Llibres

DEL «PANTANO DE MAS JUÉ» A L'«EMBASSAMENT DE DARNIUS BOADELLA»

DEL «PANTANO DE MAS JUÉ» A L


Capítol del llibre «La Muga» de Joan Carreres, publicat per Gorbs l'any 2017, pp. 47-59

Introducció: el segle XIX, un segle ple de projectes hidràulics
Amb l'arribada de l'edat moderna, molts dels estanys i estanyols que conformaven la nostre geografia varen anar desapareixent, i si bé en un començament ho foren per causes naturals, als segles XVIII i XIX la majoria ho varen ser com a conseqüència del creixement demogràfic, que va dur la pagesia a necessitar noves terres de conreu, i precisament les terres ocupades per aquestes antigues extensions d'aigua eren molt més preuades, degut a la seva fertilitat. D'aquesta manera, primer amb canals de drenatge i a partir del segle XIX, per mitjà dels nous avenços com les bombes d'aigua mogudes per vapor, es va aconseguir dessecar els fons de cubetes de les que fins llavors era pràcticament impossible extreure'n l'aigua. Però si bé es va guanyar en zona de conreu, s'ha de tenir present que els estanys eren reserves d'aigua i els reguladors naturals de certes rieres que, en alguns casos, es varen veure obligades a canviar el seu recorregut.
I un d'aquests estanys dessecats fou el de Castelló, el més important de tots els embassaments empordanesos, tant des d'un punt de vista físic, per l'extensió que ocupava, com socioeconòmic, pels diferents aprofitaments i explotació de recursos que se'n va fer. I precisament en aquest estanyol, que de fet n'era una albufera, era on anava a morir el riu del que estem parlant: la Muga.
A nivell general, tot aquest canvi en el panorama hidrològic va fer que poc a poc les administracions públiques es plantegessin el fet de desviar les aigües de certs rius en profit de les grans ciutats, per tal de poder-les abastar amb aigua corrent, a la vegada que afavorien els regadius i les comunicacions. Així, de la mateixa manera que havia succeït a diversos països europeus durant la Il·lustració, a l'estat espanyol es varen començar a realitzar diversos estudis de caràcter hidràulic, encaminats en la seva major part a la construcció de canals de navegació i obres de regadiu.
Amb l'arribada del segle XIX no tants sols s'heretà aquesta febre hidrològica sinó que s'intensificà, adquirint ja, dins la segona meitat del segle, una importància cabdal, que va donar lloc a la creació de diferents societats encarregades de construir canals ja sigui per reg, com el d'Urgell a Lleida (1853-1862), el del Guadalimar a Jaen, el de la Dreta del Llobregat a Barcelona (1861) o el de l'Henares a Guadalajara, o ja sigui per proveir d'aigua a les grans ciutats, com fou el Canal d'Isabel II, per a subministrament d'aigua a la capital espanyola.
I si bé, com acabem de veure a Catalunya es varen dur a terme grans projectes hidràulics, aquests afectaren tant sols part de les terres de Lleida, així com els deltes de l'Ebre i del Baix Llobregat, mentre que a les comarques gironines i en concret, a les conques hidrogràfiques del rius Fluvià i Muga, tots els projectes es varen anar desestimant fins ben entrada la segona meitat del segle XX, en que les necessitats creades per proveir d'aigua la ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana, els varen reactivar, però amb una nova visió, ja que molts dels nous projectes es varen fer pensant no tant sols en satisfer els regadius empordanesos sinó, també, en com podien repercutir sobre els cabals que es destinessin a la ciutat comtal. Serà així com entraran de nou en joc la Muga i el Fluvià, aquest darrer pensant en un possible transvasament cap el Ter i el primer com a opció per a complementar els recursos obtinguts del Fluvià i alliberant-lo de satisfer les necessitats hídriques de la seva conca baixa.
Hem parlat de projectes però no estaria de més fer un breu resum dels més importants. El primer d'ell es remunta a 1857 i diu per nom el de Canal del Norte de Cataluña. Aquest projecte, passava per la construcció d'un gran embassament al riu Ter, a la zona del Pasteral, que es nodria, a banda de les aigües del Ter, de les del Fluvià mitjançant un canal secundari que arrancava a tocar de Crespià. Incorporava un canal navegable de 100 km per a vaixells d'un màxim de 500 tones i que anava des d'aquest embassament fins a la badia de Roses.
Tres dècades més tard, el 1882, la societat Canal del Alto Ampurdán, impulsava un nou projecte molt més centrat en el regadiu i, en concret, en la plana que envoltava Figueres. L'obra principal consistia en una presa de derivació, en el mateix lloc on ja la situava el projecte de 1857.
A partir de 1900 els projectes van tenir el suport de la Cambra Agrícola de l'Empordà, la qual des d'un bon principi lluità per el desenvolupament de l'agricultura a la comarca. Els projectes de 1909 i 1916 preveien, entre d'altres, el «Canal del Ampurdán y Pantano de Crespià, para dar riego a 4.700 hectáreas [...] derivando el canal del rio Fluvia en el estrecho del Molino de las Deus, cerca del pueblo de Crespia, e implantando el pantano en el mismo sitio». Desprès vindrien els Projectes d'embassaments a Crespià, de 1929 i 1941, i desestimat aquest darrer, el d'Esponellà de 1957.

El perquè d'un embassament a la Muga
La zona empordanesa, tot i ser posseïdora d'una bona terra, amb vinyes i oliveres, a les seves fondalades tenia una agricultura molt precària, que es limitava al blat, el blat de moro i els farratges. I la causa s'havia d'anar a buscar en que era una terra molt castigada pel seus rius. D'aquí que no tants sols es pensava en canalitzar el seus rius per aprofitar-ne els seus recursos hídrics, sinó també per intentar controlar les fortes avingudes que acostumaven a negar les seves zones baixes, zones que, recordem, havien estat dessecades segles enrere i per tant manipulades artificialment donant lloc a una zona amb poca pendent on l'aprofitament agrícola del llit i l'elevació constant d'aquest darrer expliquen les dificultats que té el riu per sortir cap al mar i en conseqüència a estancar-se.
Així, canalitzar els dos grans cursos fluvials de la comarca empordanesa: la Muga i el Fluvià, i aprofitar les seves aigües, evitant que anualment fossin la causa de grans catàstrofes, es convertí en un objectiu prioritari.
D'aquí què, a banda dels diversos projectes del Fluvià, es pensava també en la Muga, on un embassament podria aportar grans beneficis a l'agricultura empordanesa, a la vegada que donaria més vitalitat a la industria figuerenca, tan mancada d'una base primordial com era l'energia elèctrica. Així mateix, serviria per garantir el proveïment d'aigua a moltes poblacions i com ja hem dit, també per reduir els efectes de avingudes de la Muga, les «Mugades». Un riu de caràcter impetuós del que Esteve Ripoll, alcalde de Castelló d'Empúries a mitjans dels anys vuitanta del passat segle XX, ?una de les zones més afectades per trobar-se a la part baixa del riu, on recordem hi havia hagut un gran estany que entre d'altres feia el servei d'absorbir aquestes inundacions?, descrivia, segons publicà Anna Pou en un article titula «Les inundacions a l'Empordà» aparegut a la Revista de Girona l'any 1993, com un: ««riu estrafolari, marrà de reaccions sorprenents i poc donat al sentimentalisme. Estalviador, a voltes, fins a deixar-nos amb la gola seca i devastador arreu, quan desfermat, decideix de trencar les aigües i parir-ne una de grossa».

Primers projectes
L'any 1892, un cop compresa la necessitat d'un pla de canalització i defensa del riu Muga, la Jefatura de Obras Públicas de la província de Girona, ordena que es facin uns primers estudis. Es així com l'enginyer en cap d'aquella demarcació, Rafael Coderch, va redactar un acurat projecte de rectificació i canalització del riu, on ja hi figurava la possibilitat d’un embassament regulador a la capçalera del riu, aigües amunt de la població de Boadella. Serà així com ja en el Primer Plan Nacional de Obras Hidráulicas, iniciat l'any 1902, i en els successius que es varen fer, ja es contemplava aquest embassament que rebia el nom de Pantano de Mas Jué (o Joher) de Boadellà d'Empordà, i que tenia com a missió principal la d’ampliar la zona de regadiu de la plana alt empordanesa.
L'any 1923, l’enginyer de la Confederación Hidrográfica del Pirineo Oriental, Mariano González Salas, va més enllà i en el seu estudi ja contempla tres possibles solucions, segons l’alçada de la presa i la capacitat de l’embassament. Però amb l'arribada de la Segona República, l'any 1931, la ponència encarregada de l’estudi del projecte del Pantano del Muga, emet un informe on indica que el veritable problema que s'ha de resoldre, no és el dels regs, sinó el de la regulació del riu per evitar els efectes de les grans i extraordinàries avingudes. En conseqüència, proposen deixar en suspens l’estudi definitiu del projecte, ja que requeria d’una minuciosa anàlisi sobre la regulació del riu, en el sentit de si havia de ser completa o parcial.
És a partir d'aquest informe que es canvia en nom del pantà i el dels seus objectius. Aixo en el Plan Nacional de Obras Hidráulicas de 1933, realitzat per Lorenzo Pardo, ja s’indicava que l’objectiu principal de les obres a la zona eren dos: d'una banda augmentar la producció agrícola de les zones regades, i d'altre la defensa davant de crescudes, i entre les possibles realitzacions figurava la del Pantano de la Muga, que substituïa al de Mas Jué.
Acabada la Guerra Civil, l'any 1940, el Plan General de Obras Hidráulicas, al parlar del riu Muga i d'un possible embassament augmenta els objectius a cobrir a tres. «La División Hidráulica ha pensado en la conveniencia de un pantano con el que se podrían regar los terrenos de su cuenca, ayudar al riego en el Canal del Alto Ampurdán y, sobre todo, mejorar los aprovechamientos industriales inferiores, así como encauzar y regular el río. Lo que más interesa es contener las grandes crecidas y proponen la llamada solución grande, construyendo una presa de 50 metros de altura que embalsaría unos 50 millones de m³». Malauradament, les grans precipitacions del mes d'octubre d'aquell mateix any, que va causar més de 400 morts a Catalunya, i els seus efectes sobre la conca de la Muga, entre d’altres, va venir a confirmar la necessitat d'una immediata actuació, i que es veurà plasmada el 21 de febrer de 1942, en que fou aprovada la redacció i estudi del Proyecto de Pantano de Boadella en el rio Muga, donant lloc al primer projecte rigorós i exhaustiu sobre l’embassament de Boadella al riu Muga, obra a l’enginyer de camins Antonio Gete Alonso.
Però encara caldria una nova empenta per que el projecte tires endavant. I aquesta vindria arrel de la poca pluja caiguda entre 1947 i 1949 i que va afectar en gran manera a Barcelona i el seu cinturó, que estava en plena fase d'expansió, i que van patir forces problemes de subministrament a causa de la sequera generada. Calia buscar una solució urgent, i aquesta passava per fer un transvasament de les aigües del Ter. Per aquest motiu, per decret del 31 de març de 1950 s'ordena la redacció d'un avantprojecte – que serà aprovat el 1954 - d'abastament d'aigües a la ciutat de Barcelona i rodalies, amb cabals derivats del riu Ter.
Aquesta solució va donar lloc a un seguit de protestes a les terres gironines, que veien en aquesta decisió un fre al desenvolupament de la part baixa de la seva conca. Fou així com per compensar aquest seguit de reaccions contràries a l’abastament de Barcelona i rodalies amb aigües del Ter, indirectament es donava llum verda a la redacció urgent d'una bateria d'estudis facultatius de grans embassaments a la vegada que es posava sobre la taula d'altres d'aparcats feia temps, com el de construir un pantà a la zona de Boadella per controlar les riuades de la Muga i a la vegada possibilitar el regadiu de les terres de la comarca, i que donaria lloc a l'actual pantà inaugurat el 1969.
D'aquesta manera arribem a l'1 de juny de 1954 en que el projecte del Pantà de Boadella serà aprovat oficialment per Ordre Ministerial i el 16 de desembre d'aquell mateix any, ho serà per llei.

El projecte definitiu
Ja hem vist que poc a poc es va veure en la necessitat de que aquest embassament tingues una triple funció. Primer garantir el proveïment d’aigua en el marc d’una demanda creixent, tant per a usos agraris com urbans: per a una productiva agricultura que es modernitzava, per a un turisme que es massificava i per a uns nuclis de població com Figueres o Roses que creixien demogràficament. En segon lloc per prevenir els efectes de les avingudes ocasionades pel riu la Muga, i per últim per a produir energia elèctrica.
I així és com s'arriba al Proyecto de replanteo del pantano de Boadella en el río Muga de l’any 1956. De la seva lectura es veu que, de les tres premisses enumerades, la principal és el de subministrar l’aigua pel reg potencial d’entre 10.000 i 12.000 ha de conreu a la plana de l’Alt Empordà, i més desprès de la desestimació de construir el pantà de Crespià, amb el qual s'hauria regat part dels conreus empordanesos, que ara tindran que ser regats per les aigües de la Muga, tot i que no deixa de banda les altres «[...] asímismo el Pantano será utilizado en el abastecimiento de poblaciones, en especial Figueras, y pueblos de la zona Alta del Ampurdán, y como finalidades accesorias tendrá la de producción de energía eléctrica y la de coadyuvar a la supresión de inundaciones».
Per fi, el dia 25 de febrer de 1959 es produïa l’adjudicació de les obres i el 14 de maig començaven les mateixes, amb la construcció del túnel de desviament de les aigües del riu Muga mentre es feia la presa, a la vegada que també es realitzaven altres construccions auxiliars destinades a la instal·lació de la maquinària per tal de dur a terme el formigonat del mur. Dos anys desprès, el març de 1961 s'iniciaven les excavacions de la presa per tal de fer els fonaments que sustentarien la paret. Les obres de la presa pròpiament dites s’acabaren al final de 1969 i la recepció definitiva de les obres, per part de l’Estat, es produí el 17 de juny de 1971.
Però a més de la presa principal, se'n varen tenir que construir dues més de secundaries, a mena de dics de contenció, sense desaigües ni sobreeixidors. Una d'elles, de 100 metres de llargada, a continuació del mur de la presa principal, en direcció nord, que passa totalment desapercebuda ja que a nivell extern queda dissimulada per un talús de terra. L'altra, molt més petita, de 6 metres d'alçada, es va construir al sud del lloc conegut com a Mola Trencada, en un punt en que hi havia un coll situat per sota del nivell màxim del pantà, fet que faria que quan l'aigua superés un cert nivell, aquesta s'escolés per aquest punt. Cal esmentar que si bé el paratge on es va construir aquesta darrera rep el nom de «els Fangots» per la punta de terra que hi ha tot just al seu davant, a fregar del congost de la Muga Torta, que és coneguda com la «Punta del Fangot», oficialment aquest nom se li va donar a l'altra presa, la que hi ha a continuació de la principal.
Les obres, com hem dit, que es varen acabar a mitjans de 1969, però la presa ja es va emplenar per primer cop l'any anterior degut a les intenses pluges caigudes a finals del mes de novembre d'aquell any. El diari Ampurdán del 4 de desembre deia: «Las lluvias anteriores a las de la semana pasada promovieron un notable crecimiento en el embalse de Boadella, inundando extensas zonas y varios mansos, alcanzando su cota más alta. [...] Nuevas tierras y mansos han quedado bajo las aguas. Algunos aún mantienen sus tejados o torres sobre el nivel en una inútil supervivencia y otros tienen al agua lamiendo sus cimientos [...] Tenemos aseguradas las reservas para el próximo verano, tanto el agua para el abastecimiento de Figueras como de los riegos del Ampurdán [...] Igualmente, se ha ganado una nueva belleza para nuestra comarca, pues será un atrayente más y, en el fondo, hemos salvado en estas semanas pasadas, de unas indudables inundaciones que se hubieran producido aguas abajo del río Muga». S'havien assolit els objectius pretesos: tenir suficients reserves d'aigua i prevenir les «mugades».
Desprès de més de 10 anys de treballs, al final l'obra estava acabada. Tenia una alçada de 53,9 m als quals s’havien d’afegir els 9 m de profunditat dels fonaments i una longitud de coronació de 250 m. Respecte l’embassament tenia una capacitat màxima de 61,96 hm³, ocupava una superfície de 3,6 km², tenia un perímetre de 21 km i recollia les aigües d’una conca de 182 kms². La cota màxima de les aigües embassades era de 158,5 m sobre el nivell del mar i la cota del llit del riu Muga a la base de la presa, era de 106,1 m.

El perquè del seu emplaçament
De la mateixa manera que al Fluvià es varen barrejar diferents opcions sobre el lloc on construir el pretès embassament, a la Muga va passar el mateix, unes parlaven d'ubicar la presa en el congost que forma el riu aigües amunt de la població de Boadella, a prop de l’aiguabarreig de la Muga amb el seu tributari, l’Arnera. Altres aigües més amunt del mas Joer, entre les centrals de Pilans i la de la Farga (aquesta avui en dia sota les aigües del pantà). Però finalment no va ser ni un ni l'altre, sinó que l'emplaçament definitiu es va ubicar en la confluència amb la riera de Maçanet de Cabrenys, aigües avall de l’aiguabarreig entre la Muga i l'Arnera, el seu principal tributari en aquest sector, i entre els termes municipals de Darnius, Boadella i Sant Llorenç de la Muga.
El conjunt del pantà està format per dos braços, que corresponen a la que n'era la depressió de l'Arnera, al nord, i l'altre, l'antiga vall de la Muga, al sud. Es un indret on el riu s'estreny, desprès de travessar una vall relativament àmplia com és la de l’Arnera, de manera que el lloc escollit es converteix en un bon receptacle en el que només cal tancar per un dels seus extrems. Tot i que el que confereix el major volum a l'embassament, es l'antiga conca de l'Arnera, no tant escarpada, que no pas la de la Muga, que té uns pendents molt més acusats.
Amb la decisió d'ubicar la presa en aquest lloc i no en els altres previstos anteriorment, fa que el cabal que arriba a l’embassament sigui més elevat i el volum d’aigües que es pot regular també és superior. Per tant, costa menys d'omplir i, alhora, el control que es pot exercir sobre la conca superior del riu és més gran, ja que per la seva ubicació respecte el conjunt de la conca de la Muga, l’embassament permet regular tota la capçalera superior, recollint les aigües de les muntanyes que la rodegen.

Arqueologia industrial i el que en queda de les construccions annexes
Com es tota obra d'aquestes característiques, son moltes les construccions que es basteixen al seu voltant, tot i que per la posterioritat queda poca cosa més que la gran paret que conté les aigües emmagatzemades i la maquinaria que la regula. Però la veritat es que, per arribar a aquest punt, abans han calgut construir tot un conjunt d'obres complementàries, com son els habitatges per els obrers, encarregats i tècnics, així com oficines, tallers, magatzems, laboratoris i una clínica o dispensari. També cal un polvorí, on emmagatzemar la gran quantitat d'explosius que es tenen que fer servir. I en el cas que ens ocupa, fins i tot i havia escola, capella i un petit quarter per la Guàrdia Civil. I evidentment el que es coneixia com la casa de l'Administració, que era on sojornava l'enginyer i altres alts càrrecs. Però per saber que en queda d'aquestes construccions, primer hauríem de saber on estaven ubicades.
A la riba dreta de la Muga, a l'anomenat Barri del Pantà, molt aprop de la presa, i a cavall entre els municipis de Terrades i Darnius, s'hi trobaven els pavellons destinats a albergar els dormitoris dels obrers, amb capacitat per a 150 persones, el menjador, la cantina i els serveis sanitaris. També els pavellons complementaris pensats per als tècnics i les seves famílies, una petita clínica, una capella ?que en aquest cas estava sota l'advocació de Santa Maria del Mar, i que de dilluns a divendres funcionava com a escola?, un taller mecànic, magatzems, etc. Avui en dia d'aquestes construccions, queda dempeus les parets dels diferents barracons, de manera que encara ens podem fer una idea de conjunt d'aquest petit poblat, així com l'església, tot i que amb la volta esfondrada.
Prop seu, en un promontori, des d’on es dominava tant la presa com el poblat, s'hi va construir un quarter de Guàrdia Civil, enderrocat l'any 1994 i que tenia com a objectiu afavorir la vigilància i evitar possibles aldarulls entre els treballadors, ja que segons testimonis de l'època, part d'aquest personal provenia del món penitenciari.
I per últim, separat del poblat dels obrers, al marge esquerre de la Muga, a l'altre banda de la presa, al costat mateix de la carretera que va de Boadella d’Empordà a Darnius, s'hi va bastir la casa de l’administració, el laboratori, un magatzem i les cases dels guardes, així com un frontó i una piscina. Un conjunt, que actualment es conserva en perfecte estat, i que serveix per les persones que avui en dia en tenen cura de les instal·lacions, ja sigui pel que fa al seu manteniment, com a la seguretat de les mateixes. Tot el contrari del que passa amb l'edifici del polvorí, del que no en queden restes, així com tampoc en queden d'una petita presa, a mena de maqueta, que varen bastir els enginyers per tal de fer assajos.

Del «Pantano de Mas Jué» a l'«Embassement de Darnius Boadella»
L'any 1981, l'Ajuntament de Darnius va començar una campanya adreçada als organismes oficials per aconseguir que el què fins aquell moment era conegut com a Pantà de Boadella passés a anomenar-se Pantà de Darnius, al·legant que, malgrat el seu nom oficial, bona part de la superfície del pantà forma part del seu terme municipal i que si encara se seguia mantenint el nom de Boadella era per un error històric. De fet, dels 3'6 km² de superfície que té la làmina d’aigua quan el nivell és màxim, prop de 2'4 km² s’inclouen dins el terme de Darnius, una part important dels 1'2 km2 de superfície que resten pertanyen al terme municipal de Sant Llorenç de la Muga i la resta es reparteix entre els termes municipals de Terrades i de Maçanet de Cabrenys. El terme municipal de Boadella i les Escaules, per tant, no forma part de l'actual embassament.
Un error històric que no seria tal si ens remuntem a l'any 1892, any en què per primer cop es plantejà fer un pantà en aquest indret, aigües avall de l'actual ubicació, a prop del mas Joher, una masia ubicada a l'extrem oest del terme municipal de Boadella i les Escaules, a prop del límit amb el de Darnius. En aquell moment es parlava del «Pantano de Mas Jué de Boadellà d'Empordà», i a l'any 1931 se l'esmenta com a «Pantano de la Muga». Fins aquí no hi hauria cap error ni conflicte.
A l'any 1915, però, segons publicava el 16 d'octubre d'aquell any el periòdic L´Empordà Federal, en el lloc conegut com el gorg de la Mort, s'havia construït un embassament, amb un mur de 75 metres de llargada i 10 d'alçada, conegut amb el nom de resclosa dels Pilans. A l'embassament, mentrestant, se li donava el nom de «Pantà de Boadella» i tenia com objectiu conduir les aigües, mitjançant un canal, fins a les turbines de la central dels Pilans per augmentar la producció elèctrica de la mateixa. La central elèctrica dels Pilans, construïda a l'any 1915, es troba dins el terme municipal de Boadella i, en aquell temps, ja es parla del gran llac format després de recollir les aigües de la Muga i l'Arnera. El què passa és que la resclosa dels Pilans —que també rebia el nom de «Pantà de Boadella»— ja es troba dins el terme municipal de Darnius, ja que la partió entre els dos municipis la fa el clot dels Pilans, que es troba entre la resclosa i la central elèctrica. Aquell nom de «Pantà de Boadella» que es donava a la resclosa dels Pilans ja era erroni, per tant.
Anys més tard, ja dins la dècada dels anys quaranta, un nou projecte agafava força, i el situava, precisament, en el lloc anomenat «Pilans de Cal Manso» —lloc on es troba la central dels Pilans, dins el terme municipal de Boadella i les Escaules—, realitzant-se fins i tot diversos estudis preliminars amb el nom de «Pantà de Boadella», que en aquest cas era una terminologia correcta.
Finalment, però, es va modificar l’indret de construcció de l'embassament i es va desplaçar aigües amunt, mantenint el nom oficial de Boadella i donant lloc a la incorrecció toponímica. A partir d'aquí, sobre el fet de perquè es va mantenir el nom de Boadella, totes les especulacions son vàlides, i David Pavon n'anomena tres que crec que poden resumir molt bé aquesta qüestió: o bé perquè els enginyers no tenien massa clar on arribaven els límits de cada municipi, o bé perquè Boadella era el primer poble situat aigües avall de l’embassament, i al costat mateix del riu, o bé perquè l’accés a l’indret es feia preferentment des de Boadella.
Finalment, el 9 de gener de 2014, la Comissió de Toponímia de la Generalitat de Catalunya va donar la raó a la petició de l'ajuntament de Darnius i va aprovar canviar el nom de «pantà de Boadella», per el de «pantà de Darnius-Boadella». Un anys desprès, el 10 de febrer del 2015, el govern de la Generalitat de Catalunya aprovava la denominació d'«embassament de Darnius Boadella», nom que gairebé coincideix amb el que l'any 1998 ja havien fet servir en un mapa de la zona editat pel grup d’acció local Salines–Bassegoda, que com sentència Pavón varen prendre la salomònica decisió d’anomenar l’embassament, oficiosament, com a «Pantà de Boadella-Darnius».

Bookmark and Share