Articles - Indústries i comerços

LA FONDA SANT ANTONI

LA FONDA SANT ANTONI

Revista de Banyoles
núm.991 i 992, maig i juny 2016

La nova carretera i les noves fondes
L'any 1852, va ser l'any que es va obrir la carretera de Girona a Olot -el que avui en dia és el carrer de La Llibertat i Avinguda dels Països Catalans-. Aquest nou vial tenia com a punt neuràlgic la plaça dels Turers, lloc on a partir d'aquell moment varen començar a parar les diligències i carruatges que anaven cap a Olot o Girona.
Això va comportar que al voltant d'aquesta plaça es comencessin a obrir una sèrie d'establiments on poder atendre als viatgers que arribaven a la ciutat: viatjants, estiuejants i passavolants. Eren llocs on poder-se refer del viatge, llocs on poder menjar, beure i descansar. I de la mateixa manera que a la plaça Major s'obria el 1860 una taverna que a finals d'aquell segle donaria lloc a «l'hostal d'en Nenas o de Can Nenas» (més tard conegut com «Hotel Mundial»), en aquest nou escenari de la plaça dels Turers naixerien diferents fondes. A la cantonada amb la porta dels Turers, obriria la «Posada La Flora» -que ja s’esmenta documentalment el 25 de maig de 1857, tot i que ja funcionava abans com a «Parador y posada de carruages»-, i a la mateixa carretera, però més tard, va obrir la «Fonda San Antonio». Finalment, gairebé al tombant de segle, el matrimoni format per Pere Banal i Llúcia Pineda es feia càrrec a la mateixa plaça dels Turers, cantonada amb el carrer de la Canal, de l'antiga «Posada Casa Comas». Aquesta família a finals dels anys vint es traslladarien a l'altra banda de la plaça, al carrer del Doctor Hysern, i donarien lloc a la «Fonda Comerç». Per la seva banda la «Casa Comas» va quedar en mans d'en Josep Pagès i la seva esposa Àngela Corominas. També podríem esmentar que a començament dels anys vint encara s'obriran dos establiments més destinats a acollir viatgers: el «Hotel Boixó», que oferia «Menjars i habitacions» al aleshores carrer d'Àlvarez de Castro, número 6, i la «Posada de Francesc Falgueras», al número 5 del carrer d'Alfons XII, tot i que aquesta poc temps després es va traslladar al davant de l'estació del ferrocarril.
En aquest article, però, parlarem només d'una d'elles: la «Fonda San Antonio», possiblement la que ha estat la menys estudiada de totes, tot i ser una de les que més continuïtat ha tingut a Banyoles, ja que va estar en actiu gairebé 120 anys.

La Fonda de Sant Antoni: els inicis
Sabem que, segons la documentació de l’Arxiu Municipal, el 7 de desembre de 1865, Pere Colomer es dirigeix a l'Ajuntament de Banyoles sol·licitant poder construir a la recent inaugurada carretera, un edifici de planta baixa i dos pisos. El projecte és aprovat pel Consistori el 20 de gener de 1866.
A la vegada que construeix la nova casa al número 12 del carrer Príncipe Alfonso, a l'actual número 14 del carrer de la Llibertat, l'11 d'abril de 1866 també demana permís per enderrocar «una paret de arco immediata a la carretera y que se antepone a la casa [...] que pose en la calle de Fernando [en la resposta li rectifiquen dient que és Principe Alfonso] marcada con el número 19» para que «quede enteramente despejada». Però la comissió encarregada li respon el 26 d'abril denegant-li el permís ja que de fer-ho «resultarà muy retirada de la linea que llevan los demas edificios contiguos a la carretera que forma dicha calle, la fachada de la casa construida de nuevo por el solicitante; y por consiguiente, quedaria deforme el aspecto público». L'arc en qüestió es deuria d'enderrocar anys més tard, i el que deia la comissió és el que contemplem avui en dia, una edificació molt enretirada respecte a la resta de cases del carrer.
Aquest arc, que podria formar part d'un mur, i en el que podria ser que hi hagués una portalada, donava pas a un patí que estava delimitat per la seva banda nord per un habitatge, al fons pel molí fariner dels Colomer i a sud per l'edifici abans esmentat (el del número 12). Aquest edifici, que en la seva part del darrera, la que afrontava amb el pati, hi albergava les quadres i que serà on s'hi bastirà el garatge de la futura fonda. Tot això ja s'entreveu en una petició del 25 de gener de 1867: «deseando ensanchar unas puertas que actualmente existen [...] cuya anchura de dichas puertas consiste en dos metros y debe ensancharse a dos metros sesenta centímetros a fin de que se puedan custodiar y tener a salvo los carruages del exponente [...]».
La referència més antiga del funcionament d'una fonda en aquella casa es remunta al 26 d'abril de 1868, quan es fa un contracte de lloguer per un any i mig, a comptar a partir del 24 de juny de 1868, entre Pere Colomer, propietari de l'edifici, i Sebastià Torner Vendrell, fondista, de 67 anys. En el contracte s'arrenden «las localidades que ya actualmente ocupa el Señor arrendatario, conocida por Fonda San Antonio», i s’inclouen diverses dependències i una «cuadra grande que se halla en los bajos del indicado edificio», per un preu total «de 288 escudos, equivalentes a 270 libras moneda catalana». També s’hi afegia el dret d’accés «a la azequia contigua [el rec Major, que passava per darrere dels edificis] a dicho edificio al objeto de mandar lavar sus ropas, pudiendo tambien servirse para deposito de vinos de la parte de la bodega subterranea». D’aquesta manera obtenia permís per accedir al rentador que els Colomer tenien al soterrià de l'edifici del molí, on hi havia també el celler esmentat.
Podem saber, gràcies als documents conservats, que a la planta baixa hi havien les quadres i, a la part del davant, la que donava a la carretera, hi havia una botiga, a la qual s’hi accedia per un parell d'esglaons, i al sud d'aquesta una porta força estreta que donava pas a l'escala per la qual s'accedia al primer pis on hi havia la fonda.
Segons els documents, a principis de 1868 la fonda ja estava en marxa, tot i que el que no preveien és que per poc temps seguiria en mans dels Torner, ja que el 24 de novembre del mateix any el mateix Sebastià, i amb el vist i plau del seu fill Agustí, signa la cancel·lació del contracte i es compromet «antes del vencimiento del dia veinte y cinco de diciembre del corriente año» a desocupar «la casa posada con todos sus anejos, dejandola a libre disposición de su dueño».
Després només sabem que el 1869 estava en mans d'en Miquel Sami. En tot cas, el 1876, el folklorista i comerciant Joan Bru Sanclement de visita Banyoles, s'hostatja en aquesta fonda, tal com queda reflectit en la crònica que va escriure d'aquella estada i que es va reproduir en el Butlletí Mensual de l'Associació d'Excursions Catalana, abril i maig de 1886, núm.91 i 92: «A les deu del vespre [...] sortirem plegats de la fonda Sant Antoni [...]». El 1890 s'anuncien «Carruatges: Banyoles-Palafrugell» i el contacte és un tal Feliu Gratacós, a la Fonda Sant Antoni del carrer Alfons XII.

El segle XX
Haurem d’esperar el 18 d'octubre de 1908, quan a La Defensa s'anuncia a grans titulars el «Gran Hotel Restaurant Suizo. Antigua San Antonio. Bañolas», un «Establecimiento de primer orden recientemente reformado y ampliado por su dueño, Maitre d'Hotel, Ramon Gubern Marti». I on s'ofereix un «Esmerado servicio por cubiertos y a la carta en mesitas independientes. Elegantes habitaciones equipadas á la moderna con nuevos mobiliarios, luz, timbres eléctricos e indicador en todas ellas. Galeria mirador con salón de lectura y escritura. Salón Restaurante capaz para sesenta cubiertos. Hospedaje a los Srs. viajeros desde 4 pesetas. /// Lujo. Limpieza. Economia y equidad en los precios. /// Se sirven bodas y bautizos a precios sin competencia». I acaba dient que «Por encargo fiambre, platos decoración, quesitos helados y biscuyt-Glasee de todas clases». I ofereix també «Carruajes de alquiler a todas horas y sitios». I en lletres ben grans «On parle francais».
Curta va ser la vida del que s'autoproclamava com a Gran Hotel, ja que si bé el 27 de juny de 1909 a La Defensa encara surt l'anunci publicat, però el 10 d'octubre del mateix any, al Diario de Gerona surt un anunci on diu: «Per Arrendar Bañolas magnífica, antigua y molt acreditada fonda nomenada Posada de San Antonio ab abundancia d'aigua y espayosa cuadra» i com a contacte posa «Tracte ab l'amo» que en aquells moments era en Gaspar Colomer.
L'anunci deuria tenir efecte ja que a l'any següent al Padró Municipal s'esmenten uns nous arrendataris, el fabricant Martí Alsina Saus, de 44 anys i la seva família, que eren de fet els que s'encarregaven de la fonda: la seva esposa, Josefa Fargas Ferrer, de la mateixa edat, i les filles: Ignàsia, de 20 anys, i Sabina de 18.
El 16 de juliol de 1911, el Setmanari de Banyolas es fa ressò de que vindran nenes de les colònies escolars de Barcelona, i que la manutenció (a càrrec del consistori), es farà a la fonda de Sant Antoni, però dormien a les escoles municipals.
La família Alsina Fargas va estar al front de la fonda fins començaments del 1916 (el 1915 encara consten al Padró Municipal) en que va passar a mans de Joan Nicolazzi (La Creu, de 24 de juny de 1916, l'esmenta com a «amo de la fonda de Sant Antoni»).
A Nicolazzi el va seguir el matrimoni format per Sebastià Font Juscafresa (de 42 anys) i Sabina Marcó Domenec (de 35), d’acord amb la informació les Cèdules Personals compreses entre els anys 1918 i 1924. A partir de 1924 agafa el relleu en Josep Estañol Ferrer, de Cervià de Ter (de 43 anys), la seva esposa Càndida Noguer Parés (de 44), i els seus fills. I, en el Programa de Festa Major ja s'anuncia la «Posada Sant Antoni de Josep Estanyol /// Se serveix menjar a totes hores /// Quadres per a carruatjes i caballeries».
El 1927 hi ha un nou fondista, en Joan Colomer Badia, que també s'anuncia al Programa de Festa Major: «Fonda Sant Antoni de Joan Colomer Badia /// Se serveix entaulat i a la carta /// Garatge propi, així com quadres per a carruatjes i caballeries /// Carrer Alfons XII /// Banyoles». I el 1928 una altre família se'n farà càrrec, aquest cop serà la família banyolina formada per en Josep Ros Badia (de 40 anys) d'ofici «posadero», la seva esposa Mercè Bardi Ferrer (de 37) i les filles d'ambdós: Lluïsa (de 16), Mercè (de 14), Maria (de 7) i Francesca (de 5). I en el Programa de Festa Major s’anuncien així: «Fonda Sant Antoni de Josep Ros Badia /// Serveix entaulat i a la carta /// Garatge i quadres pròpies /// Carrer Alfons XII /// Banyoles».
Dos anys més tard, en el Padró Municipal de 1930, als membres de la família s'hi ha afegit la Dolors Viñas Verdera, de Crespià, d'ofici «Serventa» i uns deu hostes de professions ben variades: un blanquer, un llauner, quatre ferrers, un pagès i tres xofers. I que eren d'Argentina, Olot, Besalú, Puig Pardines, Colomés, Montagut, Sant Gregori, Fonteta i Vilajuiga.
Tanmateix, a la festa major de l'any 1932, ja veiem un altre canvi. Un tal Enric Saurina (de 30 anys), juntament amb la seva esposa, Maria Suñer Quintana (de 24 anys), s'han fet càrrec del negoci. Així en el Programa de Festa Major, podem llegir «Fonda de Sant Antoni // Enric Saurina /// Servei a la carta i entaulat /// Garatge i quadres pròpies ///Carrer P. Macià, 12 /// Banyoles». I el 1935 afegeix al seu anunci que té «Autos de lloguer» i que «En aquesta Casa hi posa el representant dels excelents raïms de Viure».
I tot i els avatars de la Guerra Civil, l'any 1940 veiem que en Saurina encara està al front del negoci ja que en el Padró Municipal d'aquell any s'esmenta la família Saurina, una serventa, la Carme Vilagran; un mestre, Manuel Parnau Casadevall, i un músic, Josep Prat Olivera.
I a la família Saurina, li seguirà l'any 1945 un comerciant de la Selva de Mar, en Jacinto Sansbelló Casadevall (de 54 anys), que juntament amb la seva esposa Rosa Sala Dalmau (de 44) i les seves filles Maria (de 17) i Anna (de 15) sortiran ja en el Padró Municipal d'aquell any, amb l'anotació de que porten 2 mesos residint a Banyoles. Els Sansbelló Sala s’estaran al front de la fonda un minin de 10 anys, ja que encara consten en el Padró Municipal de 1955.
El 1965 se’n feia càrrec (segurament ja feia set anys que tenien la fonda) el taxista de Llorà, Jaume Coll Jaime i la seva esposa Maria Dolors Blay Jordà, de Sant Sadurní, que tenien tres serventes.

Els últims fondistes
I el 1970 trobem el darrers fondistes: en Joaquim Grivé Busquets i la Montserrat Teixidor Pagés, amb els seus fills. Hi vivia també una serventa (Maria Soldevila Soler) i vuit hostes (tots homes): dos xofers, un paleta, un ramader, dos mecànics, un planxista i un jubilat, i eren gent de Banyoles, Vilademuls, Porqueres, Almedinilla (Còrdova), Vilallonga de Ter, Jofre i Sant Joan les Fonts.
D'aquest darrer període, tenim el testimoni de la Montserrat Teixidor i la seva filla, la Mariona Grivé. Per elles podem saber que quan la família es va fer càrrec de la fonda, a la planta baixa hi havia el bar i el restaurant, amb una estufa de llenya per escalfar-se a l'hivern, després la cuina i al darrere els estables, magatzems i amb el temps aparcament de cotxes. Amb el temps, part dels magatzems es van convertir en menjador ?on es servia el menjar típic de les fondes d'aquells temps: peus de porc, tripa i pota,... un primer i la sempiterna amanida? en el que hi havia una llar de foc al mig, quedant a la part del davant el bar amb una barra que feia les vegades de taulell de recepció dels hostes, on se'ls donava la clau de l'habitació i on emplenaven la fitxa amb les dades personals que s’havia de dur al quarter de la Guàrdia Civil. Al primer pis, nou o deu habitacions, molt senzilles, amb un lavabo, un armari i el llit o llits depenent de la habitació, i un quarto de bany únic per a totes les habitacions. I a la planta segona alguna habitació més, però menys que en la primera. Aquestes habitacions estaven ocupades en bona part per una clientela fixa d'homes que venien a treballar a Banyoles, i que poc a poc duien la família, si és que no la formaven aquí, establint-se definitivament a la ciutat.
D'entre el clients habituals, la Montserrat recorda, entre molts altres, a dos germans, en José i en Cristobal, xofers de l'autocar que feia trajecte setmanal Andalucia-Banyoles, el quals sempre feien nit a la fonda. I també a un metge de Barcelona, que de tant i en tant hi anava a dinar i que sempre que ho feia demanava tripa i pota, però el que més la sobtava es que desprès demanava un suc de llimona, que diu que era per «netejar». Ves a saber el què.
Amb el pas dels anys, es va traspassar la part del bar a la Banca Jover, de manera que es va haver de fer una nova escala per accedir als pisos, tot just a la separació entre els dos locals: el de la banca i el de la fonda, que bàsicament era menjador.
Ja en els seus últims temps, el restaurant tancava els diumenges, a partir de les quatre de la tarda, cosa que va dur un cert enrenou, ja que els dispensers havien d’anar a sopar a un altre lloc, tot i que si ho desitjaven se'ls preparava un entrepà per no haver d'anar fora.
Finalment, després de 120 anys de servei ininterromput, l'any 1986 la Fonda Sant Antoni va tancar les seves portes.

Bookmark and Share