Artículos - Costumbres y tradiciones

EL BRASER

EL BRASER

L'Agenda
núm.65, desembre 2017

Ara que arriba l'hivern, recordo un element que no podia falta a cap llar. Em ve al cap la imatge de la família asseguda al voltant de la «taula camilla». Una taula de fusta, normalment rodona, coberta d'una tela gruixuda que arribava fins el terra, a mena de faldilles, i que a l'alçada dels peus la taula hi tenia una plataforma amb un forat al mig on s'enquibia aquest element tant emblemàtic: el braser.

De fet, aquesta mena de taula va ser durant molts anys, abans de la proliferació de les calefaccions, i en els pisos on no hi havia foc a terra, l'element gairebé principal en l'escalfament familiar, tota vegada que la vida es feia al voltant d'aquesta taula, en la que els elements de la família s'hi asseien posant les cames per sota les faldilles per tal de mantenir-les calentes, i recolzant els peus en el mateix suport on hi havia el braser.
Però que era aquest recipient tant important?. Doncs de fet era això, un recipient metal·li, còncau, de forma circular en el que es cremava una mena de carbó de llarga combustió. I si bé hem parlat del braser encastat en la «taula camilla», també hi havia altres tipus que es col·locaven directament al terra, recolzats sobre unes potes, i que de igual manera que els anterior comptaven amb una tapa amb forats per la que sortia l'escalfor, o bé, d'altres més modestos, es cobrien amb una mena de gàbia metàl·lica que evitava que ens podéssim cremar.

Però de la mateixa manera que hem lloat les seves particularitats calorífiques, també hem de dir que era causa de molts accidents. D'una banda per la possibilitat de que una guspira prengués en la «faldilla» de la taula, o en una cortina, i es declarés un incendi. I l'altra, i el més perillós, doncs gairebé era indetectable, i quan ho feies, normalment ja era massa tard, era que la combustió del carbó produïa monòxid de carbó i si l'habitació no estava ben ventilada podia ser causa d'enverinament.

Pel que fa al seu origen, i com és de suposar en un element tant simple, es troben antecedents a tots els museus del món: des dels d'art etrusc i romà, fins els precolombins, passant pels ibers i fins i tot a l'antic Japó. A sud-america, a la zona del Rio de la Plata, actualment encara es conserva un model que fa les funcions de barbacoa. A l'actual Irán, es fa servir el korsi, que prové dels antics brasers que es feien servir a l'antiga Persia. Al Japó existeix un enginy semblant que rep el nom de kotatsu. Els asteques feien servir el el tlecaxitl per usos religiosos, de la mateixa manera que avui en dia fem servir un element que té el mateix principi de combustió: els encensers. Al Museu Episcopal de Vic es conserva un braser datat al segle XIV, i al Museu d'Història de Barcelona es conserva una parella de brasers de grans dimensions, del segle XVII que van servir per escalfar el Saló de Cent de la Casa de la Ciutat de Barcelona.

I com passa amb tots aquests elements de la cultura tradicional, l'art no n'ha estat aliè. Dos pintors espanyols, com el català Marià Fortuny i el cordovès Julio Romero en varen deixar constància a les seves teles. El primer en les obres El col·leccionista d'estampes (c.1870) i La vicaria, de la mateixa època. I el segon en La chiquita piconera (1930) i en Amparo (1920).

I per acabar un text de l'escriptor espanyol Ramón de Mesonero Romanos (1803-1882) de la seva obra Al amor de la lumbre o el brasero, en el que amb una gran visió de futur ja reivindica aquest element: «Verdad es que según van las cosas en la patria del Cid, dentro de muy poco tiempo acaso no tengamos ya objetos indígenas de que ocuparnos, cuando leyes, administración, ciencias, literatura, usos, costumbres y monumentos que nos legaron nuestros padres acaben completamente de desaparecer. Entonces desaparecerá también el brasero, como mueble añejo, retrógrado y mal sonante; y será sustituido por la chimenea francesa, suiza o de Albión; y la badila dará lugar al fuelle; y soplaremos en vez de escarbar».

Bookmark and Share