Artículos - Entrevistas

SILKEN LAUMANN, UNA VOLUNTAT DE FERRO

SILKEN LAUMANN, UNA VOLUNTAT DE FERRO

Revista del Club Natació Banyoles. Revista d'informació al soci
núm.32, desembre 2007, pp.4-5

El dia 6 d'agost passat va venir al Club l'esquifista canadenca Silken Laumann, medalla de bronze als Jocs Olímpics de 1992. El seu pas per la nostra ciutat va ser una fita que ella mateixa s'havia imposat perquè volia tornar a reviure el que va ser per a ella aquella prova, que es va dur a terme el dia 2 d'agost de 1992 a l'Estany de Banyoles. "Per fi estic a Banyoles i no sembla que sigui cert", assegura Laumann, que explica que només recorda "trossos de la cursa, la sortida ... però jo sempre em preguntava si aquestes imatges que tenia eren reals". "Tornar a Banyoles ha fet que xoqués amb la realitat -continua explicant- i quan he anat cap al fons del Club i he vist l'estany des de diferents perspectives, tot estava tal i com ho recordava ... amb aquelles petites casetes ...".

Van ser uns moments molt intensos, tal i com reflectia el seu rostre, i fins i tot la seva veu, quan em diu "...Banyoles i els Jocs Olímpics de 1992 foren una experiència molt intensa i especial, sobretot per la meva lesió. "

Fou una prova que, com l'au Fènix, la va fer ressorgir després del greu accident que va patir i que l'havia d'haver apartat del món de l'esport de competició. Ella, però, s'hi va negar demostrant del que pot ser capaç la força de voluntat de l'ésser humà.

Nascuda a Mississauga, Ontàrio, i amb grans possibilitats de guanyar la medalla d'or de la seva especialitat en els Jocs Olímpics de 1992, va patir un greu accident mentre feia un escalfament a la ciutat alemanya d'Essen, quan un dos sense, - tripulat pels alemanys Colin von Ettinghausen i Peter Hoeltzenbein (medalla de plata a Banyoles) - la va envestir de costat. La proa li va "literalment" destrossar la cama dreta, a l'alçada del bessó. Va patir una fractura al peroné i greus danys a diversos músculs, nervis i tendons. Era el 15 de maig i faltaven setanta vuit dies per la cita amb Banyoles on s'havia marcat com a objectiu aconseguir l'or.

Els metges que la van atendre, tal i com recorda, van dir que seria pràcticament impossible que tornès a remar. "Quan deu setmanes abans vaig patir l'accident, els metges em van dir que possiblement no podria tornar a remar, però el que era segur es que no ho podria tornar-ho a fer a nivell internacional", explica Silken Laumann, que assegura que "guanyar una medalla d'or en uns Jocs Olímpics era el meu somni i no podia deixar-ho així com així". Laumann explica que va passar tres setmanes a l'hospital "somniant contínuament anar a Banyoles".

A partir d'aquest moment va començar una carrera contrarellotge per poder arribar a Banyoles a temps. Durant aquest temps, va haver de suportar cinc intervencions quirúrgiques i un implant de pell en deu dies.

Després de tres setmanes a l'hospital, dotze dies a Alemanya i onze a Victòria (Canadà), el que era el seu marit, John Vallace -medallista olímpic en el vuit-, davant la insistència d'ella que volia tornar a l'aigua, l'ajudava a passar de la cadira de rodes a un esquif, al que havien preparat per que pogués posar-hi la seva cama ferida. Faltaven cinc setmanes per la gran cita olímpica i, a partir d'aquell moment i gràcies a una gran determinació, es va concentrar només en la seva recuperació. "Vaig aprendre a conviure amb el dolor", assegura. "M'estava recuperant de la ferida, tenia un empelt recent a la meva cama i després de cada entrenament anava directament al fisioterapeuta perquè em mirés la cama i evitar que se m'inflés", explica la mateixa Silken. La medallista olímpica recorda que "era una lluita constant entre voler competir i l'evidència que no podria fer-ho" i afegeix que "això va comportar un gran esforç mental perquè el fet de pensar poder competir a Banyoles no era una cosa real".

La seva espectacular reaparició a Banyoles, van ser causa d'admiració no només dels seus companys d'equip, sinó de tota la família olímpica.

RETORN A L'AIGUA
Doncs bé, com ja he dit abans, a l'agost la Silken va venir a Banyoles i vaig poder compartir un matí amb ella. Ja feia temps que estàvem en contacte per correu electrònic des que va decidir venir a Banyoles, aprofitant que havia de fer unes conferències a Itàlia. Per fi, quan va arribar a Banyoles em va trucar i vam quedar.

Evidentment, després de passejar pel Club amb l'emotivitat de rememorar tot el que per ella representava Banyoles, li vaig oferir la possibilitat de sortir a l'aigua. No s'ho va fer repetir dos cops i amb una mica de inseguretat al començament (feia més de dos anys que no remava) va anar poc a poc allunyant-se de la palanca.

Nosaltres (el seu company i jo) la seguíem amb un catamarà i poc a poc ens va anar explicant com va ser aquella prova. Remava ... parava... i quan estàvem a la seva alçada ens explicava els seus records...

A la línea de sortida, recorda. "Vaig sortir del carrer 3 ... , recordo que estàvem alineades, la romanesa, que va fer or ...la belga, que va fer plata... l'americana,...". Torna a remar i torna a parar ... "De bon començament la romanesa i la belga van deixar endarrere la resta de participants...jo intentava no despenjar-me de les altres...". Torna a remar..."Recordo que a mitja cursa estava totalment esgotada perquè havia sortit massa fort...". Ens torna a esperar..."Recordo sobre tot els darrers 500 metres i a l'Anne Marden, l'americana, remant davant meu... aleshores vaig prendre una determinació i vaig començar a esprintar...em faltava l'oxigen ... i vaig creuar la línea d'arribada.... però no estava segura de res...". "Recordo mirar cap amunt buscant el marcador... i vaig veure que havia aconseguit el bronze...". Continua remant i per fi arribem a la línea d'arribada. Es queda parada, immersa en els seus pensaments. Al final aixeca el cap i diu, assenyalant cap a la zona on hi ha la torre d'arribada, que recorda que hi havia un pantalà molt llarg on el propi Samaranch l'estava esperant. I és en aquest moment quan l'emoció continguda surt a relluir i li salten les llàgrimes. Preferim deixar-la amb els seus pensaments i ens allunyem d'ella. Més tard, ens atrapa i ens confessa el que va sentir quan va creuar la línia d'arribada. "Vaig sentir una onada d'alleujament un cop vaig acabar", recorda i confessa que "finalment ho havia aconseguit,... el meu somni s'havia fet realitat i aleshores em vaig sentir molt i molt esgotada, totalment esgotada".

Un cop al Club, asseguts al bar, m'assegura que aquesta experiència d'avui possiblement la faci tornar remar. Diu que ho havia deixat però que avui ha estat quelcom especial per a ella. Seguim parlant i quan faig referència a la seva ràpida recuperació em confessa. "No comprenc encara com em vaig recuperar tan ràpidament" i afegeix que "encara avui tinc problemes amb aquesta cama, uns problemes que tindré la resta de la meva vida".

Tot i això assegura que "va ser un moment molt especial a la meva vida" perquè, segons explica "era una època en què tenia les coses molt clares i les havia de fer amb molta urgència i el que és més important tenia una fe infrangible amb la meva meta".

Han passat quinze anys d'aquell terrible accident i, amb set operacions a la cama, encara se l'hi veu un buit a l'alçada del bessó dret, mut record del que ha hagut de passar aquesta dona, triple medallista olímpica, per arribar on ha arribat.

Bookmark and Share