Artículos - Historia

DE LA MUNTANYA AL MAR. PROJECTES HIDRÀULICS AL NORD-EST DE CATALUNYA

DE LA MUNTANYA AL MAR.  PROJECTES HIDRÀULICS AL NORD-EST DE CATALUNYA

Actes Jornada d'estudi L'obra pública i els seus professionals (s.XVIII-XX). Biografies, projectes, impacte modernitzador.
Quadern d'Estudis Tossencs, 16. Tossa de Mar 2019, pp.293-306.

A les acaballes del segle XVII després d’una recuperació econòmica soferta a tot el país, en plena febre per voler aprofitar els recursos hídrics, i entre totes les propostes sorgides arreu del país, a Girona en sorgeix una que podia afectar el futur de les comarques de l'interior: comunicar les comarques de muntanya, a travès de l’estany de Banyoles, amb el mar.
Serà aquest un projecte que s'emmarca en la «febre» del moment i que passava per l'aposta d'estimular la monarquia hispànica i retornar-li el lloc que anava perdent en l’esfera internacional, amb la construcció de canals de navegació al llarg de tota la geografia espanyola, emmirallat-se en altres països europeus, i que tindrà com a període d’apogeu el regnat de Carles III (1759-1788), hereu, això sí, d'un període en que es prioritzaran els projectes de navegació interior, per mitjà de la consecució de canals fluvials, com a via per a promoure el comerç, el transport i l’impuls agrícola. Així es certifica a la Instrucción de Intendentes (1718), a la Teoría y práctica de comercio y de marina (1724), de Jerónimo de Uztáriz o al Restablecimiento de las Fábricas y Comercio Español (1740), de Bernardo de Ulloa.
El mateix marquès de la Ensenada dirigirà l'any 1751 una carta al rei Ferran VI, comentant-li el fet de que «No hay en Europa terreno más seco que el de España, y por consecuencia están expuestos sus naturales a padecer hambres por sus malas cosechas, ni tampoco el reino en que menos se haya ejercitado el arte para ocurrir la precisión de socorrer unas provincias a otras, evitando la extracción de dinero en dominios extraños, pues no se ha procurado que sus ríos sean navegables en lo posible, que haya canales para regar y transportar, y que sus caminos sean cual deben y pueden ser [...]». I si bé reconeix que serà una feina costosa amb anys, li posa per exemple el cas de Lluís XIV que va prescriure unes regles i ordenances per a tal fi i encara en aquells moments —havia mort l'any 1715— es duien a terme.
I si bé, finalment, uns es faran realitat, com el Canal Imperial de Aragón o el Canal de Castilla, altres seran un gran fracàs, com el Canal de Murcia (un canal d’iniciativa particular) o el Canal del Guadarrama al Guadalquivir y al Océano (el més utòpic i irreal dels projectes hidràulics del reformisme borbònic).

L’economia al segle XVIII
L’economia catalana del segle XVIII ve marcada per un fet cabdal: la derrota militar soferta l’any 1714 per Catalunya davant l’exèrcit franco-espanyol, amb els precedents de que a finals de l’any 1710 Banyoles ja havia caigut en mans dels francesos, i el 7 de gener del 1711 ho farà Girona. A partir d’aquí s’haurà de suportar una doble fiscalitat, d’una banda el produït per l’allotjament de les tropes invasores i demès càrregues com contribucions i bagatges per als transports; i de l’altra, la de l’exèrcit derrotat que seguirà resistint en la clandestinitat i que obligarà a la població a seguir-lo mantenint.
En perdre la seva sobirania, el país va sofrir uns grans canvis que van afectar tota la societat: molta gent va marxar cap a l’exili i les seves terres van ser expropiades, fet que va comportar la destrucció d’una gran part de la xarxa econòmica catalana, la qual va tenir que veure com totes les finques dels propietaris que recolzaven la sobirania del pretendent austríac van quedar segrestades fins l’any 1725, dos anys després d’haver-se concedit el perdó general.
Quan va acabar el conflicte, Catalunya era un país amb un gran deute públic produït per les despeses fetes durant la guerra contra l’exèrcit espanyol i les comarques gironines estaven al capdavant. En un cens general fet a Espanya, ordenat pel marquès de Campoflorido l’any 1717, intitulat Vezindario General de España, i que a Catalunya fou ordenat per José de Pedrajas, —que entre d'altres càrrecs exercí el d'Intendent general de Catalunya de 1720 a 1724—, diu que la vegueria gironina suportava un 31% del total de pobres de Catalunya.
Tot i amb això, el que sobta és que en l’aplicació del nou impost del cadastre ganancial de l’any 1718, la ciutat de Girona, per exemple, amb 4.473 habitants contribueix amb 1.193 lliures, mentre que Barcelona que en té 35.719, en proporció només contribueix amb 6.814 lliures. Aquesta mateixa proporció, en vers la ciutat comtal, la trobem en altres ciutats gironines com Olot, Figueres o Sant Feliu de Guíxols, cosa que ens ve a demostrar que, tot i tenir dins la vegueria de Girona un nombre superior a l’habitual de pobres, ha d’haver-hi també una activitat manufacturera i comercial important. Un fet que ve avalat pel gran creixement demogràfic que van sofrir les comarques gironines, que passaren de tenir 97.349 habitants el 1718 a 195.639 el 1787, i que representa un creixement d’un cent per cent en setanta anys.
Un altre fet que ve lligat a aquest creixement demogràfic, és el creixement de l’agricultura, conseqüència de l'augment de la població. És per això, que les zones de conreus s’han de multiplicar i és en aquest moment que sorgeixen les propostes de dessecació de moltes de les zones humides del país. D'aquesta manera, i al llarg d'aquest segle, a la plana de l’Empordà es va dur a terme una autèntica labor orientada a la supressió dels aiguamolls i estanys. D’una banda es guanyava zona conreable i de l’altra es garantia una major salubritat. Els primers permisos concedits per dur a terme aquesta labor foren per l’assecament d’aiguadeixos a les ribes dels diferents rius gironins: des del Ter, Fluvià, Onyar i Daró fins a la Tordera i les rieres d’Alguema i del Llémena. Un fet que també es va fer extensible a petits estanyols com els de Bellcaire d’Empordà (1721), Boada (1745), Vilamacolum, Sils (iniciats el 1768) i Pals, entre d'altres.
En la majoria dels casos, l’única tasca duta a terme per aconseguir aquest fi fou la d’emplenar les terres humides, però en el cas dels estanys de Castelló d’Empúries va caldre dur a terme una obra d’enginyeria com va ser la de desviar la Muga, tal i com explica el funcionari i viatger Francisco de Zamora Peinado (Villanueva de la Jara, Conca, 1757-1812) en el Diario de los viajes hechos en Cataluña (1787) quan parla dels rius gironins: «[...] el curso de los expresados rios, en las inmediaciones de su desembocadura al mar, se ha variado. El de la Muga, torciendola hacia la laguna de Castellón para procurar disminuirla y llenarla con el légamo y arenas de sus aguas».
Tanmateix, l'augment de les zones de conreu comporta un augment de les necessitats de regatge, de manera que es potencia l’aprofitament hidràulic, no tant sols per al regatge, sinó també com a força motriu per moure els diferents enginys hidràulics que hi ha a la llera dels rius. És per això que sorgeixen un reguitzell de projectes per l’aprofitament integral de les aigües, sobretot a la zona de l’Alt Empordà.
Totes aquestes noves necessitats faran que l'Intendent General al Principat, Manuel de Terá, baró de la Linde, sol·liciti, en data 19 de juny de 1779, un informe sobre l'estat econòmic del país demanant a tots els pobles i ciutats, «que caminos podran facilitarse mas comodos, y cortos para los acarreos del Comercio interior, examinando al mismo tiempo el curso de los Rios que nacen, y discurren por el Principado, y señalando los parajes en donde pueden establecerse Acequias para regar tierras, y desde donde tengan caudal de agua bastante para poder hacerse navegable [...]».
I és en aquest context que apareix un personatge molt peculiar: Jaume Caresmar.

Jaume Caresmar, un personatge clau
Jaume Caresmar i Alemany (Igualada 1717-Barcelona 1791), historiador i eclesiàstic, es doctorà en filosofia i teologia al col·legi de jesuïtes de Cordelles de Barcelona. El 1742 vestí l'hàbit blanc dels monjos premonstratencs al monestir de Bellpuig de les Avellanes, a La Noguera, on professà el 10 de novembre de 1743, lloc on destacarà per les seves investigacions històriques dutes a terme en l'arxiu del monestir, on dedicà molt temps a classificar i ordenar un gran nombre de pergamins que allà hi havia dipositats.
Exercí d'abat entre 1754 i 1757 i entre 1766 i 1769, i en acabar el seu abadiat començà a treballar en diversos arxius del principat, recorrent els d'Àger, Gerri de la Sal, Sant Cugat del Vallès, Sant Joan de les Abadesses, Poblet, Montserrat, Sant Miquel de Cuixà i el de la catedral de Barcelona. De manera paral·lela, és enviat pels superiors de la seva ordre a París, on treballarà en diversos aspectes de la història de França relacionats amb Catalunya.
D'entre els seus treballs cal destacar els referits a la història econòmica del Principat i la Catalunya comtal, a la població, als monestirs, als monuments religiosos o als concilis catalans. I malgrat que molta de la seva obra va quedar inèdita, és considerat un dels més importants paleògrafs, diplomatistes i historiadors del país.
De la seva extensa publicació ens ha pogut arribar als nostres dies un manuscrit encarregat per la Reial Junta Particular de Comerç de Barcelona, datat el 1780, i titulat: Discurso sobre la Agricultura, Comercio y Industria con inclusion de la consistencia, y estado en que se halla cada Partido o Veguerio de los que componen el Principado de Cataluña, dirixido uno y otro, a que por el infatigable celo y bien acreditadada Sabiduria y amor Patriótico de la Real Junta particular de Comercio de Barcelona, se pueda proceder al repaso de lo que han destruido la ignorancia y la injuria de los tiempos y a promover y perfeccionar los establecimientos que actualmente existen. Un extens tractat de 663 pàgines en el que, com el mateix Caresmar diu en la introducció, «[...] me empeñe en hacer algunos apuntamientos sobre la Agricultura, el Comercio y las Artes para que estas noticias precediesen a las de la consistencia de toda esta provincia, que he procurado averiguar con exactitud por todos los medios que me han sido posibles, pero a la verdad se ha extendido la pluma mas de lo que yo creía [...]».
La idea d’aquest tractat era la de resumir com estava la situació al país, de la mateixa manera que un any abans ja ho havia demanat el baró de La Linde: «[...] todo lo que expongo se ha de mirar como una especie de índice de las materias de que trato, por que en lo sucesivo puedan otros perfeccionarlos con mas meditación y exámen», un índex del que cal destacar uns quants temes per tenir una idea de la diversitat de qüestions de les que tracta el manuscrit: «[...] utilidades de la Agricultura, Artes y Comercio y succesos ocurridos en Cataluña sobre esta importáncia, [...] entrada de los sarracenos y efectos que causó, [...] relación que tienen las riquezas de un estado con su felicidad, [...] lagunas que hay en el partido y beneficios que puedan recibir, [...] caza y pesca [...]».
I és llegint aquest informe, que ens podem fer una idea de com estava el país econòmicament, i d'on podem extreure que per tal d'aconseguir una bona recuperació econòmica de les nostres comarques, calia connectar l'interior amb la costa i viceversa, tant pel transport de la fusta, com per l'intercanvi de les mercaderies que es produïen en ambdues zones. De les costes gironines en sortien molts productes primaris cap a les costes italianes i espanyoles, productes que es produïen al camp i que calia fer arribar quan abans millor al seu destí.
Hem de tenir present que en aquella època, el gran increment en la construcció de vaixells i embarcacions destinades a la pesca i al transport comercial marítim, feien que la demanda de fusta augmentés, essent els boscos de l’interior els principals proveïdors de les drassanes de Lloret, Blanes, Palamós, Cadaqués, Roses, Llançà, l’Escala i d'altres ports de la costa gironina.
I no tant sols els empresaris de la fusta n'eren els interessats, ja que de fet alguns industrials de Banyoles encapçalats pel ciutadà honrat de Barcelona, Josep Antoni Perpiñà de Vilosa, varen intentar cercar nous mercats per a les seves produccions de cànem. És amb aquest objectiu que el 1784 proposen crear una Companyia que, amb centre a Banyoles, integraria el comerç actiu i passiu amb els mercats americans. Es podria comercialitzar tota la producció cap a Amèrica i els vaixells de retorn portar primeres matèries que es podrien tornar a manufacturar a Catalunya, i d'aquesta manera es donaria sortida a la producció no tant sols de Banyoles, sinó també a la d'altres poblacions com Olot, Mieres i Tortellà.
Caresmar, parla de que hi ha una gran quantitat de fusta «robles, encinas, alamos negros y blancos, y algunos olmos y Fresnos» que es tindria que transportar «para la construcción de Navios y otros usos del Real Servicio» i que seria bó poder-ho fer a traves dels cursos fluvials, tot i que ho veia força complicat ja que «los referidos ríos [Fluvià, Ter, La Muga, Manol] tienen el embarazo de las frecuentes presas que los cruzan para el uso de los molinos que estan en sus inmediaciones y son otros tantos escollos en que se tropieza para poder usar sus aguas con libertad». Unes preses, comenta, que son un greu problema per les collites, ja que provoquen que els camps es neguen sovint, per la qual cosa recomana «hay que desembarazar a los ríos de las piedras o al menos impedir su continua elevación», a la vegada que també diu que son causa de que els molins funcionin malament, ja que si bé aquestes preses en alguns llocs augmenta el cabdal, en altres llocs els baixa, motiu per el que proposa potenciar els molins de vent com ja es venia fent, diu, a Roses, Cadaqués i Garriguella.

El pas de Castellfollit de la Roca
Una de les maneres d'afavorir aquest transport, seria aixecar un pont en el camí Ral que duia d'Olot a Figueres, a l'alçada de Castellfollit de la Roca. Ja que hem de recordar que, al segle XVII, un aiguat havia enderrocat una arcada del pont medieval que hi havia en aquesta ciutat garrotxina que formava part de la via romana que unia Besalú amb el Capsacosta, i des de llavors, per travessar el riu Fluvià, es tenia que fer servir «una palanca para escusar el vado del Rio».
D'aquesta manera, segons el «Plan que el Conde de Montagut ha hecho levantar y remitido a la superioridad, se suavizará la rápida y penosa subida de este paso que incomoda mucho» obtenint així «un camino comodo entre el llano del Ampurdan y la Montaña para transportar los generos con que reciprocamente se hace el comercio». Era aquesta una obra que segons deia Caresmar costaria 60.000 rals, els quals el comtat de Montagut estava disposat a facilitar a la vegada, tot i que li donava permís per “tomar-los a censo redimible”, el qual, calcula, es podria redimir en uns 40 anys. Així mateix, també comenta que es podrien treure diners del pagament del “portazgo” per part dels comerciants i viatjants, de la mateixa manera que fins aquells moments es feia als que es cuidaven de conservar les palanques que servien per creuar el gual del riu.
Cal a dir que l'arranjament d'aquell camí, al seu pas per Castellfollit, beneficiaria tant el mercadeig d'Olot amb Figueres com amb Girona, tota vegada que la carretera fins a Besalú ja formava part dels anomenats camins carreters.
Però no serà fins a finals del segle XVIII quan es faci una nova carretera per tal de superar el cingle. Aquest cop, però, es va fer per la banda est, prop de can Gussinyer, i per travessar el riu s’utilitzava una passera. Abans però es va donar la circumstància de que durant la Guerra del Francès, l'exercit invasor, en un intent de conquerir la plaça forta de Castellfollit, es van endur unes grans bigues precisament del mas Gussinyer, per tal de construir un pas que creués el riu Fluvià. Pascual Madoz, a mitjans del segle XIX, parlant dels camins que hi havia a la vila garrotxina, deia: «hay uno de calzada que baja al rio Turonell por el Sur, y otro de herradura que baja al Fluviá por el E. y conduce á la carretera general de Olot á Besalú, que pasa por el despeñadero, fuera de ellos este es inaccesible, se hallan en mal estado». L’any 1854 es va començar a refer aquesta carretera i poc després van construir un nou gual d’obra i en algun moment indeterminat es va construir una palanca de fusta sobre uns pilars de pedra a l’antic camí que porta al pont del Toronell, —on hi havia un pont gòtic—, i a Castellfollit. Tot i així, l’any 1881 encara estava per fer tal i com es pot llegir en un diari comarcal: «es vergonzoso para no decir escandaloso, que la única carretera que pone en relación Olot y su comarca con el resto de España, esté interrumpida por solamente un palmo de agua que cubra el vado del Fluvià en el punto de Castellfollit». El 1900, el Govern Civil de la Província va aprovar la construcció d’un pont, que es va acabar l’any 1909.
Un cop solucionat, sobre el paper, el pas del riu Fluvià per Castellfollit de la Roca, doncs com hem vist encara tindran que passar molts anys per tal de que aquest projecte es fes realitat, calia accelerar el transport fins el mar. Es així com sorgeixen dues propostes de fer canals navegables, una aprofitant el curs de riu Ter, a partir de Girona i una altra construir-ne un que anés des de l'estany de Banyoles fins el mar.

Caresmar i els projectes
Sobre el primer projecte Caresmar comentaba: «En el año de 1770 se presentó al Governador de esta Plaza el Plan de hacer navegable el Rio Ter desde Gerona a Torroella de Montgrí; pero o por que se reconoció impracticable, o de coste superior a las utilidades que podra esperarse en esta obra, se abandonó». Serà aquesta una idea que, sense èxit, es va recupera al segle següent, concretament l'any 1857, amb un projecte que pretenia fer un canal navegable de 100 km de longitud al llarg del riu Ter, entre el Pasteral i Roses, per vaixells de vapor de fins a 500 tones de pes.
Sobre el segon projecte, un informe datat a Banyoles el 20 de juliol de 1779 deia que «Se tiene noticias que diferentes sugetos inteligentes y en especial uno de la villa de Olot, havia proyectado y haun representado al ministerio, la construcción de un canal, valiendose para él, de las aguas de la repetida laguna o Estanque, el que sin duda seria de suma utilidad para la villa de Olot y toda la montaña [...]». Era aquesta una proposta que estalviaria la feina de traginar les mercaderies, tal i com es venia fent en aquells anys, amb rècules de mules, cosa que abaratiria el cost del transport: «[...] a más que ahorraría también mucho coste a la Real Hazienda por el menos que tendrían por el canal las maderas que se conduzen a los puertos desde la Montanya para la construcción de navios [...]» i també en guanyaria l'agricultura: «[...] no siendo de menor importancia el regadío que facilitarían las aguas del insinuado Canal en las tierras del terreno de su curso a ambos lados».
De fet, Caresmar, seguint el corrent de l’època, és un defensor tant de dessecar les zones humides, com dels transvasaments i la construcció de canals navegables. En el seu llibre parla de la necessitat de dessecar zones humides per guanyar terres per l’agricultura. Així comenta que «Las Lagunas de Ullastret y Castellón de Ampurias son muy perjudicales a la salud pública en todos los pueblos que tienen su inmediación a ellas» i és per això que recomana dessecar-la ja que «[...] proporcionaria mucho terreno optimo para la Agricultura [...]». Sembla que la seva proposta va prosperar ja que el Real y Supremo Consejo de Castilla autoritza, el 1790, els veïns d’Ullastret el dessecament de l’estany.
També proposava el transvasament d’aigües de la conca del Fluvià a la del Manol, cosa que en aquest cas ha tardat més en dur-se a terme, ja que no s’ha realitzat sinó modernament.
Però amb el que no va encertar va ser amb el canal que tenia que néixer a l'estany de Banyoles, una proposta que va veure molt clara desprès d'una visita que va fer a aquesta ciutat. Així, desprès de fer una breu però clara descripció de l'estany i del recs que recorrien la ciutat «en la Villa de Bañolas ay una famosa laguna o estanque de aguas claras, y limpias que nacen en ella misma, y se distribuien en cinco copiosas acequias por donde se facilita el curso de los molinos harineros y a los de todas las fabricas y artefactos1», proposa construir un canal navegable de Banyoles al mar, dient que «las abundantes aguas de esta Laguna permiten la construccion de un Canal que facilitaria con conveniencia el transporte por el, no solo de los fructos, y manufacturas hasta los Puertos de Rosas, La Escala, y Sant Feliu de Guixols, y otros de aquella Costa, sino la conduccion de la Maderas para la construccion de Navios, y otros usos del real servicio, y el riego de las tierras que se hallaren inmediatas al curso del Canal, si llegase a executarse».
I de fet, el que possiblement fa Caresmar és recollir la idea del projecte de l'any 1779 al que fèiem referència i que molt probablement es referís a un projecte que va elaborar el fiscal civil de l'Audiència de Barcelona, Jacobo Mª Espinosa y Cantabrana, —un personatge que establí una bona amistat amb la classe dirigent olotina, demostrant a la vegada un gran interès per la capital garrotxina—, segons es desprèn d'una comunicació feta al que fou gran erudit i Secretari del Consell de l’Estat, Eugenio Llaguno y Amírola, el 15 de desembre de 1782, on li explica un projecte que hauria facilitat molt la sortida dels gèneres que es produïen en aquella comarca de la muntanya: «Tengo ia concluido el plan terreno de mi proyectado canal de Bañolas, y estoi trabajando a toda prisa los calculos, y memoria que ha dado mucho que hazer por la dificil combinacion de tanta especie suelta como abraza. Tengo tambien muestra de todos los blanqueos que alli se hazen, habiendo executado io mismo la prueba con la maior exactitud y aseguro a Vs. que el todo de la costa presenta admirable aspecto y sin aquellas dificultades, que en los demas canales de España ham imposibilitado su continuacion. En fin Vs. lo juzgaran con mejores ojos, y maior pericia quando llege a sus manos, y esto será D.m. despues de Navidades».
Hi ha constància de que per Nadal d’aquell any el fiscal Espinosa va felicitar les festes a Eugenio Llaguno i li trameté una memòria sobre les possibilitats agrícoles i manufactureres de Catalunya, i sobre el projecte del canal li comunica que «mis tareas no me dejan el nezesario sosiego», per la qual cosa no se sap si es va arribar a fer o no aquest projecte, i molt menys quines condicions tècniques tenia ni quin recorregut feia fins el mar.
Encara que comunicar Banyoles amb el mar, poder no va estar només un somni, sinó que podria ser que molts anys abans hagués estat una realitat. A la memòria em ve un escrit aparegut a la Revista de Banyoles i firmat per l'empresari i tractant d'art, Jordi Gimferrer Garriga, en el que fa esment a unes paraules que li havia dit Miquel Oliva Prat, el que fora gran arqueòleg gironí: «estic convençut i espero que els temps em vinguin donant la raó amb noves proves, que els grecs d'Empúries varen remuntar el curs del Fluvià i per Vilajoana i Serinyà arribarien fermament a l’estany de Banyoles, a Porqueres».

Bookmark and Share