Articles - Història

ELS ORDES RELIGIOSOS AL PLA DE L'ESTANY. DOMINIQUES DE L'ANUNCIATA

ELS ORDES RELIGIOSOS AL PLA DE L

Revista de Banyoles
núm.1022, desembre 2018, pp.8-9.

L’any 1887 feia tot just trenta anys que s’havia aprovat la Llei d’Educació —l’anomenada Llei Moyano— amb la que es va intentar regular l’ensenyament de manera que tots els municipis disposessin d’escola. Amb aquesta llei, es posaven les principals bases per un ensenyament primari obligatori i gratuït per aquells que no podien pagar-ho i s’obligava a les diferents poblacions a disposar d’una escola que tenia que ser suportada pels propis municipis (des del sou dels mestres fins el manteniment dels edificis). En el cas de Cornellà, l’escola tenia que poder albergar els nens del propi poble a més dels de Borgonyà, Cors, Pujals dels Cavallers, Pujals dels Pagesos i Sords.
Com la gran majoria d’escoles, aquesta feia una gran diferenciació entre nens i nenes. Mentre que els primer rebien una educació que incloïa doctrina, lectures, escriptura, gramàtica, aritmètica, agricultura (geografia) i història; les nenes es tenien que conformar amb llegir i escriure, a part d’aprendre mitja, cosir i brodar. Per això no ha d’estranyar que un grup de pares intentés que les seves filles poguessin tenir una educació mes complerta.
Es així com a finals dels anys 80 del segle XIX, un grup de pares, de les podríem dir famílies benestants, proposen al rector del poble, mossèn Josep Faixeda, aplicar la mateixa idea que feia un temps passava a la veïna Banyoles: instal·lar una escola religiosa per les nenes.
Per dur a terme aquesta petició, el capellà es va posar en contacte amb les Hermanas Terciarias Dominicas, però les dificultats per tirar endavant el projecte foren moltes, sobretot en el referent en el tema econòmic, doncs calia buscar una vivenda i desprès mantenir la congregació. Aquí es va produir un fet que va venir a convèncer al sacerdot, doncs un grup de nenes van decidir anar a Banyoles, tot i que, com diu la crònica de la Congregació «como tenian que andar una hora por la carretera pública, se vio con peligro su honra y tenian no poco que sufrir».
Per aquest motiu el mossèn es va decidir a tirar endavant el projecte, però es necessitava el suport econòmic dels pares. Es així com es creen dues comissions: una de sis persones que estava composta pels propietaris mes importants de la població, els quals es varen comprometre a pagar la diferencia entre la mensualitat de les nenes i el que necessitaven les monges, i l’altra composta per deu industrials i propietaris que es varen comprometre a pagar el lloguer de la casa-col·legi.
Un cop posades d’acord totes les parts, el 15 de gener de 1887 es signa un contracte de deu anys de durada entre el Director i la Priora de la congregació; el rector, mossèn Josep Faixeda, i el veïns de la població: els senyors Hermenegildo Pla, Josep Frigola, Joan Geli, Francesc Sarquella, Narcís Avellana, Martirià Soler, Joan Padrosa, Josep Bosch, Pere Subirós, Joan Comas, Pere Comas, Pere Anglada, Joan Bosch i Gil Subiró.
Amb aquest contracte el veïns signants es comprometien a pagar el desplaçament de les monges fins a la població, a que podessin disposar de vivenda i local per impartir les classes amb tots els mobles necessaris i a pagar la diferència entre el total de les mensualitats de les alumnes i els quatre mil rals anuals que necessitaven per viure. Per la seva banda les germanes es comprometien a impartir sis hores diàries de classe, tret dels dies de vacances. Aclarits i acceptats tots aquests punts només calia esperar l’arribada de les monges, que com ens diu la crònica de la congregació fou tot un esdeveniment per a la població «llegaron estas el 24 de abril de 1887, haciendoles el pueblo unos agasajos y una fiesta como nunca se habían conocido».
Eren quatre monges: Dolors Puig Lladó, que en va ser la priora, M. Anna Llobet, Francesca Viadé Estany i Antonia Cabanas Sala, les que en un primer moment van posar en marxa a Can Mas, al carrer de Sant Pere, el col·legi de Sant Jacint, que era el nom que va rebre.
Va ser tant bona l'acceptació que van tenir «la concurrencia a la escuela fue muy grande, pues no obstante haber Maestra pública llegaron a matricularse mas de cien niñas», que al poc temps, el 1890, ja es va plantejar la idea de deixar de pagar un lloguer i d’aixecar un nou edifici destinat a escola. I com sempre el principal problema era l’econòmic, doncs la congregació amb prou feines tenia per sobreviure. Al final, la situació es va arreglar mitjançant subscripció popular. Entre les donacions cal destacar la del Canonge de Girona, Doctor Alier, que va aportar cent vint i cinc duros; els cinc-cents que es van recollir de les parròquies veïnes i fins i tot els quaranta que va proporcionar el propi rector del poble. Aquí caldria afegir que en el moment de tirar endavant l’obra, molts dels operaris varen renunciar a cobrar els seus jornals.
L’edifici, que va ser inaugurat el 28 de maig de 1893, es va aixecar en un solar cedit a la congregació per una tal Maria Anna Llobet Biosca, monja dominica de la comunitat de Vic, que possiblement era filla de Cornellà del Terri. El nou edifici constava de dues plantes: a la planta baixa hi havia una capella i dues sales que eren les dedicades a escola: la més petita pels pàrvuls (que va arribar a ser mixta doncs s'acceptaven els germans de les nenes que anaven a l’escola) i la gran per la resta de la mainada; en el primer pis hi havia la vivenda de la comunitat i també en el cas d’algunes nenes que eren de fora de la població, va arribar a funcionar com a internat.
Amb aquesta estructura de funcionament varen anar subsistint fins arribar l’any 1936 en que amb l’esclat de la Guerra Civil es van veure obligades a vendre el mobiliari i a tancar l’edifici. Un cop acabada la conflagració varen tornar a la població i varen obrir de nou l’escola, però amb mobiliari deixat i amb molta escassetat de material. A part d’això les despeses de la Congregació eren el suficientment importants per no poder-ne fer front per sí soles. Per aquest motiu, veient que no podien seguir subsistint, el 15 de setembre de 1939 varen abandonar definitivament la població, posant a la venda l’edifici que sempre havia estat conegut com «el convent».

Bookmark and Share