Artículos - Salidas y viajes

QUINA ÉS L'ALÇADA DE COSTABONA?

QUINA ÉS L

Centre Excursionista de Banyoles
núm,463, juliol/agost/septembre 2016, pp.2-4.

Fa deu anys que el Centre Excursionista de Banyoles i Astrobanyoles, vàrem començar una col·laboració en forma d'excursió científica. El Centre organitzava l'excursió i Astrobanyoles aportava la seva vessant científica. Des de llavors, tot i que amb alguna interrupció, hem seguit duent a terme aquesta sortida conjunta. I enguany desprès de constatar que les dues vegades que no ho vàrem dur a terme va ser per que la dades escollides fins llavors eren molt dolentes, ens hem plantejat fer-ho a la primavera i esperem que a partir d'ara aquesta col·laboració tingui una nova i llarga continuïtat.

En aquesta ocasió, i seguint aquell esperit de la Renaixença, de combinar ciència i muntanya, vàrem voler entendre, més que reproduir, el sistema emprat pel francès François Aragó i els seus acompanyants, quan a finals del segle XVIII varen anar des de Dunkerke, al mar del Nord, fins a la platja d'Ocata, al Masnou, tot prenent un seguit de mesures per tal de definir la unitat del metre. Aquesta línia imaginaria, que unia els dos punt, batejada amb el nom de Meridià Verd, passa entre molts altres llocs, a tocar del pic de Costabona, concretament pel coll de Pal.

D'aquí que el dissabte dia 21 de maig a les vuit del matí sortíem de Banyoles un grup de 14 persones per tal d'assolir aquest massis de 2.465 m. d'alçada, situat a la línia de crestes que ve del pic de Roca Colom a través del coll de Pal, de 2.374 m. i separa les valls del Tec, al Vallespir, i del Ter, al Ripollès.

Desprès d'una parada a Setcases per tal de reagrupar-nos vàrem seguir cap la Collada Fonda, situada a 1.906 metres on teníem previst deixar el cotxes i començar la nostre ascensió. Fou precisament en aquest punt on el nostre «professor» en Jaume Bayó, ens va explicar en que consistien els càlculs que anàvem a fer per mesurar l'alçada de Costabona des del punt on ens trobàvem. Uns càlculs que passaven per mesurar diferents angles d'elevació, en concret tres.

Per aquest motiu, amb mitjans totalment casolans, com va ser un CD (a mena de transportador d'angles), al que se li havia adaptat una plomada, i 200 metres de fil, i mitjançant una formula matemàtica, vàrem poder entendre el sistema emprat per els científics del segle XVIII, tot i que evidentment ells duien altres estris molt més precisos, com pot ser un teodolit, i «tot el temps del món» en el sentit d'anar prenent diverses mesures fins a aconseguir una mitjana correcte, cosa que no era el nostre cas, ja que nosaltres tant sols volíem aprendre a fer-ho.

Així doncs desprès d'estendre una corda de 200 metres des de la Collada Fonda, en direcció al cim (per tal de tenir una segona referència), varem prendre les tres mesures que calien: l'angle que feia la corda amb la visual del cim, l'angle que feia la corda amb la horitzontal i per últim l'angle que es formava, al final de la corda, entre la visual del cim i la horitzontal. Ara només calia aplicar la formula i sabríem l'alçada de Costabona des del punt on ens trobàvem.

Desprès de mesurar la muntanya, i amb la promesa per part d'en Jaume de que a l'hora de dinar ens parlaria del resultat obtingut, va ser en Xari qui va agafar la batuta, i darrera seu vàrem emprendre el camí cap el cim, on vàrem arribar passat el migdia.

Un cop recuperats de la forta pujada i d'haver immortalitzat el moment, vàrem emprendre la baixada, camí del naixement del Tec, on teníem previst dinar. Abans però vàrem passar pel lloc que simbolitza la gesta d’Aragó i els seus ajudants, on encara s’hi pot veure una inscripció que hi diu «Benvinguts sigueu sobre el pas de la Meridiana» i un rellotge de Sol, que ja no marca l'hora, ja que algun brètol el va malmetre, el mateix que va passar amb el monument que, uns metres més enllà, en forma de compàs s'aixecava al Coll de Pal. El que és curiós es que fa uns anys en aquest lloc es podien veure al terra unes marques, en forma de cunyes a la roca, que simbolitzaven la línia meridiana. Avui en dia, però, ens va ser impossible de localitzar-les.

Desprès de dinar, i tal i com ens havia dit, en Jaume ens va desvetllar el resultat del nostre «experiment». I la veritat es que no va ser del tot bo, ja que si bé l'alçada real de la muntanya des del lloc de les mesures era de 565 metres, a nosaltres ens va sortir 167 metres.

Quina va ser la causa? Evidentment la precarietat dels nostres instruments, que no eren gens precisos tot i que tampoc varen ser tant dolents ja que les nostres mesures foren de de 12º, 6º i 14º, quan en realitat una mesura que donaria els resultats correctes seria per exemple 12'75º, 6º i 13º3', una constatació que ens va deixar més tranquils. Però a banda de la precarietat del nostre material, altres en varen ser las causes: el lloc on ho vàrem fer no era pla, estàvem massa a prop del cim i de fet com més lluny millor i per últim nomes vàrem prendre una mesura. Per contra Aragó feia servir millor instrumental: un teodolit; escollia el lloc on prendre les mesures, de manera que aquest sigues planer, estigues allunyat de l'objectiu, i a la vegada tingués una bona visió del mateix; i per últim, i molt important, com que tenia tot el temps que calia, feia diverses mesures i desprès calculava la mitjana.

Reconfortats per les explicacions, que feien que el nostre experiment no hagués estat tant desastrós, i abans d'emprendre el retorn definitiu, ens vàrem acostar fins a un monument que s'aixeca tot just a la falda del roc de la Mort de l’Escolà, nom anterior als fets luctuosos que en aquest punt varen esdevenir el novembre de 1978, i que possiblement fa referència a una composició coral d'aquest nom, obra del compositor i director d'orquestra, Antoni Nicolau, figura clau del renaixement musical català, amb text de Jacint Verdaguer. Estrenada per l'Orfeó Català l'1 de gener de 1900, aquest poema de caràcter popular i riquesa harmònica, és un dels més populars dels que Verdaguer dedicà al monestir de Montserrat.

El monument al que feia referècia, anomenat «l'orgue del vent», està format per uns tubs que en dies de fort vent produeix sons, i es va aixecar en record del jesuita Lluís Mª Canut i dels joves Miquel Angel Assens i Josep Ignasi Lojo, alumnes d'aquell en l'escola industrial del barri barcelonès del Clot, que varen trobar la mort en aquest indret el diumenge 26 de novembre de l'any 1978 mentre feien la travessa des del refugi de Merialles fins el de Costabona. Segons sembla ser, els tres formaven part d’un grup de cinc, però que s'havia reduit quan els altres dos membres del mateix varen tornar a Barcelona aprofitant que al refugi de Merialles hi havia un grup de muntanyencs que retornaven a la ciutat comtal. Els tres que varen seguir endavant, foren sorpresos a la zona de la Coma del Tec, pel torb, un vent impetuós que alça i arremolina la neu, un fet que redueix dràsticament la visibilitat i que deuria fer que els muntanyencs s'acurruquessin en espera de que passès el mateix, però les baixes temperatures, que varen arribar a 22 graus sota zero va acabar amb les seves vides.

De tornada de visitar el monument, vàrem emprendre, ara sí, la tornada, passant pel coll de Pal i la font de Fra Joan, des d'on ens vàrem desviar per donar una ullada al refugi Costabona, on vàrem arribar a les quatre de la tarda. Desprès de descansar una estona, ja nomes calia seguir baixant i arribar al cotxes, cosa que feiem a tres quarts de cinc de la tarda.

I desprès que en Xari ens fes una breu explicació sobre les actuacions que s'estan duent a terme al refugi de Sant Aniol, ens vàrem acomiadar uns dels altres, esperant repetir una nova experiència cientifico-excursionista el proper any.

Una bona excursió, i un dia esplèndid, va fer que d'aquesta diada ens quedés un bon record.

Bookmark and Share