Articles - Història

ELS ORDES RELIGIOSOS AL PLA DE L'ESTANY. GERMANETES DELS ANCIANS DESEMPARATS

ELS ORDES RELIGIOSOS AL PLA DE L

Revista de Banyoles
núm.1023, gener 2019, pp.

El 22 de gener de 1870 el llibre d'acords de l'Ajuntament ja es feia ressò d'una reunió duta a terme amb l'objectiu de «conseguir recursos para socorrer las necesidades que están desgraciadamente experimentando algunos vecinos de ésta». En aquells moments l'únic ens que podia assolir aquesta funció era «l'Hospital de Pobres» el qual disposava d'uns ingressos molt minsos, per això possiblement en aquell reunió s'acordà simplement «distribuir pan entre los pobres». I com que l'Ajuntament no tenia un cens dels «pobres de solemnitat» es crearen comissions per tal de fer-ne un recompte, que va donar el resultat de «531 pobres indigentes» en una població que rondava els 4.500 habitants.
Però la situació en lloc de millorar, anava a pitjor, ja que al poc vindria la Tercera Guerra Carlina (1872-1876) i l'epidèmia del colera morbo del 1885. És en mig d'aquesta precària situació que arriben les noticies de que es podrien instal·lar a Banyoles un grup de religioses valencianes pertanyents al «Instituto Español de Hermanitas de los Ancianos Desamparados».
Dedicada a la cura i assistència material i espiritual dels ancians i invàlids, aquesta orde religiosa havia estat fundada l'any 1873 a Barbastre (Osca) per Teresa Jornet Ibars, filla d'Aitona, seguint les indicacions d'un canonge d'Osca, Saturnino Lopez, tot i que el mateix any de la seva fundació la congregació es va traslladar a València.
Segons un document de l'any 1901 «a mediados de mayo de 1891 vino a esta Villa el Rdo. José Puig Gloria, capellán de la Divina Providencia de Gracia (Barcelona), al objeto de proponer al Rvdo. Cura Párroco de esta Villa, la conveniéncia y oportunidad de instalar en Bañolas el Instituto Religioso de Hermanitas de los Ancianos Desamparados». La idea va engrescar a Mn. Josep Soler de Morell, l'ecònom de Santa Maria, que va fer particip de la mateixa a l'alcalde de la ciutat, Francesc d'Assís Dalmau, qui a la seva vegada convocà Pere Alsius Torrent, president de les Conferències de Sant Vicenç de Paul secció homes i que curiosament a partir del mes de juliol esdevindrà alcalde. Alsius, que també va veure amb bons ulls la idea es va comprometre a fer-ne ressò entre les seves coneixences i a demanar el recolzament de la Conferencia.
Poc desprès, Alsius, ja com alcalde de la ciutat, convocà una reunió a la que varen assistir l'ecònom de Santa Maria, —que en la mateixa reunió ja va fer public que havien arribat a Banyoles dues monges de la congregació—, el Fiscal, el Jutge i els socis de la Conferència. D'aquesta reunió va sortir la proposta d'impulsar la creació d'una Junta que endegués una campanya per recaptar diners per la fundació de l'asil. Aquesta campanya, encapçalada per una quinzena de banyolins benestants que es comprometien a contribuir amb 2 pessetes setmanals, va comptar amb una llarga llista de donatius que anaven des dels 5 cèntims fins a la pesseta, tret d'un anònim benefactor que subscriví una quota de 10 pessetes.
Al mateix temps, Teresa Castañer de Mascaró, presidenta de les mateixes Conferències però secció dones, impulsava la recol·lecta de «multitud de ropas, enseres y objetos que eran de imprescindible necessidad en la que iba a convertirse inmediatamente en Asilo de Ancianos». Una campanya on una processo de carros va recórrer el carrers de la ciutat i en la que, segons les cròniques, hi participava una comitiva, darrera els carros, en la que es podien veure «el senyor Alsius i els seus amics Morgat, Figa, Boschmonar, Moner,...».
Les dues monges, que havien arribat «com exploradores», en veure l'entusiasme amb que havia estat recollida la proposta es varen instal·lar en una casa llogada per la junta coneguda com l'Horta del Sr.Anton, a la ronda Fortià, coneguda com «Les hermanites velles». Eren sor Lucia de San Dositeo i sor Antonia de San Juan de la Cruz. I pocs dies desprès, el 12 de desembre de 1891 ja acollien dues vídues desemparades: Maria Viñals Honorat, de Setcases, i Rosa Serra Turbau, de Vilademí.
La inauguració oficial es va dur a terme el dia 6 de gener de 1892 i poc desprès s'hi varen incorporar tres religioses més: sor Elvida de San Luis, sor Carmen del Corazón de Jesús i sor Silbina de San Eduardo. Constituïda la primera comunitat, sor Lucia de San Dositeo va esdevenir la superiora.
Però no havien passat molts anys, que la creixent demanda assistencial va fer que la casa se'ls quedés petita. I aquí va ser quan la presencia del matrimoni format per Esteve Boschmonar i Mercè Quintana va ser primordial, ja que varen cedir uns terrenys que tenien al carrer Sant Benet per tal que es podés aixecar un nou edifici. Una donació a la que es va afegir Martirià Morgat que tenia uns horts encarats amb els del matrimoni i que també els va cedir.
Aconseguits el terrenys es va formar una nova junta, presidida per l'aleshores rector de Santa Maria, Mn. Esteve Sala, que recaptà el suficient per que el 27 de setembre de 1895 es col·loqués la primera pedra del nou edifici que seria inaugurat 7 de setembre de 1897. El juliol de 1900 el bisbe de Girona els concedí permís per tenir el seu propi oratori privat on poder-hi celebrar missa. I el 1913 es procedia a inaugurar l'església que va ser dedicada a la Mare de Déu dels Desemparats.
Durant la guerra civil, vestides de seglar, varen seguir duent a terme la seva tasca. Canviaren l'habit pel «sac i faldilla» i la toca pel «mocador de cap», que era la vestimenta que en aquells anys duien les dones camperoles de la comarca. També varen acollir alguns sacerdots que fugien de la persecució religiosa, amb la qual cosa de portes endins varen seguir amb la seva vida religiosa, assistint fins i tot a missa a la capella privada.
L'any 1939 va fer les funcions d'església parroquial tot esperant la restauració de la resta d'edificis religiosos. Tres anys desprès, el 14 de juny de 1942 es beneí una imatge del Sagrat Cor que es col·locà en el pinacle de l'edifici i on encara avui en dia es pot veure.
Al llarg d'aquests anys han passat pel convent diverses noies de la comarca: 12 banyolines, 2 de Sant Miquel de Campmajor, 1 de Centenys, 1 de Borgonyà i 1 de Pujals dels Pagesos. Algunes formaren part de la comunitat, aquí a Banyoles, però d'altres hi varen ingressar per passar seguidament al noviciat i desprès ser traslladades a altres destins.
Actualment la institució rep el nom de «Llar de Santa Teresa Jornet».

Bookmark and Share