Artículos - Biografias

DOLORS AGULLÉ PERPIÑÀ, LA PRIMERA FOTÒGRAFA BANYOLINA

DOLORS AGULLÉ PERPIÑÀ, LA PRIMERA FOTÒGRAFA BANYOLINA

Revista de Banyoles
núm.1046, gener 2021, pp.14-15.
article escrit conjuntament amb Josep Grabuleda

La troballa de la figura de Dolors Agullé
Sovint, si parlem de fotògrafs, sobretot dels del primer quart del segle XX, pensem en noms com Pere Rigau i Abril, Jaume Claramunt i Antiga, Joaquim Fusellas i Canadés, Manel Pigem i Ras i Francesc Mateu i Duran. Tots, evidentment, són homes. Mai, fins ara, s’ha parlat de cap dona fotògrafa. Havíem sentit el relat d’alguns veïns i veïnes de la zona de la plaça de les Rodes i carrer del Canat que explicaven que, en temps de la Guerra Civil (1936-1939), una veïna seva es dedicava a fer fotos. Tanmateix, no aconseguíem treure’n més detalls, fins que aquest estiu l’arquitecta, artista i fotògrafa Cinzia Naticchioni ens va fer observar que se’n feia una referència en un llibre de l’historiador banyolí Antoni M. Rigau i Rigau. A partir de llavors, les dades documentals, els records dels veïns i veïnes i de la seva família ens han permès fer un retrat provisional de la vida i obra d’aquesta banyolina.

La Dolors Agullé Perpiñà
El nom de la primera fotògrafa, doncs, és Dolors Agullé Perpiñà, nascuda a dos quarts de set del matí del dia 10 d'abril de 1911 i batejada a l'església parroquial de Santa Maria dels Turers el dia 17 del mateix mes amb els noms de "María de los Dolores, Catalina, Teresa". Era filla de Joan Agullé Feixas, àlies el carreter, nascut a Granollers de Rocacorba el 5 de gener de 1884, i veí de Banyoles des de l'edat de deu anys; i de Florinda Perpiñà Massot, nascuda a Taialà el 15 de maig de 1885 i veïna de Sant Vicenç de Camós. Els seus avis paterns eren Francesc Agullé, de Finestres, i Teresa Feixas, del Torn. I els materns Ignasi Perpiñà i Catalina Massot, ambdós de Taialà. Els pares es varen casar l’11 de setembre de 1909 a l’església parroquial de Santa Maria dels Turers.
El pare treballava a la Farinera Coromina (can Trull) i la família s'havia assentat en una casa del carrer del Nord (l'actual carrer del Canat), ben a prop del carrer del Conill, és a dir, en ple barri de les Rodes. Allí vivien amb els seus fills: Dolors, Josep (nascut el 1913), Carme (1915), Martirià (1918), Pere (1921) i Jaume (1924). Eren una família obrera, com la majoria de l'època, en les que els fills a l'edat de 12 anys entraven a treballar. Tot i això, tret de la mare, tots els membres de la família sabien llegir i escriure, cosa no gaire freqüent a la Banyoles d'aquell període (sobretot entre les dones). I aquest va ser també el cas de la Dolors, que segons explica Antoni Maria Rigau en el llibre La fabrica de Banyoles: Les Saques (1914-1989) va ser la primera treballadora de la fàbrica José Gimferrer S.A. que ell va conèixer. Segons ens diu, seria l'any 1924 -ell tenia 6 anys- quan va saber d'una noia molt animada que anava a la rellotgeria Rigau. Era la Lola Agullé, que: «Tenia i mantenia una senzilla càmera fotogràfica, de les que en deien "ratoneres". Retratava els companys i a tothom que s'hi prestava. Inquietud "artística" gens corrent en aquella època i en el seu ambient». I la veritat és que sí, tenir una càmera fotogràfica era una cosa molt excepcional en aquells anys. I més ho era que la posseís una noia, ja que el 1924 la Dolors només tenia 13 anys! Era, com molt bé diu Antoni M. Rigau, una cosa gens corrent
La Dolors patia d'atacs epilèptics, que li provocaven convulsions continuades durant un breu espai de temps i que va ser un dels motius pels que va deixar la seva feina a la fàbrica de les Saques (José Gimferrer S.A.); i també va ser la causa de la seva mort, ocorreguda el matí del 22 de maig de 1950. Aquell dia, segons explica la seva neboda, Núria Agullé, la Dolors va anar a rentar roba al rec Major, a tocar de Can Quim del Rec, però, com que feia calor, en lloc de fer-ho des de fora el rec va posar-s’hi de peus, amb tant mala sort que li va donar un dels seus atacs que li varen provocar la mort en caure dins del rec on la varen trobar. Tenia 39 anys i estava soltera.
La veritat és que la família va viure tot un seguit de circumstàncies tràgiques. Martirià —a qui li deien en Tarzan, perquè emulava el mític home-mono fent el seu crit característic en un arbre de darrere de casa seva, on hi havia penjat unes cordes-, militant del PSUC, va marxar voluntari el 16 d'agost de 1936 cap el front de les Balears amb la Columna del comandant Antonio Calero i va morir dos anys més tard, el 15 d'agost de 1938, a l'edat de 20 anys al front del Segre. El 1949 va morir la mare i el 1950 la Dolors. I uns anys més tard, el 1958, en Joan, el pare de la Dolors, es va penjar d'un cairat de casa seva. La resta de la família va ser més afortunada, i tret de Josep, que va morir solter el 1975, els altres germans es varen casar i varen restar a Banyoles, menys la Carme, una noia molt presumida i republicana convençuda, que, en casar-se, va marxar a viure a Mataró.
Antoni M. Rigau també ens parla d'una càmera a la que li deien «Ratonera», creiem que deuria ser una apreciació seva, doncs les verdaderes càmeres que responien a aquest nom es remunten a l'any 1835 i eren uns petits caixons de fusta, que incorporaven un sistema òptic i que actuaven com a càmera fosca, que podia albergar paper sensibilitzat amb nitrat de plata. Estem a l'any 1924 i feia tot just un any que havia sortit al mercat la primera càmera Leica amb pel·lícula de 35 mm.... i ja feia anys que la casa Kodak comercialitzava diversos models de càmeres fotogràfiques.

Els interrogants encara existents
I hem arribat a un punt en que se’ns plantegen molts interrogants i no sabem si algú ho podria aclarir: on va aprendre a fotografiar i qui li va ensenyar? d'on va treure la seva càmera? A la seva època les càmeres no eren objectes barats i molt menys assequibles a una noia de 13 anys. Només un exemple: l'any 1929 es podien adquirir càmeres Kodak a partir de 48 pessetes i Brownies des de 21.
A Banyoles hi havia tres establiments comercials dedicats a la fotografia: el de Jaume Claramunt, a la plaça Major; el de Joaquim Fusellas, que regentava la botiga Nou Stil al carrer Major; i el de Francesc Mateu, que tenia un taller fotogràfic al carrer de Santa Maria. O sigui que, possiblement, en alguns d'aquests tres establiments hi tindria tractes, ja fos per portar el material a revelar o bé per comprar els líquids per dur a terme aquest procés.
Sabem que sempre anava acompanyada de la seva càmera, com recorden Antoni M. Rigau i molts veïns i veïnes del carrer del Canat, ja que sempre la portava a la mà. Alguns dels seus veïns, com la Maria Annita Bonal o en Josep Congost, conserven fotos que va fer, ja sigui treballant, fent petar la xerrada al mig del carrer, al costat d'algun familiar o, fins i tot, el dia de la comunió. De moment, però, només hem localitzat una escadussera obra fotogràfica i, segurament, hi deu haver més fotos seves.

Bookmark and Share