Artículos - Historia
ELS GALCERAN: NISSAGA CARLINA DE PRATS DE LLUÇANÈS (segona part)
AUSA, publicació del Patronat d'Estudis Osonencs
núm.158, Vic 2006
En Jeroni Galceran i Terrés, heroi de les tres guerres
Nascut el 21 de maig de 1820 a Prats de Lluçanès, (61) en Jeroni era una persona d'un gran caràcter, fruit
d'unes conviccions personals i religioses molt fortes, cosa que contrastaven amb el seu caràcter afable. La que fou l'esposa
d'Alfons Carles, germà del pretendent al tro, Maria de les Neus de Bragança, infanta de Portugal, ens els descriu així:
"...bizarrisimo, entendido militar, sumiso, humilde, para quien toda ambición era desconocida; servir a Dios y a la causa era
el objeto de su existéncia" .(62)
Tenint present que quan tenia 2 anys, ja va tenir que abandonar la casa paterna juntament amb tota la seva
família, ja que aquesta es va veure perseguida per les seves tendències realistes, de ben jove va anar a estudiar fora de la
població, Primerament estudià lletres amb el seu oncle patern, Segimon, a Cervera i desprès Humanitats als Jesuïtes de
Manresa, (63) lloc on es trobava quan el seu pare es va aixecar en armes l'any 1833.
Fet pres l'any 1834, juntament amb el seus avis, el maig de 1836 aconseguí escapar-s,e i unir-se al batalló
del seu pare. "El mes de maig va marxar el destacament que hi havia [aquarterat a Prats] i per sustituir-lo
vingueren dues companyies de liberals. S'allotjaren a les cases del poble, essent comandant Pere Martir de Febrer. El dia que
arribaren, per mitjà d'una corda s'escapà de la rectoria el fill de Galceran i s'anà cap a la facció, on de seguida el feren
oficial" .(64)
Mesos desprès i ja ficat de ple en la milícia, de tornada del viatge a Andorra, on s'havia quedat mentre
esperava que son pare tornès de Navarra, es va veure sorprès en una emboscada, on ja va destacar, amb tant sols 16 anys, per
la seva valentia: "... Jerónimo, en tanto, sube a una altura, reune los dispersos, y animandoles con su ejemplo, carga al
enemigo, le hace retroceder y logra salvar a su padre..." .(65)
Desprès d'aquests fets, i per recomanació del mateix Comte d'Espanya, ingressà al col·legi militar de cadets
carlins de La Nou i, poc després, al de Borredà, (66) on destacà com un bon estudiant i sobresortí aviat en els estudis de
tàctica.
Era encara molt jove quan fou destinat a alferes de granaders en un dels batallons carlins, (67) prenent part
en diverses accions bèl·liques de la primera carlinada. Es distingí especialment pel seu valor i intel·ligència en les
accions de Peracamps on, amb una sola companyia, aconseguí detenir durant forces hores el pas d'una columna enemiga; també a
Moià; Manlleu; Ripoll; Roda, on aconseguí un canó isabelí i finalment Solsona, on fou ferit de gravetat al costat esquerra.
(68) Havia complert tot just els 20 anys.
Mentre estava convalescent a Berga, es pactà la pau i fugí a França juntament amb la seva família i diversos
cabdills carlins. La seva estada a l'estranger durà gairebé 7 anys fins l'any 1846 en que esclatà la segona carlinada,
coneguda com la Guerra dels Matiners. I a l'igual que el seu pare va fer en la Primera Guerra Carlina, en Jeroni va ser dels
primers en aixecar-se en armes en aquesta segona contesa: "La Guerra comença pel setembre de 1846 amb l'aixecament de
Benet Tristany a Solsona... el seguiren Joan Cavalleria i Josep Puig al Berguedà i Jeroni Galceran....." .(69)
L'inici d'aquesta segona guerra, fou conseqüència del fracàs en les gestions per dur a terme un matrimoni entre Isabel
II i Carles Lluís de Borbó, comte de Montemolín, fill del pretendent Carles V, i que hauria acabat amb els plets dinàstics.
Aquest mateix any la reina va contraure matrimoni, amb el també cosí seu, Francesc d'Assís i Borbó. Aquesta unió, negociada
per la Cort, i contraria a la decisió de la pròpia reina, va fer que aquesta visqués pràcticament separada del seu marit i
amb una vida privada propensa a l'escàndol. Mes que una guerra estrictament carlina, fou una guerra de guerrilles, una
revolta catalana contra la dictadura dels moderats i contra un seguit de mesures que pertorbaven la vida del país. Fou una
rebel·lió contra tot, contra Barcelona, contra la reina, contra les quintes i contra els abusos que patia la pagesia.
En Jeroni es va posar sota les ordres d'en Ramon Cabrera, qui li va donar el comandament d'una companyia, amb el grau
de capità. Sobresortí en totes les accions que participà de tal manera que el mateix Cabrera li va posar el sobrenom del
"Lleó català", (70) en contraposició al que amb ell li havien posat del "Tigre del Maestrat".
Podria ser que en aquest període fos fet presoner, ja que hi ha un document del 7 de febrer de l'any 1848 en
que el Capità General, a traves del Brigadier Leonardo de Arias comunica a l'Alcalde de Prats de Lluçanès que se li ha
concedit un indult. (71)
Un cop acabada la guerra i per tal de poder subsistir, doncs recordem que des de ben jove que s'havia
allistat a la causa carlina i totes les propietats de la família havien estat destruïdes, s'instal·la a la ciutat de Vic (72)
i es va posar al servei del Marqués de Castellvell.(73)
El 19 de març del 1852, heretà de Maria Terrés, (74) germana de la seva mare, una considerable quantitat de
diners, la qual cosa el permetrà refer-se econòmicament.(75) Dos anys mes tard, es casa amb una vigetana, la Margarida
Ballart i Bosch, amb la qual tindrà dos fills, en Josep Maria, nascut l'any 1857 (76) i la Serafina el 1866.(77)
Tot i que aquests anys, donarien la impressió que son els mes tranquils de la seva existència, d'una banda
degut al seu matrimoni i el naixement dels seus fills i d'altra banda a la tranquil·litat econòmica, fruit de l'herència
rebuda, en realitat no seran tant feliços, doncs la seva estabilitat es va veure sacsejada degut a uns negocis que li van
anar malament i que va fer que perdés bona part del seu capital (78) i el d'alguns amics i companys d'armes que li havien
confiat els seus diners. Aquest motiu l'obliga a canviar de vivenda i a buscar altres feines i es així com el trobem l'any
1859 (79) exercint de venedor i el 1867 d'escrivent.(80)
Però arribats a l'any 1868 i en triomfar la revolució que comportà la caiguda d'Isabel II, en Jeroni
ràpidament oferí els seus serveis al nou pretendent, el qual el va adreçar al General Joan Castells que li va encomanar
l'organització de les partides de Vic i de Berga, arribant a aconseguir un batalló format per mes de mil persones.(81)
Mentre, el panorama polític s'anava agreujant cada cop mes. A partir del moment del destronament de la reina
s'intentarà crear a l'estat espanyol un sistema de govern revolucionari, conegut com a Sexenni Revolucionari, però que
acabarà amb un fracàs i en la presa del poder, un altre cop, per part dels moderats. L'esperit revolucionari que havia
aconseguit foragitar la reina mancava d'una ideologia clara que s'enfrontava a la tasca de trobar un nou govern i un cap que
el dirigís. I aquest fou un dels principals problemes, ja que com diria el General Prim "trobar a un rei democràtic a
Europa és tan difícil com trobar un ateu al cel" . Al final però el 1870 es va nomenar Amadeu de Savoia com a futur rei,
però mentre viatjava cap a Madrid per prendre possessió del seu càrrec, el seu principal valedor, el general Joan Prim fou
assassinat. Desprès d'això Amadeu te que enfrontar-se amb un país dividit. Els sectors conservadors, especialment els
terratinents i l'església, no accepten ni les reformes democràtiques ni aquell rei. Per els carlins el rei legítim hauria de
ser Carles Maria de Borbó, mentre que els que havien donat suport a Isabel II reclamaven el tro pel seu fill, el futur Alfons
XII. També el republicans deien la seva, reclamant la proclamació d'una República (cosa que aconseguiran el febrer de 1873
amb l'abdicació del nou rei, encara que només durarà onze mesos).
Es en aquest context que fa la seva aparició Carles Maria dels Dolors, Carles VII, fill del comte de Montemolín, el
qual aprofita la inestabilitat política del pais per fer una declaració de guerra, a la vegada que fa un manifest, adreçat a
catalans, valencians i aragonesos, declarant la seva intenció de retornar els furs que Felip V havia suprimit, restaurar la
Generalitat i les Corts Catalanes, l'abolició de les lleves i la vinculació de Catalunya i Castella mitjançant una unió
federativa. (82) Fou una proclama destinada a exaltar a la població a la guerra: "Hace siglo y medio que mi ilustre
abuelo Felipe V creyó deber borrar vuestros fueros del libro de las franquicias de la patria. Lo que él os quitó como rey, yo
como rey os lo devuelvo, que si fuisteis hostiles al fundador de mi dinastía, baluarte sois ahora de su legítimo
descendiente."
Però, a Catalunya, aquesta tercera i última guerra, estava condemnada al fracàs de bon començament, ja que a l'igual
que va passar en la primera, al no comptar amb un únic cabdill de prestigi que unifiqués tots els esforços, el comandament va
quedar repartit entre un excessiu nombre de cabdills, a vegades rivals entre si, que actuaven per pròpia iniciativa, sense
perseguir un fi concret i a vegades, fins i tot, buscant el seu propi enriquiment: "una sola condición faltaba a la
hueste carlista del Principado para que sus empresas fueran mas funestas a la causa que combatian, y era disciplina"
.(83)
I com a primera mostra d'aquest descontrol, la tenim que l'aixecament carlí a Catalunya es va dur a terme abans que a
la resta de l'estat, degut, sembla ser, a una ordre que no va arribar a temps. El cas es que el 7 d'abril de 1872 (quinze
dies abans de la data prevista) (84), el General Castells, juntament amb altres cap carlins, com en Jeroni Galceran,
s'aixecaren en armes a favor de Carles VII: "... entre el mesos de març i abril [any 1872] tenim aquest conat de
revolta a Barcelona i en molts indrets de Catalunya...... Galceran i Camps, a Berga i Prats de Lluçanès; Vila de Prat, a
Vic..." .(85)
I en poc temps, degut al seu tarannà amable i cavallerós, fa que molta gent el segueixi, aconseguint fins i tot el
respecte de part dels mateixos comandaments liberals (86) i de la població civil en general: ".. a Prats vingué amb les
seves forces moltíssimes vegades, però sempre es portà noblement amb el veïnat. Ja des del primer dia que s'hi presentà deixa
cIar que el que volia era reclutar gent a favor de Carles VII però que respectava totes les opinions i que, els que li eren
contraris, si no es significaven amb les armes, podien estar tranquils, que el passat ja estava oblidat." (87)
Les seves accions en combat foren moltes i totes elles, pel que s'ha escrit, de gran valia. A Sant Pere de Torelló es
va topar amb forces de la Guàrdia Civil a les que va vèncer tot i que el seu exercit encara era força novell. Mes tard, a
Vallcebre, juntament amb el General Castells, aconseguí foragitar tot una columna de liberals.
A finals d'abril, juntament amb Castells, causen forces destrosses en la via del ferrocarril que va de Barcelona a
Saragossa. Aquesta acció va comportar que en data 1 de maig, el Fiscal del Govern Militar de la Província de Barcelona
s'adrecés a l'alcalde de Prats de Lluçanès per que li informés de les propietats que tenia en Jeroni, així com de la seva
conducta i antecedents penals: " Exmo. Sr. Debiendo hacerse constar en la sumaria que me hallo instruyendo a los
cabecillas Juan Castells y Geronimo Galceran, por daños causados en la via ferrea de Zaragoza a esta Capital: los bienes que
posea dicho Galceran, natural de Prats de llusanés,....." .(88)
Però amb en Jeroni no li preocupà aquest fet, doncs dies desprès, concretament el 4 de maig es presentà a Prats, amb
"80 homes mal armats, a les onze de la nit, no va molestar a ningú. Demanà a Piniella (pare) i a Camps vuit homes per a
vigilar. S'allotjaren a la plaça i ell a casa del metge Camps." (89) L'endemà se'n va anar mentre "vingueren de Berga
el coronel Bodo i de Vic el coronel Montero, el brigadier Francisco i altres" (90) que el perseguien.
El 15 de juny torna a Prats i intercedeix per l'alcalde, en Manuel Piniella, que havia estat pres per en Castells,
quan aquest va saber que havia enviat comunicat a Berga avisant de la presència d'aquest a la vila.(91)
Desprès de diferents fets i amb un prestigi cada cop mes gran, el juliol de 1872, aconseguí entrar triomfant a la
ciutat de Terrassa. Uns dies mes tard, el 22 del mateix mes, juntament amb Castells, capturen un tren correu, embarquen els
seus homes i per unes hores trasbalsen la ciutat de Manresa. (92)
El dies 1 i 27 de setembre torna a Prats, el primer d'ells amb 150 homes i el segon, juntament amb en Vila de Prat i
400 homes. Aquest darrer cop, va tenir que enfrontar-se als seus homes i amenaçar-los amb el sabre, doncs aquets es negaren a
partir cap a Berga queixant-se del mal estat de les municions. I torna el mes de novembre, el dia 2 juntament amb en Miret i
el 17, amb aquest, en Vives i en Tristany, justament el dia que caigué Banyoles en mans dels carlins, cosa que van aprofitar
per fer una arenga a tropa, des del balcó del Basté Sala. El desembre ho torna a fer, aquest cop acompanyat d'en Tristany,
Comas i Mariano el dia 1, i el dia 8 amb tot el seu batalló.(93)
A finals de desembre, concretament el dia 30, es produeix l'entrada al país del Comandant General de Catalunya,
l'infant Alfons Carles, germà de Carles VII, i la seva esposa Maria de les Neus Bragança i Borbó. Provinents del Vallespir i
a través de l'Alta Garrotxa (94) van fer un llarg trajecte fins a trobar-se amb en Savalls al santuari de Finestres el dia 8
de gener. Un cop al país es va dedicar a reestructurar l'exèrcit i una de les primeres accions que va dur a terme va ser la
de destituir del seu càrrec al General Castells, Comandant General de la Província de Barcelona. Per cobrir la vacant es va
pensar en el coronel Savalls, però la gran animadversió que aquest tenia per Larramendi, (95) al que no acceptava com a
superior i de qui havia dit: "no se en quina acció ha guanyant el faixí de general" ,(96) per afegir desprès, V"le
advierto, que hasta nueva orden ni recibiré ni cumpliré ninguna orden que venga de usted" ,(97) va fer que s'ho
replantegés i al final es nomenés amb en Jeroni Comandant en Cap de la Província de Barcelona.
El 27 de gener del 1873, tot l'exèrcit carlí de la província de Barcelona es reuneix a Moià, i entre ells es troba en
Jeroni, juntament amb altres cabdills com Vila de Prat, Masachs, Camps o el mateix Miret. En total sumen 1000 homes i 50
cavalls. (98) El 19 de febrer passa, juntament amb en Guiu, per Carme i fa nit a Capellades.
Es per aquestes dades, que en Jeroni es ferit, (99) i estava encara convalescent de la ferida, que va estar cridat per
Alfons Carles, que s'estava al Mas Surroca de Beget: "... entre las personas que Alfonso hizo venir para conferenciar con
él estava el Coronel don Jerónimo Galcerán, a quien mi marido escogió para ponerle al frente de la provincia de Barcelona.
Este exelente jefe reunia todas las cualidades de un buen militar y hombre perfecto. Cuando vino a Casa Surroca sufria aún de
una herida en el pie habida en su último combate" .(100)
Es van tornar a trobar a finals de febrer, quan en Jeroni i la seva tropa es van unir a la comitiva que encapçalava
l'infant, juntament amb la seva dona i els seus cosins Albert i Francesc de Borbó, amb motiu de la campanya endegada per
conquerir la capital del Berguedà, però en arribats a Gironella els van arribar notícies de que no havia començat l'assalt i
de que les tropes del General Castells (101) havien preferit tornar-se'n.(102) Així doncs canviaren d'objectiu i es dirigiren
cap a Conanglell, a tocar de Torelló.(103) De camí cap a l'objectiu i en arribar a la Serra del Grau, foren sorpresos per un
grup d'homes que van disparar les seves armes contra la infanta, la qual va sortir il·lesa de l'atemptat ja que la bala va
anar a impactar en un soldat que portava al costat, el qual morí a l'acte. Era el 2 de març de l'any 1873.(104)
Refets d'aquest ensurt es van dirigir cap a Conanglell, però si en el cas de Berga, qui va fallar fou el General
Castells, en aquest cas serà en Savalls,(105) que en el darrer moment es va retirar amb l'excusa de que s'havia assabentat de
que, de la banda d'Olot, venia una columna de liberals comandada pel brigadier Martinez Campos.(106)
Com ja he dit en parlar de les causes de la Tercera Guerra Carlina, fets com aquests, de descoordinació i de manca de
disciplina, foren el principal motiu de que aquesta guerra no tingués cap mena de futur.
Amb la marxa de Savalls, en Jeroni Galceran anà cap a la Gleva i els infants cap a Ribes de Freser, que s'havia
convertit en el quarter general dels carlins i on s'havia de reunir amb un contingent d'homes que sota el comandament del
Capità Ribas havien lluitat al costat de l'infant a Roma, quan aquest estava allistat en l'exèrcit pontifici. Mentre això
succeïa, en Savalls, que s'havia fet escàpol, es decidí a emprendre un atac contra la ciutat de Ripoll. Per evitar que les
forces liberals acantonades a Vic poguessin anar en ajut dels ripollesos, en Jeroni va rebre ordres de frenar qualsevol
contingent que anés en socors de la població. Així doncs, al front del 3er Batalló de Barcelona, es va atrinxerar en un turó,
prop de Vinyoles d'Oris i es va aprestar pel combat tot esperant que arribessin les tropes liberals: "...el Coronel
Galceran tenia unos mil hombres en Sant Hipólito de Voltregà; salió en efecto de Vich la columna liberal; el Coronel carlista
Don Martín Miret con sus fuerzas rompió el fuego, retirandose con orden hasta encontrar en las inmediaciones del castillo de
Orís (107) al coronel Galceran, quien entró tambien en acción..." .(108)
En el decurs d'aquesta batalla, que es coneguda com el Foc de la Gleva, en Jeroni, va rebre un tret que el va ferir de
mort. Aquest fet, però, va esperonà las seus homes, que al final es van aixecar amb la victòria sobre la columna dels
liberals: "...al caer mortalment herido este jefe, los voluntarios sintieron unos empeños de vengar su muerte, y a las
ordenes del comandante Massachs, derrotaron totalmente a sus enemigos" .(109)
Sobre el moment en que en Jeroni va caure ferit, en Josep Maria Peix ens fa, per boca del seu besavi, una descripció
acurada dels fets "Tenia la tropa una mica mes amunt de Vinyoles, en un serrat anomenat "la Costa del Canyet", a tocar,
del camí ral que anava de Vic a Ripoll i que passava pel mig de Vinyoles cap a Orís. Mentre donava ordres a la tropa, voltant
per la carena dalt del cavall enarborant la bandera, els militars de Conanglell –partidaris de la Reina- el localitzaren i li
enviaren una patrulla de soldats, que aprofitant la boscúria van sortir sota mateix d'on era, li van tirar una descàrrega
serrada i van fugir".(110)
La bala mortal, li va entrar en diagonal, de baix cap a dalt, li va travessar l'engonal,(111) i li va produir
unes ferides de les que moriria el dia següent, 24 de març de 1873, a l'edat de 53 anys: "...la bala le entró por la
parte externa del muslo, cerca de la rodilla derecha, y le atravesó hasta las costillas izquierdas..." .(112)
Ferit de mor, el van carregar en una tartana i el van portar a un mas proper, la Coma d'Oris, on li va
prestar els primers auxilis el doctor Picart, que no va poder fer res per salvar-li la vida.(113) Un testimoni excepcional
d'aquests fets fou l'escriptor Joaquim de Bolos, que juntament amb el seu germà, que estava de sanitari a l'hospital de sang
carlí que hi havia instal·lat a Can Farrès de Sant Quirze de Besora, es trobaven al poble quan els van comunicar la notícia
de la seva mort: "... y estando frente a la puerta del Hospital con otros amigos, vimos llegar un magnífico caballo con
sus pistoleras pero con solo el asistente(114) que lo tiraba de la brida. Los dos iban tristes. Era el caballo del jefe Don
Jerónimo Galceran, que en dicho combate fué herido de muerte" .(115)
Un cop mort, segons diuen, fou enterrat a Sant Quirze, de nit, per evitar que el seu cadàver caigués en mans
enemigues.(116) "... y de cuya herida falleció en una casa de campo, siendo su cadaver trasladado de noche a San Quiríco
de Besora a fin de que su cadaver no cayese en poder de los liberales, que iban buscandolo por aquellas masias, tal vez para
profanarlo" .(117)
La seva mort fou molt sentida dins l'estament carlí, on era una persona molt ben considerada. El mateix Alfons de
Borbó, en assabentar-se de la mort d'en Jeroni, envià per mitjà del General Ruiz de Larramendi,(118) una nota de puny i
lletra a la seva vídua, expressant-li les seves condolences així com el decret on l'ascendien a Brigadier.(119) L'esposa de
l'infant, Maria de les Neus de Bragança, diu d'ell que era valerosíssim, molt competent com a militar, humil i
disciplinat,(120) i el propi Comandant General de Catalunya, en Francesc Savalls, va lliurar a la seva vídua un document
dirigit a tots els ajuntaments per tal d'oferir-l'hi dret de bagatge(121) sempre que ho sol·licités.(122)
Per honrar la memòria d'en Jeroni, es construí a Vinyoles, al cim del turó on va ser ferit de mort, un monument de
pedra, coronat per una creu de ferro.(123) La inauguració es va fer el 23 de juny de 1912 i es convertí en una gran festa
dels tradicionalistes.(124) Aquesta construcció, obra de l'arquitecte Josep Mª Pericas, era una creu de ferro encastada en
una columna circular de pedra, on constava la següent inscripció: "Aquí caigué mortalment ferit en Jeroni Galceran als 23
de Mars de 1873. Reposi la seva anima en la pau de Crist"
A l'acte d'inauguració, que va estar oficiat pel Reverend Josep Picas, ex company d'armes d'en Jeroni, va
assistir-hi, en representació de la família, la filla d'en Jeroni, la Serafina, i el seu espòs. Segons dades de l'època es
varen arribar a reunir prop de 15.000 persones, vingudes de tots el punt de Catalunya. Per això es van organitzar trens
especials que van venir des de Tarragona i Lleida fins a Barcelona, i de l'estació del Nord d'aquesta última, tots junts fins
a Torelló, fi del trajecte en tren. "...de tal manera fue creciendo el numero de correlegionarios que a primeras horas de
la mañana dieronse cita en la estación del Norte ..... para calcular el número de expedicionarios es preciso tener presente
que el tren de las seis llevaba el numero maximo de unidades y que todos y cada uno de los vagones fueron ocupados
completamente....En los departamentos de primera realizaron el viaje las autoriadades del partido.... los vagones de segunda
fueron ocupados por los oradores, periodistas y representaciones de entidades y en los de tercera seguia la masa de nuestro
partido....." "... en las estaciones de tránsito iban agregandose a la expedición numerosos tradicionalistas........ en Vich
sobretodo, una multitud incontable invadió el tren...... fue preciso añadir al convoy unos diez vagones...." .(125)
Un cop arribats a Torelló, es van desplaçar, amb tartanes o a peu fins a Vinyoles, on es va procedir a la benedicció
de la creu. Acabat l'acte, tota la multitud es va traslladar a Conanglell, on a l'explanada de la Plaça d'Armes es va
celebrar una missa popular. Després seguiren el dinar(126) i els parlaments i a mitja tarda en acabat la festa la comitiva va
retornar cap els seus llocs d'origen.
Malauradament aquesta creu fou destruïda, en un acte suposadament vandàlic, l'any 1936, en plena Guerra Civil
espanyola. Anys mes tard, una iniciativa privada, recolzada per l'Ajuntament de les Masies de Voltregà, inicià la
reconstrucció del monument i així l'1 de maig de l'any 2003, en presència d'una besnéta d'en Jeroni i d'altres familiars es
va dur a terme la inauguració de la nova creu.
En Josep Anton Galceran i Terrès, capellà i militar.
En Josep Anton, germà d'en Jeroni, nasqué a Prats de Lluçanès el 19 de març de 1826.(127) Cursà estudis eclesiàstics
en el Petit Seminàire de Montbrison,(128) prop de Lió, a França,(129) on havia anat amb el seu pare i germans fugint de la
desfeta de la primera Guerra Carlina, i en el de Vic, on fou ordenat sacerdot el juny de 1854.
Al llarg de la seva vida, va exercir diferents càrrecs eclesiàstics: a la parròquia de Gurb fou primerament auxiliar
(1854) i després ecònom (14 de maig de 1857); regent a Castellet (3 d'agost de 1861); ecònom a Avinyó (13 de juliol de 1863);
rector a Vinyoles d'Oris (21 de febrer de 1865) i, per últim, rector de la Pietat de Vic (7 de febrer de 1893), càrrec que va
ocupar fins la seva mort, ocorreguda el 23 d'abril de 1908.(130)
Estant de rector de la parròquia de Vinyoles d'Oris, coincidí amb Mossèn Cinto Verdaguer, que n'era el vicari, i fou
tot just en aquest temps que va succeir la batalla coneguda com el Foc de la Gleva, on va caure ferit de mort el seu germà
Jeroni.
Sobre el paper que va dur a terme en el moment d'aquests fets hi ha dues versions força contradictòries, doncs si be
en alguns escrits el situant donant l'absolució al seu germà en altres el fan a la presó.
Un dels que el situa al costat del seu germà, en el moment de ser ferit, es en Josep Pla, en la biografia que fa de
l'industrial Rafel Puget que havia conegut amb en Josep Anton personalment: "En el moment d'aquests fets era rector de
Vinyoles un germà del brigadier que acabava de traspassar: mossèn Josep Galceran. Mossèn Josep Galceran tenia de vicari, a la
parròquia, mossèn Jacint Verdaguer, que acabava de cantar missa. Quan mossèn Josep es troba amb el poble atacat per tots
cantons i amb la noticia de la mort del seu germà, fugí, amb el seu vicari, camps a través passaren el Ter amb aigua a mitja
cuixa, la sotana al cap, i arribaren a Torelló fets una llàstima". (131)
D'altre banda tenim una altra descripció del dia de l'assassinat d'en Jeroni que no coincideix amb
l'anterior, en el que fa referència al lloc en que es trobava en el moment de la mort del seu germà. "...sus entusiasmos
por la Causa le llevaron a tomar parte muy activa en algunos alijos de armas, y fue encarcelado y sometido a proceso. En la
carcel se encontraba al ser herido mortalmete su hermano. Logró escapar y entonces se fué al campo carlista" .(132)
Com podem veure ambdues versions son totalment diferents, encara que hi ha mes versions que vindrien a corroborar mes
be la primera opció, com la que ens fa en Josep Maria Peix per boca del seu besavi, que tot i que no corrobora que en Josep
Anton estigués a Vinyoles si que situa amb en Jeroni el dia dels fets a la rectoria (de fet podria ser que la parada que va
fer, que va ser per demanar un plat de sopes, la fes igualment ja que molt be podria conèixer la majordoma de quan el seu
germà hi era): "...tot de cop va sentir un cavall que s'acostava i parava molt a prop. Va treure el cap i va veure qui
era i es va trobar amb el general Galceran que trucava a la rectoria... "(133)
En Ramón Grabolosa també recolza la primera opció: "... va extingir-se en braços del seu germà capellà, que li
administrà en campanya els Sants Sagraments..." (134)
Encara que sigui com sigui, el que si es cert es que a la mort del seu germà, el comandant en cap de les forces
carlines catalanes, Alfons Carles, l'anima per que supleixi al seu germà, continuant així la tradició familiar de lluitar per
la causa carlina: " Con fecha de este dia [ 23 de maig ] encargó Alfonso a don Jose Galcerán, hermano del
difunto don Jerónimo de Galcerán, reuniese una fuerza para formar un batallón, cuyo mando tendría don José" .(135)
Tot i que en un principi s'hi va oposar, al final va cedir i va acceptar l'encàrrec, i per que aquest no li semblés
molt feixuc, el propi Alfons, li va traspassar 50 homes (30 del 1er Batalló i 30 del 3er) com a base d'aquest futur batalló,
el 5è de Barcelona, amb el convenciment que amb el carisma del sacerdot en poc temps tindria una tropa. "... este
excelente sacerdote oponíase con todas sus fuerzas a convertirse en jefe militar. Pero el nombre de Galceran era celebre en
la provincia de Barcelona y se sabia que, a pesar de su humildad y dulzura de caràcter, tenia todas las cualidades que
convenia para un jefe; que tanto entre los carlistas como entre los enemigos la notícia de que un Galceran, hermano de don
Jerónimo e hijo del renombrado jefe Galcerán, de la guerra de Carlos V, mandaba una fuerza, tendria la mayor resonáncia y
causaria grandisima impresión" .(136)
Un cop convençut d'acceptar el càrrec, i posat al capdavant del seus homes, ben aviat va sobresortir com a persona i
com a militar: "...els fets memorables en que prengué part crearen la figura llegendària de mossèn Galceran, coronel de
requetés,(137) figura comparable a la del cèlebre Marañon, "el Trapense", que a l'època de la Regència d'Urgell féu la guerra
per les terres de l'Ebre, en companyia de Josefina Commenford, la bellíssima irlandesa, nascuda a Tarifa, d'Andalusia"
.(138)
En data 15 de juliol fou nomenat Comandant i pocs dies desprès, el 30 de juliol, al front del seu batalló, es
torna a trobar amb l'Infant en l'intent fallit d'apoderar-se de la població de Caldes de Montbui: " en l'acció de Caldes
de Montbui, mossèn Galceran fou ferit i es pogué salvar fingint-se mort. Llençat sobre un munt de cadàvers, rebé dos cops de
matxet al coll, les cicatrius deIs quals presentà tota la vida. Davant del soldat que el punxava, no es mogué, no donà
senyals de vida, i així pogué salvar-se. Fou un home molt valent, d'una indescriptible vitalitat". (139)
El 10 d'agost va participar en l'intent d'assalt a la ciutat de Berga. Aquí en Galceran, amb els seus 200
homes, tenia la missió d'entrar pel carrer de Roser i entretenir l'enemic, mentre en Savalls amb el gruix de les forces
atacaria per l'altra banda de la població, però com moltes altres vegades, en Savalls no es va presentar i en Josep i els
seus homes es van veure rodejats per l'enemic, del que a dures penes es van poder desempallegar-se,(140) desprès de tota una
nit i part del dia següent de sofrir el foc enemic: "...los carlistas (fue Galcerán con los suyos) construyeron durante
la noche una formidable barricada de maderas, piedras y colchones frente al portal de Zaragoza, desde donde rompieron un
vivisimo fuego de fusileria que fué contestado con ardor por la plaza hasta las cinco y media de la manyana, que ordenó el
Comandante de Extremadura, Coronel Don Antonio Figueras, echar mas granadas a aquel barrio; però los carlistas se mostraron
tan tenaces que hubo que recurrir al continuo fuego del cañón y que se verificaron hasta las doce de la manyana 73 disparos
que dejaron el suelo del barrio sembrado de muertos" .(141)
El 15 d'octubre de 1873 el trobem a Igualada, juntament amb en Martí Miret i en Tristany. D'aquí marxa cap a
Monistrol i a finals de mes es presenta al Bruc, juntament amb en Miret, per assaltar les diligències que hi passaven:
"... quan passen per l'indret els cotxes de Manresa i Igualada els prenen els cavalls" .(142)
El dia 8 de gener del nou any, participa en la conquesta de la ciutat de Vic: "...el brigadier Miret, con
el 3º de Barcelona y dos compañias del 2º de Tarragona, el centro, y el coronel Galceran, con otras quatro compañias,, la
derecha..." ,(143) on juntament amb els altres comandaments "hicieron prodigios de valor a la cabeza de sus tropas"
.(144) En el comunicat emès l'11 de gener per en Savalls, aquest lloa el seu valor: "...mereciendo, sin embargo,
especial recomendación los senyores Miret, Tristany (don Fco. de A.), Galcerán, Cerdà, Moore y Querol, que se han distinguido
secundando mis disposiciones, tano por su valor como por su buena dirección..." .
El 13 de gener, aprofitant que els traginers celebren la diada del seu patró, es presenta, juntament amb en
Tristany, Miret, Massachs i d'altres a la ciutat de Moià, on recapten 800 duros i s'hi queden a dormir.(145) El 19 de gener,
amb una força de mes de 3000 homes, 50 cavalls i un canó de muntanya, assalten Caldes de Montbui.
El 4 de febrer sota el comandament d'en Rafael Tristany, ell i els seus homes entren a Manresa i el 15 de
març, a Castellfollit de la Roca, on al front del Cinquè batalló de Barcelona, tingué un paper molt important en la derrota
del General isabelí, Ramon de Nouvilas,(146) fet que li va valdre ser proposat al grau de Tinent Coronel.(147) Sobre aquesta
gesta son diferents els escrits que parlen del bon comportament d'en Josep Anton i els seus homes: "Sale entonces por
vanguardia el esforzado Galceran con el 5ª de Barcelona..." ,(148) o be aquest altra: " Els altres iniciaren la
persecució reforçats pel cinquè de Barcelona – comandat per Josep Galceran – al qual, després, fóra demanat l'ascens a tinent
coronel" ,(149) encara que la mes explicita es aquesta: "Mientras que los liberales trataban de reoganizarse, entra
en acción el 5º de Barcelona, que ataca de frente..... La lucha entonces se hace imposible y toda la columna de Nouvilas
queda prisionera..." .(150)
Pocs dies desprès de la batalla de Castellfollit de la Roca, i amb motiu de que en Savalls intentà emportar-se tots
els llorers de la victòria, tot i no estar present en el lloc dels fets, en Josep Anton, juntament amb el que fou l'autèntic
heroi d'aquella desfeta, el Coronel Martin Miret, que estava al capdavant del 3er Batalló de Barcelona, envia una carta a
l'infant Alfons, que en aquells moments es trobava fora de Catalunya, queixant-se del comportament d'en Savalls: " Todos
sentimos vuestra ausència; falta autoridad y dirección; en una palabra, falta autoridad que mande y combine. Con el Teniente
Coronel Galceran nos habíamos propuesto pasar uno al lado de Tristany y el otro al lado de Savalls, a fin de impulsarles y
hacer que marchen acordes y bajo un plan". (151)
A mitjans d'abril, en Savalls és cridat a Perpinyà per l'infant Alfons, per exigir-li explicacions sobre el seu
comportament d'insubordinació i de manca de disciplina. Abans, però, d'emprendre aquest viatge, dóna instruccions als seus
homes per si de cas no el deixen tornar. Assabentat en Josep Anton d'aquesta reunió, el 22 d'abril es desplaça a la capital
del Rosselló per prevenir a l'Infant de les ordres que en Savalls havia donat: "...si Savalls no entra a Catalunya amb
nosaltres, els amics atemptaran contra la seguretat de vostres alteces.." (152)
Al final, però, tot va quedar en un no res, i Savalls tornà a Catalunya amb la seva gent, cosa ens ve a demostrar el
fort carisma que tenia el General. Un poder que feia que fins i tot el mateix pretendent el recolzes, cosa que encara feia
mes difícil el paper de l'Alfons.(153)
De tornada del Rosselló, es dirigeix cap a Prats de Lluçanès, on el dia 5 de maig participa en la nomenada Acció
del Grau de Lluçanès.(154) Fou aquesta la gran batalla d'aquesta guerra, doncs es van reunir mes de 12000 homes d'ambdós
bàndols. Per la banda carlina foren uns 7000 sota les ordres de Tristany, Savalls, Miret, Huguet, Galceran, Vila de Prats i
Masachs, comandats tots ells pel propi Alfons Carles. Al final, entre morts i ferits, el nombre va voltar els 2000 i la sort
es decantà de la banda dels liberals. I tal i com diu en Marià Vayreda, que hi participà de la banda carlina: "Lo
desastre era gros. Per arreu no se sentien sinó crits i gemecs..." ,(155) però, com segueix dient, amb aquesta batalla es
perdé quelcom mes: "La batalla de Prats de Lluçanés, una de les més empenyades e importants que es jugaren a Catalunya,
ens fou adversa. Per més que tothom complí amb valor, alló fou una desfeta horrorosa, i perdérem en un dia, el camí amb tants
afanys avançat" .(156)
Però tot i aquesta desfeta les accions es segueixen succeint, i a mitjans del mes d'agost la majoria de les tropes
carlines es concentren a la Cerdanya, on el 21 comença l'assetjament a la Vila de Puigcerdà: "... arriben llavors Miret,
Galceran i Vila de Prat, amb 1500 homes i 6 peces d'artilleria. Amb un batalló cobreix Miret les dues peces situades al camí
d'Enveigt, mentre Galceran, Vila de Prat i el fill d'en Savalls – Joanet- amb els altres canons s'escampen pel terreny..."
.(157)
El 6 d'octubre de 1874 el trobem en un fracassat intent de recuperar Vic, juntament amb el coronel Vila del Prat i el
mateix Savalls.(158) El 4 de novembre entra a Monistrol de Montserrat, juntament amb en Tristany i en Miret, on al front
d'uns 2000 homes i 100 cavalls celebren la diada de Sant Carles, onomàstica del pretendent. Uns dies desprès, el 10 es a
Caldes de Montbiu, (159)i ja a les acaballes de l'any, concretament el 13 de desembre acompanya amb en Savalls a Berga, d'on
son foragitats veient-se obligats a retirar-se cap a Gironella i Casserres, (160)sent aquest la darrera referència que es te
d'en Josep Anton com a militar, encara que de ben segur en deu d'haver-hi alguna mes, doncs els seus companys habituals, com
son en Tristany i en Miret, els seguim trobant en diferents accions fins a mitjans del nou any de 1875.
El fet de ser un bon militar i estrateg i haver canviat la sotana pel fusell, no el van fer deixar de banda els seus
ideals religiosos: "si bien, ni aun en el frente de su batallón usó otro distintivo militar que la espada al cinto y la
boina, y el Santo Cristo pendiente en el cuello" .
I sempre que podia seguia amb els oficis religiosos: " Durant la segona guerra (161), mossèn Galceran mana
el requeté. El requeté estigué format per una tropa molt bigarrada: hi ha via criatures de setze anys, homes formats, homes
vells... Mossèn Galceran, en aquest punt, no tenia manies. En el requeté es resava el rosari cada tarda, passés el que
passés, fos quin fos el panorama. Quan mossèn Galceran, amb la seva força, arribava a Manlleu, el rosari es resava a la
Placa de Dalt. Aquesta placa és edificada per tres bandes i oberta al sud, sobre el paisatge de la Plana de Vic. La força
formava en el centre. Sortia un capellà al balcó de Casa Munt i començava el rosari... Els soldats contestaven. Mossèn Josep
observà, però, que a causa de l'obertura que tenia la placa, la veu del capella es debilitava i arribava molt perduda, la
qual cosa produïa, en els canvis de misteris sobretot, la confusió natural. Mossèn Josep trobà una solució per a dir bé el
rosari: col·locà un soldat amb una gran pistola al costat del capellà. Quan es produïa un canvi de misteri, el soldat alçava
la pistola enlaire, tocava el gallet, la pistola feia un "pum" enorme impressionant, i d'aquesta manera el requeté, format a
baix, sabia que el misteri havia canviat." (162)
Amb la guerra acabada, tornà a ocupar el càrrec de rector a la Parróquia de Vinyoles d'Orís, fins l'any 1893 en que
es va traslladar a la parròquia de la Pietat de Vic d'on va ser el rector fins la seva mort ocorreguda l'any 1908.
A l'igual que el seu germà, fou un home molt afable i humil. Un cop retornat a la seva vida eclesiàstica es
va dedicar a la seva tasca de capellà tant be com ho havia fet en la de militar. El que fou fundador de la congregació de las
Siervas de San José, el P. Francesc Butiñà, en una carta enviada al seu nebot el 22 de març de 1887, en parla d'en Josep fent
referència a les seves dues facetes: "Pasado mañana, Dios mediante, iré a predicar tres o cuatro días en Viñolas,
pueblecito de donde es cura pàrroco el Sr. Galcerán, uno de los principales caudillos de la guerra pasada. Es muy sencillo y
muy buen sacerdote" .(163) I es que el mateix respecte que es va guanyar mentre era un comandament militar el seguí
ostentant un cop tornà a la vida eclesiàstica: " El vaig tractar essent ja molt vell. A vuitanta anys era rector de la
Pietat de Vic. Era un home molt caritatiu: ho donava tot, vivia en la més gran misèria. Un dia el vaig trobar al tren, anant
de Vic a Barcelona. Portava un maletí cobert amb un tela florejada, una d'aquelles petites maletes que llavors eren
anomenades "sacs de nit".
- I on va, on va, mossèn Josep? - que jo vaig demanar-Ii -. Sens dubte a Barcelona.
- No Senyor - em contestà. - Vaig a Buenos Aires. Es casa un nebot i vaig a casament. Demà m'embarcaré, si a Déu plau
(164).
Mossèn Galceran se n 'anava a Buenos Aires amb un petit sac de mà, amb la mateixa naturalitat amb que hauria pogut anar a
l'Esquirol, a Torelló o a St. Quirze. Quan, al cap de tres mesos, torna de viatge, s'encarrega altra vegada de la Pietat, i
jo el vaig veure sovint amb la seva sotana verda i arnada, parlar amb la gent més pobra del barri." (165).
En Josep Maria Galceran i Ballart, desterrat de la seva terra.
Molt poca cosa se sap del que fou el darrer carlí en actiu d'aquesta família. Fill d'en Jeroni, va néixer l'any 1857 a
Vic, (166) on va viure fins el 1868, (167) en que el seu pare torna a mobilitzar-se per la causa. Un cop esclatada la guerra
s'allista en el batalló del seu pare, i tot just tenia 16 anys quan fou ferit en el Foc de la Gleva, el mateix lloc on va
caure ferit de mort el seu pare: "..a su lado se batió, como un león, su hijo, de cortisima edat, casi un niño, que
tambien resultó herido, aunque no de gravedat.. ." (168) Recuperat de les seves ferides el 12 de juny participa en la
batallà d'Oristà, on destacà pel seu valor: "Es muy valiente el hijo de Galceran,...." . (169)
Mes tard, quan el seu oncle, Josep Anton, es fa càrrec del 5è Batalló de la província de Barcelona, s'incopora a les
seves files.(170) A partir d'aquesta data no se sap quin va ser el seu paper en la guerra ni què va fer en acabar aquesta,
fins el 1880 en que el trobem vivint i treballant en un comerç a la ciutat de Barcelona, poc abans de casar-se, el 4 de
febrer de 1880 amb la barcelonina Rosa Boniquet,(171) amb qui va tenir 6 fills: Carles, Àngels, Josefina, Raquel, Manuel i
Lluís Maria.
L'any 1881, poc desprès del naixement del seu primer fill i a resultes de les seves inclinacions polítiques, abandonà
el país i es va instal·lar, juntament amb la seva esposa (172), a la ciutat Argentina de Buenos Aires,(173) on exercí de
comptable en una entitat bancària.
Estant a l'Argentina, atorga poders al seu oncle Josep Anton, perquè liquidés les propietats que la família tenia a
Prats de Lluçanès, concretament les dues cases que el 1852 havia heretat el seu pare.(174)
Va tornar definitivament a Catalunya, juntament amb la seva esposa i tres dels seus fills (175), al voltants de l'any
1908, i es va instal·lar a Barcelona, on va viure fins la seva mort l'any 1910.(176)
(61) Arxiu Parroquial de Prats de Lluçanès. Llibre de Naixements. Tomo II (1812-1831)
(62) DE DE BRAGANZA y DE BORBON, Maria de las Nieves. Mis memórias sobre nuestra campanya en Catalunya en 1872 y 1873 y en el
Centro en 1874.1ª parte. Madrid. Espasa Calpe S.A., 1934. p.97
(63) OLLER, Francisco de Paula. Album de personajes carlistas ... op. cit, p.114
(64) Memòries d'en Joan Piniella i Fumaña, capítol corresponent a l'any 1836
(65) OLLER, Francisco de Paula. Album de personajes carlistas ... op. cit, p.117
(66) DE ARTAGAN B. Bocetos tradicionalistas. Barcelona. Impr. de Antonio Gost (post.1900). p.144
(67) DEL BURGO, Jaime. Fuentes para la história de Espanya. Bibliolgrafia del siglo XIX. Guerras Carlistas. Luchas políticas.
Pamplona. 1978. p.412.
(68) Enciclopedia Universal Ilustrada, apend.5. Bilbao. Espasa Calpe 1931. p.660
(69) Gran Enciclopedia Catalana, vol.VI. Barcelona. Enciclopedia Catalana S.A.,1999. p.322
(70) DE ARTAGAN B. Bocetos tradicionalistas... op. cit., p.144
(71) Arxiu Municipal de Prats de Lluçanès. Correspondència 1848. Documents A113
(72) Segons el Padron de Vecinos de la Ciudad de Vic, romandrà en aquesta població fins el 1870. En aquest temps residí en
diferents domicilis: primerament al Carrer de la Ramada 18; a continuació al Carrer de Gurb 26 (padró del 1859); desprès a la
Plaça de la Constitució 28 (actual Plaça Major) (padró del 1867) i per últim al Carrer Sant Hipòlit 15 (actual carrer de Sant
Miquel dels Sants) (padró del 1869).
(73) OLLER, Francisco de Paula. Album de personajes carlistas ... op. cit, p.119
(74) MASRAMON i NOGUERA, Ramon. Els Galceran de Prats, una familia de guerrillers. Dovella (Revista cultural de la Catalunya
Central), núm.32, Manresa, 1989. p.51
(75) Entre d'altres, heretà dues cases a Prats de Lluçanès, una al carrer Major, 21 (actualment 17) i un altre al carrer
Berga, 11.
(76) Arxiu Municipal de l'Ajuntament de Vic. Padron de Vecinos de la Ciudad de Vich, 1857
(77) Arxiu Municipal de l'Ajuntament de Vic. Padrón de Vecinos de la Ciudad de Vich, 1867
(78) OLLER, Francisco de Paula. Album de personajes carlistas ... op. cit, p.119
(79) Arxiu Municipal de l'Ajuntament de Vic. Padron de Vecinos de la Ciudad de Vich, 1859
(80) Arxiu Municipal de l'Ajuntament de Vic. Padrón de Vecinos de la Ciudad de Vich, 1867
(81) DE ARTAGAN B. Bocetos tradicionalistas... op. cit., p 144
(82) NAVARRO, Francesc. Història de Catalunya. Vol X. Barcelona. Salvat Editores. 1998, p.1378
(83) CHAO, Eduardo, La guerra de Cataluña..., op. cit., pg.143
(84) DE BRAGANZA y DE BORBON, Maria de las Nieves. Mis memórias ...op. cit, pp. 7 i 27.
(85) GRABOLOSA i PUIGREDON, Ramon. Carlins i liberals. La darrera guerra carlina a Catalunya. Barcelona. Aedos, 1972.
p.120
(86) OLLER, Francisco de Paula. Album de personajes carlistas ... op. cit, p.119
(87) MASRAMON i NOGUERA, Ramon. Prats de Lluçanès. Mil anys d'història. Prats de Lluçanès, 1979. p.63
(88) Arxiu Municipal de Prats de Lluçanès. Expedient 1.7.3. Correspondència d'Entrada relativa a bagatges i subministrament
Carlista 1871-1873, núm.734
(89) BORRALLERAS i SALVANS, Isidre. Recull de Dades..., op. cit., p.284
(90) BORRALLERAS i SALVANS, Isidre. Recull de Dades..., op. cit., p.284
(91) BORRALLERAS i SALVANS, Isidre. Recull de Dades..., op. cit., p.285
(92) GRABOLOSA i PUIGREDON, Ramon. Carlins i liberals ... op. cit, p.129
(93) BORRALLERAS i SALVANS, Isidre. Recull de Dades..., op. cit., p.304
(94) Aquest viatge ha estat molt ben narrat per la pròpia infanta M.de les Neus Bragança i Borbó en les seves memòries,
editades per l'Editorial Espasa Calpe l'any 1934 amb el títol Mis memórias sobre nuestra campanya en Catalunya en 1872 y 1873
y en el Centro en 1874. En el capítol VIII del primer volum, on explica el viatge que a peu i a lloms de burro van dur a
terme, travessant els Pirineus, des d'Amelie-les-Bains fins a Finestres, passant per La Muga i Sadernes, i possiblement fruit
de la coincidència de cognoms, atribueix la propietat de la casa on van dormir a Sadernes, dita de Cal Galceran, amb en
Jeroni, la qual cosa no es certa, doncs aquesta casa es propietat de la família Pujol-Galceran des de molt abans de les
carlinades i ambdues famílies no tenen res a veure entre si.
(95) Larramendi sempre va estar un home qüestionat, doncs en acabar la primera carlinada es va allistar a les files d'Isabel
i tot i que desprès va tornar a les files carlines, molts no li van perdonar mai i el consideraven un traïdor
(96) GRABOLOSA i PUIGREDON, Ramon. Carlins i liberals ... op. cit, p.149
(97) DE BRAGANZA y DE BORBON, Maria de las Nieves. Mis memórias ...op. cit, p.83
(98) BOFARULL i TARRADES, Manuel. Martí Miret i Caraltó. De general carlí a coronel alfonsí. Vilafranca del Penedès. Institut
d'Estudis Penedesencs, 2002. p.30
(99) ROMA, Juan Maria. Recuerdo del Aplech de Vinyolas. Album de Homenaje a Don Jerónimo Galcerán. 23 de Junio de 1912.
L'autor diu que va ser ferit a Sallent, però no especifica res mes i a part de la població berguedana, tambè podría ser El
Sallent, prop de Santa Pau, a la Garrotxa, on el 10 de gener va haver-hi un fort enfrontament, on va morir el Coronel
Frigola.
(100) DE BRAGANZA y DE BORBON, Maria de las Nieves. Mis memórias ...op. cit, p 82
(101) En Joan Castells fou un personatge força qüestionat i de fet la reunió que en Jeroni va tenir a Can Surroca de Beget
amb l'infant Alfons tenia com a motiu explicar les seves accions poc ètiques com eren l'assalt a poblacions per aplicar tot
seguit contribucions que es quedaven ell i la seva tropa d'incondicionals o be les seves reiterades crides a la
insoburdinació.
(102) GRABOLOSA i PUIGREDON, Ramon. Carlins i liberals ... op. cit, p.168
(103) A banda dreta del Ter, en el terme de les Masies de Sant Hipòlit de Voltregà, davant mateix de la ciutat de Torelló, el
riu Ter forma una grossa corba, que deixa quasi encerclada una extensió de terra d'unes 140 hectàrees. Aquesta península era
el que comprenia la finca de Conanglell. L'any 1857 els propietaris de la finca, arrendaren aquesta per vint anys, amb una
pròrroga de deu anys més, al Cos Nacional d'Artilleria d'Espanya i de les Índies, que la va mig fortificar i va mantenir una
concentració d'artilleria fins a les darreries del segle XIX.. FORTIÀ SOLÀ, Pbre. Història de Torelló-vol.II. Barcelona.
Gráficas Marina S.A. 1948. p.572
(104) DE BRAGANZA y DE BORBON, Maria de las Nieves. Mis memórias ...op. cit, p.91
(105) En Francesc Savalls, tot i que fou el cabdill mes popular d'aquesta tercera guerra, fou un home molt indisciplinat que
el va portar al final davant d'un tribunal carlí, que el va absoldre, acusat de traïció i d'afusellaments de presoners
liberals.
(106) GRABOLOSA i PUIGREDON, Ramon. Carlins i liberals ... op. cit, p.168
(107) L'autor fa referència al Castell d'Oris, mentre que en Jeroni va morir a la nomenada Costa del Canyet, a Vinyoles
d'Oris. Podria ser que hi haguessin tropes apostades ens els dos llocs (de fet aquest dos punts estan separats per no mes
tres quilòmetres entre si) o que l'autor es confongués en esmentar un turó per un altra.
(108) DE ARTAGAN B. Bocetos tradicionalistas. Barcelona. Impr. de Antonio Gost (post.1900). p.146
(109) FERRER, Melchor; TEJERA, Domingo; ACEDO, Jose F. História del tradicionalismo español. Sevilla, Ediciones Trajano,
1941. vol. XXV. pg.97.
(110) PEIX I PUJOL, Josep Mª. Mes sobre els Galceran. L'estel del Lluçanès. 1983
(111) GRABOLOSA i PUIGREDON, Ramon. Carlins i liberals. La darrera guerra carlina a Catalunya. Barcelona. Aedos, 1972.
p.168
(112) OLLER, Francisco de Paula. Album de personajes carlistas. Tomo-II. La Propaganda Catalana. Barcelona 1888, p.121
(113) BOLOS i SADERRA, Joaquin. El Carlismo en Catalunya. Conspiraciones en los años 1869-70-71. Memórias inèditas de un
general. Barcelona, Rafaels Casulleras Editor, 1930. p.82
(114) L'assistent d'en Jeroni fou en Jaume V. Casola
(115) BOLOS i SADERRA, Joaquin. La Guerra Civil en Catalunya (1872-1876). Barcelona, Rafael Casulleras. 1928. p.169
(116) Ausetania. Periodico católico monarquico. Año XIII, núm. 598. Sabado 25 de mayo de 1912. Vich
(117) ROMA, Juan Maria. Vademecum Jaimista. vol.IV. Abril 1912. Barcelona. Tip. de Nicolás Poncell. p.269
(118) ROMA, Juan Maria. Recuerdo del Aplech de Vinyolas. Barcelona 1912
(119) Grau superior al de Coronel i que es podria equiparar al de General.
(120) DE DE BRAGANZA Y DE BORBON, Maria de las Nieves. Mis memorias sobre nuestra campaña en Cataluña en 1872 y 1873 y en el
centro en 1874.1ª parte .Ed.Espasa Calpe. Madrid. 1939, p.97
(121)Aquest dret, que es remunta ja l'època dels romans, ha sofert al llarg dels segles diferents modificacions, però en
regles generals consisteix en l'obligació de prestar cavalleria o carruatge, a més a mes de l'acompanyament, en tots aquells
trajectes en que ho sol·liciti la persona que gaudeix d'aquest dret.
(122) Arxiu Municipal de Prats de Lluçanès. Expedient 1.7.3. Correspondència d'Entrada Relativa a Subministraments Carlistes
1873-1875, núm.736
(123) El Norte Catalan, año XXVII, núm. 1334, sabado 29 de Junio de 1912. Vich
(124) Es va fer una recol·lecta popular per mitigar les despeses dels actes i tant a "El Correo Catalan" com a l'
"Ausetania", sortien setmanalment les llistes dels col·laboradors. Aquest últim en data 28 de juny tenia una recaptació de
315,05 pessetes.
(125) ROMA, Juan Maria. Recuerdo del Aplech de Vinyolas.... op.cit
(126) A tota la Plaça d'Armes de Conanglell, s'instal·laren diferents llocs de begudes i menjars. A mes a mes es va fer a la
Sala Principal un banquet per unes 300 persones, a un preu de 3,50 pessetes el cobert. L'àpat fou servit pel la Fonda de
Torelló, del Sr. Bosch, i va consistir en: Entremesos; Arròs a la Catalana; Badella ab moixornons; Pollastre rostit; Vins
clar i negre; Xampany; Postres: Fruyta, Dolços i Confitures. Ausetania. Periodico católico monarquico. Año XIII, núm. 601.
Sabado 15 de junio de 1912. Vich.
(127) Arxiu Parroquial de Prats de Lluçanès. Llibre de Naixements. Tomo II (1812-1831)
(128) Boletin Oficial Eclesiástico del Obispado de Vic, año 54, núm.1481. 30/4/1908 p.190
(129) L'edifici d'aquest antic seminari, situat al número 12 de la rue du College, fou fundat l'any 1824, en el lloc on es
trobava el vell convent de les Mares Ursulines. Actualment està ocupat pel col·legi Victor de Laprade.
130) Boletin Oficial Eclesiástico del Obispado de Vic. Año 54 núm.1481 30/4/1908, p.190
(131) PLA, Josep. Un senyor de Barcelona. Barcelona Ediciones Destino, 1998. p.43
(132) ROMA, Juan Maria. Recuerdo del Aplech de Vinyolas.... op.cit
(133) PEIX I PUJOL, Josep Mª. Mes sobre els Galceran. L'estel del Lluçanès. 1983
(134) GRABOLOSA i PUIGREDON, Ramon. Carlins i liberals ... op. cit, p.168
(135) DE BRAGANZA y DE BORBON, Maria de las Nieves. Mis memórias ...op. cit, p.193
(136) DE BRAGANZA y DE BORBON, Maria de las Nieves. Mis memórias ...op. cit, p.19
(137) El requetè era el nom amb el que durant primera carlinada rebia el tercer batalló de Navarra, i en la tercera la
guàrdia personal que tenia el fill del pretendent. No s'aplicarà en sentit mes ampli fins la Segona República en que es
donarà aquest nom a les partides de carlins que, amb un entrenament militar i organitzats en terços, acabaran participant en
la Guerra Civil
(138) PLA, Josep. Un senyor de Barcelona .. op. cit, p 43
(139) PLA, Josep. Un senyor de Barcelona .. op. cit, p.43
(140) DE BRAGANZA y DE BORBON, Maria de las Nieves. Mis memórias ...op. cit, p.342
(141) Atlas topográfico de la narración militar de la Guerra Carlista de 1869 a 1876 (Cos de l'Estat Major de l'exèrcit,
Dipòsit de la Guerra, Madrid, 1887)
(142) Diario de Barcelona, 30 de octubre de 1873
(143) FERRER, Melchor; TEJERA, Domingo; ACEDO, Jose F. História del tradicionalismo . op. cit. vol. XXVI, p..136
(144) DE DE BRAGANZA y DE BORBON, Maria de las Nieves. Mis memórias ...op. cit, p.189
(145) Diario de Barcelona, 22 de enero de 1874
(146) Ramon de Nouvilas havia estat ministre de la Guerra l'any 1873
(147) GRABOLOSA i PUIGREDON, Ramon. Carlins i liberals ... op. cit, p.250
(148) DE BRAGANZA y DE BORBON, Maria de las Nieves. Mis memórias ...op. cit, p.269
(149) GRABOLOSA i PUIGREDON, Ramon. Carlins i liberals ... op. cit, p.250
(150) FERRER, Melchor; TEJERA, Domingo; ACEDO, Jose F. História del tradicionalismo .. op. cit. vol. XXVI, p.146
(151) DE BRAGANZA y DE BORBON, Maria de las Nieves. Mis memórias ...op. cit, p.182
(152) GRABOLOSA i PUIGREDON, Ramon. Carlins i liberals ... op. cit, p.264
(153) Un anys abans, l'Infant ja havia rellevat del seu càrrec amb en Savalls, per la qual cosa amb data 8 de novembre de
1873, havia enviat una carta al Rei, titulada: "exposición y acusación contra el general Savalls al rei". En aquest escrit,
reflectia 24 motius pels quals l'havia destituït. Al final, però, en Savalls viatjà al Nord a veure al Rei i aquest va
considerar que era una persona "leal y útil" i el restituí en el seu càrrec.
(154) FERRER, Melchor; TEJERA, Domingo; ACEDO, Jose F. História del tradicionalismo . op. cit. vol. XXVI, p..154
(155) VAYREDA, Marià. Records de la darrera carlinada. Barcelona. Editorial Selecta 1982. p.135
(156) VAYREDA, Marià. Records de la darrera carlinada. Barcelona. Editorial Selecta 1982. p.124
(157) BOFARULL i TARRADES, Manuel. Martí Miret i Caraltó. De general carlí a coronel alfonsí. Vilafranca del Penedès.
Institut d'Estudis Penedesencs, 2002. pp. 75-76
(158) GRABOLOSA i PUIGREDON, Ramon. Carlins i liberals ... op. cit, p.283
(159) Diario de Barcelona. 11 de noviembre de 1874
(160) Diario de Barcelona. 16 de diciembre de 1874
(161) Tot i que en Josep Pla diu la segona guerra, en realitat es refereix a la tercera, doncs en Josep Anton no participà
pas en aquella.
(162) PLA, Josep. Un senyor de Barcelona .. op. cit, p.62
(163) BUTIÑÁ JIMENEZ, Júlia. Cartas (Francisco Butinyà sj). Madrid. Siervas de San José, 2005. p.584
(164) L'autor es refereix a un viatge que va fer el setembre de l'any 1903, però no era pel casament d'un nebot, si no de la
filla d'un nebot, l'Angelita Galceran que es casava amb l'Arturo Fló
(165) PLA, Josep. Un senyor de Barcelona .. op. cit, p.43-44.
(166) Arxiu Municipal de l'Ajuntament de Vic. Padron de Vecinos de la Ciudad de Vich, 1857
(167) Arxiu Municipal de l'Ajuntament de Vic. Padron de Vecinos de la Ciudad de Vich, 1868
(168) DE BRAGANZA y DE BORBON, Maria de las Nieves. Mis memórias ...op. cit, p.97
(169) Diario de Barcelona, 16 de junio de 1873
(170) DE BRAGANZA y DE BORBON, Maria de las Nieves. Mis memórias ...op. cit, p.195
(171) Arxiu Municipal de l'Ajuntament de Barcelona. Llibres de Matrimonis, 1880
(172) El seu fill es va quedar amb unes germanes del la Rosa i sembla ser que l'any 1891 o 1892, en Josep Maria va fer un
viatge a Barcelona per emportar-se'l a l'Argentina, però el noi no va anar-hi de bon grat i en arribar al continent americà,
s'escapoli del seu pare i embarca en un vaixell de càrrega, tornat d'aquesta manera a Barcelona.
(173) Des de final de la primera Guerra Carlina que va haver-hi una gran quantitat de carlins, bascos i catalans, que van
immigrar cap a l'Argentina i en concret a Buenos Aires. D'una banda les millores econòmiques que experimentava el país i
d'altra l'aprovació el 1876 de la "Ley General de Inmigración y Colonización" o "Ley Avellaneda", van afavorir aquest fet. Un
exemple de la importància que tingué la colònia carlina de Buenos Aires es el fet de que Carles VII en persona va viatjar a
Buenos Aires l'any 1887. En un intent de mantenir viu l'esperit carlista en aquest territori, va nomenar Francisco de Paula
Oller el seu representant a Sud Amèrica.
(174) Les dates dels poders, son de la notaria de Jose Agustín de Buenos Aires (Argentina), un del 26 de setembre de 1887 i
un altre del 8 de novembre de 1897. La primera finca, situada al carrer Berga, número 11, fou venuda el 1 d'abril de 1898,
per 2.375 pessetes (posteriorment d'aquesta casa se'n van fer dues) i l'altre situada al Carrer Major, número 21
(posteriorment 17), fou venuda el 15 de juliol de 1901, per 2.000 pessetes.
(175) La seva filla Àngels estava a punt de casar-se i no va venir, a l'igual que en Manuel que també va preferir
quedar-se
(176) Arxiu Municipal de l'Ajuntament de Barcelona. Llibres de defuncions, 1910
