Articles - Història

ELS ORDES RELIGIOSOS AL PLA DE L'ESTANY. MISSIONERS DIOCESANS DEL BISBAT DE GIRONA

ELS ORDES RELIGIOSOS AL PLA DE L

Revista de Banyoles
núm.1016, juny de 2018, pp.8-9

Antecedents
Poc desprès que Antoni Maria Claret dues a terme l'any 1850 una missió a Girona, tres sacerdots, Joan Planas (frare dominic exclaustrat), Joan Capdevila (rector-sagristà d'Olot) i Ramon Ferragut (ecònom de Santa Maria de Porqueres), es varen trobar el dia 1 de juliol de 1851 a Girona, i varen fundar la la Casa Missió, —tot i que de moment s'anomenà «Companyia del lector Pare Planas»—, al carrer de l'Escola Pia número 6 de Girona, residencia del primer d'ells, el qual a la seva vegada fou nomenat primer president. El mes de setembre s'hi va afegir el pare Esteve Planagumà, i poc desprès els pares Esteve Sala, d'Olot, i Sebastià Corney (rector de Camallera).
Cal fer un parèntesi en aquest punt, per explicar que si bé el reglament de la Casa Missió, en el seu article primer, considera com a fundador al bisbe Florenci Lorente, per ser qui va erigir la comunitat en persona jurídica i signà el decret de fundació i aprovació del reglament, de fet qui va ser el fundador va ser el pare Planas juntament als altres set sacerdots.
L'any següent, el 1852, coincidint amb la inauguració del Col·legi-Seminari Menor de Santa Maria del Collell, va entrar a formar part d'aquest primer grup el pare Ignasi Compte, de Manresa, i poc desprès amb la incorporació de Joaquim Sicart es va acabar de completar el que es podria considerar com la Primera Casa Missió.
El 1854 amb l'arribada del l'anomenat Bienni Progressista, i davant d'una mal dissimulada persecució religiosa, el grup de Missioners Diocesans es varen dissoldre i cadascú va optar per seguir un camí diferent.
L'any 1857 alguns d'ells es tornaren a reagrupar, sota la presidència de Ramon Ferragut, instal·lant-se al número 3 del carrer de l'Escola Pia. El dia 1 de juny d'aquell mateix any, s'aprovaren els 37 articles del que seria el «Reglamento de la Casa Misión» del «Colegio de Misioneros del obispado de Gerona».

La Casa Missió de Banyoles
És en aquests anys que missioners com el pare Claret o el pare Mach, obtenien uns grans fruits espirituals impartint prediques dins dels anomenats exercicis. D'aquí que el bisbe gironí comença a plantejar-se el fet de que seria bo tenir una casa d'exercicis o poder fer aquestes prediques, i els que millor podrien afrontar aquesta tasca serien precisament els nous missioners diocesans.
Assabentat el bisbe de que el govern d'Isabel Ii havia lliurat al consistori banyolí l'edifici del que havia estat el monestir benedictí de Sant Esteve de Banyoles, i que els hi havia estat confiscat arrel de la famosa Llei de Desamortització de l'any 1835, comença a partir d'aquest moment unes llargues negociacions amb l'Ajuntament de Banyoles per tal que li fos cedit l'edifici per a ubicar-hi la Casa Missió. Finalment el dia 1 d'agost de 1863, el consistori banyolí posava a disposició del bisbat de Girona l'edifici en qüestió, tot i que no es posaven d'acord en el fi que se li podia donar, tota vegada que el consistori veia amb millors ulls que s'hi construis una escola de gramàtica llatina, retòrica i filosofia, i que alhora fos seminari, cosa que creia que afavoriria més a la comarca que no una residència de missioners. Finalment, però, per Reial Ordre de 4 de maig de 1864, se li concedia al bisbe per tal de que hi podés traslladar la Casa Missió que hi havia a Girona.
Un any desprès, el 17 de juny de 1864, el bisbe de Girona, Constantí Bonet, prenia possessió d'aquelles venerables pedres, amb l'objectiu de que un cop reconstruït fos destinat a acollir la Casa Missió, cosa que es va fer efectiva l'any 1867 quan els Missioners Diocesans ocuparen l'edifici, moment en que es traslladaren des de la capital gironina, tot i que fins l'any 1910 no abandonaren definitivament aquella casa del carrer de l'Escola Pia, i que varen fer servir com a lloc de parada entre una predicació i l'altra, en temps en que les comunicacions eren difícils.
Malauradament, l'esclat de la revolució de 1868 va posar de nou en perill l'edifici, però l'enèrgica defensa duta a terme pel propi bisbe, davant del Governador de Girona, en el sentit de que el Missioners Diocesans no formaven una comunitat religiosa, motiu per el qual el «Decreto de Supresión de Comunidades Religiosas» no anava amb ells, els va salvar de tenir-lo que abandonar. I de fet era així, ni eren cap institut religios, ni vivien en comú, sinó que eren uns sacerdots que es dedicaven a recórrer el bisbat.
Aquest fet va propiciar que quan l'any 1870 els jesuïtes varen ser expulsats de França un petit grup es va poder refugiar en el que havia estat l'antic monestir benedictí.
Però tot i no perdre'n la propietat, el que sí que era cert es que varen ser uns anys d'incertesa, i que en més d'una ocasió els missioners es varen veure obligats a abandonar l'edifici, fugint-ne disfressats, com quan va fer-ho el que n'era el seu president l'any 1873, el pare Ignasi Compte, que en temps de la primera República aconseguí fer-se escàpol, tot i estar l'edifici vigilat.
Finalment, tranquil·litzat el país, el 1885 el bisbe Tomàs Sivilla habilitava la Casa Missió per a casa d'exercicis espirituals, inagurant-la amb una tanda dirigida precisament per el que n'havia estat el seu fundador, el pare Planas.
Des de llavors, i deixant de banda el període comprès entre 1936 i 1939 en que de nou es varen tenir que refugiar, va començar a dur-se a terme tot un seguit d'exercicis que el Mossèn Lluís Constans l'any 1951 calculava en que eren més de 12.000 els sacerdots i clergues que els havien practicat. I en 6.000 els exercitants seglars que hi havien pres part.
Però a banda de la seva labor com a missioners, que inclouen entre d'altres la predicació, la catequesi i el confessionari, han estat moltes les tasques que han dut a terme al llarg d'aquesta centúria i mitja de presencia a la ciutat de l'estany: acompanyament en les visites pastorals; magisteri en el Seminari i en la preceptoria de Banyoles; direcció espiritual del Seminari Menor del Collell i del Seminari de Girona; visita canònica als convents de la diòcesi; participació en comissions diocesanes de Litúrgia i Art Sacra; predicació penitencial, juntament amb els pp. claretians, amb ocasió de la visita de la M.D.de Fàtima; participació en la missió de Girona, al costat dels pp. jesuïtes, dominics i claretians; i altres serveis ocasionals que farien molt llarga aquesta llista.
Així mateix en tots aquest anys han estat moltes les reformes sofertes per l'edifici, com la construcció de la sala Sant Ignasi per a reunió d'exercitants seglars; l'adaptació de la planta baixa, vora el claustre, per a les reunions de l'Adoració Nocturna: l'adaptació de l'oratori del segon pis per actes dels exercicis espirituals; essent la darrera de les gran obres, la construcció de la nova Casa d'Espiritualitat en els solars de la que havia estat l'horta de la Casa Missió.
Pel que fa a la seva biblioteca, al llarg de la seva història, la Casa Missió va acumular aproximadament 4.000 volums, entre els quals predominaven els de predicació, exercicis espirituals i prèdiques evangèliques realitzades en diferents punts de les comarques gironines; però també llibres de dret, geografia, història, literatura o ciències. Entre la seva bibliografia, que es remunta fins al segle X i arriba al XX, destaquen prop de 1.200 llibres que es van publicar abans de l'any 1800; el més antic dels quals es correspondria a un volum de resolucions del Tribunal de la Rota Romana, publicat el 1496.
I si bé la seva època d'esplendor podem dir que va estar entre els anys 50 i 60 del segle passat, quan quasi bé totes les parròquies del Bisbat tenien contractada amb la Casa Missió una o dues prediques a l'any, desprès del Concili Vaticà II els missioners es varen haver de renovar vinculant-se en el dia a dia d'alguna parròquia. L'any 2000 l'edifici de la Casa Missió va passar a ser residencia de capellans, i que va dur a que a partir del 15 de març de 2002 els missioners diocesans s'integressin com un prevere més al conjunt de residents de la Casa Missió, tot i que encara es regien per els seus propis estatus. Finalment el 22 de juliol de 2010, a petició dels propis membres de l'entitat, el bisbe Francesc Pardo va signar el decret de dissolució.

Bookmark and Share