Articles - Història

ELS ORDES RELIGIOSOS AL PLA DE L'ESTANY. RELIGIOSES DE SANT JOSEP

ELS ORDES RELIGIOSOS AL PLA DE L

Revista de Banyoles
núm.1021, novembre 2018, pp.8-9

Arrel de la desamortització de 1835, l'Hospital de Banyoles es va quedar sense edifici, tota vegada que aquells anys estava ubicat al monestir de Sant Esteve. Per aquest motiu es va veure obligat a traslladar-se a un altre lloc, fent-ho en primer lloc al carrer de les Escrivanies, segons consta en un document de 1840. Anys més tard amb la impossibilitat de construir-ne un de nou, el 1853 es va decidir continuar amb l'Hospital de Pobres al monestir de Sant Esteve, fins que el 1866 es va traslladar a un edifici situat al fons d'un carreró que sortia del capdavall del carrer Major. Però a poc a poc es va anar deteriorant, fins que definitivament el 20 de maig de 1880, l'encarregat del mateix Mateu Ricolt, va presentar la seva renuncia al càrrec davant del Consistori banyolí.
Fou llavors quan l'alcalde de la ciutat, Martirià Morgat, «en quedar desassistit el que es coneixia com a Hospital de la Vila», es va dirigir al bisbe de Girona, Tomàs Sivilla, per tal de que destinés quatre monges, de la recent fundada orde de Religioses de Sant Josep, per fer-se càrrec d'aquella institució municipal. Fou així com aquesta orde fundada a Girona l'any 1870, al número 8 del carrer de la Força, per Maria Gay Tubau, arribava a Banyoles el mes d'agost de 1880.
L'edifici al que varen arribar era una construcció força deteriorada, situada al fons d'un carreró estret, sense voreres, amb un passadís central de llosses, a tocar de l'edifici de la Pia Almoina, que en aquells anys albergava la Casa Consistorial de la Vila. La façana principal del mateix, que estava encarada al carrer Major i en la que sobre una llinda de pedra s’hi podia llegir «Santo Hospital», tenia dues portes. La principal, donava pas al propi l'hospital —dues sales i deu llits— i a una petita capella. L’altra porta, que era l’accés al dipòsit de cadàvers, quedava situada a l'esquerra, fent racó, i tenia una petita reixa, tapada amb tela metàl·lica. També comptava amb un petit pati que en una de les parets tenia una fornícula amb una imatge de Sant Josep.
Però si bé, a poc a poc es varen anar fent càrrec dels malalts, al quals en la seva major part «vetllaven» a casa seva, tret dels que estaven en estat molt greu o els necessitats, que eren allotjats al propi hospital, per el que no estaven preparades era per el que els va venir a sobre l'any 1885. Una epidèmia de còlera que entre d'altres va causar la mort de dues de les germanes.
Arribats a l'any 1936 i amb l'esclat de la guerra civil, les monges, degut a la seva condició religiosa, varen haver d'abandonar l'edifici, que va tornar a quedar desatès, i en conseqüència la població que es va quedar sense un hospital a la seva disposició.
Per esmenar aquesta mancança, l'Ajuntament —segons podem llegir en el número 27 del butlletí Hogar Religioso «[...] facilitó una torre requisada a una familia hacendada de Bañolas, para que sirviese de Hospital, a la cual pasó la comunidad». És curiós el fet que si bé les germanes de Sant Josep varen ser expulsades de l'hospital, per la seva condició religiosa, a continuació se'ls va cedir la gestió del nou edifici, per tal que l'habilitessin com a hospital.
L'edifici en qüestió, estava situat al carrer Álvarez de Castro —actual Passeig del Països Catalans— i era propietat de Josep Maria Coromina Hostench, al qual —segons podem llegir en el llibre d'apropiacions de la Generalitat de Catalunya, en l'apartat corresponent a l'Ajuntament de Banyoles, i signat per l'alcalde Benet Dilmé— li fou confiscada la finca el 14 de desembre de 1936 sota l'epígraf de «propietari facciós» per ser destinada a «Hospital Municipal». Casualment era el mateix dia que en Josep Maria demanava el passaport al Consolat General d'Espanya a Gènova per tal de poder ingressar a la Zona Nacional.
En Josep Maria Coromina, era nebot d'en Lluís Coromina, propietari entre d'altres empreses de la farinera del seu nom, per la qual cosa, la nomenada Torre de Can Trull, també era coneguda com a Ca l'Hereuet, per tal de diferenciar-la de la torre familiar de Can Trull Vell. Era de filiació monàrquica, i fou un dels successors del seu sogre, Salvador Torras Domènech, en la seva fàbrica de paper de Flaçà. Va ostentar diferents càrrecs dins la vida política de Banyoles, tant abans com després de la guerra, arribant a ser alcalde del 3 de gener de 1940 al 22 de maig del mateix any.
El que a partir de llavors faria les funcions d'hospital civil, i d'escola d'auxiliars d'infermeria, era una torre situada a la part del darrere d'on avui en dia hi ha Can Riera, i tot i que actualment només s'hi pot accedir pel carrer de Pere Alsius en aquells anys s'entrava per la carretera, d'on sortia un camí que, serpentejant enmig dels jardins, menava a l'anomenada casa en qüestió.
El setembre de 1939, un cop acabada la conflagració, les monges, i en conseqüència l'hospital, varen retornar a la seva anterior ubicació, a tocar de la Pia Almoina, però degut a que l'edifici estava predestinat a ser enderrocat, doncs s'havia d'obrir la connexió entre el carrer Hospital i el carrer de la Muralla per donar lloc a l'actual carrer de la Pia Almoina, a primers de gener de 1940, la comunitat i l'hospital es van traslladar a Can Santano, un vell edifici, llogat per l'Ajuntament al carrer Girona [actualment correspondria al número 92], propietat de Júlia Pérez del Castillo, filla d'Eladio Pérez Santano, un comerciant de Barcelona, casat amb Isabel del Castillo, que venia a passar els estius a Banyoles, i que havia estat administrador de duanes de Cambrils i d'altres llocs, així com administrador de mines a Múrcia, i que es dedicava a assessorar sobre l'arribada del ferrocarril i d'altres qüestions de la població.
El nou hospital tenia tres plantes, de les que les dues primeres estaven ocupades per malalts i la tercera, amb dues sales, conformaven el dormitori, la cuina i el menjador de la comunitat. En aquesta nova ubicació hi varen romandre fins que la propietària va decidir utilitzar la casa com a domicili. Conseqüència d'això fou que el 19 d'abril de 1961 es col·locava la primera pedra d'un nou edifici, en un terreny comprat a l’Ajuntament, al final del Passeig de la Indústria.
Tres anys més tard, el 19 de juliol de 1964 es traslladaven a la seva actual ubicació: la clínica Salus Infirmorum, obra de de l’arquitecte banyolí Jordi Masgrau, on segueixen avui en dia amb la seva tasca de vetllar pels malalts.
Al Butlletí de la Festa de la Mare de Déu dels Dolors, que edita el Maniple de Manaies de Banyoles corresponent a l'any 2015, Jordi Galofré dona una detallada llista de totes les monges banyolines i comarcals que han professat en aquesta orde al llarg d'aquests anys i que molt resumidament podem dir que ha estat de vint-i-sis banyolines i quaranta una de la comarca.

Bookmark and Share