Artículos - Deportes

UNA COPA DEL MÓN DE REM

UNA COPA DEL MÓN DE REM

Cartipàs de Festa Major de Banyoles
Sant Martirià 2009

La nominació
El fet d'aconseguir una Copa del Món, igual que un Campionat del Món, que és el que es va fer l'any 2004, es un procés molt llarg; que arranca entre dos i tres anys abans de la seva celebració. En el cas de la darrera Copa del Món, l'estiu de 2007 es va enviar, ), a través de les federacions Catalana (FCR) i Española (FER), la sol·licitud a la Federació Internacional de Rem (FISA). A la sol·licitud s'hi va adjuntar des de la relació dels possibles allotjaments, fins a les previsions climatològiques de la data de la prova, passant pels mitjans de comunicació, instal·lacions, etc, etc. Es va haver d'esperar fins a la celebració del congrés de la FISA, que es duu a terme el dia després d'acabat el Campionat del Món de Rem, quan es decideixen les seus dels propers campionats a dos, tres i quatre anys vista. Així doncs, després de la Copa del Món de Munic (26 d'agost- 2 de setembre de 2007), el dilluns dia 3, es va concedir la celebració de la I Copa del Món de Rem de l'any 2009 entre el 29 i el 31 de maig a Banyoles. És la primera, ja que cada any se n'organitzen dues més, i a Banyoles ens va tocar fer la primera d'elles.

Un cop amb la nominació a la butxaca, es va haver de constituir un Comitè Organitzador, que normalment està integrat per totes les institucions polítiques i esportives implicades en la prova, amb un president i un vicepresident (normalment el primer càrrec recau en el president de la Federación Española i el segon en l'alcalde de la ciutat organitzadora, però, en ser un any electoral en el si de la Federación, els càrrecs es van invertir). En el cas banyolí hi han estat presents l'Ajuntament de Banyoles, la Generalitat de Catalunya, el Consejo Superior de Deportes, la Diputació de Girona, el Consell Comarcal del Pla de l'Estany, la Federación Española de Remo, la Federació Catalana de Rem, la Unió de Federacions Esportives de Catalunya i el Club Natació Banyoles. Al seu torn, aquest comitè s'escull dos mes: un d'institucional, el Comitè d'Honor, presidit pel President de la Generalitat i integrat pels màxims representants del Comitè organitzador; i el Comitè Executiu, amb la funció de coordinar i aprovar les actuacions i mantenir reunions gairebé setmanals amb el director executiu (persona responsable del dia a dia de l'organització de la prova).

Les primeres passes
A partir de la primera reunió del Comitè Organitzador, el 16 de setembre de 2007, es va començar la verdadera feina d'organitzar la prova. Es comença per definir la competició. Què es una Copa del Món? Quines són les necessitats? Què fa falta per poder-la dur a terme?.... i surten respostes tan variades, com que faran falta unes grades a l'arribada, que s'han d'adequar uns espais per als periodistes, que hi ha d'haver una zona per als bots i els remolcs, .... també s'han de preveure els allotjaments per als esportistes i per a l'organització (en total prop d'un miler de persones), s'ha de comptar amb el transport des de l'aeroport fins els hotels (es van fer quasi un centenar de desplaçaments als aeroports), i d'aquests al camp de regates (es van muntar un servei d'autobusos cada mitja hora entre les 6 del matí i les 7 de la tarda), s'ha de preparar la part sanitària i el del salvament, rescat i vigilància (més d'un centenar de persones entre Creu Roja, Bombers, Mossos d'Esquadra i GEAS), i, finalment, s'ha de buscar els voluntaris necessaris, que en aquest cas va ser unes dues-centes persones, des dels pontoners, que aguanten els bots a la sortida, fins els xofers dels vehicles, passant pels qui fan fotocopies, o vigilen els accessos, o... Per a coordinar-ho tot cal aleshores definir un Pla Director, que posa per escrit totes aquestes necessitats distribuïdes per zones. A partir d'aquí es farà el Pla d'Actuació i l'organigrama de treball. Es van definir tres zones de treball: la sortida, la arribada i la zona del Club Natació Banyoles i la contigua del parc de la Draga.

Del paper a la pràctica
A començament de 2008 va caldre buscar responsables, tots ells voluntaris, per tal de poder començar la feina. Al primer organigrama es van incorporar el Director de la Competició i els responsables de la zona del Club Natació Banyoles i el de la Sortida-Arribada. Amb ells es feien reunions setmanals i fins i tot es varen fer dos viatges, un a Munic i un altra a Poznan, per anar a veure in-situ en què consistia una prova d'aquest tipus i poder parlar amb els organitzadors de ambdues proves i amb els responsables de la pròpia federació internacional (que al llarg d'aquests dos anys es van desplaçar a Banyoles diverses vegades per comprovar com avançava l'organització de la prova). Amb l'experiència aconseguida va arribar el moment de definir quines necessitats hi havia exactament, ja que sempre hi ha petites coses, com, per exemple: a Munic ens vàrem adonar que les senyals verticals del pas de cada 500 metres, col·locades a terra, s'havien canviat de color (ara eren mig negres i mig grogues), a diferència de les que teníem al camp de regates de Banyoles, amb una franja negre sobre fons groc; o que a l'àrea dels periodistes hi havia d'haver menjar i beure, les exigències de tenir quatre palanques (dos d'embarcament i dos de desembarcament), quan en realitat en el Campionat del Món de Linz amb dues havien passat.

Des d'aquest moment, l'estiu de 2008, a un any de la Copa del Món, es varen poder definir fil per randa totes les necessitats. A la zona de sortida poca cosa calia fer-hi, tret d'una torre de mecanotub de dues plantes per tal d'encabir-hi els jutges en una, i la televisió en l'altra... la resta consistia en una carpa per als periodistes i una altra per als voluntaris, amb les corresponents taules i cadires. A la zona del Club Natació Banyoles, el remenament va ser més important, ja que s'havien de reestructurar les pròpies instal·lacions causant la menor molèstia possible al socis: adequar els despatxos dels entrenadors a les necessitats dels diferents membres de la Federació Internacional; la sala d'aeròbic, la zona de descans dels atletes; part dels hangars de rem i piragüisme, l'espai d'acreditacions i reprografia respectivament; la infermeria, el centre neuràlgic de telecomunicacions; el bar exterior, en punt d'informació, etc. Però la zona que més canvis havia de patir era la d'arribada. S'havia de convertir un espai on només hi ha unes grades naturals i una torre de fusta de dues plantes, destinat als jutges, en un lloc capaç d'absorbir un miler de persones, entre públic, esportistes, periodistes i organització. I per sobre de tot, es tenia que intentar ser el mes acurat possible amb l'entorn, doncs aquesta era una zona de nidificació i reproducció de diferents espècies, a les quals calia preservar al màxim; i es per això que, en tot moment, vàrem demanar l'assessorament del Consorci de l'Estany. Va ser necessari muntar mòduls prefabricats pels centres de premsa i reprografia; es van alçar diferents carpes: per a rebre les autoritats; per a zona de descans dels voluntaris i esportistes; per al servei de salvament i rescat... També era necessari preveure una graderia més ampla que l'existent, de manera que a la final es pogués donar servei a unes vuit-centes persones. A tot això caldria afegir tot l'enrenou del parc mòbil: la gent de la televisió, amb els seus tràilers; l'organització amb el camió del marcador electrònic; la Creu Roja amb els vehicles medicalitzats, megafonia, cables elèctrics, fibra òptica, cables telefònics, wifi, i un llarg reguitzell de petits elements que van convertir aquest espai en un autèntic "mercat persa".

Ara calia contactar amb les empreses, demanar pressupostos i aprovar-los. Tanmateix, hi ha altres aspectes que defugen la pròpia competició però que també hi van lligats, com poden ser els actes protocol·laris (benvinguda als esportistes i a les autoritats, cerimònies de premiació o agraïments als voluntaris,); el merchandising i l'equipament dels voluntaris. A primers de maig tot estava contractat i lligat, poca cosa més podíem fer; ja que el problema principal que teníem a Banyoles, a diferència d'altres camps de regates del món (com poden ser Poznan, Munich, Amsterdam o Hazewinkel), és que el de Banyoles no és un camp de regates fixe, sinó que s'ha de muntar i desmuntar cada vegada. Està dins d'una població, en un espai protegit. I allò que per una banda és el seu encant, ja que et pots desplaçar a peu des de la ciutat a l'estany i a l'inrevés, per l'altra banda és el seu gran inconvenient, perquè no es poden tenir instal·lacions fixes tot l'any. És per això que la bogeria esclatà quan faltava gairebé una setmana per a la prova (el matí del divendres 29 de maig de 2009). Aleshores començaren a arribar els camions amb el mòduls prefabricats, amb les grades, amb les tanques perimetrals,... aleshores és quan els tècnics havien de connectar tots els elements, aleshores era quan s'havia de dotar de llum, de telefonia i de tots els mitjans electrònics a aquests espais; es podés gaudir d'una megafonia i fer un seguiment total de la prova per televisió.

I per fi ha arribat el dia
El dilluns 25 de maig tot estava en "perfecte estat de revista". Arriben els primers esportistes, un parell de dies després, és el torn dels tècnics, directius i àrbitres; i el dijous 28, a les 5 de la tarda, es fa el primer acte oficial, l'anomenat Team Managers Meeting, que és una reunió amb els responsables de cada equip i els diferents àrbitres, directius i tècnics de la federació internacional. És el primer examen per a l'organització, l'hora de les queixes..... però no, tothom calla ... i arriba la primera felicitació. S'ha superat el primer escull.

El divendres 29, al matí, el moment esperat durant gairebé dos anys ha arribat. Tot està al seu lloc: un estany immaculat, les línies i boies perfectament arrenglerades, els jutges en les seves motores, les zodiacs dels serveis de salvament i rescat (situades cada 500 metres al llarg del camp de regates), el sis bots de la primera sortida al seu lloc, ben alineats. El jutge de sortida, anomena el nom dels sis països en competició.... diu la primera paraula clau: atention!!!... uns segons d'espera... i diu la segona Go!!! al mateix moment que s'encén la llum verda dels semàfors i es posen en marxa els cronòmetres. Els remers comencen a moure's, les motores dels jutges també, els primers crits,.... tot ha començat i com diria el gran Juli Cèsar "alea, jacta, est"... Ara ja no es pot fer res més. Només resta esperar i creuar els dits per que no es torci res al darrer moment.... i que la meteorologia sigui benigna. El divendres ha acabat, i amb ell han arribat les primeres alegries i decepcions: equips classificats i altres eliminats: dels tres bots de la selecció estatal que van competir -el doble scull lleuger femení, el quatre sense pesat masculí i l'esquif masculí- han passat la prova els dos primers. El primer, el de la banyolina Teresa Mas de Xaxars i la seva companya Úrsula Grobler, ha arribat primer i el quatre sense -amb tres dels quatre components de la selecció catalana- han acabat segons. L'endemà, el dissabte dia 30, les esperances segueixen vives, doncs els dos bots que hi varen participar van superar la repesca: el quatre sense lleuger masculí, amb dos catalans més, i l'esquif de la sevillana Núria Domínguez.

I per fi el dia de les finals, el diumenge dia 30. Llueix el sol, no es veu ni un sol núvol. A l'arribada, les grades estan plenes de gom a gom. Arriben els primers bots, se senten els primer aplaudiments i els primers plors, s'entreguen les primeres medalles amb els primers petons i les primeres encaixades de mans... Al final, l'equip nacional ha fet un bon paper... Núria Domínguez, amb esquif ha fet bronze, i la Teresa i l'Úrsula, després d'una gran lluita, plata, a només dos segons de l'or alemany. Dues medalles, que se sumen a les tres aconseguides per la selecció estatal al llarg de la seva història en els mundials. Aquesta Copa del Món, doncs, deixa un bon record.

A l'hora de dinar tot s'ha acabat. La Federació Internacional felicita l'organització i la ciutat de Banyoles. Els components de la federació espanyola i els esportistes se'n van contents. El públic abandona les grades amb un tarannà festiu. Només queda desmuntar-ho tot i tancar els números, i el 2 de setembre, amb la darrera reunió del Comitè Organitzador, es dóna per finiquitada la "I Copa del Món de Rem Banyoles 2009".

Bookmark and Share