Articles - Sortides i viatges

UNA EXCURSIÓ DE LA RENAIXENÇA

UNA EXCURSIÓ DE LA RENAIXENÇA

Les Garrotxes
núm.15, primavera-estiu 2015, pp.38-39.

El qui fou membre de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques i president perpetu de la secció d’arqueologia i història del Centre Excursionista de Catalunya, Pelegrí Casades i Gramatxes, va deixar escrita en les Memorias de l'Associació Catalanista d'Excursions Científicas, una excursió que, per Pasqua de l'any 1884 varen fer diversos socis a Banyoles, Besalú i Serinyà. És una descripció feta en el més pur estil de la Renaixença, on es denota un gran esperit d'aprenentatge, i en el que es barregen les apreciacions arquitectòniques amb les folc-loriques i les naturalistes amb les costumistes, en un seguit de descripcions fetes fa més d'un segle, que en comparar-les amb l'actualitat a vegades resulten xocants.

Cap a Banyoles
Els excursionistes varen sortir de Barcelona el dia 12 d'abril, uns «en lo tren exprés de las onze de la nit», i altres al dia següent «ab lo tren de mitjdia», trobant-se tots ells «en la mil vegadas inmortal Girona», on varen llogar una tartana «pera 'ls dos dias que havia de durar l'excursió».
Al dia següent, de bon matí sortien en direcció a Banyoles, i tot i ser primavera el dia es va aixecar amb «un tó melangiós més propi de la tardor», però ni això, ni la pluja i la boira els desanimà, sinó al contrari ja que «los plantius, l'arbreda y l'herbatge, rentats per la pluja» feia que poguessin contemplar tot un seguit de tonalitats de verds «desde l'esmeraldí al fosch cendrós». La carretera, pel que diu el cronista, tot i ser de segon ordre, estava molt ben conservada, de manera que «a cosa d'uns cinch quarts d'hora» d'haver sortir de la capital gironina, quan tot just sonaven les campanes d'un quart de nou del matí, entraven «en lo hermós plá ahon s'assenta la vila de Banyolas», baixant, en mig d'una forta pluja, davant la «posada» de Can Comas ?a l'actual plaça dels Turers? on varen fer «un regular esmorsar».
En acabat, i amb el ventre refet de penes, es varen trobar amb el farmacèutic local, «lo sabi, quan modest, D. Pere Alsius», prehistoriador i folklorista, soci de l'entitat, amb qui recorregueren la població, començant pel monestir de Sant Esteve, el qual els va produir una decepció, ja que es varen trobar «davant d'un temple modern en el que ni rastre de románich hi trobarem», però l'arqueta de plata de Sant Martirià i la visita al claustre, «d'aspecte tant agradable», els va treure el mal sabor de boca.
D'aquí es varen dirigir a l'església de Santa Maria dels Turers, on esperaven trobar-se amb «una interessant construcció del bon temps del goticisme» i si bé va ser així, es queixa de que «certes restauracions portadas a terme en épocas ignorantissimas del bon gust» havien privat a l'església de la seva «gentilesa originaria», per acabar dient que a banda de la «pica per aygua beneyta» no varen trobar «cap obra d'art de rellevant interés».

Bones descripcions
A la sortida de l'església ensopegaren amb una gran rotllana de gent, que estaven duent a terme un «encantament de coques» i esmenta dues coses que li varen cridar l'atenció, d'una banda, destacant-se entre «la fosca taca de la munió, las vermellas barretinas y las tipicas caputxas», i d'altra banda, l'us de l'adjectiu possessiu «llur» que ell creia reservat a l'àmbit literari.
Caminant per «los estrets carrers, recort dels la Edat Mitjana» i amb el guiatge de Pere Alsius, que els va fer fixar en mil i un detalls de l'arquitectura de la ciutat, arribaren a la plaça Major, amb «las restalleras de verdura y la paradas de viram [...] las estesas de roba [...] y les veus del firatayres [...]». Aquest ambient, juntament amb «lo dringar dels picarols y cascabells del animals» i la meravella de la pròpia plaça, varen fer que els viatgers quedessin bocabadats, tot i que reconeix que això no era res, comparat amb el que era un dimecres, dia de mercat, ja que «a més de lo dit, s'hi ajunta la fira de bestiar».
Havent dinat, desprès de visitar el Casino del Porvenir, on foren «finament atesos por los senyors socis», varen anar cap a l'estany, al que l'atmosfera plujosa «donava a l'ample firmament un to opalí de melangiosa entonació que es reflexava en las ayguas del llach». I es que aquella tarda tenia quelcom de misteriosa «com feta á posta pera reviurer vellas rondallas», motiu que en Pere Alsius aprofità per parlar de les llegendes del nostre estany i segons esmenta Casades del «drach de llargas alas y urpas», incidint en el fet de que a mesura que queia la tarda la seva imaginació «representava vivents las pahorosas narracions populars».
Amb la retina plena de «vermellencas entonacions» i mentre Alsius els explicava la geologia de l'estany, encara els va quedar temps per visitar un indret màgic: Les Estunes, dins del municipi de Porqueres, «una altra maravella de la naturalesa», que amb les seves esquerdes de travertí, enmig de roures i alzines, han donat lloc a una altre de les llegendes locals, la de les goges o alojes, les quals feien d'aquest bosc el seu lloc de preferència: «certament, quelcom de misteriós te aquell lloch. Salvatje vejetació creix desordenada per tot arreu entre les escampadas rocassas, guarnidas de garlandas d'heura y verdissa, que som com lo vestíbul del palau de las gojas».
Per acabar la diada es varen dirigir cap el Castell de Porqueres, on Alsius els explicà les diferents troballes fetes per ell mateix, deixant per el final la «verdadera perla artística de la encontrada», l'església de Santa Maria de Porqueres, sobre la que el nostre cronista s'esplaia, i no tant sols pel seu valor arquitectònic, sinó també per la seva «bella silueta, dalt d'un turonet, que banya sos peus en las puras ayguas del llach», que fan que «en lloch se troba un conjunt tant deliciciós y ab mes amor lligats la bellesa espontánea y l'art».

Besalú i Serinyà
La visita a Banyoles tocava a la seva fi i «ab positiva recansa nos apartaren del poétich estany», i desprès d'acomiadar-se del bon amic Alsius, agafaren la carretera cap a Besalú, i tot just deixant enrere l'estany «ovirantse a nostra dreta un bonich estanyol [possiblement es refereix a l'estanyol de Can n'Ordis] brillejant entre pradell de verda alfombra». Passats uns quants revolts, Casades es meravella del paisatge de «vinyas no verdejants encara» que troba al mig dels serrats i que separen la conca de Banyoles de la del Ser, fins que desprès d'una pujada arriben a una nova planura en que «'l blat hi verdeja entre oliveras, vinyes, alsinars y rouredas». Des d'aquí i desprès de passar prop del «rónech poble de Serinyá», s'endinsaren en els congosts del Ser i del Fluvià, entrant en la part «mes deliciosament pintoresca del camí» per arribar per fi a Besalú, on varen fer nit.
Al dia següent, desprès de visitar la vila comtal i de tornada cap a Girona, no es varen poder estar de visitar Serinyà i «sa notable iglesia romanica, que mereix per cer tot l'esment del arqueólech». Però la manca de temps els impedí anar a la Cova Gran d'en Carreras, seguint la recomanació que els havia fet Alsius el dia abans.
De nou en marxa i desprès d'una breu parada a Banyoles per acomiadar-se de l'il·lustre farmacèutic, el qual els obsequià amb un exemplar del Cuadro paleontologico de la provincia de Gerona, arribaren a la capital gironina «sent ja de nit».

Bookmark and Share