Articles - Indústries i comerços

ELS BANYS VELLS I ELS BANYS NOUS

ELS BANYS VELLS I ELS BANYS NOUS

Revista de Banyoles
núm.1000-1001, febrer-març 2017

Antecedents
Arrel de la I Festa del Peix de l'any 1910 es va instal·lar una piscifactoria a la que aleshores era la casa Consistorial per tal de criar peixos per repoblar l'estany, però el cas és que aviat es va fer petita i es va començar a pensar en construir-ne una de més gran. Aquesta idea als anys 30 encara seguia en la ment dels nostres governants, de manera que li varen encarregar a l'arquitecte municipal, Francesc Figueras que fes un avant-projecte, cosa que aquest va fer i va signar en data 23 de juny de 1933. En aquell moment, la situava a tocar de l'estany, en un terreny municipal destinat a planter d'arbres, entre el rec Major i el de la Figuera d'en Xo, Però l'elevat cost del projecte va fer que quedés desestimat i que només és construís un cobert per a la cria de truites.
Mentre, en un altre context, anava creixent la imatge d'un estany com a centre de diversió, esbarjo i esport. D'aquí que el 26 de maig de 1935 la publicació local catòlica Avant publiqués un article en el que es pronunciava sobre la «desfilada de nudistes en patins per les vores de l'estany i als adoradors del sol» amb el següents termes: «tenim el convenciment que si s'assoleix anar a la creació d'un club de natació desapareixeria el problema automàticament, sense mesures repressives, perquè segurament que tots aquests element a qui abelleix aprofitar-se de l'Estany per refrescar-se o deixar-se torrar pel sol no tindrien inconvenient a fer-ho d'una manera ordenada i reglamentada en el clos del club».
Eren els anys previs a la Guerra Civil. Ventura Pau en els seus 75 anys d'història del deport a Banyoles, recorda que «molts joves es banyaven a Porqueres a l'anomenada Platja dels Estudiants». I això desafiava la moralitat de l'època i va rebre una condemna des de la trona de l’església de Santa Maria: «[...] en sermó de la missa d'onze d'un diumenge, el senyor rector de la parròquia va tocar [el tema] dient que a Banyoles hi havia joves molt atrevits i agosarats, fills de famílies d'una religiositat arrelada, que en "trajo" de bany o "taparrabos" es passejaven per l'estany».
Van ser aquests mateixos joves desafiadors de la moral els que van sol·licitar al consistori «un lloc on banyar-se i guardar la roba», el qual malgrat l’oposició dels regidors contraris als banys en llocs considerats com a passeig públic, va permetre que el lloc conegut com a «Cementiri dels gossos», un antic viver d'arbres propietat del municipi i el mateix lloc on es pensava construir la piscifactoria i de la que en Francesc Figueras ja havia presentat un avantprojecte, es convertís en el centre d'operacions dels homes i dones que anaven a nedar a l'estany.
I sobre el nom de cementiri dels gossos, cal comentar que el nom tenia la seva història: sembla que a principis de segle hi havia molts gossos pels carrers i dos agutzils, que vetllaven per l'ordre i la higiene als voltants de l'estany, eren els encarregats de controlar la població canina; donaven als gossos la bola ?una boleta de menjar enverinat? i, un cop morts, els animals eren enterrats allà.

Els Banys Vells
Era el mes de juny de l'any 1937, en plena Guerra Civil, que Francesc Figueras presentava el «Projecte de Banys a l'Estany». Es tractava d’una construcció molt senzilla, consistent en un clos tancat, amb una vintena de casetes de bany, individuals, al que s'accedia per una porta central que separava la banda dels homes de la de les dones.
Anys més tard, en Jaume Farriol en el seu Banyoles vora el llac (1966), els descriu d'aquesta manera «Som als Banys antics; parets emblanquinades, casetes de bany petites, para-sols, passeres de fusta endinsades a l'aigua [...]. En Farriol ja fa referència als «Banys antics» afegint que «uns cent metros més enllà arribem al Club Natació», i és que en vista de la importància que adquiria l'afluència de banyistes i l'exercici de l'esport, així com l'ensenyament de la natació i les activitats del Club Natació Banyoles en particular [que recordem s'havia refundat l'any 1944], l'Ajuntament va pensar a construir unes noves instal·lacions de banys, en un lloc més generós d'espai.
Aquest era un edifici que calia amb urgència doncs el pas dels anys no havien fet callar els defensors de la moral, i a la revista Horizontes encara sortien escrits com aquests: «No sé hasta que punto estamos obligados a encerrarnos en casa o taparnos los ojos al salir a la calle para no ver lo que repugnaría a una conciencia medianamente cristiana si no estuviera deformada [...] esos vestidos que desnudan maravillosamente [...] esas maneras, que son maneras de provocar [...] la excusa del baño que es desnudismo o morboso exhibicionismo [...] nos escuece de tal forma en la epidermis de nuestra alma la visión cotidiana de tanta carnaza echada a las miradas devoradoras de esas aves de rapiña que se arrastran a ras de tierra en busca del bocado pútrido para alimento de su sensualidad, que no nos callaremos [...]».

Els Banys Nous
D'aquesta manera l'octubre de 1950 Horizontes deia que «Con auxilio del Excmo. Sr. Gobernador Civil se han empezado las obras de construcción de un edificio, en la orilla del Lago, destinado a baños para hombres». L’edifici es va construir en una zona de la Draga, contigua al carrer de Sant Mer, i donaria lloc al que es començaria a conèixer com a «Banys Nous». L'any següent, en el programa de les festes de la Mare de Déu d'Agost ja s'anunciava que el dia 16 «A las 12. Apertura oficial del nuevo servicio de baños publicos para hombres en el Lago». L'Antoni Maria Rigau, en el seu El Lago de Bañolas. Guia grafica (1952), els anunciava de la següent manera «Baños: Instalación de casetas y duchas. Alquiler de prendas y accesorios de baño. Trampolines y palancas de salto. Patines y embarcaciones ligeras. [....] En el mismo edificio radica el local del Club Natación Bañolas».
A partir d'aquest moment parlaríem de Banys Vells i Banys Nous, tots ells sota el control municipal, que els donaria a partir d'aquell moment en concessió a entitats, exigint a canvi un lloguer i a vegades unes millores. Per exemple el butlletí del CNB del mes de juny de 1954 es feia ressò de «de la cesión con que nos ha favorecido el Excmo. Ayuntamiento de las nuevas instalaciones municipales de baños», afegint que «fueron adjudicados a D. Juan Corominas Plana por espacio de cinco años y 7.000 pesetas anuales» i en el mateix butlletí encara podem llegir que «el arrendatario de los baños ha terminado la construcción del trampolín, a lo que se comprometia por el concurso aceptado en pública convocatoria».
No només, però, el Club tenia la concessió del «Banys Nous», sinó que també durant molts anys va tenir també la dels «Banys Vells». Aquesta concessió que es va acabar el 1974 segons llegim en la revista Horizontes sobre un acord aprovat pel Ple del 28 de novembre d'aquell any que deia que s'havia de «Notificar al Sr.Presidente del CNB la finalización del contrato de arrendamiento que este ayuntamiento tiene formalizado con dicha Entidad, del antiguo establecimiento de baños del Lago, cuyo contrato finaliza el dia 31 de diciembre próximo».

Les noves concessions
A partir d'aquí, mentre el Club Natació era el gestor del seus propis banys (cosa que ja feia des de que es va inaugurar el nou edifici social a començaments dels anys seixanta), l'Ajuntament farà unes noves bases per tal de dur a terme la concessió dels Banys Vells, que recordem sempre es concedien per l'època estival. El 1976 l'acord del ple del 6 d'octubre ja parla de les «bases confeccionadas que regirán el concurso Anteproyecto de Baños Municipales», tot i que un mes després, el 24 de novembre, comenta que vist que no es va presentar ningú al «concurso de Anteproyectos Baños Municipales [...] se declara desierto el concurso».
Del 30 de març de 1978 hi ha constància d'una nova convocatòria: «Aprobar pliego de condiciones que regulará la subasta para contratar el arrendamiento por un año Baños Municipales y proceder al anuncio de dicha subasta [...]». Aquest cop sí que s'hi va presentar algú, tal i com llegim el 30 de maig «Adjudicar definitivamente a favor de D. Diego Torres Sánchez, el arriendo de los Baños Municipales por durante la actual temporada y por un importe de 229.000 pesetas». Aquesta concessió el 8 de juny se li arrodonia amb el permís per «[...] la utilización de patines, góndolas y biciletas en limitado número por durante el período de arriendo [...]», entrant d'aquesta manera en competència directa amb la Pesquera número 10, on en «Leru» també llogava aquests tipus d'embarcacions.
L'any 1979 el mateix arrendatari demana una pròrroga d'un any, aquesta sol·licitud li és concedida per acord municipal el 19 de gener de 1979. I després, a poc a poc anirà caient en l'oblit fins que el 26 de juliol de 1984 un titular aparegut a El Punt torna a cridar l'atenció: «Els banys de Banyoles passarà de la ruïna a la nocturnitat». A que és referia? Doncs es referia a una «mena» de revolució duta a terme per un grup de joves banyolins: Quel Tarradas, Joan Rigau, Alfons Barti, Lluís Vilardell, Josep Alsina, Joan Jordà i Quim Duran, membres de l'Assemblea de Joves, creada a finals de 1983 a proposta de l'àrea de Cultura del propi Ajuntament de Banyoles, que varen insistir davant l'Ajuntament fins que varen aconseguir que en el Ple Municipal de data 25 de maig els arrendés els serveis de banys fins al mes de setembre per un import de 120.000 pessetes. I tal i com diu el mateix rotatiu «Es posaren a treballar per netejar i embellir uns banys del tot abandonats i envellits». L'Ajuntament hi col·laborà posant el paleta i l'electricista i en poc temps varen aconseguir tornar-li a donar un aspecte digne, de manera que el 20 de juny ja obrien al públic. El nou horari de banys públics era de les 10 del matí a les 7 de la tarda. I en el mateix espai, a la nit, el convertien en terrassa-bar amb música ambiental i els divendres amb actuacions en directe de diversos grups musicals, entre ells La Rodona, que hi va actuar dos cops al llarg d'aquell estiu a les anomenades revetlles a l'aire lliure.
L'any següent la inauguració va anar a càrrec d'Albert Rodríguez i Marià Albero, i sempre sota la coordinació d'aquesta Cooperativa de Joves que en varen tenir la concessió diversos anys, buscant sempre aquesta combinació de bany i festa, fins que l'any 1989 els adjudicataris de la concessió foren els mateixos propietaris de la recent inaugurada Disco U. L'any 1992 es va adjudicar al Patronat Banyolí de l'Esport i el 1993 al mateix grup de socis que duien la discoteca La Nau i el Cafè del Sol.

Cap a uns nous «Banys Vells»
L'edifici estava quedant antiquat i l'any 1995, segons explicava El Punt del 16 de febrer d'aquell any, ja existia un avantprojecte, redactat per un grup d'arquitectes banyolins per tal de remodelar els Banys Vells, però la manca de consens dins dels grups municipals tenia el projecte parat.... però per poc temps, ja que per acord del Ple del 26 de febrer de 1996 es publica una «Adjudicació del concurs obert per a la concessió de l'explotació dels Banys Vells amb redacció de projecte i execució de les obres corresponent a càrrec del concessionari».
L'empresa adjudicatària fou Una Altre S.L., la qual segons conveni «tindrà l'explotació dels banys per un període de 20 anys». Era una bona noticia ja que això comportava, enderrocar les velles instal·lacions per construir-hi un nou complex. I entre les novetats del nou projecte, que preveia un pressupost de 36 milions de pessetes, hi havia la instal·lació de fustes mòbils al costat de la paret que separava el recinte del passeig, de manera que si bé a l'estiu només s'hi podia accedir per la porta principal, a l'hivern aquestes tanques es traurien i es podria circular per l'interior dels banys lliurement. A més, a diferència de l'anterior hi hauria més passeres cosa que augmentaria la capacitat, tant de banyistes, com d'usuaris del bar, ja que a les mateixes s'hi podrien posar taules i cadires.
El projecte, que entre el elements principals preveia fer servir la fusta i alumini, era obra de l'arquitecte Josep Miàs, i estava diferenciat en dues zones molt marcades: la de sol i la d'ombra. El projecte preveia un bar i un restaurant, que formarien un conjunt en forma de fulla que integraria els arbres de l'espai dins del mateix recinte, a més tres vestidors i lavabos (homes, dones i disminuïts físics), un punt de lloguer de bicicletes i una oficina d'informació.
Les obres varen començar a primers de 1997 i la inauguració es va fer el 20 de juny del mateix any. I com va passar en el primer període va tenir uns temps més bons que altres i poc a poc de nou varen anar quedant desfasats.
Finalment després d'un període d'incertesa, el 2013, se li donava una nova imatge, tot i que conservant l'edifici, tal i com podem llegir en el Diari de Girona del 5 d'agost d'aquell any «dissabte a la tarda van reobrir els Banys Vells de Banyoles amb una imatge renovada. Situats al costat de l'Estany, al passeig Lluís Marià Vidal, amb servei de bar i de menjar (pinxos, tapes, amanides, entrepans, pizzes...). Les obres han tingut un cost total d'uns 40.000 euros i tothom qui vulgui es podrà banyar a l'Estany des dels Banys Vells després de fer una consumició».

Bookmark and Share