Artículos - Indústrias y comercios

ELS RESTAURANTS DEL CLUB NATACIÓ BANYOLES

ELS RESTAURANTS DEL CLUB NATACIÓ BANYOLES

Club Natació Banyoles, revista d'informació al soci
núm.43, desembre 2011, pp.30-33

El primer restaurant
" ... el 1959, en plenes obres, es col·locà la simbòlica primera pedra de l'edifici. Es va fer un forat a terra, prop d'on aniria el restaurant ...". Un any desprès, aquest restaurant ja era una realitat i així el 13 d'abril de 1960, poc temps abans de la inauguració oficial del nou edific del Club, es redacta el contracte entre en Joan Canadell - que ja tenia força relació amb el Club, doncs aquest feia servir com a local social un bar que ell regentava: el "Bar Plaza" - i la junta del Club per "la explotación de los servicios de Café, Bar y Restaurante".

La inauguració del nou Club, duta a terme el 18 setembre del 1960, coincidint amb la XVII Travessia a l'estany, va ser tot un esdeveniment social, i en acabat els actes, als prop de 200 convidats se'ls va servir un dinar en el recent inaugurat "Restaurante del Lago". Un dies desprès, es signava el contracte definitiu, per un període de deu anys.

El nou edifici, que tenia a la planta baixa un saló social amb foc a terra i un bar, mentre que el restaurant estava a la primera, comptava també amb dues amplies terrasses, una a cada planta, que els festius i dies de competicions s'omplien a vessar, tot i que, majoritàriament, per gent de fora, doncs cal recordar que en aquells anys, per la majoria de banyolins, el Club encara es considerava "cosa d'uns quants".

El Club però, degut a les obres que havia dut i estava duent a terme i que culminaran el 1967 amb la inauguració de la primera piscina coberta, entrarà en un període d'una gran problemàtica econòmica, que vindrà a contrastar amb el bon moment viscut pel restaurant, ajudat entre d'altres coses per la gran quantitat de proves esportives internacionals que es varen dur a terme durant tota la dècada. Aquesta problemàtica econòmica serà el motiu de que en l'assemblea de socis celebrada el mes de gener de 1969, es comencés a plantejar la possibilitat de que el problema econòmic del Club es pogués resoldre amb un arrendament més alt del restaurant. Aquesta idea poc a poc va anar agafant força, de manera que comencen les negociacions amb l'arrendador del restaurant - al que just aquell any li vencia el contracte - per que deixés el negoci "pues ésta es la única salvación que se ve para la marcha del Club ya que según algunos tanteos efectuados se puede llegar a sacar una cantidad bastante considerable" Arribats a un acord, en Canadell el deixà a finals d'any, però no serà tant fàcil trobar un nou arrendatari, ja que a finals de febrer de 1970 la junta informa dels esforços que s'estan fent per trobar-ne un de nou "con el máximo de ventajas para la marcha del Club, pues de ello depende el problema económico por el que estamos pasando".

El anys 70
Al final, a l'abril s'informa que s'ha arribat a un acord amb Francisco Moyano, hoteler de Roses, amb el que el 8 d'abril de 1970 es signa el contracte, per espai de 10 anys. Així, el 23 de maig es torna a reobrir, però no per molt temps, doncs el mes de desembre la junta es queixa del poc interès demostrat per l'arrendador i fa palès el seu malestar dient que aquest nomes ha fet que queixar-se de la poca recaptació duta a terme a l'hivern, i culpa al Club que es producte de la manca de calefacció, una acusació sobre la que la junta es defensa dient que en Moyano "no ha sido capaz ni de colocar una estufa" i que el motiu de la poca recaptació era degut a que "los precios son exorbitantes". Sigui com sigui, el cas es que el 18 de maig de 1971 se li rescindeix el contracte.

En aquest punt, i a poc més de tres mesos de la celebració del Campionat del Món d'Esquí Nàutic, el de la Rana Rita, cal trobar-hi una solució. I aquesta va sortir de la ma de dos membres de la junta, en Miquel Martín i l'Enric Gratacós, que formen la societat "Hotel del Lago". Signat el contracte el mateix mes de maig, els dos membres de junta - que prèviament havien presentat la seva renúncia a la mateixa, tot i que no se'ls hi va acceptar - demanen al Club que els compri 30 taules i 120 cadires per la terrassa del bar-restaurant, una petició a la que s'accedeix, de manera que per la festa petita de Banyoles el restaurant torna a presentar un aspecte immaculat. Un cop acabat el mundial, als dos socis no els varen sortir els números, i el 19 de novembre demanen permís al Club per tancar.

El febrer de 1972, tornem a estar com feia un any, buscant un nou arrendatari. I aquest cop s'en farà càrrec la cadena de restaurants del francès Jacques Borel, el mateix que havia revolucionat el concepte de gastronomia, obrint restaurants de cuina ràpida, tipus self-service, molts d'ells en les àrees de servei de les autopistes. Però el cas es que durarà ben poc, tant sols un estiu, ja que l'octubre el llibre d'actes del Club diu que "urgeix trobar un nou arrendatari ja que el contracte amb els anterior ja s'ha acabat i caldria obrir el restaurant de nou"

Aquesta vegada va haver-hi sort i pocs dies desprès es troba una anotació del 28 d'octubre de 1972, on diu que es va signar un contracte per 2 anys amb en Juli Vidal, que ja havia treballat al restaurant en l'època d'en Moyano. La idea del nou arrendador, era que es convertís en quelcom més social, per això va potenciar el fer-hi casaments, amb uns nuvis que embarcats en la barca d'en Lero, arribaven fins les palanques del Club. També, amb visió de restaurant de la "costa", va pactar amb diversos hotels com el Panorama de l'Estartit i altres de Lloret, per portar els seus clients a Banyoles i fer una "grillada" al restaurant del Club. A l'entrada hi posava una bota plena de sangria, de la qual se'n podien servir la que volguessin, carn a la brasa i un conjunt de música en directe. Al final el Club, que tornava a passar penúries econòmiques li va demanar una percentatge sobre aquesta activitat, però com el marge de benefici era molt i molt poc, no es varen posar d'acord i va deixar de fer-ho. Fou també en aquest període que es varen portar les primeres competicions d'Orientació Subaquàtica, i en les que el restaurant servia tots els menjars dels participants. A començaments de l'any 1978, les idees que el Club tenia envers el bar-restaurant, no coincidien del tot amb el seu actual arrendatari, de manera que es traspassà de nou, fent-se'n càrrec en Pedro Sánchez, el qual, però, per problemes econòmics el va deixar a l'any següent.

Desprès d'un període de romandre tancat, en Joaquim Teixidor, en Juli Vidal, l'Amadeu Farrès i en Miquel Sancho, van formar una societat per a gestionar el bar-restaurant a la vegada que van començar a treballar en la idea de posar en marxa una sala de Bingo. Aquesta societat va delegar en Juli Vidal que reobrís el restaurant, de manera que el 21 de juny de 1979, s'en feu càrrec de nou, però 4 mesos desprès, en no compartir la idea d'instal·lar un Bingo - ja que això comportava que quedés inhabilitat el menjador del primer pis, i només es pogués funcionar amb el què hi havia a la planta baixa, a tocar de la barra i del saló social - cedí la seva part del negoci a en Josep Mir. Amb l'entrada del nou soci es van formar dues societats: Serbar, per gestionar el restaurant, i Bingllac pel Bingo.

Un Bingo al Club
Signat el contracte entre el CNB i Bingllac, comencen les obres d'adequació de la sala del primer pis i el 6 d'agost de 1980 s'obté el permís per obrir una sala de Bingo, de segona categoria, amb aforament per a 190 persones. Desprès de més d'un any de funcionament, el 10 de desembre de 1981 se'n demana el tancament temporal i es torna a reobrir el març de l'any següent. Però passada la temporada turística, el 24 de setembre els propietaris adrecen una carta al Governador Civil dient-li "... nos hemos visto en el caso de tener que cerrar la Sala de Bingo a partir del día veinte de los corrientes debido a que la rentabilidad de la sala resulta negativa ..." i finalment el 17 de gener de 1983 tanca definitivament "... por razón de la casi nula asistencia por parte del público ..." Camí d'un restaurant més social Mentre, el 12 d'octubre de 1979, l'Amadeu i en Joan Vilà, juntament amb la Montse, l'esposa del primer, i als que s''hi afegiria la Dolors, l'abril de 1981, amb qui en Joan s'hi havia casat feia poc, havien obert de nou el restaurant. Tots quatre van dur el negoci fins el 30 d'abril de 1990, just quatre dies abans d'inaugurar el Restaurant Quatre Estacions. S'havien trobat amb un Club, que ni de bon tros era com l'actual. Hi havia una època amb molta activitat, l'estiu, però la resta de l'any la presència de socis, era quasi nul·la, i tant sols hi anaven els remers i els nedadors, i fins i tot l'any 1980, ni els nedadors, doncs la piscina va estar tancada i, com recorden l'Amadeu i la Montse "ens passàvem el dia al costat d'una estufa de gasoil que ens costava 500 pessetes diàries, una quantitat que ni de bon tros cobríem amb els ingressos"

Per aquest motiu, varen buscar noves propostes, i a banda de que es tornaren a fer campionats de rem i d'esquí nàutic, el Match de Sèniors de 1985, juntament amb la febre preolímpica, va fer que diverses seleccions europees vinguessin entrenar a l'estany. A més, començaren a fer un menú diari, a un preu molt assequible i molt ben estructurat, de manera que, fins i tot els treballadors del Club s'hi quedaven. I també fou en aquesta època en què a banda de regentar el bar-restaurant, també es varen fer càrrec de la Residència Victòria, la qual servia els àpats en el restaurant del Club. Fou d'aquesta manera que, poc a poc, aquest restaurant va viure una de les millors èpoques, degut a la suma de diferents factors, i als que no hem d'oblidar afegir el lloc privilegiat en què es trobava i que feia que els caps de setmana s'omplís de gent, tant de casa com forastera.

Però si per una banda la febre preolímpica va dur gent, per altra banda va fer que la vida d'aquest restaurant tingués els dies comptats, ja que els Jocs van ser l'excusa perfecta per a fer un Club nou. L'edifici social construït l'any 1960 i la resta d'instal·lacions esportives -piscina, gimnàs, etc.- havien quedat obsoletes i no servien per als Jocs del 92. El març del 1990 es va començar a construir una piscina exterior. El juny del 1990 s'enderrocà la piscina coberta i els hangars, i es preveia acabar les obres del nou edifici abans del juliol de 1991, però en realitat no s'acabaren fins el març del 1992.

El nou restaurant
Acabades les obres, la Junta del Club nomenà una comissió per tal de cercar nous arrendadors i per aquest motiu s'acordà, el 8 d'abril de 1991, publicar anuncis en el principals diaris de la província. I tot just uns dies desprès, el 25 de maig, es va rescindir oficialment el contracte del restaurant amb l'empresa Serbar. A aquesta crida varen respondre sis candidats, dels quals s'en descartaren tres. Aleshores calia escollir entre en Jaume Angelats, en Jordi Juanola i en Josep Maria Vidal, però això comportà certs problemes ja que en el grup de l'Angelats hi havia en Miquel Busquests, delegat de natació, i en el d'en Vidal, en Xavier Cros, entrenador de rem. Per aquest motiu, i per evitar malentesos, per una banda en Miquel Busquets dimití com a delegat de natació i en Xavier Cros es comprometé a deixar el càrrec d'entrenador si sortia escollit, i per altra banda, i per tal de què no es pugues acusar a la comissió encarregada de buscar un llogater, de partidisme, fou la Junta la que decidí entre el tres finalistes, sent escollit al final en Vidal, tot i que ell n'era el cap portaveu d'una societat, anomenada XNX, formada per ell mateix, en Joan Miquel Verdaguer, en Xavier Cros i la Núria Tresserres.

Això succeïa el 14 d'agost de 1991. Amb el contracte firmat, i desprès de fer les obres necessàries, s'obrien les portes del nou bar-restaurant, però en arribar el mes de juny de 1992, l'edifici, com a obra olímpica, es va tenir que cedir al COOB, i l'accés a l'edifici del Club quedà totalment restringit. D'aquesta manera i treballant més que tot pels equips de seguretat i personal - ja que molta gent tenia accés a menjar i begudes que hi havia dins la zona de competició - passaren les proves olímpiques de rem i la cosa va tornar a la normalitat. L'any 1993 la Núria va deixar la societat i poc temps desprès el socis restants en var formar una de nova, anomenada GastroRem. L'any 1995 era en Xavier Cros el que abandonava, quedant en Verdaguer i en Vidal, fins el mes de novembre de 1999, en què es va tancar el restaurant.

Un cop més calia buscar un nou llogater, que com sempre va tardar en arribar, davant la desesperació de la Junta de Club que feia esforços per trobar el candidat idoni, tot i que en van sortir varis, però que al final per un motiu o altre es tiraven enrere. Per fi, desprès de romandre mig any tancat, el 14 d'abril de 2000 es signava un nou contracte. Aquest nou arrendador, en Robert Gelmà, que es qui gestiona actualment el bar-restaurant del Club, sota el nom de restaurant Vora Estany, va posar en marxa primerament el bar i uns dies desprès, concretament l'1 de juny del mateix any, obria el restaurant.

Bookmark and Share