Llibres

EL BLANQUER

EL BLANQUER


capítol del Llibre "Ofics i feines d'abans", publicat pel Consell Comarcal del Pla de l'Estany, 2010

Introducció
A diferència dels altres oficis seleccionats al llarg d'aquest llibre, més artesanals, el dels "blanquers, assaonadors i adobers", tot i ser més industrialitzat ha tingut una presència històrica constant a la comarca i els canvis que ha sofert han estat considerables al llarg del segles. Aquestes foren les raons que van fer aconsellable que també formés part d'aquesta tria d'oficis d'abans.

El dels blanquers es un ofici de llarga tradició a la comarca i de fet, amb l'aparició, al segle XII, dels molins blanquers, comença a agafar empenta aquest tipus d'establiments destinats a adobar les pells, on s'hi elaboren pells de bou i de vaca per a sola de calçat, cuir industrial, etc.

Aspectes històrics
El fet de que les tasques d'adobat, realitzada pels blanquers, i les d'acabat del producte, a càrrec dels assaonadors, s'entrecreuessin, portà en molt dels casos a compartir les mateixes instal·lacions: les anomenades adoberies. A Vic l'any 1793 ja es van unificar i en poblacions com Cervera, Figueres, Girona, Granollers, Igualada,... compartien des de l'època medieval denominació i patronatge gremial. A Banyoles, des d'abans del segle XVI, tenien una confraria juntament amb els sabaters i assaonadors, tal com ho demostra el fet que en data 21 d'agost de 1599 l'abat Bartomeu de Montagut confirmés els nous estatuts d'aquesta confraria, sota la invocació de Sant Marc Evangelista, els quals diuen que tot i que "sia fundada de molts anys cap ansa", cap predecessor d'aquest abat l'havia confirmat mai, donant entendre així que ja feia anys que existien com a confraria.

A diferència del gremi tèxtil on les diferents operacions de l'ofici (filat, cardat, tenyit,...) tenien unes tècniques i utillatges específics i que a la llarga donaren lloc a una estructura gremial diversa (teixidors de lli i llana; paraires i fabricants de llana,...) els oficis de la pell mostraren des d'un primer moment uns orígens de similitud considerable i tot i l'acabat final fos diferent totes partien d'unes operacions comunes: l'escorxat de l'animal i l'adobat de les pells o cuiros per convertir-los en primeres matèries de cada especialitat. Això es traduí en que, en molts casos, un mateix artesà executava part del procés industrial ell mateix: des de l'adobat fins a la venta, per la qual cosa, en els estatuts de la pròpia confraria de finals del segle XVI ja es deixava ben clar que " ... no sie ningun sabater qui gose ni presumesca adobar cuyros ni fer altres coses tocans als officis de blanquer y assahonador, y por lo contrari tampoch no sie nengun blanquer y assahonador qui gose fer sabates ni altres coses tocant als offici de sabater sots pena de ..." I fins i tot arribà a prohibir que si algun pare blanquer o assaonador tenia un fill sabater, no podia exercir en el mateix edifici, sinó que ho havia de fer en cases separades.

La riquesa d'aquesta indústria a la comarca, i en concret a la ciutat de Banyoles, queda palesa en un informe del 1789 en que diu que "... es fabriquen 3500 pells de cordovà, 5000 de valdesas, 1000 cuirs de sola i 500 de vaqueta negra...". Al segle següent es creen el 1820 Curtidos Hostench, que es dedicava a la pell del vacú; el 1836 Can Pujol, sobretot en pell de cabra per a calçat; el 1875 Can Franch, que als anys trenta del segle XX exportava guants a Holanda i Anglaterra; i el 1899, Can Prat Hostench. A la primera meitat del segle XX noves indústries venen a afegir-se o a substituir a les esmentades: El 1902, Masmitjà que es dedicà a guarnimenteria; el 1909 Can Turró; el 1914 Curtidos Amatller, i que l'any 1988 comptava amb 160 treballadors; el 1915, Durall, que treballava la pell de vacu, destinada a sola, napa i calçat; el 1916 Prat-Güell; el 1919 la fabrica de Xarols Sol Turró que treballava les pells de llana conegues com a badanes xarolades, molt resistents, per a calçat infantil i el 1943 l'Agustí López Garcia, que treballava la pell de cabrit per a calçat de senyora.

Procés de tractament de la pell
El procés podríem dir que comença amb l'adquisició de la pell. Des de que existeixen els escorxadors, aquests en son els principals subministradors (en el cas de l'empresa Tort i Franch de Banyoles, aquests tenien, a començaments del segle XX l'exclusiva per a tota la província, cosa que feia que a vegades es convertissin en intermediaris, sobre tot pel mercat francès i ja al segle XVII hi havia tres adoberies a Banyoles, que transformaven pells procedents de bestiar boví d'Amèrica i de xais, cabres i matxos de la comarca). De fet però, la relació entre la indústria de la pell i els carnissers de la comarca sempre ha set constant i fins que no es varen començar a instal·lar els grans escorxadors industrials sempre n'havien set els principals subministradors de matèria prima, tot i que en alguns casos d'obradors petits hi havien hagut els anomenats pellaires que n'eren els encarregats d'anar per les cases, anunciant la seva presència amb tocs de trompeta i demanant si tenien pells de conill, un animal al que ells mateixos mataven i escorxaven.

Però deixant de banda aquest primer apartat, el procés complert pel que passava i passa la pell el podríem dividir en dos grups, que son els que donen nom a aquests oficis:

- Els blanquers i adobers: que n'eren les persones que tenien l'ofici de fer les operacions preliminars de cara a l'adob de les pells: remullar-les, encalcinar-les, pelar-les, descarnar-les i adobar-les.

- Els assaonadors: n'eren les persones que tenien l'ofici d'assaonar les pells, això és, agafar-les tal com les deixava el blanquer i greixar-les, tenyir-les, desarrugar-les, eixugar-les, llustrar-les, etc.

Un cop aconseguides les pells el primer que es tenia que fer era remullar-les i netejar-les per tal d'extreure'n el màxim de brutícia possible i aconseguir que agafessin la consistència original. La necessitat d'un ús constant d'aigua es el motiu de que aquesta indústria estigues sempre situada a tocar d'un curs d'aigua (ja siguin recs, en el cas de Banyoles, o rius, en el cas de la resta de la comarca) i també separades de la població a causa de la pudor que generaven. Passats dos o tres dies, ja estaven llestes per extreure'n la llana; per això s'untaven per la cara interior amb una pasta de calç (a vegades també es feia servir sulfur de sodi) es plegaven com si fossin un llibre i es deixaven reposar unes hores, passades les quals ja es podia extreure'n la llana o el pel i descarnar la pell (aquest procés es duia a terme en unes sales que a mesura que passava el temps s'anaven emblanquinant per l'efecte de la calç i d'aquí el nom de blanqueries). Un cop descarnades al màxim i ben netejades amb aigua, per tal d'eliminar qualsevol resta de producte químic, venia el procés anomenat de rendiment, que era un procés biològic a traves del qual els microbis es menjaven les fibres dures de les pells (antigament s'aconseguia amb una mescla d'aigua i excrements animals), per tal de que quedessin toves i manejables i es poguessin treballar. Un cop el procés enllestit es netejaven un altra cop en força aigua, per que l'efecte del rendiment es deturés del tot i evitar la pell es pugues podrir i aquella ja estava preparada per l'adobament. Si aquest no es feia a continuació de l'anterior procés aleshores se'ls hi feia un tractament amb acid i sal i així es podien guardar sense perill el temps que calgués.

Segons ens explica en Francesc Colprim, un home amb una llarga experiència en aquest gremi, doncs havia treballat a Xarols Sol Turró, a Can Franch, a Ca l'Agustí Lopez Garcia i a Ca l'Amatller, abans de parar-se pel seu compte l'any 1973, "un cop neta de sang, greix i cascàrries, i amb el màxim de pel o llana arrancada, s'ha de fer el calciner que serveix per botir la pell per que desprès amb el rendit se li pugui treure l'arrel de la llana o la pell que hagi pogut quedar. Per últim, abans de la curtició, es duu a terme el piclat que consisteix en agafar la pell rendida per tal de donar-li consistència i força. En el rendit queda com si fos una gelatina, amb les fibres obertes i ara amb el piclat cal compactar-la una mica..."

Tanins vegetals (el roldor i l'escorça)
Per dur a terme l'adobament es requeria dels tanins que proporcionaven el roldor o be de l'escorça de diferents arbres. Ambdues coses requereixen que en parlem una mica, per que de per si son prou importants per la història de la comarca com per passar-les per alt ja que varen donar feina a un tipus de gent que en principi no tenia res a veure amb el gremi dels blanquers:

- el roldor: aquest era un arbust molt abundant a les muntanyes de la part oest de la nostra comarca i una matèria prima molt important dins la indústria de la pell, però sobre el que tenia el monopoli l'abat del monestir de Sant Esteve. Es per això que es pot considerar un fet important quan la Vila el 1253 aconseguí comprar a l'abat el dret del sumac o del roldor, aconseguint uns anys mes tard, el propi gremi d'adobers el monopoli de l'extracció i comerç del roldor dins la ciutat i rodalies de manera que passà a ser una important font d'ingressos de molts pagesos de la comarca. Segons en Francesc, "... un cop fet servir el roldor, es posava en un motllo, el premsaven i el deixaven assecar. I quan era sec el posaven en una estufa i donava escalfor a la llar..."

- l'escorça d'arbre: a tocar dels recs de Banyoles, juntament amb els molins blanquers i fariners, i paral·lelament al creixement de la indústria de la pell, varen aparèixer uns altres tipus de molins, els anomenats molins d'escorça. Aquests estaven situats normalment a la planta baixa de l'edifici, on dins d'un espai circular, a manera de trull, s'hi disposava una roda vertical, dreta, que era moguda per la força hidràulica de l'aigua del rec, seguint un doble sentit rotatori que molia l'escorça en rama. Aquesta escorça podia ser de diferents arbres, i depenen de cada tipus s'aconseguia un acabat de la pell diferent tal i com comenta en Francesc qui diu que " ... la millor era la d'alzina, ja que tenia mes tanins, mentre que quan aquesta es va acabar es feia servir la de pi, però no era el mateix, ja que no donava la mateixa fortalesa a la pell... i fins i tot es van arribar a importar tanins d'Americà del Sud, com l'extracte de mimosa..."

Un cop adobada la pell, mitjançant els tanins vegetals, s'obtenia un reforç de la pell, la qual una vegada assecada es tornava rígida de manera que per recobrar la flexibilitat calia l'esforç manual dels treballadors que l'estiraven fins que perdia la rigidesa inicial. Depenent d'un tani o altre es podia donar un color o altra. Per exemple en Francesc comenta que "... aquest procés, que no es podia fer en bombo per que els claus que ajuntaven les juntes de les fustes s'oxidaven i tacaven la pell, i es per això que es feia en tines, ... servia també per donar color a les pells, així per exemple el vegetal i el sulfat de ferro donava unes pells negres... " A Can Franch s'adobaven les pells amb sals d'alumini, amb la qual cosa s'aconseguien unes pells blanques, molt toves i especialment aptes per a guants de luxe. Mes endavant van utilitzar per adobar-les, crom, el qual necessitava uns dipòsits de fusta anomenats bombos on es disposaven les pells i es feien voltar al hora que estaven en contacte amb productes químics. Quan el procés d'adobament finalitzava les pells es tornaven a classificar i es determinava la seva destinació final: guants, ant o napa. Fins a finals del segle XIX el procés d'adobament es feia manual, de manera que es convertia en un procés llarg, dur i lent. La duresa d'aquest ofici feia que normalment no hi hagessin dones, tot i quan n'hi havien normalment feien treballs com polir les pells per convertir-les en ant, treballar la napa, escórrer les pells i estendre-les, mesurar-les, fer els paquets per facturar,...

En Francesc Colprim aclareix que en aquest procés calia saber el destí final de la pell "... depenent del tipus de pell que es vol, se li donarà una consistència mes o menys forta. No es el mateix una curtició de calçat que una de vestir com pot ser la napa o l'ant ..." i segueix dient que "... quan s'aplicava el roldor no es rendia ni piclava, es passava del desencalat a la curtició..."

Per últim la pell arribava als assaonadors els quals untaven els cuiros amb seu o sagí de porc (d'aquí ve el nom d'assaonador), a fi de donar suavitat i morbidesa a les pells i fer-les aptes per a la fabricació de qualsevol dels productes finals. Al final s'assecaven i cilindraven amb una grossa pedra de molí ja que en molt casos calia rebaixar-la, es a dir igualar la pell que en alguns llocs era mes gruixuda que en altres.

Ara la pell ja estava preparada per l'elaboració final, el tenyit,.... i tot i que en Francesc ens comenta que amb l'aparició del plàstic, la indústria de la pell ha rebut molt, degut a la gran quantitat d'imitacions i falsificacions s'ha de dir que ja fa molts mes anys que les imitacions i falsificacions estan al carrer, i sinó nomes cal donar-hi una ullada als estatuts del gremi del segle XVI on es diu: "... no sia ningun sabater qui gose vendre sabates falsificades, ço es venentles per cordova essent de molto o venentles per cordova essent a soles los devants de cordova y los derreres de molto o altrament sots pena de vint y un sou..."

A manera d'epíleg
Com una gran majoria dels oficis artesans, amb l'arribada de la industrialització, aquest es va anar mecanitzant, i poc a poc els tallers varen anar desapareixent i d'aquella pròspera indústria de la pell actualment resten a la comarca Curtits Julbe, a Porqueres; i Tecnopiel i Terricurt (Acabats del Terri) a Banyoles ... tot i que passejant per la ciutat encara podem veure, com a muts testimonis del que va ser aquesta indústria, diversos edificis fàcilment identificables amb les seves dues plantes característiques d'una adoberia preindustrial: la planta baixa, on tenien lloc les operacions de preparació i adob de les pells; i la planta de sobre, l'estenedor, amb els seus grans finestrals en forma d'arcs de mig punt, on els cuirs perdien la humitat, penjats de les característiques barres. I es que com diu en Francesc "per fer aquest procés que consisteix en agafar la pell, que està en estat de putrefacció i passar-la a un estat de conservació, abans es tardava dies i avui es pot fer en hores".

Bookmark and Share