Sant Martirià en la processó del dia 24 d'octubre, fossin els més joves, sempre que no tinguessin cap impediment per raó del seu càrrec. Aquesta processó, de traslladar el cos del Sant al Puig de Sant Martirià, també es continuava fent, tot i haver canviat la data de la Festa Oficial, el dia 23 de novembre. El 1762, a la vigília de la festa, després de les vespres, es dipositava el cos del Sant a l'Altar Major de l'església de Sant Esteve i es cantaven les solemnes completes; i després es portava en processó al convent dels Servites del Puig de Sant Martirià. Allí s'hi estava tota la nit i s'hi quedaven per guardar-lo un monjo, un beneficiat del monestir i un regidor. Els goigs ja es cantaven el 1722. El 1786 els pabordes varen fer a Barcelona un dosser de fusta, esculturat i platejat, per posar-lo a l'Altar Major el dia de la festa. Va ser projectat per Domingo Roxo i va costar seixanta sis lliures, vint-i-un sous i sis diners.
Alguns monjos del monestir, tots de nobles famílies, varen ser pabordes de la Confraria de Sant Martirià, tot i que la majoria d'aquests pabordes eren persones respectables de la Vila, i sobretot, pagesos i moliners del Terme. Així, doncs, varen ser pabordes, entre d'altres, fra Antonino Vilaró (1714-1723); el prior, i més tard abat, fra Ramon Padró i Serrals (1714-1716, i 1727-1731); fra Marià de Gallart i de Pastor (1717-1722), fra Antoni de Bru i Descatllar (1732-1744), l'infermer fra Francesc de Ramon Magarola (1745-1746), o fra Llucià de Regàs i de Puigrubí (1820). El 1820 Llucià de Regàs va hostatjar dos cantors participants a la Festa Major.
Aviat, però, i per tal de donar més rellevància als oficis religiosos, es va començar a contractar alguna formació musical. Amb el pas dels anys, la festa va començar a sortir al carrer, i sense afectar els actes litúrgics, s'hi varen introduir motius de festa popular, de manera que cap a final del segle XVIII la festa va passar de celebrar-se en un sol dia a fer-ho en tres. A l'inici del segle XVIII els pabordes ja es feien càrrec del pagament de la meitat del cost del lloguer dels músics. L'altra meitat la pagava el monestir de Sant Esteve. Alguns d'aquests músics també tocaven a l'església en l'ofici religiós. El 1721 van tocar-hi i cantar-hi "minyons de cant" de Torroella de Montgrí o un "mestre que tocava el violí". Altres vegades van venir un músic d'Olot i dos capellans cantors de Girona; i alguna cobla d'Olot. I l'any 1722 van venir dos músics i una cobla de la Bisbal i es parla, a més de la festa religiosa, d'una "balla" (ballades) a la plaça Major. O sigui, que acabades les funcions al monestir hi havia festa i balles populars. El 1742 hi varen participar tres cobles banyolines (la d'en Maurici Puiggarí, la d'en Josep Rovira i la d'en Joan Serra). La cobla d'en Serra va tocar a l'església (en l'ofici religiós) i als balls. Quaranta anys després, el 1785, hi havia tres cobles "per tocar la vigila, la festa i lo endemà de Sant Martirià en l'Ofici Aniversari i en los dies 24, 25 i 26, balles a la plassa". Eren les cobles d'en Sala (d'Olot), la d'en Juncà (de Banyoles) i la d'en Bassols (de Castelló d'Empúries). En aquest moment, la festa consistia en les "solemnes completes" a la vigília de la festa, en "Ofici, processó i solemnes Completes" el dia del sant, i l'endemà un altre ofici (anomenat Aniversari, dedicat als confrares de Sant Martirià difunts), i hi havia tres dies de balls. Els músics i cantors se situaven dalt d'un entarimat o cadafal aixecat dins l'església de Sant Esteve. A l'ofici hi assistien l'abat i els monjos, els representants de la Vila i els pabordes de Sant Martirià, a més dels devots.
A començament del segle XIX hi havia balls públics a la plaça Major i, en edificis particulars, es feien els anomenats "Cerau" (sarau). Així, el 1818, varen venir dos músics de la Bisbal per a tocar al "Cerau dels senyors" i un músic per fer-ho a la Plaça i al "Cerau de l'Estudi". El 1820 hi varen intervenir els millors músics de la província ("los músichs Muxells de Girona y la cobla del Sr. Miquel Llandrich de Figueras") i els cantors de la Catedral de Girona. Aquest 1820 la processó també va ser molt lluïda: "la concorrencia dels Devots que ab atxas asistiren a la Solemne Profesó que juntas ab las dotze atxas de las confrarias del Monestir feren el numero de buitanta quatre". I es "tocà en tota la funció, a saber en lo Ball de la pasada y Completas en la vigilia i las de dita festa; en la pasada que se fa a la matinada del dia 24 a les casas del Terme, al Ofici Solemne i Profesó a la tarda del dit dia i al Ofici del dia 25".
Després de l'exclaustració dels monjos benedictins el 1835, l'Ajuntament de Banyoles i els particulars varen agafar protagonisme, ja que fins aquell moment, el consistori s'havia mostrat distant, perquè la veia massa vinculada al monestir, al senyor feudal, i no reconeixia Sant Martirià com a patró del municipi.
