Artículos - Entrevistas

MOISES COSTA: 30 ANYS DE TRIATLÓ

Club Natació Banyoles. Revista d'informació al soci
núm.54, novembre 2015, pp.22-23.

En principi, es dóna per bona la data del 25 de setembre de 1974 com el dia en que a San Diego (Califòrnia) va començar el triatló modern, però hauria de passar encara una dècada per què aquest esport arribés l'estat espanyol. I seria la ciutat de Guadalajara qui la portés a terme l'1 de setembre de 1984, tot i que amb tres proves diferenciades, sense transició, i a unes distàncies de 700 metres de natació (que es va fer en una piscina), 25 km de bicicleta i 8km de carrera a peu. Dos anys més tard ho farà Santander, el 8 de Juny, - amb una distància de 1200 m. nedant, 60 km en bicicleta i 20km en carrera a peu - i Banyoles, tot i que aquesta darrera ostenta el record de continuïtat amb 30 proves ininterrompudes.
La de Banyoles va ser una prova proposada i organitzada per la Comissió Marathon Catalunya (una entitat creada entre d'altres pel metge Pere Pujol el 1977 i que tenia per objectiu difondre per tot Catalunya els avantatges del córrer de forma popular) i el Patronat Banyolí de l'Esport, en el què tot just feia poc havia entrat a treballar com a tècnic en Quim Barti, i on van col·laborar tres de les més important empreses esportives del moment: Speedo, Nike i Look.
En total s'hi van inscriure 266 atletes, d'ells uns quants banyolins: Engràcia Soler, Joan Coll, Albert Colomés, Joseba Roji, Moisès Costa, Anicet Roura, Eduard Routier, Jordi Montserate, Josep Duran, Francesc Ralita, Pere Martí, Francesc Barjau, Joaquim Lleal, Jimi Barjau, Narcís Ballell, Xavier Juanola i Antoni Pelaez.
Eren les 9 del matí del diumenge 21 de setembre de 1986 quan desprès d'un viatge a la caixa d'un camió que els va portar del Club Natació Banyoles a la zona de Lió, els esportistes es llençaven a les aigües de l'estany per començar la que seria la I Triatló de Catalunya. Després d'un recorregut de 1400 metres, que els va dur fins a les instal·lacions del Club, vindrien sis voltes a l'estany en bicicleta (39,5 km), entrant per el carrer Sant Mer - recordem que aquells anys encara no s'havia urbanitzat la zona de La Draga, ni el que avui en dia coneixem com a Vila Olímpica -, i una volta corrent a peu (7,5 km), amb dos avituallaments, un al Club i l'altre a l'església de Porqueres, fins creuar la línia de meta, en una distància molt propera a les actuals proves de triatló, que són de 1500m. nedant, 40 quilòmetres amb bicicleta i 10 de cursa a peu.
Va ser una prova força diferent del que avui en dia estem acostumats. Com recorda en Quim Barti, es va fer en un circuit obert, on circulaven els cotxes. L'únic que va obligar la policia fou a conejar la carretera de circumval·lació a l'estany. Per un banda circulaven els cotxes, en un sol sentit, i per l'altra el ciclistes i en algun punt fins i tot els corredors.
Va ser força complicat. La gent que s'apuntava, en una gran majoria, no sabien exactament en què consistia la prova, i com segueix recordant en Barti, al revolt del carrer Sant Mer amb el passeig Gaudí, set o vuit ciclistes no varen aconseguir girar i varen anar a parar al rec. A la tercera volta ja ningú sabia quina volta era,...
Un dels que va fer aquella I Triatló de Catalunya i que 30 anys desprès encara està actiu és en Moisès Costa, amb qui hem parlat per que ens expliqui les seves experiències.

Què recordes d'aquella primera triatló i per què t'hi vas apuntar?. En aquella època estava estudiant a Barcelona i suposo que em va animar el fet de que era una cosa nova i es feia a Banyoles. A part sempre m'ha agradat l'esport i em deuria semblar que això representava un nou repte. Però era tot molt primitiu. Anaves vestit d'atletisme i portaves un vestit de bany, i la bicicleta me la va deixar un meu parent, tot i que era una bona bicicleta, muntada per en Biel de Crespià, que en aquells anys era un dels mecànics més bons. Recordo que vaig quedar el número 33.

I des de llavors l'has has fet totes?. Quan em pregunten si les he fet totes contesto que sí, moralment sento que les he fet totes, però de fet vaig faltar a una d'elles. Ara fa 18 anys. Baixant de la volta del Collell, una setmana abans de la prova, a l'alçada de la Puda, vaig tenir un accident i el dia de la competició estava a la clínica. L'any següent tot i que vaig fer la natació i la bicicleta, a la cursa a peu em vaig retirar ja que no estava recuperat del tot. Però a part d'aquestes dues totes les altres les he acabat. Durant una època va a ser un calvari competir amb certa dignitat, sobretot el córrer. Superar les intervencions de genoll i arribar al setembre en condicions era tot un repte. Després de Banyoles solia anar a Palafrugell i Barcelona. Feia triatlons però no em sentia triatleta.

I el teu millor temps?. Sorprenentment, fa poc, va ser l'any 2013, que és l'any que vaig complir els 50 anys, amb un temps de 2h 18. Aquell any volia fer un Ironman a l'octubre i estava entrenant quasi com un professional. Aquell dia, que per tots fou un dia nefast ja que plovia a «bots i barrals», jo vaig fer meva aquella frase de que «les dificultats perjudicaven els altres i a mi m'enfortien». Vaig guanyar la categoria de veterà 2 i finalment, per constància, vaig pujar al podi. Era la culminació d'uns anys sense lesions, dels 40 als 50 anys, gaudint de cada entrenament, havia aconseguit sentir-me triatleta.

Amb 30 anys, què creus que ha canviat?. En aquests anys, la cultura de l'esport ha canviat molt i l'esport, sobre tot el triatló, s'ha convertit en exhibició. Al principi érem una colla de persones que ens proposàvem entrenar en tres disciplines diferents, era la unió de les tres disciplines primàries: nedar, córrer i bicicleta, que de fet són les tres disciplines que recomanem els metges; nedar, caminar i fer bicicleta. No era la super-especialització d'avui en dia. No era tant important el material. No et plantejaves el tema de drafting o no drafting (aprofitar o no la succió generada pel ciclista del davant i que produeix una menor resistència a l'hora d'avançar). Per tant, allò no era estrictament triatló. El triatló és una sola disciplina. De fet tot va canviar molt ràpid, recordo que per la segona edició jo ja tenia un “tritraje” Nike i em vaig posar “chichonera” al tram ciclista.

I com a metge, creus que pot ser bo tant d'esforç?. (riu)... jo personalment sempre he dit que fent esport hi perdo salut. I en general s'ha de dir que entrenant a les intensitats que s'entrena avui en dia, no ha de ser bo del tot. Ara, si això t'ajuda a mantenir un equilibri mental i és una manera de canalitzar una inquietud, endavant. Jo, com a metge, prescric més els exercicis de sala, ja que la qualitat de vida la dóna la força muscular. Arribar a grans amb una bona força. Els entrenaments a l'exterior van bé com a activitat cardiovascular, però el més important i el que condiciona la qualitat de vida quan ets gran, es que caminis bé, que tinguis força a les cames, que puguis moure't amb una certa llibertat, que puguis pujar i baixar escales,... i per això és necessari un bon desenvolupament muscular.

I pel que fa al triatló en concret?. Fa 30 anys de bon segur que era pitjor, ja que ara ens preparem, però també es cert que no t'exigies tant com ara. Avui en dia s'assoleixen temps de record. I si bé per una banda ho trobo una exageració, d'altra banda s'ha de reconèixer que aquests atletes han fet un gran entrenament i amb això s'eviten moltes lesions. És necessari que algú es posi al límit per saber precisament quines són les limitacions del esser humà. La resta hem de ser conscients que hi ha una línia i saber si estàs disposat a traspassar-la o no i, si ho fas, que et pugui afectar, no només en quant a lesions, sinó en la resta d'esferes de la vida, es necessiten hores.
El triatló és un dels esports que està creixent més i tothom s'hi veu en cor. Això es cert, el calendari està carregat de proves, el triatló s'ha posat de moda, però com passa en tot, s'ha d'anar posant al seu lloc i pot ser que hi hagi una davallada si és qüestió de moda. Qui vulgui fer triatló cal que trobi l'equilibri entre assolir un repte i competir, evitant fer-ho a qualsevol preu. Això és el que intento transmetre a la gent. Que ho visquin amb passió i que gaudeixin de les qualitats i beneficis que ens dóna aquest esport. Intento mirar-m'ho des del punt de vista del repte, d'un esport que uneix aquestes tres disciplines primàries i que les transforma en una d’única, el triatló, amb els seus entrenaments específics per cada segment.

I per acabar, no creus que aquest «boom» l'ha portat a convertir-se en un negoci?. És un negoci! L'esport és negoci i tothom hi vol posar cullerada. I sinó mira la marca Iroman. Hi ha proves molt massificades amb afany recaptador, i això pot posar en risc la seguretat. El preu elevat de les inscripcions ajuda a controlar la massificació però a vegades no s'ofereix allò pel que es paga. És important saber però que l'organització d'aquestes proves és complicat i car. Tornaríem a parlar de trobar l'equilibri. Tot i que ara és molt diferent dels inicis i que estic orgullós de haver estat pioner en aquest esport, no sento nostàlgia, ara és millor. Només m'agradaria recuperar l'autenticitat dels inicis i un pè de romanticisme.

I amb aquesta frase «esperançadora» ens acomiadem d'en «Moi» desitjant-li que segueixi gaudint d'aquest esport, de la mateixa manera que n'ha gaudit aquests trenta anys.