Articles - Indústries i comerços

LA INDUSTRIA TÈXTIL A BANYOLES

LA INDUSTRIA TÈXTIL A BANYOLES

El Mirador. La revista del Pla de l'Estany
núm.40-47, gener-agost 2009

Quan els frares benedictins es van instal·lar a Banyoles, van començar a dur a terme, el que amb el temps seria una gran obra d'enginyeria hidràulica: la construcció dels recs per tal de portar l'aigua de l'estany fins a les seves terres. Amb el pas dels anys, i amb el creixement de la vila, es va començar a fer servir aquestes canalitzacions per tal d'instal·lar-hi molins -l'any 1017 ja hi ha noticia de la seva presència prop del Monestir - que permetessin aprofitar la força de la corrent. Fou així com, a tocar dels recs, van anar naixent una gran diversitat d'indústries que aprofitaven la força motriu de les aigües per moure els seus molins, entre ells els drapers i els bataners, base de la indústria tèxtil.
Aquesta indústria, que transforma les diferents fibres en draps, si venien de la llana, i teixits, si ho feien del cotó, passa per diferents processos, que van des de l'obtenció de la fibra i la eliminació d'adherències (batanatge), passant per l'ordenació (cardanatge) de les pròpies fibres de la manera més paral·lela possible per obtenir el fil, fins a la teixidura del mateix, la tintura i l'estampació del teixit que s'obté. Des d'un bon començament, es va formar el gremi de paraires, el qual va exercir un paper empresarial i directiu, ja que controlava la matèria prima, des de la seva compra fins al seu aprest i la seva comercialització. A ell li estaven supeditats altres oficis, com els dels teixidors, tintorers, abaixadors i d'altres especialitats, com ara els batedors, cardadors, pentinadors i filadors. Com a encarregats de controlar tota la producció exercien un control molt estricte tant sobre els posseïdors de telers (als que se'ls prohibia, per exemple, treballar de nit per evitar incendis) com sobre els productes destinats a l'exportació (a qualsevol lloc del país) els quals, havien de portar els segells del mestre draper, de l'inspector i de la Universitat del Comú i el de la "Bolla" (un impost creat el 1375 a les corts de Montsó, per tal de sufragar les despeses de la guerra).
Tot i que els primers molins van ser fariners, al segle XIII ja hi havia força presència de molins drapers (batans) al llarg del Rec Major, uns molins que havien convertit Banyoles en un dels principals centres drapers de Catalunya. Els molins drapers o batans eren màquines mogudes per força hidràulica, i estaven compostos de grans maces (nocs) que giraven sobre l'eix de picar, i per efecte d'aquesta acció mecànica els teixits es desengreixaven i enfortien donant-li consistència als draps. L'any 1263 ja surt citat un molí draper al mas Prat (que més tard va ser conegut com a Can Nocaire), a extramurs de la Vila, a l'actual carrer de Girona. I del mateix segle són posseïdors de tallers, entre d'altres, l'Arnald de Sant Nazari (1268), en Joan Dusay (1279) i en Guillem de Reixac. Un exemple de la gran importància que agafà el sector dins la població, és que el 1253, aprofitant que l'abat de Banyoles estava mancat de diners, després d'haver comprat el castell de Porqueres, la vila va aconseguir comprar-l'hi el privilegi del roldor, una planta astringent, imprescindible en aquella època en el procés de l'adob de pells, cosa que va afavorir també l'expansió de la indústria pelletaire. De la importància del sector en dóna compta un capbreu de l'any 1339, on en una població d'uns 130 habitatges hi ha 16 teixidors, 4 paraires, 3 drapers, 2 sastres i 1 vanover.
A començaments del segle XV es construeix l'edifici del Tint del carrer de Sant Pere, un edifici que pel que sembla, tot i que no s'ha trobat cap document que ho asseguri, deuria ser gremial i on hi deurien anar-hi els teixidors i paraires per tenyir-hi les peces de llana. En un cens dut a terme l'any 1421 s'esmenta que en una Banyoles amb 92 focs (famílies) i hi ha 29 persones que tenen oficis relacionats amb el ram tèxtil: " ... parayres, tixedors, tinyedors i drapers...", un percentatge força elevat tenint en compte la poca població de l'època. Aquesta xifra, poc a poc, anà creixent ja que a mitjan segle l'edifici del Tint es va anar quedant petit i se'n van haver de construir un de nou, però que fou enderrocat el 1467, possiblement abans d'estar acabat, per poder reparar les muralles amb les seves pedres. Tampoc no cal excloure l'existència d'altres tints de dimensions més reduïdes.
Al segle XVI hi havia els batans d'en Rabassa, Scur i Vilardell i el Tint Nou de Miquel Corretger. El segle següent, l'any 1685, consten el següents molins relacionats amb aquesta indústria: a la riera Vella, el molí retorcidor d'en Rabassa, i al rec Major: el molí enfortidor d'un tal T. Belloc; el molí retorcidor de la confraria dels paraires, a la plaçeta de Sant Pere; el molí enfortidor dels hereus de Billoc, al Mas de Vall, fora el portal de Girona i, el molí retorcidor de Ramon Honorat, situat al costat de l'anterior.
Al segle XVIII, Banyoles era una de les primeres viles de les comarques gironines en la producció de teixits de cànem. L'any 1747, a banda de una cinquantena de tallers particulars, que elaboraven anualment 70.000 canes (una cana feia quasi vuit pams, exactament 1,559 m) de teles fines gòtiques i 50.000 canes d'estopa, funcionaven dues fàbriques de teixit: la d'en Francesc Ametller, i la d'en Josep Fages. Al tercer quart del segle XVIII hi trobem les fàbriques de draps Serratosa i Aluart i un "torcedero de lana"; tres batans: el de la familia Masmitjà-Serratosa, el d'en Cordomí (a) Nocaire i el d'en Francesc Ametller; dos tints i dos "amoladores de càñamo": la de ca n'Hort i la de can Brugada. El 1777 ja hi ha constància que s'han instal·lat a la vila dues fàbriques d'indianes o de cotó; una d'elles, la creada per Josep Fages, Francesc Masmitjà i Francesc Lleopart, l'any 1789 comptava amb 20 telers.
Un altra tipus d'indústria que comença a sorgir a les darreries d'aquest segle fou la de fabricació de mitges, que donava feina sobretot a dones i nens. L'any 1777 se'n produïen 15.000 parells a l'any i dotze anys més tard arribaven als 25.000 amb 77 telers que pertanyen a 8 empresaris diferents. En un dibuix dels recs i molins de l'any 1779, trobem que el Rec Major passa per una fàbrica de "retorcir llanes"; per la fabrica "d'afarinar cànem i batan" d'en Masmitjà i Serratosa; per la fàbrica de "retorcir fil" de Bartra i Honorat i pel molí bataner de Josep Cordomí.
A les acaballes dels segle XVIII són dos els sectors que dominen la indústria tèxtil: d'una banda el sector del cànem i del lli, que estava en mans de negociants o comerciants, i que donaven feina als teixidors i als pagesos i on els telers, tot i ser propietat del negociant, estaven dispersos per les cases particulars, on les dones i els nens filaven i teixien, sobretot en èpoques d'inactivitat al camp. Per altra banda, i a diferència de l'anterior, el sector de les mitges i el cotó, estavan controlats per veritables fabricants, cosa que implicava concentrar els telers en un sol local.

Fàbrica d'en Josep Rabassa
Estava situada on avui en dia hi ha el Sindicat Agrícola.
En Josep Rabassa era el descendent d'una família amb tradició de terres i de la indústria, posseïdors de molins drapers, fariners i paperers. La referència mes antiga a aquesta família es remunta al 1580, en que els germans Jaume i Galceran Rabassa surten esmentats com a paraires; un any mes tard, un tal Joan Esteve Rabassa consta com a propietari d'un molí draper i un altra fariner. A començaments del segle XVII, l'Antic Rabassa surt esmentat com a botiguer de teles (1602) i paraire (1614). A mitjans de segle, el 1640, un tal Joan Rabassa tenia un molí retorcedor de llana, i el 1685 la família n'era la propietària d'un molí fariner i un altre retorcedor. Al segle XVIII un altra avantpassat, en Pere, n'era moliner i ja al segle XIX el mateix Josep surt esmentat com a amolinador (1843) i com a propietari d'un moli fariner (1844). Uns anys abans, el 16 de maig de 1839, en Josep, ja havia demanat permís per que en unes terres de conreu que tenia en " .. el lloc de Calaneta hi vol construir un edifici per a fàbrica amolinador de cànem o molí paperer, vol usar aigües de la Riera Vella ..."
Finalment el 1857, aquesta indústria se'n anirà a n'oris. Primerament en data 25 de febrer, per tal de fer front als deutes acumulats, fou subhastada la gran fàbrica, que segons descripcions de l'època: "...comprendida servidumbre de agua que disfruta ó inclusa habitación á ella contigua...", per un preu de 117.170 r. En aquesta venta a part de la fàbrica, també va vendre dues cases a la Pl. de la Constitució de Vilafant, unes vinyes al lloc conegut com a "camí dels embusteros" i altres peces de terra. L'any següent, el 1858, passà el mateix amb els molins i la maquinària de la fàbrica.

Fábrica de tejidos de Algodón de Estevan Masmitjà Serratosa y Josep Colomer
Fou fundada al segle XVIII i estava situada al carrer de Girona. En principi era una fàbrica d'afinar cànem i batan, que l'any 1777 produïa 20.000 canes anuals de cotó. L'any 1790 els germans Esteve i Agustí Masmitjà Serratosa, tenien empleades unes 400 persones en la seva fàbrica de "bombosins llisos i assarjats, que són blanquejats a la mateixa fàbrica, amb teler per a mitges de cotó i de fil". Arribats al segle XIX la fàbrica va compaginar la manufactura de filats de llana amb 12 telers, amb la producció de paper. Sobre aquesta darrera producció se sap que el 1825 l'Agustí Masmitjà produïa paper d'estrassa en una sola tina, el mateix que farien desprès els seus descendents: en Jesús fins l'any 1845; l'Agustí entre 1846 i 1851; en Pere entre 1852 i 1857 i la Maria Àngels (que es casà amb un membre de la família Prats, paperers d'Olot) entre 1858 i finals dels anys seixanta del segle XIX. També, a mitjans de segle, en Josep Masmitjà fabricava paper de fumar.
Uns anys mes tard, per herència la fabricava passava a mans de la família Prats, els quals el 1894 la van vendre a Miquel Poch, que va fer el mateix el 1916, passant d'aquesta manera a mans d'en Francesc Pujol Claus que la va transformar en blanqueria i fàbrica d'abonament de pells. La família Pujol ha estat la propietària d'aquesta fàbrica fins fa pocs anys en que va desaparèixer i al igual que en el cas de la fàbrica Ameller, també es va formar una petita colònia d'habitatges pels treballadors, que en aquest cas es trobava integrada en la mateixa fàbrica, a partir d'un pati central des d'on es distribuïen les vivendes dels obrers.

I per acabar amb el segle XVIII, encara caldria esmentar dues fabriques mes:

Fàbrica d'en Francesc Ameller
Originari de Cassà de Pelràs, en Francesc Ameller (Rupià 1699 - Banyoles 1780) s'instal·la a Banyoles. dins el primer quart del segle XVIII, on compra el Mas Peraseca, que en aquells moments era una construcció molt mes petita que l'actual (tant sols hi havia la banda esquerra, ja que el cos central i la banda dreta la va manar edificar ell mateix) i instal·la el que amb el pas dels anys seria una important empresa tèxtil. Juntament amb el seu fill Pere (que heretà el negoci), Ameller fou el creador d'una indústria de teixits i inventor a l'Estat dels anomenats "lienzos góticos" blancs i tenyits a imitació dels holandesos. El 1743 tenia 22 telers per a teixir teles fines i 6 per a teles d'estopa i sacs. El 1747 eren 24 els telers, que produïen 20.000 canes a l'any de lli i 3.000 d'estopa i entre els seus treballadors es troben 12 mestres teixidors, 5 fadrins teixidors i 7 aprenents. També tenien telers en diferents masos, com a Verges; i a Arenys de Mar hi van muntar una companyia naviliera, formada per 4 o 5 velers, que feien el transport a La Havana i a Florida.
Per tal de donar casa al teixidors que treballaven per a ell, edifica en terrenys de la seva propietat (l'actual carrer dels de Ameller), un seguit de cases iguals, on a banda de la zona dedicada a habitatge (soterrani amb sortida a l'hort, un entresolat per a menjador cuina i un pis on hi havia el dormitori) hi havia una zona per a la producció tèxtil: unes golfes per assecar les teles i una planta baixa on col·locar el teler. El segle XIX, l'arribada primer de la Guerra del Francès i mes tard amb la politització dels membres de la família, va fer que bona part d'aquest imperi comencés a desaparèixer, tot i que l'any 1846 aquesta fàbrica encara pagava contribucions municipals.
La creació d'aquesta indústria, juntament als serveis que la família havia prestat a la Corona, van fer que en data 28 de novembre de 1779, el Rei Carles III nomenes, en Francesc i al seu fill, amb el privilegi de "Ciutadans Honrats de Barcelona" i els concedís l'escut de fons vermell i banda d'escacs que el creua. Anys mes tard, quan en Francesc ja havia mort, el vicari general mana posar els títols de noblesa de "Don" i "De" al "pare i el fill Ameller".

Igual que en Francesc Ameller, altres empresaris banyolins varen tenir la idea de comercialitzar amb el Nou Continent, entre ells Josep Antoni de Perpiñá, que el 1784 proposa crear una companyia que comercialitzés el cànem cap a Amèrica i a canvi portés primeres matèries.

Fàbrica d'en Josep Fages
D'en Josep L. Fages i Bastons, nascut a Banyoles a començaments de la segona dècada del segle del segle XVIII, ben poca cosa se'n pot dir. Casat el 3 d'octubre de 1738 amb Elisabet Armadàs de Banyoles, se sap que dos anys abans, a l'edat de 25 anys tenia l'ofici de botiguer i que uns anys mes tard ja constava com a negociant i fabricant: el 1747 tenia 39 telers que produïen 30.000 canes de teles de lli i 5.000 d'estopa, i treballaven en els seus telers, a banda dels aprenents, 17 mestres teixidors.

A començament del segle XIX, el 1803, l'estat de les manufactures era el següent: 103 obradors de teles ordinàries (100.000 canes), 30 obradors de cotó i lli (2.400 canes), 4 obradors de draps ordinaris (1.020 canes), "un torcedero", 55 obradors de mitges de cotó (4.500 mitges) i 50 filadores de cotó (1.100 arroves), però com ja he esmentat al parlar de l'Ameller, la Guerra del Francès i la pèrdua espanyola de les colònies, va suposar un fort trasbals per a aquesta indústria. Entre 1840 i 1860 desapareixeran les indústries més mecanitzades del ram tèxtil (fàbriques de teixits i filats i retorts) i només varen quedar les blanqueries i obradors artesanals amb telers manuals. Desaparegueren, d'aquesta manera, fàbriques com les de Francesc Ametller, Anton M. Heris i Cia, Pere Ramió i Ramon Fort. El 1875 queden en total 15 fàbriques d'indústria del cànem i del lli i cinc de llana i "estambrera": Nadal-Ribó, Codina, Dalmau, Perpinyà i Fort-Serras.

"Fábrica de hilados de Antonio Maria de Heris y compañía"
. Es va instal·lar a la zona del monestir, davant de l'antic Hospital, l'any 1841, i donava feina a vint-i-una persones (tres homes, dotze dones i sis nens). I tot i que en aquella època era l'empresa que més capital invertí: 125.000 rals en l'edifici, 130.000 en maquinària i 80.000 en primeres matèries, només va romandre en funcionament un parell d'anys.

Fàbrica de cotó d'en Pere Ramió.
Va tancar les seves portes l'any 1845 i es va instal·lar a Salt.

Fàbrica de Ramon Fort y Compañía.
L'any 1843, Ramon Fort i Gil, el barceloní Joan Dotres i la societat Nadal y Ribó arrenden la fàbrica d'Antonio Maria Heris y compañía, al carrer Nou 51 i creen una empresa per a confeccionar teixits. S'instal·laren deu telers mecànics i una màquina de parar, i com era costum en totes les societats on entrava a formar part la societat Nadal y Ribó, ells aportaven el cotó, però es quedaven amb la producció. El 1845 arrenden directament la fàbrica i el salt d'aigua al seu propietari, l'hisendat Josep Rabassa, i el 1847 Nadal y Ribó compren la part d'en Dotres. L'any 1858 i a causa dels deutes que tenia en Rabassa es queden amb la fàbrica, el salt d'aigua i els molins. El 1861 l'empresa té 33 telers comuns i 40 de mecànics, amb un total de 80 operaris, però, amb l'arribada de la crisi de l'any 1867, la fàbrica s'ha de parar i els propietaris la liquiden. Dos anys més tard, Josepa Fort, filla d'en Ramon Fort, dissolt la societat.

Fàbrica de José Mir y Compañía.
Amb el fracàs del model anglès de mecanització, degut sobretot a l'elevat cost del carbó, Nadal y Ribó, tornen a mirar cap a la força motriu dels rius; es per això que l'any 1872 constitueixen juntament amb el vilasarenc Josep Mir i Sust una nova fàbrica a Banyoles, amb una part de maquinària procedent de Vilassar de Mar i d'altra comprada a Anglaterra. La dissolució de la societat per part d'Antoni Nadal, farà que a partir de l'any 1875 es passi a nomenar Indústria lanera y estambrera de J. Ribó y Compañía. Fou aquesta la fàbrica més important de la vila, arribant a tenir l'any 1889, 134 telers mecànics. Un incendi produït l'any 1889 i altres problemes varen fer que durant uns anys baixés la seva producció, fins arribar al 1895 que torna a ressorgir com a Fábrica algodonera de J. Ribó y Compañía, però amb només 24 telers mecànics i una màquina de parar. L'any 1898 s'ha ampliat a 124 telers mecànics, una màquina de parar i una màquina de vapor de 75 CV, però aquesta bonança va durar molt poc, doncs l'any següent, el 1899 tancava definitivament, deixant sense feina uns 300 obrers i desapareixent l'empresa més important de la vila.

Fábrica de Tejidos y algodón Lavall.
Fundada l'any 1890, per la família Lavall, la seva producció estava basada en teixir roba per als folres interiors de vestits i llenceria; l'any 1934 incorporà la seda a la seva indústria. A mitjan dels anys 40 del passat segle, es van associar amb un empresari barceloní, anomenat Bruguès, i l'empresa es traslladà al carrer d'Àlvarez de Castro (avui avinguda dels Països Catalans) on prendrà el nom de Manufacturas LB.

I per acabar aquest resum dedicat a la indústria tèxtil banyolina, ens endinsarem en el passat segle XX, amb empreses tant significatives com la de les Saques o la de Can Castañer.

Fábrica Pujadas y Albiñana.
Aquesta fàbrica que es trobava a tocar de la riera de Canaleta, fou fundada a començaments del segle XX pels terrassencs Pujadas i Manuel Albiñana. Donava feina a una seixantena de treballadors, la majoria dones, que produïen mitges i mitjons de seda artificial, de sedalina i de cotó. Va tancar les seves portes l'any 1927.

Fàbrica de cotilles i faixes de Jacint Masgrau Vidal.
Fundada al carrer de la Canal l'any 1910, es dedicava a la fabricació de faixes, tant per dona com per home, cotilles de dona, sostenidors i portalligues que venien en els seus propis establiments i també exportaven a la resta de l'Estat.

Fàbrica de José Gimferrer.
Aquesta empresa, que passaria a la història amb el nom de "Les Saques", fou fundada l'any 1914, per Josep Gimferrer i Serrallonga, a Pont de Molins, i va estar des de bon començaments una empresa familiar, en la que van estar implicats els fills del propietari, l'Antoni i en Josep i altres familiars. L'any 1918 es van traslladar a Mata però amb el pas dels anys i la consolidació de les vendes es van veure obligats a ampliar el negoci, amb una secció de filats i una altra de teixits, així com a comprar nova maquinària. Conseqüència directa d'això va estar que van necessitar un nou espai per la qual cosa a partir de 1923 van anar comprant terrenys al carrer Àlvarez de Castro on poder-hi bastir la nova fàbrica. L'any 1942 un incendi en un dels magatzem va posar en perill la continuïtat de l'empresa i la feina dels 479 treballadors que hi havia, però no va ser així, i el 1950 tenien 2000 fusos de filar, 3 màquines de parar i 162 telers. L'any 1952 un altra incendi provoca la pèrdua de 3 vides humanes i la destrucció d'un magatzem, de maquinària i de mercaderies. Els anys 60, l'empresa, que està en mans d'en Josep Gimferrer i Hereu i dels seus fills Josep i Jordi Gimferrer Garriga, estava dedicada a "Hilados, Tejidos y Saqueria de Yute, Esparto, Cáñamo y Lino". A mitjan dels anys 70, la forta competència del paper i el plàstic va provocar una caiguda de la demanda de sacs de jute i lli, però tot i seguir produint el cop definitiu li va arribar amb la crisi tèxtil dels anys vuitanta i la fàbrica va tancar el febrer de 1989.

Fàbrica de teixits d'Antònia Pujol.
L'any 1920, signa un contracte amb l'empresa Gimferrer on es compromet a dedicar-hi tota la seva producció.

Fàbrica de gèneres de punt d'en Joaquim Sanz.
Estava situada al carrer de Mossèn Jacint Verdaguer, número 2, a la part del darrera de Can 65, una botiga de joguines i perfumeria on tots els productes es venien al preu únic de 65 cèntims. Inaugurada l'any 1925 al llarg de la seva existència, que va acabar a finals dels anys 60, s'hi van fabricar des de jerseis a calçotets llargs, passant per samarretes imperi i gavardines.

Fàbrica Molfort's.
Aquesta fàbrica va néixer a Mataró l'any 1918 de la mà de Josep Costa, Joan Rectoret i Joan Casachs. A finals dels anys 20 van obrir una fàbrica a Banyoles, en el lloc on hi havia abans la fàbrica Pujadas i Albiñana. En un primer moment la nova fàbrica es dedicava a tenyir madeixes i mitjons, per la qual cosa amb el pas del temps va comptar amb un laboratori propi on es preparaven els diferents tints. Poc a poc anà ampliant les seves funcions i arribà a tenir diferents seccions com les de bobinatge i les d'aprestat. L'any 1992 va tancar les seves portes.

Castañer S.A.
L'any 1924, en Lluís Castañer i en Tomàs Serra, decideixen associar-se per fundar un petit taller per fabricar espardenyes, situat al carrer Sant Martirià i que donava feina a 7 o 8 persones. Tres anys més tard es traslladen al Molí del Canyer, arribant al seu punt més àlgid l'any 1935 amb una producció de 55.000 espardenyes. Després, poc a poc va entrar en un període de crisis passant del centenar de treballadors a la quarantena. Als anys setanta torna a revifar fins arribar a l'actualitat en que exporta als principals mercats mundials.

Fàbrica de mitges de Can Cabutí.
Estava situada al carrer de Girona, entre el carrer de la Muralla i el de Torres i Bages, es tractava d'una sucursal de la fàbrica que hi havia a Calella de la Costa. Va iniciar la seva activitat l'any 1931 i va estar en funcionament fins a principis dels anys 50.

Bookmark and Share