Llibres

ZONA LACUSTRE DE L'ESTANY DE BANYOLES

ZONA LACUSTRE DE L


separata de la revista El Pla de l'Estany, núm.60, novembre de 2008

Escrit conjuntament amb en Miquel Campos.

INTRODUCCIÓ

La zona lacustre de l'estany de Banyoles està formada pel propi estany, el més gran de Catalunya (amb una superfície de 112ha d'aigua lliure), i una sèrie d'estanyols i llacunes temporànies que, en conjunt, constitueixen el sistema càrstic més important de l'estat espanyol. Es troba situat al nord-est de Catalunya, al bell mig de la comarca del Pla de l'Estany. Les aigües que conformen aquesta zona son, majoritàriament, d'origen subterrani i s'infiltren a traves de terrenys calcaris de la zona muntanyosa coneguda com l'Alta Garrotxa, situada a uns 25km al nord est. Aquestes aigües, ascendeixen a la superfície dissolvent les capes de guixos i calcàries, provocant enfonsaments del terreny i formant diferents llacunes o dolines d'aigües permanents o temporals. Aquesta àrea està formada per tres sectors clarament diferenciats: el Pla de Banyoles, el Pla de Martís-Usall i la Vall de Campmajor. Els valors naturals, tant des del punt de vista hidrogeològic com per les comunitats de la flora i la fauna, excepcionals per la seva diversitat i raresa, han estat el motiu per que aquesta zona gaudeixi de diverses figures de protecció i reconeixement internacional.

EL PLA DE BANYOLES

Esta situat a la depressió delimitada per la Serra de Sant Patllari, al sud-oest; els turons eocènics del Puig Clarà, a l'oest; el Pla de Martís al nord; el Puig de Sant Martirià, a l'est i els turons de Miànigues al sud. Cal indicar que en aquesta zona també s'inclouen alguns dels fenòmens hidrogeològics de la vall del Matamors. S'hi localitza la massa d'aigua mes extensa de tot el sistema, coneguda popularment com l'Estany, i al seu voltant s'hi poden observar 18 estanyols i surgències, la gran majoria de propietat pública.

Estany de Banyoles (1): és l'element més singular del conjunt d'estanys i estanyols de la conca lacustre, tant per les dimensions (2.150m de longitud, 775m d'amplada al lòbul nord i 620 al lòbul sud i un total de 118ha), com per les característiques hidrogeològiques, ecològiques i paisatgístiques, la qual cosa ha estat un element que ha cridat l'atenció a nombrosos estudiosos, artistes, esportistes,..., tan locals, nacionals i fins i tot internacionals. Està format per la suma de diferents enfonsaments o dolines circulars que li han proporcionat una forma de vuit –amb dos lòbuls- que s'orienta de nord a sud i és lleugerament desviat cap al NE. A la part central i punt més estret, entre la punta Cuaranya i el parc de la Draga, té una amplada mínima de 235m. La fondària és variable, pot arribar als 62m, sent excepcionalment més profund a la zona de Cap de Bou. La morfologia del fons és característica i està constituïda per 6 cubetes principals i vuit més de menors dimensions que vistes en perfil són similars a grans embuts cònics. Del fons hi brolla aigua que permet mantenir en flotació una capa de llot fangós que varia de profunditat en funció de l'estat de l'aqüífer. L'aigua que entra té una temperatura d'uns 17?C constant al llarg de l'any, en canvi, a la superfície i a l'hivern és d'uns 8ºC, fet que provoca una circulació vertical de barreja que mobilitza el fons incrementant la terbolesa; mentre que l'estiu pot arribar als 25ºC i l'aigua és cristal·lina. Aquesta aigua està molt carregada de sulfats i carbonats que provenen de les dissolucions de les roques que ha anat travessant durant la seva ascensió en superfície.

A part de l'aigua que entra pel fons també ni arriba de les rieres del Ras o Perpinyana, del Vilar, de la Castellana, de Morgat i la del rec de Lió, ara bé, molt poca comparada amb la que entra pel fons. Hi ha autors com Rieradevall (1995) o Bentabol (1910) que han observat que al voltant del 92% de l'aigua prové de forma subterrània. L'aigua surt de l'estany per 5 sèquies o recs (de ca n'Hort, Teixidor, de la Figuera d'en Xo, Major i de Guèmol) i un sisè més petit (rec dels Xucladors), començades a construir a partir de l'arribada a Banyoles dels monjos benedictins. Mascaró (1914) ja comenta la formació d'una primera mota construïda per aquests monjos i la importància d'aquesta per la regulació de les aigües. També comenta que l'ajuntament de començaments del segle XX considerava els aiguamolls com a zones insalubres de manera que calia dessecar-los, per aquest motiu van manar construir una paret al voltant de la mota en grans blocs als marges i obligaren a paletes i miners a reomplir amb runes tots els forats formant un excel·lent mur de contenció, a sobre dels quals van plantar els arbres del front de l'Estany. Sovint aquesta mota no ha estat suficient per evitar els desbordaments, i des del segle XIV ja s'entenen referències. Un altra fet curiós han estat els enfonsaments produïts per esllavissades subaquàtiques que provoquen un moviment sobtat de l'aigua similar a l'efecte d'un Tsunami; per exemple el 1904 l'aigua es va retirar 50m de la vora oriental de l'Estany deixant els canals secs, i revertint desprès en una onada que va arribar a les primeres cases del carrer de la Barca.

Al voltant de l'Estany, com hem dit, s'hi troben un gran nombre d'estanyols que s'agrupen en diferents zones:

Zona Nord:

Estanyol de Ca n'Ordis (2): situat entre l'antiga carretera d'Olot i la nova, just a sota del mas Cadevall i a tocar a Can Font. Al llarg de la historia ha rebut diversos noms: de Cutzach, de la Guixera, de Cadevall i de Ca n'Ordis. Estanyol molt sorgent, rep l'aigua que mitjançant una riera li aporten les surgències de la Romaguera (3), o de les Grutes, i les de Mardançà (4), Merdençà o Mar d'Ençà. D'aigües tèrboles, que van a parar al rec Gran de Lió, correspon a una depressió pantanosa d'uns 85 m de diàmetre, quasi be inaccessible. Dins aquesta depressió, i en concret a la part sud s'hi va construir la nova carretera de Banyoles a Olot, cosa que provoca que, de tant en tant, el paviment s'enfonsi. Constans (1951) recollia en la seva obra una referència a un escrit de concòrdia, de data 3 de desembre de 1343, entre Arnau de Casadevall de Cutzach i l'abat del monestir de Banyoles, segons la qual aquell tenia que donar a l'abat una tercera part de la seva pesca d'anguiles.

Estanyol de les Roques (5): a l'est de l'estanyol de Ca n'Ordis, a l'altra banda de la carretera vella de Banyoles a Olot, per sota de Can Cotna, s'hi troba una gran depressió, en forma de cubeta tancada d'unes 7ha de superfície que correspon a un antic estanyol: l'estanyol de les Roques, conegut també com a estanyol de Lió. Es una cubeta que recull les escorrenties dels vessants de Lió i d'Usall, de les fonts de Cotna, el Freixe i "las Mercedes", i queda delimitada a la part sud per un gran dic de travertí de 5m de desnivell. L'aigua estancada en el seu interior provocava que fos una zona improductiva, per la qual cosa l'any 1894 es va construir la mina de les Roques, que porta l'aigua fins al rec Gran de Lió, i que va permetre dessecar bona part dels camps.

Zona Oest:

Estanyol Nou (6): desprès d'un estiu molt sec, i com a conseqüència d'un enfonsament, el 12 de novembre de 1978 es va formar aquest estanyol, al que també se'l coneix amb el nom d'estanyol d'en Silet. Segons Sanz (1985) quan es va formar, l'aigua pujava del seu fons, estabilitzant-se a 1 m de la superfície i tenia uns 40m de diàmetre i una fondària de 7m; unes mesures aquestes que degut a la forta pressió humana, en forma de continu abocament de runes, es van reduir en cosa de pocs anys, passant de tenir una superfície de 840m2 el 1981 a una de 804m2 el 1986, i reduint-se la fondària a 4m, segons Garcia-Gil et alt (1985).

Estanyol Cisó (7): durant la major part del segle passat, tots els autors - Mascaró (1914), Vidal (1925), Constans (1951) - l'esmenten sota el nom d'estanyol de la Riera Castellana i no serà fins l'any 1982, en un article firmat per C.Abellà i publicat per la revista El Bagant, quan es començarà a introduir el nom actual. De forma ovalada, en la seva curta existència ha sofert diferents enfonsaments i esllavissades, la qual cosa ha fet canviar les seves mides, passant dels 21m de diàmetre de 1980 als 27,5m del 1985, i dels 11m de fondària de 1980 als 8m de 1985 (Garcia-Gil et alt, 1985). L'estanyol de Cisó, segons Alfonso et alt.(1987) és un estanyol holomíctic molt especial de caràcter anòxic i que només s'oxigena en superfície fins a 1 o 2m de profunditat com a màxim. Aquest fet, juntament amb altres caràcters, com l'alta concentració de sulfhídric fa que l'estanyol estigui dominat per poblacions de bacteris fotosintètics, sobre tot a la tardor i hivern, que li donen una coloració característica a l'aigua: vermellosa (Chromatium sp.) o verdosa (Chlorobium sp.).

Deu de la Riera Castellana (8): d'aquesta zona surgent situada a tocar de la riera del mateix nom, tant en Bentabol (1910), com en Pardo (1948), comentaven que estava formada per quatre estanyols, si be li donaven el nom al mes gran del grup, situat a la dreta de la riera. Garcia-Gil et alt (1985) comenta que el tamany del que en un principi era un brollador ha anat augmentant fins deixar al descobert, l'any 1986, un conus, d'uns 4m de diàmetre i 8m de fondària, que inunda una petita porció de terra adjacent, que desaigua a la riera Castellana mitjançant un petit canal.

Zona Sud-Oest:

Estanyol d'en Pim-Pom (9) o de Pin-Pin: tot i que Vidal (1908) ja parla d'un estanyol situat a 300m al sud-oest de l'església de Porqueres, serà en Bentabol qui en parlarà donant-li també el nom d'estanyol de la Marquesa. Just en aquest mateix lloc Constans (1951) hi situa un estanyol que anomena estanyol de Porqueres, cosa que ens fa deduir que es tracta del mateix estanyol del que parlava Bentabol (1910) i la mateixa Escriptura de la Propietat de l'Estany (1925). Malmès des de fa anys, quan es va intentar tapar-l'ho, te una forma circular, d'uns 8m de diàmetre i es l'origen del Rec del Marquès.

Estanyol del Castell (10): de mides reduïdes i documentat ja per Bentabol (1910), es conegut també pel nom del Ferro, i es troba situat a l'oest de l'Estany, entre aquest i l'església de Santa Maria de Porqueres. És un estanyol d'aigües sufuroses.

Deu dels Tanyers (11): es tracta d'un pou surgent d'aigües ferroses, situat al nord del Frigolet just a la corba del camí que dur a l'església de Porqueres. Cal afegir una petita zona surgent més a l'oest.

Estanyol del Vilar (12): és aquest, l'estanyol més gran del conjunt, desprès de l'estany de Banyoles, del que estava separat, fins l'any 1949, per una estreta franja de terra de 22m d'amplada, època en que es va unir a l'estany a través d'un canal. Situat al sud-oest de l'Estany, està format per dues cubetes o enfonsaments i te unes mides de 170m de llargada i 81 d'amplada, el que li donen un aspecte d'oval, i una fondària d'entre 8 i 10m (Brunet,1990). Les males condicions de l'aigua, provocades per la manca d'oxigen del seu fons, per la baixa renovació i per la contaminació orgànica d'antigues clavegueres que hi anaven a parar, van fer que l'any 1989 es realitzes un experiment científic que va deixar durant uns anys uns flotadors dins l'aigua que la gent encara recorda.

Zona Sud:

A tocar de l'estany es troba el paratge de la Puda o també coneguda pel Pla dels estanyols; on podem trobar un grup de cinc estanyols:

Estanyol de Montalt (13): és el més pròxim a l'Estany del conjunt, situat a 365m del Vilar i a 160m del de la Cendra. És circular d'uns 44m de diàmetre i una fondària de 23,8m (Sanz, 1985). L'aigua és de color gris-verdòs o blanquinós amb tonalitats ocres, és tèrbola i amb una presència de fangs en suspensió, els ocres i la sedimentació dels fangs denoten unes aigües ferroginoses, motiu pel qual també se l'ha anomenat del Ferro. És molt poc sorgent i manté un nivell d'inundació força estable. A l'oest hi desemboca la riera de l'Estunes i desaigua a l'oest a través del rec de Ras que dur l'aigua al rec de la Perpinyana. Just al marge sud, a uns 20m, s'hi troba el brollador de Montalt (14), molt desconegut; es tracta d'un punt on brolla aigua de forma constant, ferrossa i poc tèrbola que per mitjà un canal envolta l'estanyol i es reparteix en dos punts que reguen els camps del nord. A 100m al sud-est s'hi troba un altra petit estanyol clarament circular, de 13m de diàmetre, que és conegut com estanyol Petit de Montalt (15). Segons comentava Sanz (1985) era parcialment reomplert. És poc sorgent, però l'aigua que en pugui brollar va a parar al rec de la Perpinyana a través d'una petita sèquia que pren direcció Est.

Estanyol de la Cendra (16): situat a 200m al sud-est de l'estanyol de Montalt. És circular i d'uns 44m de diàmetre. Diversos autors han donat dades de la fondària que varia entre 20 i 24m. Estanyol conegut com el de la Cendra o també com el Tèrbol es deu a la gran quantitat de fang gris clar (de color semblant a la cendra) que es troba en flotació i que és molt més aparent durant un desbordament, que deixa un rastre de llot gris per tot els camps i sèquies del voltant. L'aigua surt per un rec que va al rec de la Puda i d'aquí a l'Estany. Aquest fang va fer pensar, a alguns erudits de principis de segle, que es tractava d'un cràter volcànic que emanava cendres i el relacionaven amb l'activitat volcànica olotina (Constants, 1951). Segons ens han comentat, antigament s'hi podien pescar tenques i altres peixos de l'Estany, el quals van desaparèixer després d'un període en que l'estany es va tornar molt tèrbol.

Estanyol Petit de la Cendra (17): l'últim estanyol del grup, és de les mateixes característiques del de la Cendra i es troba situat a 40m a l'oest d'ell. En les primeres referències bibliogràfiques s'indicava que tenia un diàmetre d'un metre, però no és fins el 1993 que Vila et al. el van cartografiar i estudiar, donant-li un diàmetre de 11 a 12m. A la tardor de 2008, el Consorci de l'Estany va dur a terme un projecte de neteja de la riera i els voltants de l'estanyol podent-se observar les zones actives de surgència. Dóna força aigua, que arrossega quantitats importants de fangs grisos, cosa que ha fet que la riera de la Perpinyana s'anés taponant aigües avall.

Més al Sud, dins el municipi de Camós, entre Miànigues i la vall del riu Matamors, al sud de l'Estany, s'hi troba un petit grup de tres estanyols dispersos. El mes gran de tots, de forma mes o menys el·líptica i d'uns 65m de diàmetre i poca fondària es l'estanyol de Dalt o l'Estanyell (18), situat al costat del mas d'aquest nom, es troba situat a 34m per sobre el nivell de les aigües de l'estany de Banyoles. D'aigües no surgents, l'any 1914, el Dr. Mascaró el considerava un estanyol d'aigües mortes, per la manca de desaigua i com era normal a l'època demanava la seva ràpida dessecació, per evitar malalties. També cal dir que n'era abundant en samarugues (sangoneres) las quals van desaparèixer al tirar-hi peixos. Un altra es l'estanyol de Geldeus (19), que també rep els noms de l'Ullal o d'estanyol del veïnat de Can Santa Maria; d'aigües ferruginoses i mes o menys sulfuroses i vessa les seves aigües al riu Matamors. El tercer del grup es la Bassa de Can Oliveres (20) a tocar de la carretera de Pujarnol.

Per últim, no podem deixar de comentar que la Escriptura de la Propietat de l'Estany de Banyoles, de 23 de juliol de 1925, apareix un estanyol misteriós: l'estanyol dels Burros, del qual no n'hem trobat cap referència, ni documental, ni de cap persona que n'hagués sentit a parlar mai.

Les llacunes de nova formació: entre l'1 de novembre de 2003 i el 30 d'abril de 2007, es va dur a terme l'execució del "Projecte LIFE-natura de l'Estany", consistent en la recuperació i ampliació de zones humides a fi d'acollir hàbitats lacustres i al·luvials d'interès europeu. L'àmbit d'actuació es va localitzar principalment a l'Estany i els seus voltants i la superfície afectada fou de 9,6ha on s'hi van crear 5 llacunes temporànies de perfil topogràfic suau i d'inundabilitat variable i poca profunditat, d'entre 30 i 50cm de mitjana i una màxima d'entre 1,5 i 2m, que s'alimenten principalment d'aigua d'origen subterrani que els arriba a través de la riera de Can Morgat, que prové del pou d'Ordis, i el rec Gran de Lió, que ho fa dels estanyols de Ca n'Ordis i de les Roques. En el Pla de Can Morgat, s'hi troben la llacuna de l'Artiga (21), de 4ha de superfície, de l'Aulina (22) amb 1,8ha, de les Feixes d'en Margarit (23) de 2,1ha i la Bassa de la Deu de can Morgat (24). Aquesta última te la particularitat que s'alimenta d'una antiga mina d'aigua que prové d'un pou situat just al costat de la llacuna de l'Artiga. A la zona coneguda com els Amaradors, al nord de l'Estany, just al costat d'una antiga bassa, nomenada Bassa del Amaradors Vella (25), s'hi va crear la nova llacuna dels Amaradors (26) amb una superfície de 1,7ha.

EL PLA DE MARTÍS - USALL

Entre la depressió on es troba l'Estany de Banyoles i la vall del riu Fluvià, al nord s'hi troba un pla de 3 a 4km d'ample per 6km de llarg conegut com el de Pla de Martís-Usall; delimitat a l'est per Melianta i Centenys, al nord per Martís, a l'oest,per Serinyà i al sud per Usall. És un pla lleugerament inclinat cap a la vall de Fluvià, i tot i que les aigües que recull es reparteixen cap al Fluvià, també ho fan cap a l'oest, al Serinyadell i al sud cap a l'Estany de Banyoles i als torrents de la capçalera del Terri. Es en aquest pla on es troba el fenomen hidrogeològic més espectacular de la conca lacustre de Banyoles. Tal i com fa Costa (1992) agruparem els diferents elements hidrogeològics d'aquesta zona, segons on van a parar les seves aigües.

Cap al riu Fluvià

Platja d'Espolla (27): aquest estanyol temporani, també anomenat Clot d'Espolla, és un dels més singulars de la comarca. Es troba situat a 40m d'altitud per sobre l'estany de Banyoles (Brusi et alt,1990), separat uns 1800m al nord d'aquest, i a uns 150m a l'esquerra de la carretera de Banyoles a Esponellà, al costat de la urbanització de Melianta. Està alimentat per un conjunt de surgències intermitents que es comporten com el sobreeixidor de l'aqüífer de la conca lacustre. Té una superfície d'uns 33.190m2 i una fondària de 4,5m en el clot que hi ha al marge sud i que és el resultat d'antigues excavacions per aprofitar-ne el travertí. Es de destacar la presència de Triops cancriformis, un petit crustaci emparentat amb els trilobits fòssils, que tenen la particularitat de que quan les aigües desapareixen, els ous poden aguantar forces períodes de sequera. L'aigua d'aquest estanyol, a través d'un canal artificial i desprès de travessar el Pla d'Usall i Martís, es precipita en forma de cascada de 50m de caiguda cap el riu Fluvià, encara que segons ens ha comentat en Joan Pontacq "...aquest estany, que sempre ha rajat cap el riu Fluvià, antigament, abans de construir-hi el camp d'aviació, quan estava molt ple, tenia tres braços que vessaven cap el riu Ser...".

A banda de diferents surgències que es troben al mateix llit de l'estanyol, com el Sortidor de Sorra (28), al sud, i que rep aquest nom per la sorra que arrossega l'aigua, i la deu dels Joncs (29), i d'altres que no tenen nom (A) al nord, també rep les aportacions de diferents recs, tots ells provinents del sud, els quals s'alimenten de les aigües dels diferents bullidors que hi ha fora de la seva cubeta. Del sud-est rep les aportacions que mitjançant un rec li fan els sortidors d'en Torra (30), de l'Orella (31) (Aurella o Oella), quasi desaparegut en haver-hi construït a tocar mateix, i de la deu de Quel Simon (32), un petit estanyol amagat al mig d'uns camps de conreu. Aquí caldria esmentar l'anomenat pou d'Espolla (33), situat a la banda sud, dins el propi llit de l'estanyol a tocar del sortidor de Sorra, i que es tracta d'un forat excavat ja fa anys amb la pretensió de treure'n aigua permanent i tot i que no es surgent, quan l'aqüífer està ple "plora" per les parets.

Per altra banda, del sud-oest, rep una aportació més gran d'aigua que prové de la suma de diferents surgències, les més allunyades són la de l'Ull de Porc (34) o Cul de Porc, situada davant de Can Ramió, al tocar del camí d'Usall, la de la Crivillosa (35) (Carmallosa o Clivillosa) i de la deu del Canyer (36), a tocar de Can Bac, que formen un rec que més avall rep les aigües provinents del pou Rodó (37) o Rodon i les de la deu del Freixe (38).

Per la banda nord, trobem unes enfonsaments que vessen les seves aigües directament al rec d'Espolla, com els clots de la Pedrera (39), situats a la banda esquerra de la carretera que va de Banyoles a Esponellà, i que segons Joan Pontacq n'eren dos però al ser utilitzats com a abocador de runes un d'ells va desaparèixer. A l'altra banda de la carretera es troben dues zones surgents: la pedrera d'en Silet (40), tot just a tocar de la carretera, i una mica mes al nord, tot just on acaba el bosc una altra zona molt activa (B) però que no te un nom concret.

Cap al riu Ser

Per l'antic camí que anava de Girona a Besalú, una mica abans d'arribar a l'alçada d'Usall, a ma esquerra trobarem un enfonsament (C) que quan plou s'emplena d'aigua; seguint pel mateix camí, a uns 130m al nord-oest de l'església d'Usall, al marge d'un alzinar i el camp hi ha la surgència de la Mussoga (41), la qual dóna lloc a un rierol que desprès d'un recorregut en direcció nord, travessa la carretera de Girona a Olot, forma el salt de la Mussoga, i tornant a travessar la carretera a l'alçada del bar les Coves conflueix amb el Serinyadell. El rec de la Mussoga també recull les aigües de les deus de Can Jepot (42), situada dins una finca particular, de la Pomareda (43) i del Ciderer (44) i dels pous d'en Fages (45) i de Can Gelada (46), així com de les d'una antiga pedrera (D) que hi ha a tocar del camí que va a Masmiquel, que tot i no ser surgent, quan plou molt també s'emplenen d'aigua.

Cal esmentar que a l'oest del Pla de Martís, dins el municipi de Serinyà, hi ha una zona inundable coneguda com Les Llacunes (47), i que es una depressió que quan plou molt s'omple d'aigua. Segons diu Costa (1992) antigament, una petita part de l'aigua de la platja d'Espolla podria anar cap aquesta zona. Aquesta aigua, normalment, es queda estancada però en anys de molta pluja pot arribar a vessar cap al Serinyadell (a l'alçada de Can Solaric o Can Llandric) i cap el Ser (per Can Cau de Dalt i Can Ventura). Nosaltres, per la nostra banda, hem pogut observar, a través d'antigues fotografies aèries i amb mapes topogràfics de la zona, la curiosa distribució dels camps, la qual cosa ens fa arribar a la concussió que de ben segur aquestes llacunes tenien una superfície molt més gran.

Cap al riu Terri

El rec del Freixre que té com a tributaris, mitjançant el rec de la Bruguera, els sortidors dels Pals de Ferro (48), neix a la Deu de l'Om (49) o de l'Om el Granger situada a la banda est de l'empresa Dytsa de Melianta, i en el seu recorregut recull les aigües que venen de la Deu del Fontbó (50) (actualment canalitzades doncs es troben dins la casa de Cal Baster) i de la font de Malianta per donar lloc al Garrumbert el qual desaigua al riu Terri. Cal a dir que degut a la creixent industrialització que la zona a sofert en els darrers anys, aquestes tres surgències han estat pràcticament destruïdes. Mes al sud, encara podem trobar una darrera surgència anomenada el Pouet (51), es una deu permanent que en èpoques de sequera pot disminuir el seu cabdal, i que juntament amb les aigües que venen dels vessants orientals del Convent Vell, donen lloc al rec de les Arcades, que mes avall passa a nomenar-se riera de Canaleta i que un cop recollides les aigües de l'estany de Banyoles rep el nom de Terri.

Prop del Mas Usall, entre aquest i la carretera de Girona a Olot, a tocar el camí veïnal, s'hi troba un altre estanyol que els veïns de la zona anomenen estanyol de Mas Usall del Bosc (52) o Bassa del Bosc i que segons ens han dit, a començaments del segle passat tenia una extensió molt mes amplia. També ens han comentat que s'hi podia pescar i fins i tot hi ha qui n'havia pres a nedar en les seves aigües.

LA VALL DE SANT MIQUEL DE CAMPMAJOR

Situada a l'oest del Pla de Banyoles i separada d'aquesta per les serres de Sant Patllari, de l'Arn i de Ginestar, s'orienta en direcció sud-nord, des de la Serra de Portelles fins a la vall del riu Ser. Es tracta d'una zona d'alta activitat hidrogeològica, sobretot en moments en que el sistema està actiu, el que provoca la sobtada aparició d'estanyols. Aquesta elevada activitat i el fet de que la majoria de les vegades la seva presència va associada a camps de conreu, ha fet que, al llarg dels anys, s'hagi pogut constatar la desaparició d'estanyols, fruit a vegades de la pròpia natura, i altres de la ma de l'home. Actualment podem trobar-hi un conjunt de 26 estanyols i surgències, de dimensions reduïdes, majoritàriament temporals i de propietat privada.

Per a major facilitat a l'hora de descriure'ls i situar-los, en aquest treball hem agrupat els diferents fenòmens hidrogeològics en dues àrees, separades per la carretera de Banyoles a Olot, la qual creua la vall pel centre, d'est a oest.

A la banda nord de la carretera de Banyoles a Mieres

Començarem el nostre recorregut per l'estanyol que esta situat mes al nord de tota la vall, l'estanyol de les Tres Creus (53): que es troba tot just en el punt on la carretera que mena al Collell comença a enfilar-se. La primera referència sobre aquest estanyol la proporciona Vidal (1925) on indica que, passat el poble de Sant Miquel, seguint la carretera del Collell, en el punt nomenat Tres Creus, en record de tres estudiants del Collell que s'hi van negar, s'hi troba aquest estanyol que, segons diu, en èpoques de gran sequedat queda eixut. També recull que al seu costat, feia uns 13 o 14 anys s'havia produït un altre enfonsament, que tot seguit es va emplenar d'aigua.

Estanyols i bullidors del Prat de Can Teixidor (54): el Prat d'en Teixidor, situat al marge dret de la riera de Sant Miquel, al sud-oest del mas del mateix nom, correspon a una àrea hidrogeològica activa en surgències, tal i com ens ho confirma Bentabol (1910) i Mascaró (1914). El primer d'ells hi trobà un grup de tres estanyols, perfectament alineats, als que nomena estanyols dels Teixidors. Segons Vidal (1925) "... aquests estanyols son petits manantials que a vegades revenen encara que el temps sigui de sequedat, sobretot desprès d'una ponentada per la fosa de les neus ocasionades als Pirineus..." Per la seva banda, Mascaró, en la seva obra fa referència a una noticia apareguda al diari de Girona (de 8 de juliol de 1908) en que sota el títol “El nou llac o estany de Sant Miquel de Campmajor”, mossèn Josep Esteva descriu la formació d'un nou estanyol el 22 de maig de 1908: "... uns dies abans, el 15, l'estanyol mes gran del Prat d'en Teixidor es va començar a enterbolir de manera que s'enterbolí també tota la riera. Arribats el dia 22, i en mig d'una gran fressa, a uns 12 metres de l'estany mes gran dels d'en Teixidor, s'obri un nou estanyol, cosa que va ser observada per la gent que assistia a l'aplec de Santa Quitéria....". Sobre aquest estanyol en Josep Esteva comenta que estava rodejat de tres estanys, un molt gran i altres dos mes petits, però molt ben formats. Mascaró (1914) afegeix que te unes mides de 18m de longitud per 16 d'amplada i que al seu voltant, a un metre de distància hi havia una escletxa d'un metre de fondària que qualsevol dia s'enfonsaria i s'uniria a l'estany, la qual cosa contrasta amb el que diu Vidal (1925) quan parla d'aquest estanyol, ja que afirma que quasi be s'ha reemplenat. Aquest estanyol, del que també en parla Pardo (1948) es troba al sud dels estanyols del Prat d'en Teixidor, i al nord del Prat de la Casica, i Bentabol (1910), l'anomena Estanyol dels Arbres (55). Actualment hem pogut constatar en aquesta zona la presència de diferents punts de surgència i la presència d'òxids de ferro. Bentabol (1910) situa en aquesta zona un grup de dos estanyols, als que no dona nom i que diu que es troben a 120 m al nord-oest de l'estanyol de la Sorra (veieu mes endavant), i que no ens ha estat possible localitzar-los.

Bullidors de Santa Quitèria (56): dins la pollancreda que es troba al nord de l'hostal de Sant Miquel, just desprès del pont que creua el torrent de l'Arn, i abans d'arribar al trencant del camí que mena a Santa Quitèria, en la mateixa zona on avui en dia trobem els bullidors de Santa Quitèria, podríem situar un conjunt de quatre estanyols, que actualment han desaparegut, però que en Bentabol (1910), estudià i situà la seva cartografia. Altres autors, posteriorment han seguit esmentant-los, aquests son els estanyols d'en Rovira - el gran i el petit - el de la Cendra i el d'en Vidal. Actualment hem pogut constatar en aquesta àrea la presència d'una zona surgent i enclotada, coneguda com a bullidors de Santa Quitèria, que considerem que es tracten dels estanyols gran i petit d'en Rovira. El mes gran del grup, l'estanyol d'en Rovira, diversos autors, Bentabol (1910), Vidal (1925), Pardo (1948) el situen a la marge dreta de la riera de Sant Miquel, a 250m a l'est del de la Guàrdia, i a 330m al nord de la carretera de Banyoles a Olot. De caudal variable, feia anar un rec que podia arribar a vessar 50 l/s, i d'una espessa blavor (Bentabol,1910), a vegades transportava sorra (Vidal,1925). Tenia un diàmetre de 25m i s'alimentava, d'una banda de l'aigua que sortia d'una penya, situada al sud i que li servia de marge (Ford, 1998), per la qual cosa en Vidal (1925) també l'anomena bullidors de la Rovira, i d'altra banda de l'aigua que li abocava el petit estanyol d'en Rovira, un estanyol, de cabdal abundant i que tenia 6m de longitud, 4 d'amplada i 5 de fondària, del que ja en parla en Bentabol (1910). Els mateixos autors que ens situen l'estanyol d'en Rovira, ens situen a 80m al sud d'ell un altra estanyol, l'estanyol de la Cendra, de 8m de diàmetre i de forma circular (Pardo,1948), que rebia el seu nom pel "fang gris que escopia" (Vidal,1925) i que en Pardo (1948) atribuïa a la disgregació de la marga gris, la qual donava lloc a un fang blanquinós, que a la comarca s'anomena cendra i que segons Vidal (1908) vessava la seva aigua a aquell estanyol. I per últim entre el de la Cendra i el petit d'en Rovira, Bentabol (1910) i Pardo (1948) ens situen un darrer estanyol, l'estanyol Vidal, de forma circular i 10m de diàmetre i que no tenia aportacions surgents. En el moment que en Bentabol el va visitar, al mig hi tenia algun arbre en posició vertical, que havien quedat submergits sota el nivell de l'aigua, la qual cosa denotava una no molt llunyana formació, concretament el 25 de maig de 1908, en el mateix lloc on dies abans l'enginyer i geòleg Luis Mariano Vidal, havia estat estudiant, amb la seva brúixola, els estanyols Rovira i Cendra.

Els estanyols de la Guàrdia: aquest conjunt d'estanyols es troben situats al camps del mas de la Guàrdia, a la banda esquerra del Riutort, i molt propers entre ells; camps que també han rebut el nom d'en Rovira, en referència als que n'eren els propietaris dels terrenys, un fet que ha portat confusió a l'hora d'interpretar-ne els noms. Aquest grup, delimita al nord amb els estanyols de Can Teixidor i la riera de Sant Miquel. El primer d'ells. l'estanyol Petit de la Guàrdia (57), i del que no hem trobat cap referència bibliogràfica, està situat al nord-est del mas de la Guàrdia, a uns 70m i a tocar del camí veïnal; es un estanyol circular d'uns 30m de diàmetre de poca fondària i d'inundació variable, que permet el desenvolupament d'una vegetació típicament de ribera. A 150m al nord d'aquest, trobem l'estanyol o bullidors de la Guàrdia (58), del que ja en parla en Bentabol, l'any 1910, segons Fort (1998), es va començar a formar el 28 de setembre de 1732, vigília de Sant Miquel. D'una forma mes o menys circular, d'uns 40m de diàmetre i amb unes vores molt abruptes, està alimentat per unes surgències temporalment actives que aporten una gran quantitat d'aigua i sorra, que mitjançant una sèquia, va a parar a la riera de Sant Miquel. Aquesta sèquia també recull l'aigua de l'estanyol dels Fosos (60), un estanyol, que ens va mostrar en Josep Fort, l'alcalde de Sant Miquel, i que també es troba situat a la banda esquerra de la riera de Sant Miquel, a 200m al nord-est dels Bullidors, molt a prop del de la Sorra. De forma circular, amb un diàmetre de 5m, te poca fondària possiblement correspondria a un dels estanyols sense nom dels que parlava Bentabol (1910). A tocar del Fosos encara trobem dos estanyols mes: un que tot i que no ens ha estat possible la seva observació directe, però si la seva localització, a través de Bosco (1989), i al que anomenen estanyol sense nom (59), i que està situat entre mig dels Fosos i els Bullidors; i l'altre, l'estanyol de la Sorra (61), documentat ja per Bentabol (1910), i que es troba situat a uns 35m al nord-est del dels Fosos, es de forma circular, te menys de 3m de diàmetre i del seu fons hi brolla aigua que arrossega sorra gruixuda, i d'aquí be el seu nom, i que segons Vidal (1925) s'utilitzava per a la construcció.

Estanyols dels Camps del Pla de la Guàrdia:en els camps del Pla de la Guàrdia, a tocar els bullidors de la Guàrdia, s'hi troben dos enfonsaments que hem pogut comprovar a traves de fotografies aèries antigues, que l'any 1957 ja existien. Un fet que ens va sobtar, doncs ens havien assegurat que eren de formació mes recent, i la qual cosa ens podria indicar que al llarg dels anys, al trobar-se al mig d'una plana conreable, s'havien tapat. El de la banda est es un enfonsament escarpat (62), amb uns marges molt ben delimitats i amb un diàmetre d'uns 7m. A uns 70m a l'oest d'aquest, a 90m al nord-est dels bullidors de la Guàrdia i a 30m de la sèquia, trobem l'altra enfonsament (63), en aquest cas molt mes suau, que configura una cubeta tancada, de forma el·líptica, de 40m de llargada per 25 d'amplada. Afegim, que en el decurs de la visita de camp a aquesta zona varem observar que entre l'estanyol de la Guàrdia i els bullidors, en un punt al mig del camp i molt proper a un antic pou (64), s'havia produït un nou enfonsament d'aproximadament 2m de profunditat. I abans de passar a l'altra banda de la carretera, encara trobarem un darrer estanyol, el del Camp d'en Benet (65), situat al marge dret del Riutort, a 60m del marge de la carretera i a 200 del mas La Casica, te un diàmetre de 10m i es va formar el juny de 1978 mentre conreava els camps en Benet de Can Planaferrana (Fort,1998). Segons diuen, en el moment de l'enfonsament, va xuclar unes arades qui hi havia en el lloc (Guix,1982).

També afegir que just a tocar el mas de La Casica, entre aquest i la carretera de Sant Miquel hi havia hagut dos petits estanyols (E i F) que han estat tapats per l'home.

A la banda sud de la carretera de Banyoles a Mieres

A la banda dreta de la riera de Sant Miquel i a uns 380 m de la carretera de Banyoles, a tocar del mas de Can Brugada, trobarem el primer dels estanyols d'aquesta banda, l'anomenada Bassa de Can Brugada (66), que rep aquest nom pel fet de que a diferència dels altres estanyols de la Vall, que estan enclotats, aquest te el nivell de les seves aigües a tocar del terreny, per la qual cosa te mes aparença d'abeurador que d'estanyol.

Estanyol de la Coromina (67): és el mes gran de tots els estanyols de Sant Miquel i està situat a 50m al nord-oest del Mas de Can Coromina, del qual agafa el seu nom; cal esmentar que de la bibliografia consultada, que es remunta al 1910, es un dels pocs estanyols que sempre ha mantingut el seu nom. Bentabol, el 1910, comentava que a l'interior d'aquest estanyol es podien contemplar roures submergits i drets que sortien de l'aigua, cosa que demostrava la seva recent formació; no es fins l'any 1984, en que Borrego, en el seu extensiu treball ens dona una informació acurada sobre el seu estat limnològic i el classifica com a hipereutròfic, l'únic de la conca lacustre de Banyoles-Besalú. Durant la elaboració d'aquest treball, hem pogut observar la clara forma circular, de 65m de diàmetre de làmina d'aigua i 80m des de l'aresta superior de la cubeta, la qual presenta abruptes parets amb pendents superiors a 50 graus (Borrego,1984); aquestes parets estan coberts d'un bosc dominat per arbres caducifolis. La profunditat mitjana es de 5 m i pot oscil·lar fins a un màxim de 8m (Borrego, 1984; Rieradevall, 1995), i amb un desnivell des de les terres que l'envolten, d'uns 12m. Pel que fa a les aportacions d'aigua, indicà que ja en Bentabol (1910) comentava que no tenia surgències tal i com corrobora Borrego (1984). El nivell de l'aigua es força constant, i les variacions que pot rebre es degut a que aquesta pot ser utilitzada com a aigua de regadiu, de manera que la màxima diferència de nivell detectat per Borrego (1984) es de 4,5 – 7,5m.

Cal esmentar que aquest estanyol es va formar a finals del segle XIX (Coma et alt., 1991) o començaments del XX (Pardo,1948) tal i com ho va poder constatar en Bentabol quan el va visitar. Vidal (1925) recull el que li va comentar mossèn Joan Marcé: "... un divendres es va comença a sentir molta fressa, la casa tremolosa i els plats de l'escudeller es movien, quant tot plegat, el diumenge al matí, el sortir de missa es trobaren amb un estany format...". L'estany te la seva crònica negra, quan entre els anys 1955 i 1960 una noia si va negar en voler salvar un bou; per altra banda, durant la darrera guerra, de tant gelat que estava els emboscats el van travessar a peu, segons Saus (2006).

Estanyol de les Saules (68): aquest estanyol al que Bentabol (1910) ja esmentava i al que li donava el nom d'estanyol dels Arbres, també se l'ha conegut com a estanyol Petit d'en Coromina (Fort, 2007), per estar situat al nord-oest del mas d'aquest nom. Es va originar dins la primera dècada del segle XX, i en el moment de visitar-lo Bentabol (1910) va poder descriure'l com un estanyol d'uns 12m de diàmetre i de poca profunditat, que no tenia aportacions sorgents d'aigua i que encara tenia arbres al seu interior. Anys mes tard, ens comenta en Pere Sabater, el mateix dia que es va enfonsar l'estany de Camós (11 de setembre de 1982), aquest estanyol es va engolir un gran arbre que hi havia a tocar. Un fet confirmat per Guix (1982) que ens diu que tenia en el seu interior varis arbres, que en omplir-se l'estanyol, quedaven parcialment coberts d'aigua.

A uns 200 metres al sud del mas de Can Coromina, en mig d'una roureda podem trobar una formació de tres estanyols, que son coneguts com a Estanyols Negres:

Estanyol Negre-I (69): és el que està situat mes al est dels tres. D'aigües molt negres, degut a que el terreny es turbós i carbonós (Vidal,1925); no te cap tipus de surgència i les seves aigües son permanents, doncs no te cap tipus de desguàs, i es, segons Bentabol (1910), el mes antic de la vall. Te una forma circular, amb un diàmetre de 26m (Bentabol,1910 i Pardo,1948), i una fondària de 6m (Vidal,1925) i les seves aigües estan a un nivell de 6m per sota el nivell del terra (Bentabol,1910 i Fort, 1998). Cal esmentar unes descripcions que fa Vidal (1925) sobre un parell de fets ocorreguts en aquest estany i que li va explicar en Josep Estany, propietari del mas d'aquest nom. El primer va tenir lloc uns 50 anys abans d'escriure el llibre i fa referència a que "..un dia van aparèixer a l'estany uns peixos abigarrats de negre, i tots salpicats de punts vermells molt vius, de regular tamany, de gust exquisit, i que es varen anar morint tots entre els 10 o 12 dies d'haver aparescut....". Aquests peixos, en Vidal suposa que eren truites, i utilitza aquesta aparició per donar força a la teoria de que aquesta aigua subterrània prové del riu Ter, del lloc conegut com a Pas dels Carlins - entre Sant Quirze i Ripoll- que es una zona on es perden 800 l/s d'aigua. L'altra fet va ocórrer el mati del 9 de novembre de 1923 i segons diu: "... l'aigua de l'estanyol començà a fer un rebull, pujant terra, fang i troncs del seu fons i en acabat va començar l'aigua a fer un remolí escorreguent-se pel fons de l'estany, baixant el seu nivell a prop d'un metre i desaparegué un pollancre d'uns 6 m. de llarg.... Dos dies desprès es va repetir el fenomen..." En Vidal acaba preguntant-se si podia ser el preludi del terratrèmol que va sacsejar part de Catalunya i França el 18 del mateix mes.

Estanyol Negre-II (70): mes petit que els altres dos, està a tocar de l'anterior i segons comenta el propietari del Mas Coromina, no fa una trentena d'anys que es va formar, doncs encara recorda haver passat amb el tractor pel mig dels dos estanyols que hi havia, l'I i el III.

Estanyol Negre-III (71): de forma circular, està situat a uns 12m del primer, en direcció oest, i en Bentabol (1910) el va nomenar estanyol Petit, degut a que les seves mides eren inferiors: uns 18m de diàmetre. Te poca profunditat (Pardo,1948) i no te cap tipus de surgència (Bentabol,1910 i Fort,1998). Seguint cap a l'oest, al mig del camp que neix als peus d'aquest estanyol, i en mig d'una plantació de pollancres, podrem trobar una altra estanyol:

Estanyol de la Pollancreda (72): també es conegut com a estanyol de l'Arbreda i es va formar a començaments dels anys vuitanta del passat segle, tal i com comenta Guix (1982) en un article publicat a El Bagant sobre la recent formació d'aquest estanyol, quan diu que encara s'hi poden veure a dintre els arbres (pollancres) fruit de l'enfonsament. Seguint en la mateixa direcció, però a l'altra banda de la riera de Sant Miquel, podem trobar tres estanyols mes:

Estanyol de Camós (73): a prop dels estanyols Negres, a l'altra banda de la riera, a uns 550 metres al sud de la Can Planaferrana, es va formar un estanyol arrel de dos enfonsaments. El primer es va produir el maig de 1872 i el segon el 22 de juliol de 1880 (Coma et alt.,1991). Segons Bentabol (1910), aquest estany al que l'anomena estanyol de Planaferrana, tenia uns 30m de longitud i uns 16 d'amplada i les seves aigües eren tèrboles i de color negrós. Vidal (1925) que també en parla i que el nomena estanyol de Planaferrana o de Camós, recull un comentaris d'Esteve Estany (propietari del mas d'aquest nom) que corroborà que es va formar a finals de maig de 1872, en mig d'un prat tot planer on hi havia un gran om d'un metre de gruix i 11 d'alçada i que "... "era diumenge... i en arribar la gent del mas, l'olm havia desaparegut, i s'obrien grans esquerdes enfonsant-se a gran velocitat com si fossin llensats al abim els arbres, pedres de xalió i terra....El fenomen, abans de sortir l'aigua durà de 8 a 10 dies, aparaguent per últim l'aigua i peixos.....Desprès del fenomen una companyia hi feu un pou, que encara existeix, pensant.s'hi trobar-hi aigua en abundància hi quasi no va trovar-n'hi..." I una altra autor Roca,1969 en un to molt mes dramàtic diu "..."...l'estany de Camós que se formó en tiempos de la guerra dels Carlins... en el lugar del hundimiento habian unos corpulentos arboles de unos 20 m. de altura que desaparecieron tragados por el abismo...". Anys mes tard, el 1982, en aquest mateix lloc, se'n va formar un de nou, i que avui en dia es coneix com l'estanyol de Camós, de 17m de diàmetre i 20 de fondària i que segons explica en Josep Fort, era el mati d'un onze de setembre quan hi va passar, i va veure un forat completament rodó de parets ben negres; a la tarda va tornar-hi i les parets ja estaven esllavissades. També comenta que a tocar seu hi havia un pou (el pou d'en Camós) que havia estat engolit per l'estanyol. Per la seva banda Guix,1982 comenta que la sensació d'enfonsament d'aquest estanyol era degut en gran part a que l'aigua es trobava a un nivell aproximat de14 m de profunditat respecte al nivell original de les terres que l'envoltaven. Actualment ha estat engolit pel riu, però encara es poden veure a la banda nord i oest les parets de pendents pronunciades que el conformaven.

Al nord d'aquest estanyol, i al sud-est de Can Planaferrana, en mig d'un bosc, podem trobar dos estanyols mes, el de la Balca i el del Racó. L'estanyol del Racó (74), s'origina en uns brolladors, que en èpoques de sequera son molt visibles; les seves aigües alimenten, mitjançant un rec, l'estanyol de la Balca (75), que està situat a tocar de l'anterior. Te poca profunditat i quan s'asseca s'emplena de balques, i d'aquí ve el seu nom. No se sap si fou aquest o l'anterior el que es va formar el 1872 (Fort,1998). Una mica mes al nord, ja en direcció cap a la carretera de Mieres trobarem el darrer dels estanyols documentats i situats:

Estanyol del Camp d'en Barraca (76): Situat a uns 20 m de la riera, a la banda esquerra, entre Can Brugada i Can Planaferrana, el 22 de juliol de 1980 (Fort,1998), va aparèixer de cop i volta, en mig d'un camp de blat propietat d'en Barraca. Actualment està rodejat d'arbres de plantació (Guix,1982).

Bentabol (1910) esmenta un altra estanyol (G), que situa entre l'estanyol de Camós, Can Planaferrana i una depressió produïda feia poc (degut a un enfonsament) que hi havia entre l'estanyol de Coromina i el torrent del mateix nom. Aquest estanyol, al que li dona una forma triangular, d'uns 25 m de costat i situat a uns 7 m per sota el nivell del terreny ens ha estat impossible de situar i no hem trobat cap mes autor que en parli. També cal esmentar que en el decurs d'aquest treball i en la visita de camp que varem fer, en Josep Fort ens va mostrar dos enfonsaments mes en aquesta zona i als que ell es refereix com a l'estanyol de la Casota, i l'enfonsada d'en Barris i de les que tampoc hem trobat bibliografia escrita. A uns 250m al sud-est de la casa nomenada de la Casota, a tocar del camí veïnal, al nord, rodejat de vegetació, trobem el primer dels enfonsaments, l'estanyol la Casota (77), de forma circular, d'uns 40m de diàmetre i de parets força escarpades. A un centenar de metres d'aquest, a l'altra banda del camí, en direcció sud, en mig d'un camp de conreu, trobem l'enfonsada d'en Barris (78), molt mes suau que l'anterior i d'uns 60 m de diàmetre.

Per últim esmentem que a tocar del mas de l'Estany, s'hi troba la bassa de Ca l'Estany (79), que tal i com ens van indicar també sol ser surgent. Així doncs suposem que també es tracta d'un estanyol.

Bookmark and Share