Llibres

PROJECTES D’EMBASSAMENTS AL RIU FLUVIÀ

PROJECTES D’EMBASSAMENTS AL RIU FLUVIÀ

Capítol del llibre «Fluvià» de Joan Carreres, publicat per Gorbs l'any 2015, pp.47-56

Introducció
L’aprofitament de les aigües per part de l’home és un fet que es remunta a l’antiguitat, però no serà fins a les acaballes de l’edat moderna quan es produiran els canvis més profunds tant en la geografia, com en el paisatge. Serà a partir del segle XVIII quan, a conseqüència del creixement demogràfic experimentat, l’home es començarà a plantejar el dessecar grans zones humides per tal de disposar de noves terres de conreu. Aquestes terres, tot sigui dit, eren molt preuades, ja que el territori que ocupaven els estanys era molt fèrtil. D’aquesta manera, i amb el vist i plau de la població, a mesura que passava el temps anaven disminuint els estanys i els aiguamolls, unes zones que d’antuvi estaven mal vistes per l’home ja que a elles anaven associades diverses malalties.
Amb l’arribada del segle XIX, el nous avenços tècnics, com les bombes d’aigua, varen permetre portar a terme el desguàs d’algunes zones que fins llavors havia estat impossible d’aconseguir. Però si els estanys i estanyols eren, d’una banda, focus d’infeccions, de l’altra eren una gran reserva d'aigua, tant per abastir a les ciutats com pels regadius. Per això, quan aquest equilibri es va trencar, les diverses administracions públiques es varen començar a plantejar el fet de desviar les aigües de certs rius en profit de les grans ciutats —a les que podien abastir amb aigua corrent—, a la vegada que afavorien els regadius.
Per aquest motiu, al llarg del segle XIX es varen dur a terme a Catalunya grans projectes hidràulics que afectaren bona part de les terres de Lleida —amb la construcció del Canal d’Urgell—, així com els deltes de l'Ebre —amb la canalització del seu marge dret— i del Baix Llobregat. No obstant, a les comarques gironines, i en concret a la zona nord-empordanesa, es va veure com projecte rere projecte, la majoria d'ells associats al riu Fluvià, se n’anaven en orris fins ben entrada la segona meitat del segle XX, que és quan es construirà l’embassament de Boadella (1969).

Els primers projectes
De fet, els projectes pioners a les terres gironines es remunten a finals del segle XVIII. En el primer d’ells, que data de l'any 1770, es va presentar al Governador de Girona un pla consistent en «hacer navegable el Rio Ter desde Gerona a Torroella de Montgrí».
Fou en la mateixa època que Jaume de Caresmar va proposar de construir un canal navegable de Banyoles al mar connectant la muntanya «con los Puertos de Rosas, La Escala, y Sant Feliu de Guixols». D’aquesta manera, s’hagués aconseguit que s’haguessin pogut transportar des de les terres garrotxines fins el mar productes tant preuats en aquella època com la fusta per a la construcció de vaixells.
Però tot va quedar en simples propòsits, com també ho varen fer tot un seguit de projectes que pretenien construir embassaments al riu Fluvià.
El primer projecte en el qual es té present aquest riu data del 1857 i porta per títol Canal del Norte de Cataluña. Aquest projecte, promogut pel català Félix Borrell i signat per l'enginyer Francesc Soler, passava per la construcció d'un gran embassament al riu Ter, a la zona del Pasteral, que podria arribar a contenir 160 hm3. Es nodria, en bona part, de les aigües del mateix Ter, tot i que també estava previst l'aport del Fluvià mitjançant un canal secundari que arrencava a les proximitats de Crespià. La presa havia de tenir 100 metres d’alçada i produïa un rabeig sobre el riu 18 quilòmetres aigües amunt. Perquè ens fem una idea de les mesures d'aquest embassament, el geògraf David Pavón, en el seu article Antecedentes de los grandes proyectos de irrigación en el llano del Alto Ampurdán. La opción fracasada de los grandes regadíos catalanes del siglo XIX, d’acord amb les dades oficials publicades pel ministeri de Foment, ens diu que a tot Espanya, en aquells moments, si es sumava la capacitat de tots els embassaments que hi havia, tot just arribaven als 100 hm3. Com a curiositat, cal remarcar que el projecte, a banda de l'embassament que ja hem comentat, incorporava un canal navegable de 100 quilòmetres de longitud, per a vaixells d'un màxim de 500 tones, que anava des de l'embassament del Pasteral fins a la badia de Roses.
Desestimada aquesta proposta, al mateix any 1859 van haver-hi dues peticions més. Una de Manuel de Rich per a la construcció d'un canal que hava¡ua de ser alimentat per les aigües dels rius Muga i Manol i de la riera Galligants. I una altra de Joan Papell i Francesc Cels pel regadiu de les zones de l'Empordà, que consistia en captar les aigües del riu Fluvià a prop d'Espinavessa.
Pocs anys després, un nou projecte veia la llum. Aquest fou presentat per José Piniella, a l'any 1866. Sota el nom de Canal de riegos del Ampurdán, no preveia la construcció de cap gran embassament, sinó que consistia en la construcció de dos canals de derivació, un a cada marge del riu Fluvià, que servirien per regar bona part de la plana empordanesa. Però la manca d'un gran embassament que garantís l'aigua en les èpoques estivals varen fer inviable el projecte.

La societat Canal del Alto Ampurdán (1882) i la Cambra Agrícola de l’Empordà
Arribats a l'any 1882, quan encara el projecte de Piniella no estava del tot descartat, es constituïa a Figueres la societat Canal del Alto Ampurdán, la qual proposava un nou projecte, obra de l'enginyer Victorià Felip i Vidal, centrat en el regadiu de la plana que envoltava Figueres. Dins d'aquest projecte, l'obra principal consistia en una presa de derivació, «de 14,5 m. sobre el lecho del río, con 14 metros de grueso en la base y 80 m. de largo», en el mateix lloc on ja es situava el projecte de 1857, prop del poble de Crespià, al peu del turó de Sant Miquel, una zona on el riu forma un estret congost. Però com els altres projectes, tampoc aquest es va dur a terme, i s'hauria d’esperar l'arribada del segle XX per tal de veure col·locada la primera pedra d'un projecte.
El primer intent del nou segle arrenca amb el Plan de Obras Hidráulicas, una mena de catàleg d’obres hidràuliques promogut pel govern central l'any 1902. Aquest pla, i els successius de 1909 i 1916, preveia, entre d’altres, la construcció del «Canal del Ampurdán y Pantano de Crespià, para dar riego a 4.700 hectáreas [...] derivando el canal del rio Fluvia en el estrecho del Molino de las Deus, cerca del pueblo de Crespia, e implantando el pantano en el mismo sitio». Aquest projecte va comptar amb el suport de la Cambra Agrícola de l’Empordà, que s'havia fundat a Figueres a l'any 1900 i que des d'un bon principi va lluitar pel desenvolupament de l’agricultura a la comarca. La citada societat va donar un fort impuls al projecte esmentat i, fins i tot, varen aconseguir que el mes d'abril de 1904, el rei Alfons XIII, en el transcurs de la visita que va fer a la ciutat de Figueres, es desplacés a la seu de l'entitat. Anys més tard, el Rei, en la seva segona visita a la ciutat, duta a terme el 15 de maig de 1924, es va desplaçar fins a les proximitats del lloc on s’havien de construir les obres. Però tot i les bones intencions, i malgrat restar incloses dins les «obras hidráulicas realizables en un plazo de ocho años», de les grans infraestructures hidràuliques de regulació previstes pels rius gironins no se’n va arribar a executar cap.
Dos any més tard, el 1926, amb l'objectiu d'impulsar les obres hidràuliques pendents en tot el territori nacional, es creaven les Confederaciones Hidrográficas, que en el nostre cas concret portava el nom de Confederación Sindical Hidrográfica del Pirineo Oriental (CSHPO) segons Reial Decret de 1929.

L'embassament de Crespià (1929)
El 8 de juliol de 1929, durant la sessió de clausura de l’assemblea constituent de la Confederación Sindical Hidrográfica del Pirineo Oriental, duta a terme al Palau de la Diputació de Barcelona, el delegat regi, el general Pere Vives, va recordar que el projecte de l'embassament de Crespià era un problema que s'arrossegava des de feia temps: «llevaba tres cuartos de siglo de existencia burocrática, sin que hubieran dado comienzo aún los trabajos de una obra tan importante y de la que deben resultar beneficiados buen número de pueblos del Ampurdán».
Era l'impuls que faltava a tants anys d'avantprojectes. El 31 de gener de 1930 ja estava a punt la redacció del primer projecte d’embassament de Crespià, signat per l’enginyer de la Confederació, Mariano González Salas. En aquest projecte es preveia construir, a l'alçada d'on es troba la capella de Sant Miquel de Roca, just als límits entre els municipis de Crespià i Esponellà, un embassament amb una presa 45 metres d'alçada, que emmagatzemaria 65 milions de metres cúbics d’aigua i que cobriria poc més d'unes 500 ha. de superfície. Les aigües d’aquest embassament arribarien fins al pont de Besalú, del que cobririen, en estat normal, uns tres metres dels seus pilars.
L'acte de presentació d'aquest projecte va tenir lloc amb l'assistència del rei Alfons XIII, després d'una visita que el monarca havia fet a Banyoles i Figueres el 28 de maig d'aquell mateix any. Pel què diuen les cròniques de l'època, un cop se li va presentar el mateix, va comentar que «sembla mentida que tractant-se d'una obra de tantíssima importància no s'hagués realitzat molt abans», acabant el seu discurs amb un significatiu «ja està fet el pantà de Crespià».
A partir d’aquí, la tramitació hagué de sortejar diversos esculls, que anaven des de les expropiacions fins a d’altres de tipus legal. En aquest sentit, s’ha de ressaltar el compliment de la llei que establia que els propietaris de les obres beneficiades pel regadiu paguessin com a mínim el 10% de la despesa durant la construcció de les obres. Una llei que fou modificada, en aquest cas, per una ordre ministerial de 16 d’agost de 1934 que va permetre desencallar la situació. El 3 de juliol de 1935, les diferents autoritats es desplaçaren al Pla de Martís per veure «in situ» la ubicació del camí que s'havia de construir per accedir al futur embassament i de la casa de l’administració de la presa. Pocs mesos després, el 9 de setembre del mateix any, amb la presència de Manuel Marraco, Ministre d'Obres Públiques, es col·locava la primera pedra de la que havia de ser la casa de l'administració, just per sobre del congost on s'havia de construir la presa. La premsa de l'època descrivia l’acte dient que al pas del comboi d'autoritats la gentada era impressionant “convenientment arrenglerats en la vorera de la carretera de la Generalitat, ocupaven més d’un quilòmetre de llargària, des de Martís en direcció a Banyoles”. L'acte va concloure amb el compromís del ministre de batejar aquesta obra amb el nom de “Pantà de Carles Jordà”, en record del que havia estat membre destacat de la Cambra Agrícola de l'Empordà, gran impulsor de l'obra que tot just s’iniciava i que havia mort pocs dies abans.
Les obres començaren tal i com s'havia previst, i a finals d'abril de 1936 ja estaven pràcticament acabades les dues carreteres que s'hi havien de construir: la que conduïa fins el pantà i la que des d'aquest anava a la presa. Però l'esclat de la Guerra Civil, el juliol de 1936, tot i que durant un temps encara s'hi va seguir treballant, va paralitzar l'obra.

De nou el pantà de Crespià (1941)
Un cop acabada la conflagració, l'any 1941, en el Plan General de Obras Públicas, es declaren d'interès els pantans de Crespià i de Sau. Comença així una nova etapa pel pantà del Fluvià, tot i que aquesta vegada serà relativament curta. Durant les obres de perforació del túnel per desviar les aigües del riu, mentre es bastia la paret de la presa, es varen trobar amb afloraments de guixos, en alguns quals hi havia excavades algunes coves de dimensions considerables (en alguna d’elles s'hi podia circular per dins en barca, fins i tot).
Tot i amb això, la comarca del Pla de l'Estany va viure, durant uns anys, la il·lusió de les obres. L'any 1942 es va començar a construir la que havia de ser la casa de l'Administració, i que avui en dia es coneix com la «casa dels enginyers”, així com un barracó que estava destinat a menjador i vivenda dels treballadors. En aquells moments, ja devia haver-hi un nombre prou respectable de treballadors ja que, en data 7 i 8 de novembre d’aquell any, en els respectius plens municipals dels ajuntaments de Crespià i Esponellà, es va acordar de dirigir-se al Governador de la Província exposant que «en vista de la escasez de ganado lanar y del aumento de personal que hay en este pueblo ?de fet es referia als dos pobles? con motivo de las obras del pantano de Crespià» i demanant «permiso para sacrificar, entre los dos pueblos, semanalmente, un becerro para abastecer de carne a sus habitantes».
Però aquesta bonança va durar tan sols tres anys, ja que a partir de 1944 les obres del pantà de Crespià varen quedar suspeses per problemes d'ordre geològic i el febrer de l'any següent es van paralitzar de manera definitiva. Val a dir que en els sondejos que s'havien fet a l'any 1909 ja s'havien localitzat guixos en aquesta zona, tal i com recull l'informe fet per l'enginyer Pelegrí. I fins i tot es dóna el cas que dos anys després l'enginyer Casamor, que era l'encarregat de fer l'estudi previ del pantà de Crespià, va fer un informe on comentava que hi havia hagut un enfonsament del terreny en el futur vas de l'embassament i les conseqüències que això podria comportar. Però el cas és que no se li va donar la deguda importància a cap dels dos informes.
En aquests anys un altre problema planejava sobre les aigües gironines. A finals de la dècada del 1940, Barcelona i el seu cinturó es trobaven en fase d'expansió, però problemes climatològics, derivats de la poca pluja caiguda entre 1947 i 1949, varen donar lloc a una gran sequera que va ocasionar grans problemes de subministrament, tant a la ciutat de Barcelona com a la seva àrea metropolitana. En conseqüència, va caldre buscar una solució urgent, la qual passava per fer un transvasament de l'aigua del Ter. Per aquest motiu, i per decret del 31 de març de 1950, es va ordenar la redacció d'un avantprojecte —aprovat el 1954— d'abastament d'aigües a la ciutat comtal i rodalies, amb cabals derivats del riu Ter. En contrapartida, davant la gran pressió que hi havia en contra del projecte, sobretot a les comarques gironines, indirectament es donava llum verda a la redacció urgent d’una bateria d’estudis facultatius de grans embassaments com els d'Esponellà (Fluvià), Boadella (Muga) i Ginestar (Llémena).
Fou així com es platejaren diferents alternatives per a intentar superar el repte que representava no poder construir l’embassament del Fluvià al lloc previst. Una fou la d’impulsar un projecte aparcat des de primers de segle: construir un pantà a la zona de Boadella per a controlar les riuades de la Muga i del seu afluent, l'Arnera, i, a la vegada, possibilitar el regadiu de les terres de la comarca. Aquest projecte, a la llarga, donaria lloc a l'actual pantà de Boadella, inaugurat el 1969.
Altres tres propostes alternatives passaven per fer diferents actuacions a la zona del Fluvià. La primera, de l'any 1951, que va rebre el nom de Canal Baix de l’Empordà i que no preveia la construcció de cap gran embassament sinó una resclosa de derivació, fou desestimada poc després. Les altres dues, de manera successiva, es varen anar plantejant posteriorment: primer, <>b>l’Avantprojecte de Regulació per al riu Fluvià i, en desestimar-se, l’Embassament d’Esponellà.

Els embassaments de Castellfollit de la Roca, Sant Miquel de Campmajor i Ginestar (1953)
L'any 1953, la Direccion General de Obras Hidráulicas del Ministerio de Obras Publicas va redactar un avantprojecte de regulació dels cabals del riu Fluvià. Es tractava d'una complicada obra d'enginyeria hidràulica formada per tres pantans comunicats entre ells. El primer d'ells era una presa de 15 metres d'alçada que embassava les aigües del Fluvià prop de Castellfollit de la Roca, a l'alçada, possiblement, del Pla de l'Eliseu. Aleshores, mitjançant un túnel, es portaven fins el riu Ser, on, una mica més avall de la seva confluència amb el Ritort, a l'alçada del molí de Roca, hi hauria una presa. Aquesta embassament, amb una presa de dimensions similars a la del desestimat pantà de Crespià, de 50 metres d'alçada, hauria inundat la Vall de Campmajor. Per últim, un conjunt de túnels i canals havien de creuar els contraforts de la muntanya de Rocacorba per a portar les aigües del Ser a la Llémena, afluent del Ter. Finalment, tot el cabal s’havia d’emmagatzemar en un tercer embassament que consistia en una presa situada prop de Ginestar, d'una alçada de 45 metres. D'aquesta manera, es transvasava l'aigua sobrant de la conca del Fluvià al Ter. Aquest projecte fou aprovat el 25 de juliol de 1954 i fins i tot va arribar a sortir publicat al BOE, malgrat que no s'havia informat als veïns esperant a tenir els resultats dels sondejos. Uns resultats que encara foren més desoladors que en el cas del pantà de Crespià. En aquesta ocasió, a la Vall de Sant Miquel de Campmajor, es varen trobar amb grans concavitats, excavades al guix, en les quals se'ls hi esmunyien els tubs amb els què feien els sondejos. De nou la conclusió fou que el subsòl no podia retenir l'aigua i, d'aquesta manera, va entrar en joc una tercera opció: l'embassament d'Esponellà.

L'embassament d'Esponellà (1957)
A l’any 1956 es va reprendre la iniciativa del pantà de Crespià, com a contrapartida a la presa d’aigües del Ter per a la ciutat de Barcelona.
En el cas del Fluvià, però, i després de la decepció de la dècada dels 40, calia fer un nou estudi d'altres punts per tal de superar les limitacions de l’emplaçament inicial. El fet que la Vall de Campmajor també presentés problemes i la proximitat de l'Estany de Banyoles i la seva conca, va comportar que es decidís fer un estudi hidrogeològic detallat, tant a nivell superficial com d'assaigs per mitjà de fluoresceïna. Els resultats obtinguts varen permetre tenir una idea bastant clara de la hidrogeologia comarcal. Un cop acabats els estudis, l'Assessoria Geològica d'Obres Públiques, l'any 1957, va recomanar que calia construir la resclosa d'Esponellà perquè era la més eficaç i econòmica.
Naixia així el projecte d’embassament d’Esponellà, tan sols a 500 metres aigües avall de l’emplaçament abandonat el 1944. Les prospeccions geològiques que s’havien acabat de dur a terme havien permès conèixer que entre la ubicació descartada l'any 1944 i l’escollida el 1957 discorria una línia de falla perpendicular a la llera del riu que feia modificar el substrat geològic. Seria la proposta denominada per l’enginyer Vidal Pardal com a Presa del Ampurdán —un nom no reconegut oficialment—, per trobar-se ja dins del bloc geològic de l’Empordà.
El 15 de juliol de 1959 s'aprovava per Ordre Ministerial el Projecte de pantà d'Esponellà sobre el riu Fluvià, elaborat per la Confederació, i el 1960 es redactava l'estudi previ del conjunt dels plans de regatge del Fluvià. Però de nou, i malgrat les seves bones perspectives, el projecte va quedar encallat fins a l'any 1964, en què es va tornar a plantejar el Plan Fluviá en el I Plan de Desarrollo Economico Social fet pel govern de Madrid. Una vegada més, però, ni la redacció ni l’aprovació del projecte no varen servir per fer realitat la presa ni els regadius del Fluvià.

Els darrers intents
A finals dels anys 60, els estudis tècnics encarregats i elaborats per l’administració hidràulica defensaran que abans d’optar per la construcció d’una infraestructura com la presa d’Esponellà es valorin les possibilitats del regadiu amb aigües freàtiques.
Així, tot i que al I Plan de Desarrollo Económico Social, fet pel govern central l'any 1967, es considerava encara el Plan Fluvià, al II i al III, corresponents als anys 1967 i 1972 respectivament, aquest pla ja desapareix dels pressupostos i les obres ja no constaven enlloc.
Sí que es va arribar a redactar, però, el Projecte de túnel de desviament del riu Fluvià i camins d'accés de la marge esquerra per a la construcció de la presa d'Esponellà, amb un pressupost de 245 milions de pessetes.
I a l’any 1980, fins i tot, en el Plan Hidrológico Nacional, la regulació del Fluvià es considerava una actuació necessària per dur a terme abans de l'any 2010. Com podem veure, doncs, encara no s'havia dit el «no» definitiu a la construcció d'un embassament per aprofitar les aigües del riu Fluvià.
És més, al 1983 encara es parla d'un nou projecte. En aquest cas, passa per una presa de 42 metres d'alçada destinada no només al regadiu sinó també a l’abastament d’aigua i a l’aprofitament hidroelèctric. Aquest nou projecte era avalat per una presumible comunitat de regants que demanava a la CHPO que es reactivés el projecte dels anys 60. Aquesta nova revifalla va fer que el diari El Punt, en data 4 de febrer de 1984, publiqués un titular que deia: «el llarg camí de la presa d'Esponellà està a punt d'entrar en la recta final». Dos anys més tard, però, el 6 de novembre de 1986, el mateix diari reconeixia que el projecte estava congelat arran dels traspassos en matèria d'obres hidràuliques que l'estat central havia fet a la Generalitat el gener d'aquell any.
S'acabaran aquí 150 anys de projectes al Fluvià? La veritat és que no m'atreveixo a dir-ho. Com hem vist, cada cop que s'ha donat per enterrat un projecte, als pocs anys, com l'au fènix, n'ha tornat a ressorgir un de nou...

Bookmark and Share