Articles - Indústries i comerços

L'HORA DE LES "DULCES"

L

El Mirador. La revista del Pla de l'Estany
núm.53 al 57. febrer a juny de 2010

Seguim fent sopars amb la colla i seguim recordant les botigues i comerços banyolins de mitjans dels anys seixanta i setanta del passat segle, tot just quan nosaltres començàvem a córrer pels carrers del que aleshores encara podíem considerar un poble. I aquest cop, com que la conversa normalment s'enceta a les hores de les postres, es a dir l'hora de "les dulces" ... parlarem de pastisseries i, per extensió, de les fleques. Unes fleques que han canviat aquell vell concepte d'abans, on a part del pa i la xocolata, i poca cosa més que s'hi podia trobar, per que de dilluns a divendres les fleques normalment només venien pa, en forma de llonguets i panets, i a l'arribar el cap de setmana s'afegien les coques fetes de pa i cobertes d'una capa de sucre. Avui en dia han passat, en la seva gran majoria, a ser aparadors de tots tipus de productes relacionats amb la fi de qualsevol festa i així a banda de les "dulces" hi podem trobar el que ja era habitual a les pastisseries: caramels, bombons, vins dolços, caves, xocolates, etc.,

I com sempre fem en aquest recorreguts en el temps pels comerços banyolins, entrarem a la ciutat per la carretera de Sant Miquel, i la veritat es que la benvinguda que ens donava, ja era una preludi del que seria, i és Banyoles: una ciutat en dolç, doncs no hi festa, per petita que sigui, que no s'acabin amb les esperades "dulces": lioneses, brioxos, "palos", merengues, "tocinillos", galetes, melindros, borregos, carquinyolis, bescuits, braços de gitano, troncs, sares, corones, crestes, triangles, ulleres, xuixos, .... i desprès, encara podríem afegir els brunyols per Quaresma, els panellets per tots sants, el tortell de Reis, les mones de Pasqua ... i com no, els pastissos de nata, de xocolata, de trufa o de crema, i més darrerament els de gustos, com els de llimona ... i per últim, com no, la rebosteria, l'excusa perfecte, doncs hi te cabuda una mica de tot ... i una mica més.

I tot i que els temps han anat canviant i algunes costums se'n anat perdent, com el d'encarregar-ho i fer-s'ho portar a casa, o el de la torna que et donaven quan anaves a comprar el pa i que moltes vegades es convertia en la "recompensa" per haver-ho fet, ja que abans d'arribar a casa ja havia desaparegut panxa avall, d'altres encara persisteixen, i una d'elles es la d'anar a la fleca o a la pastisseria el diumenge en sortir de la missa del migdia, i si be hem perdut el costum d'anar a l'església, el que no s'ha oblidat es el d'anar a buscar les "dulces" tot just a l'hora en que s'acaba, de manera que a aquella hora tots ens hi apleguem com si fóssim una gran família, i es que en algunes coses els humans seguim sent animals de costums.

I la benvinguda a la que em referia era a la que ens donava la font de la Puda, amb aquella barreja de sabors i olors, entre l'aigua "pudenta" de la font i la dolçor dels "nissos" i de les cansalades de Can Boadella. I ja un cop dins la ciutat, i mentre anem passejant, els olors ens aniran perseguint, i a l'olor del pa recent sortit del forn, es barrejaran les olors de la nata, de la xocolata i el caramel, fent-nos impossible seguir avançat sense abans haver-hi fet una ullada a les seves vitrines amb els seus productes multicolors i on petits i grans ens hi quedem bocabadats.

Dins d'aquest mon fantàstic de sabors i olors, d'aquest món de de maquines de pastar, batedores i trituradores d'ametlles, ... on normalment l'obrador el porten els homes, i la botiga les dones ... d'aquesta feina tant lligada a les festes i a les diades especials, començarem el nostre passeig per la ciutat. Venint de La Puda, el primer carrer que trobem es el de Mossèn Jacint Verdaguer, on a l'alçada del carrer de Vallespirans hi havia Can Quim flequer, i que més tard es coneixeria per nom de la seva dona, Ca l'Amor, i que va tancat tot just al tombant de segle. Anys abans en aquest mateix carrer hi havia hagut les fleques de Can Petronill i la de Can Bera, aquesta darrera tot just on avui en dia hi ha Mobles Tarradas.

Deixant enrere el carrer Gran i abans de travessar la carretera, a la plaça dels Turers hi havia la fleca i pastisseria de Joan Boschmonar, coneguda com a Can Palmada, amb els seus "panets de viena" i les seves "coques joves". D'aquí el camí mes curt a la de les Rodes es pel carrer de la Rambla, i tot just quan aquest carrer es confon aquesta plaça hi havia la fleca de Can Domingo Planas i que desprès es va dir Fleca Pa Artesà Rodes i que va tancar a mitjans dels anys noranta del passat segle.

Seguint per la mateixa banda de la plaça, i tot just a tocar del carrer del Canat, fins a mitjans del segle passat hi havia hagut Ca la Maria del Pa, però tot just ara fa 52 anys, uns flequers de Figueres, en Quim i la Sofia, s'en varen fer càrrec, motiu pel qual, poc a poc, aquest establiment es va acabar coneixent pel nom de la seva nova propietària: Ca la Sofia. L'any 1967 varen obrir un altre forn al barri de Mas Palau, al carrer del Doctor Mascaró numero 30, i el 1988 traslladaven la botiga de la plaça de les Rodes, al local actual, conegut fins llavors pel Cal Gitano. Després li seguirien dues més, una, a començaments dels anys vuitanta, al número 265 del carrer Mossèn Constans i l'altre, que ja ha tancat, al 62 del carrer Barcelona; tots ells establiments dedicats a la venda de tots tipus de pa i de pastissos, i com no de la famosa "roda", aquest immens tortell de reis, de mig metre de diàmetre, que deixa bocabadats als que no l'han vist mai. Son més de 50 anys que està en mans de la mateixa família, i quan fa uns anys el negoci va passar a mans de la seva filla, la Cati, i el seu gendre, en Jaume Guitart, varen agafar el nom actual de Forn de pa, pastisseria Guitar, nom que pel que sembla es mantindrà doncs una tercera generació, representada per l'Albert Guitar, està aprenent a portar-ne el timó.

De les Rodes, pel carrer del Canat, podem anar cap al carrer de la Llibertat, l'antic carrer d'Alfons XII, on fins fa uns anys s'hi podia trobar, al número 45, la Fleca Aguayo. D'aquí podríem tornar cap a la plaça dels Turers, i una mica mes avall, desprès de deixar a ma esquerra la pastisseria confiteria de Miquel Boix (de la que ja en parlaré, mes endavant) arribariem a la plaça del Doctor Rovira, i d'aquí, al carrer d'Àngel Guimerà, per trobar la Fleca La Vienesa, d'en Baldiri Palomer.

Tornant a la plaça dels Turers i camí de la Plaça Major, passarem pel carrer de la Porta dels Turers, on a mà esquerra, hi havia hagut una pastisseria coneguda com "El Colmado", que va tancar desprès de la Guerra, i que n'era propietat d'en Joan Tarradas, mes conegut com a "Nito Raspa", i tot i que també venien licors i caves el que li va donar renom, segons recorden els qui varen tenir la sort de gaudir-ne, eres els "palos", que diuen que eren per llepar-se els dits. Al davant d'aquest establiment, n'hi havia un altre que encara manté les seves portes obertes, i de fet ho fa des de 1846, em refereixo a Can Boadella, especialistes en cansalades (les que menjaven a la Puda, entre glop i glop d'aigua) i les conegudes tortades d'ametlla.

I arribats en aquest punt, permeteu que us parli d'una història: la història de la Tortada de Banyoles, tal i com me l'ha fet arribar en Salvador Boix i Carreras. La història, com molt be us podeu imaginar, es remunta a uns quants anys endarrere, a l'època en que en Vicenç Carreras, que n'era el propietari de l'actual Pastisseria Boadella, arribà a crear aquest deliciós pastís, i d'aquí el subtítol que apareix en la seva retolació "antiga casa Carreras". Doncs be, el continuador del negoci n'era l'hereu, en Pere Vicenç Carreras, el qual va preferir parar-se pel seu compte muntant la seva pròpia confiteria, al carrer Mercadal, a Can Pere Viçenc on també va seguir fent la popular tortada. Desprès de casar-se, i en no tenir fills, es varen afillar un seu nebot - el fill petit de'n Boix baster del Carrer Girona i que desprès seria alcalde de Banyoles - el qual va esdevenir el continuador de la botiga amb el nom de Confiteria Miquel Boix. Anys desprès, amb la Guerra acabada, es varen traslladar a la carretera, al davant de l'hort de les monges, on el seu fill, en Salvador va agafar-ne el relleu fins a les darreries del passat segle en que va tancar. ... i ens varem quedar sense els seus pastissos i els seus palos de nata.

Per la seva banda, l'altra branca de la família, van seguir el negoci de la ma de la filla d'en Vicenç - i germana d'en Pere Vicenç - que es va casar amb l'Antoni Boadella, i que va dur a que anys més tard es canvies el nom de l'establiment per l'actual de Pastisseria Boadella. Avui en dia, un seu descendent, en Xavier Garriga i Boadella, n'és el responsable de seguir elaborant la genuïna tortada.

Seguint el nostre recorregut camí de la Plaça, trobem la fleca Cal Garanger, en el mateix lloc on fins fa ben poc hi havia la Fleca J. Quintana, Artesans del pa. Qui no recorda aquelles cues dels dissabtes a les set de la tarda per comprar el pa recent sortit de l'obrador, aquells pans esponjosos i amb els forats característics dels bons pans? Però de fet era una fama que se l'havien guanyat a pols al llarg dels anys. El negoci ja es remuntava a l'any 1903, quan en Salvador Garcia Verdaguer va establir-se al carrer de l'Abeurador número 1, i va obrir un establiment que es coneixia com la fleca de "can Vadó Maurici", on abans hi havia hagut el cafè del seu germà Eudald. El negoci va seguir dempeus fins a la seva defunció, l'any 1926 en que les seves filles el traspassaren a un flequer de Calonge, anomenat Albert Viader i Casals el qual el va regentar només un any, de manera que a l'any següent el traspassà amb en Joan Quintana i Llavanera, un jove de Garrigàs que havia après l'ofici a Figueres. Des de llavors, i fins el darrer dia de l'any 2006 aquest "Horno y amasadora" va restar en mans d'aquesta família, la qual va saber transformar uns ingredients tant senzills com l'aigua, la farina, la sal i el llevat, en un pa en majúscules: el que abans s'anomenava el pa de Pellissó, i que rebia aquest nom per que un cop la massa estava pastada, es posava en uns recipients fets de balca, que rebien aquest nom - avui en dia es posa en calaixos- i que tenien per funció que la massa, que estava embolicada en un drap ben enfarinat, en mantingués la forma.

Deixant darrera nostre els records de Can Quintana, arribem a la plaça Major, on fa anys hi havia hagut la fleca de Can Bera. Avui en dia però, en tenim dos establiments força emblemàtics: la Fleca de Can Carbó i Confiteria Can Mercader. La primera d'elles, Can Carbó, era coneguda antigament per la fleca de Can Bulló, però en casar-se la filla de la casa, la Mercè Bulló amb en Narcís Carbó, agafà el nom actual i en canviar de volta i obrir l'actual botiga agafa el prefix de Fleca-Pastisseria; anys més tard varen obrir una altra al carrer Santiago Rusiñol, 16-18. Pel que fa a la Confiteria Can Mercader, situada al número 9 de la Plaça (en tenen una altra al número 48 del passeig de la Indústria) fou fundada el 1930 i en els primers temps venien pa i dolces, però poc a poc es va anar especialitzant en pastisseria. Un dels seus treballadors en Diego Lirio va acabar comprant la pastisseria i és el qui, juntament amb els seus fills i esposa la regenta actualment. I si de Can Mercader, el que no podem obviar son els seus "croissants" el que tampoc podem deixar de banda son el anomenats "Rocs de l'Estany", una "dulça" feta de trufa i xocolata a les que els hi donen forma de pedra, i que s'ha convertit en el "souvenir de les dolces banyolines"

De la plaça anirem cap el carrer Major, un carrer que al llarg dels anys ha vist tancar les portes de les fleques de Can Feliu Pagès i de Can Pons, però que encara conserva, al número 5 la Pastisseria de can Figueras, coneguda popularment per "can Poc i Bo", especialistes en el Sant Marc i també amb les ametlles torrades amb les quals s'elaboren els "poquibons". Seguint carrer avall, i tot just fent cantonada amb la plaça de la Font, tenim la Fleca de Can Pedrès, i que abans era la fleca de la Miquela Dellunder, i que tenen dos botigues més, una al número 127 de Mossèn Constans, i l'altra al número 107 del carrer de la Llibertat. I a la mateixa plaça de la Font, al número 5, un clàssic de les matinades de Banyoles: la Fleca de Can Japet (que actualment tenen un altra establiment al carre del Mas Palau), amb el seu obrador vist a traves de les finestres que donen al carrer de la Paraireria i on jo crec que tots hem anat a parar un cop o altra, desprès d'una llarga nit de vetlla, a comprar, amb els primers raigs de sol, un croissant o qualsevol altra pasta.

Tornant enrere, i passant pel carrer Mercadal on hi havia hagut, a banda de Can Pere Vicenç, la Pastisseria de Can Manel Soler, aniríem a la Plaça dels Estudis, on hi havia la Fleca Can Toca Toca, de la família Font, i on avui en dia podem trobar, al número 7, la Fleca i pastisseria artesana Jaume Figueras, que abans era coneguda per Fleca La Primavera, i que tenen un altra establiment al carrer Joaquim Hostench número 16.

I de la plaça dels Estudis podríem anar cap el carrer Sant Martirià, on hi havia la fleca de Can Font, o be cap el carrer de la Canal, on al número 23 s'hi podia trobar Can Ciurana, un establiment que va obrir les seves portes l'any 1957, de la ma de Mario Ciurana (un antic dependent de Can Mercader) i la seva muller Maria Montaner. Anys més tard, concretament el 1985 la Maria Teresa Ciurana, juntament amb el seu marit, Joaquim Vergès, prendrien el relleu de l'establiment, fins el 29 de març de 2009, data en la que varen tancar les seves portes, posant d'aquesta manera fi a més de 50 anys de tradició familiar, i als "palos" de nata, les sares, els "búlgaros", la pasta fullada i els gitanos.

En aquests darrers anys s'han obert nous establiments, com la pastisseria Bosch, a l'avinguda Llibertat, 142, a tocar de la Ronda Fortià; Ca l'Avi Xicu, a la plaça Catalunya; l'Iris a la plaça de la Font; el Pierrot, al carrer de l'Abeurador; la botiga del Pa, a la plaça dels Turers .... però ja son altra tipus d'establiments i defugen del tipus de comerços que he volgut reflectir en aquest article. Ja no son aquells establiments en que, per provar la temperatura del forn, es posava una mica de massa al forn i si es cremava .... mala sort, i sinó .... donaren lloc a productes com el llonguet, la coca de torna - per quadrar el pes del pa - o la coca fogassa o llaminera. Avui en dia, amb els forns d'aire calent, fins i tot a les benzineres venen pa ... i sort a vegades en tenim, ja que ens treuen d'un bon ensurt, quan mirem al calaix i el trobem vuit, però es que l'època en que es comprava el pa per passar la setmana ja ha passat, i com tot, vivim al dia.

Però no tot s'acaba a Banyoles, doncs a la comarca, la tradició flequera i pastissera també te els seus exponents. A Camós, per exemple, teníem que el pa el venien a Can Serra de Camós. A Cornellà del Terri, Cal Flequer, un establiment centenari i familiar que fa pa i pastissos artesanals i que actualment compta amb deu fleques repartides pel Pla de l'Estany i el Gironès.

En general, la majoria de fleques dels voltants de Banyoles eren d'aquells llocs on els parroquians eren gent de pagès i tant sols hi anaven, com a molt, dos cops per setmana, motiu pel qual els pans rodons eren de quilo i mig i, fins i tot, de 3 quilos. Eren llocs on els pagesos, portaven la farina i a canvi els hi donaven "vales" per pa. Aquest era el cas de Cal Flequer d'Esponellà i que, encara avui, sota encàrrec, encara en fa d'aquests pans tant grans. En aquesta fleca, pasten pa i l'enfornen en pala des de l'any 1932, quan l'avi de l'actual propietari va encendre el forn per primer cop; amb el pas dels anys, el negoci va passar a mans de l'hereu, mentre els altres fills un s'establia pel seu compte i la noia es casava amb un flequer de Serinyà. Però en posar-se malalt l'hereu, aquesta, acompanyada del seu marit, tornaren a Esponellà i es feren càrrec de la fleca. Actualment l'Esteve, que n'és el fill d'aquesta parella, s'ha adaptat a les necessitats del moment i a banda del pa, també elabora coques d'anís, de cabell d'àngel o de crema, i per la festa de la carbassa, pa de carbassa.

Un altre lloc emblemàtic de la comarca, on el pa es feia com "deu mana", amb el foc directe, a dins, amb fagines de llenya que, un cop convertides en caliu, es repartien per tot el forn, era el pa artesà fet amb llenya de Sant Esteve de Guialbes, i que venien, i venen, en una botiga com en queden poques, en una botiga que podríem dir "com les d'abans", on a banda del pa, s'hi poden trobar productes del camp i d'altres de primera necessitat. Actualment, un dels fills s'ha parat per si mateix a Serinyà, a Cal Nino, on segueix fent el pa, amb forn de llenya, tal i com va aprendre a fer-ho a casa seva.

Cal Nino de Serinyà es uns fleca amb anys d'història a la seva esquena. Segons explica el que n'havia estat l'agutzil fins fa uns anys, l'Esteve Vila, i que n'era qui proveïa de fagines tant aquest forn com un altra, el de Can Güell que hi havia al carrer de Borriol, el primer en regentar aquell establiment fou l'Àngel Oliver, el fill del qual es va casar amb la filla de Can Güell. Desprès el va traspassar amb en Josep Petit que a la seva vegada hi va fer-ho amb en Tià, que tenia l'obrador tot just a l'entrada del poble. Anys més tard, la Maria Collmalhivern, restaurà l'establiment i el regentà fins fa pocs anys, fins que s'en va fer càrrec l'actual propietari.

A Mata també hi havia hagut un forner, en Tarradas, però a Sant Miquel, Fontcoberta, Crespià, Palol i molts altres pobles de la comarca, el pa era proveït o be pels flequers de les poblacions més grans, o be s'aprofitava el dia de mercat, per comprar aquells pans de 3 quilos que duraven tota la setmana.

Per sort, però, el culte al pa no desapareix, i si be, com deia en el darrer número del Mirador, des de que hi ha els forns d'aire calent, de pa en podem trobar arreu, n'hi han d'altres que recuperen el vell fer, i s'estableixen en pobles on fins ara no n'hi havia hagut cap de forn, com es el cas de Cors, on en David Padres va obrir un forn de pa ... com els d'abans.

Bookmark and Share