Artículos - Historia

ELS ORDES RELIGIOSOS AL PLA DE L'ESTANY. L'INSTITUT SECULAR D'OPERÀRIES PARROQUIALS

Revista de Banyoles
núm.1025, març 2019, pp.8-10.

Les Operaries Parroquials es una institució secular creada per Magdalena Aulina i Saurina, una banyolina nascuda al carrer Gran el 12 de desembre de 1897, filla de Narcís Aulina, comerciant de carbó i llanes, i de Carme Saurina, una dona de profundes creences religioses.
Es va iniciar l'any 1916 amb un grup de persones que l'ajudaven en les seves activitats apostòliques entre els sectors més desvalguts de la població banyolina. Inicialment va fundar un Casal Parroquial, Casal de la Sagrada Família, situades al carrer de Vallespirans i posteriorment un Patronat d'Obreres, que combinava el foment de la vida religiosa amb la formació humana i cristiana de les les joves banyolines. Oferia un lloc de recolliment i esbarjo per a nens i nenes a la sortida de l'escola o a les que no estaven escolaritzades, com també a les noies en sortir de la feina; especialment, per a aquestes s'oferia, a partir de quarts de vuit del vespre, classes d'alfabetització i formació professional, per augmentar les possibilitats de millorar-ne la vida. Per a dur a terme aquesta tasca va impulsar la construcció de l'església de la Sagrada Família, a la plaça de les Rodes, una zona força degradada socialment, consagrada el 1926, que fou el centre de l'activitat de catequesi del grup, un factor aquest que tenia una gran importància i que i Aulina organitzà en petits grups: els més petits en els «Servidors de Jesús i Servidors de Maria»; els mitjans en «Servidors de Sant Gabriel de la Dolorosa, i de la Beata Gemma de Jesús», i els grans en «Servidors de l'Àngel de la Guarda».
Per dur a terme aquestes tasques, des de 1931, Aulina i algunes de les noies que compartien el seu ideal de vida i d'apostolat començaren a viure en comunitat, però sense arribar a constituir una comunitat religiosa tradicional. Eren unes vint o trenta joves, a més de les col·laboracions en casos concrets d'altres famílies de la ciutat com també de Barcelona i altres localitats.
Però el problema de l'espai on impartir aquestes classes cada cop era més gran i va ser aleshores quan l'any 1933 es plantejà la possibilitat d'adquirir un nou local al carrer de la Canal. Va ser el mateix any que es van començar a construir els edificis de Casa Nostra, a Porqueres i també va ser aquell any quan per a fer front a un altre problema que tenia la ciutat, el sanitari, el mes de juliol s'obrí un dispensari mèdic, a càrrec del doctor Manuel Bofill.

La clínica Bofill
L’any 1932 el Dr. Manuel Bofill va fundar la Clínica Sant Narcís on va exercir la medicina des de la seva fundació amb una gran vocació professional i religiosa a la vegada. Aquest fou l’inici de l’actual Clínica Bofill. Durant la guerra, es van interrompre les activitats de la clínica un espai de temps curt ja que les germanes carmelites que s’encarregaven fins aquell moment de les cures d’infermeria es van haver d’absentar a causa de la persecució que patien. En aquell moment, les operàries parroquials de Magdalena Aulina van encarregar-se de les tasques d’infermeria, anestèsia i altres activitats la clínica. Aquest va ser l'inici d'una llarga col·laboració fins que a partir de l’any 1952, la direcció i el personal de la clínica van a càrrec de les filles espirituals de Magdalena Aulina.

L'Escola Sol Ixent
L’any següent, a l'esmentat carrer de la Canal, obria les seves portes l’escola Sol Ixent. Ho feia amb l’objectiu de completar la feina assistencial que des de feia uns anys duien a terme al carrer de Vallespirans. Es volia fomentar l’educació de les famílies més necessitades i per això tenia un funcionament força curiós, ja que els alumnes guanyaven uns punts, depenent de l’assistència i comportament, que després els pares podien bescanviar per objectes per a la llar, roba o joguines.
L’èxit d’aquesta escola podríem dir de “formació humana”, en la qual es combinava la catequesis amb els tallers, podria quedar palès si recordem que en el curs 1933-34 tenia 796 inscrits. Amb els avatars de la guerra, que esclataria uns anys més tard, aquesta escola va acabar la seva efímera carrera. Va estar a càrrec de les operaries: Maria Teresa Figueras, Maria Dolors Terradas, Maria Figueres i Maria Dolors Cascantes, i podríem dir que tenia un caire més d’escola de formació professional que d’ensenyament primari, tot i que estava adreçada a mainada.

Època de conflictes
Però no tant sols l'escola va tenir que tancar les seves portes, doncs amb l'arribada de la Guerra Civil els membres de Casa Nostra, igual que la resta d'institucions de caire religiós, varen sofrir persecucions i penalitats. Però el seu caràcter seglar va fer que en uns primers moments no tants sols podés defugir d'aquesta persecució sinó que l'aprofités pe acollir altres persones perseguides, tot i que malauradament al final va caure víctima de la intolerància però la fermesa del doctor Joan Gussinyer, un dels dirigents d'Esquerra Republicana de Banyoles, la va salvar de la presó. Aconseguint que el 1937 es tornessin a l'institut les propietats confiscades.
Però no tant sols Magdalena Aulina va patir els afers de la guerra, sinó també va haver de patir la incomprensió de certs àmbits eclesiàstics el que la va portar a un enfrontament amb el bisbe de Girona, Josep Cartañà. que va dur a la institució a abandonar Banyoles, i traslladar-se a Pamplona, on el bisbe Marcelino Olaechea les va acollir.
El problema, però, ja venia de lluny. Ja abans de la Guerra va haver-hi conflictes amb les autoritats eclesiàstiques, que volien controlar la institució. Desconfiaven de l'orientació que volia donar-s'hi, potser massa moderna, i de les suposades visions i aparicions que tenia Aulina. El bisbe de Girona, Josep Cartanyà, durant el procés que es va generar, va separar l'activitat benèfica de la institució de les revelacions sobrenaturals d'Aulina, que resultaven sospitoses i que en 1935 foren considerades de caràcter proper al protestantisme. El gener de 1936, el bisbe, davant la impossibilitat d'Aulina d'aclarir detalladament els requeriments demanats va negar l'aprovació de la institució i va prohibir als preveres que hi col·laboressin. A més, prohibia a Aulina que entrés en qüestions religioses i li exigia que declarés formalment que no tenia cap missió sobrenatural, la qual cosa no volgué fer.
I si bé durant la Guerra, el procés va quedar aturat, a partir de 1939, es reprengué. El juny de 1939, un nou dictamen del bisbat gironí fou negatiu: el bisbe Cartanyà tornava a exigir a Aulina que signés la renúncia a la seva missió sobrenatural. En resposta Aulina fa una professió de fe en què es declara catòlica i accepta la doctrina de l'Església, però rebutja les imputacions del bisbe sobre la seva tasca. El bisbe, enutjat, li va prohibir rebre els sagraments. Va arribar un moment en que es tractava d'una obsessió personal, que feia que el bisbe negués els valors de la tasca de l'escola, que altres eclesiàstics veien com totalment coherent amb la doctrina cristiana. Aquest fou el motiu que va dur l'any 1941, al bisbe de Pamplona Marcelino Olaechea, admirador de l'obra d'Aulina, a intervenir per tal de reconciliar-la amb Cartanyà, que finalment n'aixecà l'excomunió en desembre.
Malgrat això, Aulina, com ja hem dit, deixà Banyoles i marxà amb algunes membres de la comunitat a Navarra, on continuaren la seva activitat d'apostolat i catequesi i d'educació dels necessitats, i on el 1945 el bisbe aprovà la institució com a Pía Unión de Señoritas Operarias Parroquiales.
El 1962 la Santa Seu aprovà l'obra com a Institut Secular i tres anys més tard, el 1965 van tornar a tenir presència a Banyoles, tot i que malauradament Aulina no ho pogué veure ja que va morir al 15 de maig de 1956. L'any 2006 va començar el procès de canonització de la fundadora, el qual es va donar per tancat l'any 2013. Actualment el procès continua a Roma, a la Santa Seu, a la Congregació per a les Causes dels Sants, la qual és l'encarregada de proposar al Papa els possibles candidats a ser canonitçats.

Centre Cultural Casa Nostra
Retornades de nou a Banyoles van seguir amb la seva labor pedagògica i de suport a les dones, de manera que l’any 1967 naixia al carrer de la Barca, el que podríem anomenar una llar d'infants, amb l'objectiu d'omplir les necessitats que tenien els treballadors de la fàbrica de “Les Saques” de deixar els seus fills mentre treballaven.
Però la demanda de continuïtat, per part dels pares, va fer que poc a poc anessin ampliant els seus estudis d’infantil a primària, amb la idea de fer obres d’ampliació a l’edifici i així poder, a llarg termini, cobrir totes les necessitats educatives dels seus alumnes, fins acabar el batxillerat, tot i que al final no va ser així. Però en arribar l’any 1973, amb el tancament de l'Acadèmia Abad Bonito i el fet de que no quedés cap escola privada a Banyoles es van trobar amb una gran petició de places per als últims cursos i això va fer que deixessin de banda la idea d’edificar una nova escola al carrer de la Barca, i adaptessin les instal·lacions que tenien a “La Finca”, a la carretera de Mieres, a aquestes noves necessitats.
Actualment és l’única escola de caire religiós que hi ha a la nostra ciutat i segueix estant repartida en dos edificis: un al carrer de la Barca, on trobem el nens i nenes d’educació infantil, i l’altre, a “La Finca”, on cursen estudi els nens i nenes de primària i de secundària.
Però no tant sols la seva presència s'ha expandit a la nostra ciutat, sinó que la institució ha arrelat arreu del món, tenint actualment fundacions a España (14), Itàlia (6), França (5), Puerto Rico (1), Paraguai (1), Guinea Equatorial (1), Gabon (1) i Congo (1).