Artículos - Historia

«PARADA I FONDA», LLOCS ON REFER-SE DEL VIATGE

«PARADA I FONDA», LLOCS ON REFER-SE DEL VIATGE

Revista de Banyoles
núm.1050, maig 2021, pp.32-35.

Si volem entendre com eren aquells llocs que, en temps reculats rebien als viatgers per tal de refer-se dels camins empedrats i polsosos, on poder refrescar-se i menjar alguna cosa, on poder estirar les cames i fins i tot on poder refugiar-se dels perills que quadrilles de bandolers i saltejadors, esperaven a la foscor per apropiar-se de les poques pertinències de valor que podessin portar a sobre, com per exemple passava al coll de la Costa Roja, situat a la sortida de Girona en direcció a Medinyà, un lloc perillós on hi havia malfactors que esperaven als viatgers i d’on al segle XV ja es diu que «havían sido perpetrados varios robos, heridas y otros atropellos». Fins i tot un viatger que hi passà al segle XIX deia que era la «Sierra Morena catalana». Però com deia, el millor que podem fer per entre-ho és recórrer als escrits que ens han arribat, com el llibre de Hans Christian Andersen, Viaje por España (1863).

Fent camí
En aquest llibre d'Andersen, l'autor danès relata les seves experiències al llarg d'un viatge que va durar quasi bé tres mesos i que el va dur a travessar el nostre país, de nord a sud, entrant per La Jonquera i seguint direcció Barcelona, fins arribar via València i Alacant, a Andalusia, per retornar per Madrid i Burgos. En aquest llarg viatge que l'autor danès va fer i en que moltes vegades el vehicle de torn, ja fos un diligencia o una tartana, sortia a hores intempestives «la diligencia salía a las tres de la madrugada. Salir a las tres suponía levantarse a las dos y para eso tanto daba no acostarse», però el problema era que «tan temprano no conseguimos otra cosa para beber que un vaso de agua fría».
Una de les seves primeres experiències va ser tot just quan va arribar a les envistes del riu Fluvià, a l'alçada de Bascara, on va caldre travessar el riu, però com diu «la corriente era arrolladora pero no había puente alguno». Un cop arribats a aquest punt, cal que ens imaginem, que allò que per ell era «nuevo y divertido» per els altres era el dia a dia. Allà s'ajuntaven més d'un vehicle de manera que quan s'en va adonar «una de las diligencias que nos había adelantado avanzaba ya por en medio de la corriente» i «otra esperaba en el margen». Mentre que els viatgers, suposo que depenent de l'alçada del carruatge baixaven «para ir a pie en busca de barcas que les cruzasen, mientras el cargado carruaje probaba suerte intentando alcanzar la orilla opuesta», altres hi feien en la pròpia diligencia, restant a l'espera com el propi Andersen, fins que «unos cuantos campesinos de Báscara acudieron en nuestra ayuda; ninguno de ellos llevaba encima más que una camiseta, y de esa guisa unos empujaban el coche, otros tiraban de las mulas», fins que finalment varen aconseguir arribar a l'altra vorera, tot i que els viatgers «dentro del coche tuvimos que levantar los pies para no mojarnos». Però no sempre tot sortia tant bé, doncs com ell mateix relata, el que en un primer moment el va semblar fins i tot divertit, desprès es va assabentar que «en el punto por el que pasábamos, había volcado con anterioridad una diligencia y un par de pasajeros se habían ahogado en la corriente».
Però no sempre sortien tant ben parats com l'Andersen, doncs unes vegades es quedaven tirats al mig del camí o amb el carruatge cap per vall, com explica Gaspar Melchor de Jovellanos, en la seva Obras publicadas e inéditas (1858), que s'hi va trobar en ambdues situacions. La primera en un dia de pluja, en que el terra era un fangar el cotxe «perdió una rueda en la lucha [...] y no hubo fuerzas humanas para sacar el coche de su atascadero». I la segona, no ja en un dia de pluja, però si a conseqüencia d'ella, doncs el pas continuat de carruatges per un mateix punt quan el terra estava tou per l'aigua caiguda, feia que s'acabés formant un profund carril que semblava més la via d'un tramvia «entró el coche por el estrecho carril abierto en ella: la clavija del juego delantero se habia doblado un poco con los esfuerzos del dia; al vencer un repecho se salió de su anclaje y nuestro coche, ya desnivelado, dio otra vez consigo y con nosotros en tierra».
A aquestes, podríem dir «incidències» caldria afegir el que n'era la pròpia comoditat del viatge, com relata un altra viatger, en aquest cas Ramon Arabia, en la seva narració De Ripoll a Girona (1884), ens descriu com era l’arribada a un d'aquest llocs de «parada i fonda» després d’un viatge en un d’aquells carruatges: «saltant y ensopegant lo carro y desconjuntantse tot ell a cada sotregada, arribárem sachsejats com en paella», una narració que no difereix molt de la d'Andersen: «Un bache tras otro; a toda velocidad subiamos y bajabamos por las depresiones del camino, pisando predruscos y terrones endurecidos con la lluvia y el calor del sol [...] A menudo el carruaje brincaba al pisar un duro terrón, con lo que a uno se le subía el estómago a la garganta». I a tot aixó cal afegir les condicions atmosfèriques «los rayos del sol nos proporcionaban una constante ducha de fuego; sentí que debíamos de estar a punto de derretirnos».
I si tot aixó ens sembla poc, també cal parlar de l'interior, on «tanto equipajes como pasajeros quedaban acoplados como sardina en lata en el interior del estrecho y tamlaleante carromato»; com dels acompanyats. Desprès de fer un canvi de vehicle, en el que «los pasajeros se apretujaron como antes», Andersen es queixa de «los asientos más duros, la bolsa de labor de la señorita fastidiaba, los miriñaques fastidiaban».
Finalment había arribat el moment de fer una parada on refer-se de les penúries del camí. Però deixem que sigui el mateix Andersen que expliqui la visió que va tenir de l'arribada d'un d'aquests carruatges a un d'aquells llocs de «parada i fonda»: «En ese momento llegó la diligéncia de Barcelona. Venía llena de barro y de polvo. Los caballos chorreaban agua, la carroceria venía macadamizada de polvo, los pasajeros descendían como pacientes que salieran de un hospital; algunos en pantuflas, pues, con el largo viaje, los pies se hinchaban dentro de las botas; otros bajaban sin vestirse, con el traje al brazo, el polvo colgándoles del cabello y, si eran muy flacos, de las mandíbulas; de tal guisa arribaba el señorial pasaje».
Però evidentment no tots els viatgers que arribaven a aquests llocs ho feien en tartanes o diligències, ja que hi havia els que ho feien a peu, cavall, o carro, ja que en una època en què la mobilitat era una constant, els camins s’emplenaven no tant sols de viatgers, sinó també de comerciants, traginers, i tot un seguit de personatges que el que feien no eren llargs viatges, sinó tant sols es desplaçaven d’un poble a un altre. Però tots ells coincidien en una cosa, en un moment o altra del camí els calia fer «parada i fonda».

Llocs de «parada i fonda»
Amb el pas dels anys, aquests llocs de «parada i fonda» varen anar rebent diferents noms, depenent d’on estaven situats, el que oferien i de les instal·lacions que disposaven, com ara llocs per deixar la càrrega, els equipatges, els carros i les cavalleries. Tant és així que viatjant per Espanya podiem trobar noms tant variats com albergue, figón, fonda, mesón, parador, posada, posta, taberna, venta, ventorro y ventorrillo. Robert Bayer, en el seu llibre Tortellà (1991) parla de que ja a mitjans del segle XIX, en aquest poble de la Garrotxa es va voler regularitzar el tema dels noms: «En temps passats, els mots hostal i taverna eren sinònims, pel fet que ambdós servien begudes a la menuda, menjar i allotjament per als hostes, i també sopluig i ferratge per a las cavalcadures. No fou fins cap al 1850 que el nom de taverna determinà exclusivament el lloc on es podia anar a fer el got de vi, a fer-la petar i a entretenir-se amb els jocs d’atzar, i el d’hostal o fonda el lloc on es servia menjar i es donava allotjament». Però sembla que no a tots els llocs ho tenien tan clar o si més no, tan fàcil per fer només dos grups. Si mirem les contribucions de l’Ajuntament de Banyoles, i en concret les compreses entre 1926 i 1932, veurem que en lloc de dos, tenen deu grups diferents: café econòmico, café 0,30 cts., vinos al por mayor, vinos y aguardientes, hotel, bebidas, bodegón, taberna, mesón i fonda.
I un cop arribats al lloc, que és el que es podien trobar? Doncs la veritat és que de tot però en línies general eren edificacions molt simples, aixecades a tocar de les poblacions i cruïlles dels camins principals, amb una cuina-menjador que al vespre servia també de dormitori, uns estables pel bestiar i a vegades, un primer pis amb habitacions pels viatgers amb un poder econòmic més elevat. Però de vegades eren simples vivendes, on donaven algun tipus de menjar i on, arribat el cas, es podia fins i tot dormir en un racó, a tocar del foc, o al cim de la palla a l’estable.
Amb els anys, alguns d’ells varen agafar un altre tret característic: la seva planta allargada paral·lela al camí, fruit del seu creixement a còpia d’afegir nous cossos a l’edifici original. Però qui ens descriu força bé com eren aquest lloc n'és en Ramon Arabia, tot i que diferència dos grups, el petits dels grans. Sobre el primer grup diu que hi podiem trobar «una cuyna ab la seva llar ben gran, on, ab la poca claror que entrava per una finestra, y la que donava el foch se veyen asseguts a l’escó una pila d’homes que s’escalfaven o s’aquilotaven, tant era el fum que hi havia». I pel que fa al segon grup, és on s'esplaia força i ens dona la seva visió tot venint des de fora: «per hont entra generalment la gent de peu a una pessa que no se sab si es taberna, taula de refrescos o bodegon, puig de tot té. En un dels panys de paret s’hi véuhen arrenglerades mitja dotzena de botas ab llurs plats de pisa llistats de blau u llurs mesuras de terrisa roja sota las aixetas; davant per davant, adornat ab una baraneta tota bufona, rumbeja un taulell, folrat per sobre de planxa de zinch á tall de llosa de marbre para resguardalo del mullader. Al seu damunt forma una gran parada tot un exércit de gots, copas, porrons y porronets; pots de rosquillas, anís, bolados y carquinyoli; cantis d’aygua fresca y ampollas de graciosa y de aixarops indefinibles, dominant lo conjunt dúas botetas, pintadas, per excés de patriotisme, dels colors de la bandera espanyola, la una ab ayguardent y l’altra ab mistela. Lo pany de paret del fons l’ocupan una taula y dos banchs de fusta blanca para los arrieros y carreters; en un ángul s’hi veu la porta que va a la cuyna y á la escala del primer pis qu’es hont hi ha lo menjador y los quartos para los senyors».

Un plat a taula
Arribaven desfets del camí. El que volien era poder descansar i refrescar-se, però tampoc havien menjat res de ves a saber quan, o sigui que també calia emplenar l'estòmag, encara que fos amb una sopa calenta amb la que entonar el cos. I aquí són diferents els autors que deixen constància del que s'oferia en aquests lloc.
Antoni Noguera, en el llibre Collsacabra (1964) parla de l’hostal de la Rotllada, en el camí ral que anava de Vic a Olot, on segons diu «es dinava a base de sopa i carn d’olla suculenta, amb l’orella i la cua de porc, la cuixa d’oca i la botifarra negra, i per postres grana de capellà». Un hostal, del que també en parla Fortià Solà en el llibre El Cabrerès: llibre de lectura dels nois de l’escola parroquial de Cantonigròs (1933) però en aquest cas comenta més l'ambient que s'hi podia trobar «quan, tarda enllà, s’omple la seva taula llarga d’oncles i fadristerns, que asseguds en dos seients col·locats en cada un dels seus laterals arrisquen un parell de porrons de vi i fan els més cridaires el “truc” i els més madurs la “manilla”».
El mateix Solà també fa referència a l'Hostal de la Vall del Bac, dient-nos que a l'època del canvi de cavalleries s'hi podia menjar «una bona escudella i un ou ferrat amb una xulla de cansalada per sopar, o un arroset i un colominot amb cols si hi feu la dinada. Tot regat per un bon vi».
I com no podia ser d'una altra manera és Arabia qui aporta la seva coneixença. Primer parlant-nos d'un hostal a Besalú on li varen donar «un bon arrós, un pollastre ab pebrot y tomátechs y una molsuda truyta [...] per postres, ja se sab, atmellas torradas, borregos y vi ranci», i més endavant encara es refereix a altres dos hostals, aquests situats en la ruta d’Olot a Ripoll, dient-nos que en el primer d’ells s’hi podia menjar «bona sopa de pa moreno ab ous, costelles de xay, butifarra y fins café». Però és a l'hostal hi havia a Vallfogona on s’esplaia més, doncs a part de sopar i dormir, es varen fer preparar quelcom de menjar pel viatge que havien de fer l’endemà: [...] ous durs, pollastre rostit, llangonissa, pa, vi i ayguardent [...] després esmorzem, pago el compte que trobo sumament barato (dos sopars y llit, provisions, un parell de pollastres rostits, mitja dotzena d’ous durs, 2 porrons de vi i 4 lliures de pa, 2 cafès y esmorzar: 40 rals [...].

El Pla de l'Estany, un territori de camins fressats
I un cop la panxa plena i havent descansat calia tornar a fer camí, uns camins que al Pla de l'Estany es vertebraven a partir de l'anomenada Via Augusta, la via romana que al llarg de la costa Mediterrània anava des de Cadis fins als Pirineus, passant per Girona, tot i que, amb els anys, aquestes es van anar substituint pels camins reials (o rals), que en molts dels trams feien el mateix recorregut.
És a partir d'aquesta, que sorgeixen tot un seguit de ramals que s'endinsen dins la nostre comarca, tot i que en molts dels casos passen de llarg camí dels Pirineus. El principal de tots era el camí ral que, provinent de Girona i Sarrià de Ter, passava per Riudellots de la Creu, el pla de la Banyeta, Cornellà del Terri i Pont-Xetmar on es dividia en dos ramals. El primer d’ells per Borgonyà, i pel Vilardell i can Puig de la Bellacasa, continuava amb el traçat de la carretera de la Bruguera, on es bifurcava de nou. Un dels camins anava cap a l’Empordà, creuant Esponellà, i l’altre, passant per Usall i Serinyà, anava cap a Besalú i seguia cap al coll d’Ares per Sant Pau de Segúries. I encara un nou desviament sortia d’Usall anant cap a la Farrès, Centenys i Esponellà. I l’altre ramal al que he fet referència, i que sortia de Pont-Xetmar, anava cap a Corts, el pla de la Formiga, el puig de la Fontpudosa, el puig de Miànigues, i, deixant l’estany al nord, es dirigia cap el Salt del Matxo, per seguir cap a les valls de Campmajor, Mieres i Olot.
Però a banda d'aquests n'hi havia d'altres, com el que sortia de Bascara, i resseguia el Fluvià. O bé el camí ramader o de transhumància que d'Orriols passava per Ollers, Vilademí, Centenys, la Farrès, Melianta, Usall i Serinyà, seguia cap a Besalú i les muntanyes del Ripollès. O el camí medieval que va fer arranjar l'abat del Monestir, que duia de Banyoles cap a Vilademuls. I el que unia les poblacions d’Amer i Banyoles, passant pel collet de Portelles, Sant Nicolau i Pujarnol. O bé el que provinent de Besalú, pel coll de Salom, duia al Torn i a Sant Miquel de Campmajor. En fi que són molts els camins i camins que travessaven el territori, tots ells, en més o menys mesura, susceptibles de tenir, això sí, a peu de camí, un lloc on acollir els viatgers.
I com a exemple d'aquesta gran quantitat de camins, tant sols com a exemple, comentar que l’any 2019 l’ajuntament de Cornellà del Terri, va fer un inventari dels seus camins. En total va inventariar 120 camins, que tots junts sumaven 115 kilòmetres, dels quals 29 km corresponien a camins rals històrics, 39 a enllaços amb els anteriors, 19 a camins veïnals històrics i 28 a altres camins veïnals.

Bookmark and Share